PESSOA, Fernando
El banquer anarquista
Barcelona: Quaderns Crema S.A, col. Biblioteca Mínima, 118
Traducció de Manuel Guerrero
Any de publicació: 2002
1ª edició
88 pàgines
13 x 21 cm
ISBN: 978-84-7727-366-0
El banquer anarquista és una obra del portuguès Fernando Pessoa escrita l’any 1922 al primer número de la revista Contemporânea. Un dels pocs textos que Pessoa va publicar en vida ja que la gran part de la seva obra ha estat coneguda pòstum-ament. Va tenir una vida centrada en els negocis, el periodisme i principalment en la literatura en la qual va adoptar diverses personalitats conegudes com a heterònims. Aquests van ser personatges creats pel propi Pessoa, escriptors en els quals ell mateix es va desdoblegar. Tenen el seu propi estil i història, cobren vida i es converteixen en obra de l’autor. Pessoa va ser poeta i assagista. S’ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. Cosmopolita i nacionalista alhora, sentimental i cínic, racionalista i místic va fer d’aquestes contradiccions la matèria de la seva obra. Definida per l’autor com a sàtira dialèctica és difícil de classificar en un estil literari concret.
El text consta d’un sol capítol on narra en forma gairebé de monòleg la conversa entre un banquer i el seu amic. La història comença amb els dos amics acabant de sopar. La conversa va a menys fins que el més jove li pregunta al banquer pel seu passat anarquista. Ell respon que no només ho ha estat sinó que continua sent-ho i a més, no tan sols en la teoria sinó que a la pràctica diària també ho és. A partir d’aquí inicia el relat de la seva pròpia història vital, a través del camí psicològic i explica com va arribar a ser un banquer d’èxit i anarquista utilitzant multitud d’arguments entrellaçats. De jove era un obrer humil i rebel davant la desigualtat, sobretot aquella causada pel que ell denomina ficcions socials com ara els diners, família, l’Estat. Arriba a convèncer-se que aquestes ficcions són les que esclavitzen a l’ésser humà. Així és com se subscriu a l’ideal anarquista, on el model de societat és més natural. D’acord amb el seu raonament allò natural és allò més just mentre que tot lo fictici s’equipara amb la mentida i l’opressió. Analitza els mitjans per arribar a aquest estat anàrquic arribant a la conclusió que el més encertat seria una revolució social a través de la propaganda feta pel grup. Tot això li porta a nombroses contradiccions personals que resol des de la lògica i en algun cas, des del sentiment. Arriba un moment en la seva vida, desencantat amb les lluites col·lectives que generen un nou tipus de tirania, no la de les ficcions, sinó una nova generada des de la jerarquia de treballar en grup que es lliura a l’acció individual. Es convenç de la necessitat de combatre a la ficció dels diners per tractar-se de la més important i l’única manera d’atacar-la és acumulant-ho de forma individual i suficient per no dependre d’ell mai més. Transcorregut cert temps, convertit ja en adinerat banquer, considera que la seva contribució a l’avanç teòric i pràctic de la causa anarquista ha estat significatiu.
Durant tot el relat el banquer explica, amb tot tipus d’arguments, totes les seves idees des de que era un jove humil i amb moltes motivacions fins a arribar a ser un gran banquer amb el seu objectiu complert; la lluita contra una de les ficcions socials (els diners). El lector assisteix a una cadena d’arguments molt bé lligats, fins que per moments arriben a sonar versemblants. Però en el seu discurs trobem nombroses fal·làcies i contradiccions que no obstant això tenen una elevada lògica literària. Trobem arguments per analogia quan es compara amb la resta d’anarquistes per explicar que ell és el veritable anarquista. Ells només són anarquistes en la teoria, ell en la teoria i en la pràctica. Ells son estúpids, ell és intel·ligent. D’autoritat quan explica que llegia tot el que li arribava a les seves mans sobre anarquisme, que es va formar políticament, que era una persona intel·ligent i tenia la formació i coneixements com per raonar el seu discurs. Un altre exemple d’autoritat el veiem quan ha de triar una de les dues hipòtesi sobre d’on venia la nova tirania; si les qualitats naturals serien naturalment pervertides o fruit d’una perversió resultant de la llarga permanència de la humanitat en les ficcions socials. Ho resol dient que el pensador i científic, es a dir, els que saben d’anarquia, ho resoldrien com ell, amb la segona hipòtesi. Deductius quan intenta trobar resposta si el sistema anarquista seria realitzable, si la societat pot ser natural o no, o que si hagués de ser per força ficció que fos de la manera més natural. També hi trobem de causals quan explica que la causa de la nova tirania que sorgeix en el grup que es va formar per fer la propaganda, és el mateix grup qui ha creat aquesta nova tirania. Quan es reuneixen dues persones o més es crea tirania, ja que sempre un imposa les seves idees d’una forma o una altra. D’arguments amb exemples en veiem quan parla de les conseqüències de les dictadures revolucionàries com és el cas de les agitacions polítiques a la Roma Antiga on va sorgir l’Imperi Romà i de la Revolució Francesa que va sortir Napoleó i la seva dictadura militar.
Peró també hi sorgeixen de fal·làcies i contradiccions que ens fan dubtar sobre l’autenticitat de l’anarquisme del banquer. Hi ha errors de base en la seva comparació amb els plantejaments anarquistes. Critica la tirania de l’auxili perquè és prendre la persona com incapaç. L’ajuda als altres no implica menyspreu, és un valor de les persones que volen ajudar els altres per solidaritat, no per tirania. El banquer també afirma que l’anarquisme és la rebel·lió contra les convencions i fórmules socials i el desig i l’esforç a la seva abolició. Però és necessari puntualitzar que es busca l’abolició de totes aquestes que generen desigualtat e injustícia social. El banquer afirma:”si un home ha nascut per ser esclau, la llibertat, sent contrària a la seva índole, serà per a ell una tirania”. És una contradicció. Justifica l’esclavitud per una qüestió de naixement però no té en compte que la llibertat hauria de ser per tots iguals, independentment del lloc de naixement, circumstàncies. Igual que explica que la Natura ens fa ser alts o baixos, home o dona, l’esclavitud seria com ell mateix diu: “una qualitat postissa, amb la qual no va sortir del ventre se sa mare”.
És el banquer de Pessoa finalment anarquista com ell diu?. Realment l’autor ens vol fer creure que el banquer era anarquista o, en cas contrari, ens vol explicar que amb una bona argumentació, encara que hi hagin fal·làcies i contradiccions al discurs, ens poden convèncer de qualsevol cosa?. Ens trobem davant un personatge que es pensa que la veritable llibertat s’aconsegueix alliberant-se dels diners i només es pot aconseguir tenint-ne molts. És igual com els hagi aconseguit, els medis no li importen. Disculpa la tirania que ha creat fent-se banquer argumentant que son les pròpies ficcions socials qui crea aquesta tirania, no ell. Però al final ell contribueix a augmentar aquesta tirania. Ens queda clar l’egoisme del banquer. En principi criticava el mitjans violents dels qui posen bombes però ell es justifica (com a financer sense escrúpols i especulador per aconseguir el seu objectiu final) enriquint-se encara més per ser més lliure. Te la qualitat de portar el seu raonament pel camí que ell vol. Dóna la importància que vol i li interessa als diferents arguments. Les fal·làcies i contradiccions que trobem al text desacrediten al banquer. A primera vista i lectura ens captiva tant la idea que un banquer pugui ser anarquista que no reparen o disculpen les fal·làcies. Però aprofundint en el text, ens fa pensar que el banquer no és tan anarquista com ell diu. Justificar la seva tirania, especulació, i mil coses més que ha pogut fer per arribar a guanyar no ho justifica.
És un llibre que podria haver estat escrit fa uns mesos perfectament. Avui dia, moment de gran crisi econòmica mundial, escoltem a la dreta fent-se seva la defensa del treballadors davant les injustícies socials. Ara diuen que són ells qui lluiten pels nostres drets. Després dels raonaments cordials fets tant en la ficció com en la realitat, discorren sofismes dels quals el més visible avui dia és el que pretén fer passar per raonable el fet que els guanys produïts pels financers van anar a parar a les seves butxaques i ara, en època de recessió, les pèrdues han de socialitzar-se. Sort que no són tan espavilats i no tenen l’habilitat ni l’enginy del banquer per donar-li la volta a la truita i convertir-se ells en “els de la dreta anarquista”.
