KIERKEGAARD VIU!

Un altre blog Blogs.uab.cat per a la creació d'un espai entorn la figura de Sören Kierkegaard (1813-1855)

Tag Archive 'Nietzsche'

Gen 02 2009

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (6)

El concepte de repetició i el concepte del viatge (6) 

Si ja hem localitzat el concepte del viatge -tal i com l’hem definit en aquesta sèrie- dins el corpus kierkegaardià; si ja hem trobat aquest estadi previ de circumnavegació existencial, de descoberta i de formació, que ens durà a la majestuosa dialèctica de la repetició; i si ja hem trobat l’expressió musical perfecte del concepte “repetició” amb la instrumentació implacable, creixent, de melodia recurrent i alhora renovada, amb aquest “Bolero” de Ravel; cal que per mor d’aquesta múltiple,  irresoluda i precària condició del jo humà -acceptada d’ençà de l’obra dels grans mestres de “l’escola de la sospita” com va anomenar Paul Ricoeur a Marx, Nietzsche i Freud- acceptem la necessària i humil tasca d’alternar períodes de “circumnavegació existencial” amb altres de “repetició”. És així? És això el que ens proposaria Kierkegaard? Coincidiria això amb l’alternança que constata el sociòleg italià Francesco Alberoni per a l’esdevenir individual i col·lectiu humà entre les experiències de l’extraordinari i les de l’ordinari? Entre les etapes naixents o de subversió, és a dir, les de moviment, i les de consolidació o de institucionalització?

Una sospita antiga i nova s’alça damunt d’aquestes interrogacions, per a temperar-les, per a resituar-les. I aquesta sospita no pot ésser altra que la concepció antropologica de Kierkegaard, i la particular concepció sobre l’amor. Vegeu l’article d’opinió de Francesc Torralba titulat La crítica de Theodor Adorno a Kierkegaard, on resumeix aquesta naturalesa de l’amor capaç de dissoldre les dissonàncies que conformarien aquests diferents moments vitals, aquesta absència de compromís i per tant, d’aquesta mancança de la  maduresa  de la repetició i d’aquest decantament excessiu vers  les circumnavegació existencial, cap els períodes sempre eterns de formació, un “corre com un vailet darrere les papallones”. Diu Torralba:  “A la vegada, Kierkegaard critica l’amor immediat, que es basa en la predilecció, que es mou per simpaties i antipaties, que és efímer i feble com la mateixa persona.  Hi ha una extraordinària afinitat d’idees entre l’amor immediat de Kierkegaard i l’amor líquid de Zygmunt Bauman. El critica a fons i entén que, finalment, aquest amor aboca a la soledat i que és una expressió d’amor a si mateix. Però l’amor ple,  l’amor que trenca barreres, l’amor que no es mira el melic, que s’obre al proïsme sense fer diferències, l’amor que perdona, edifica, recorda els difunts, reconcilia i eleva el món al pla del que és diví és l’amor vertader”

Una concepció que no deixi l’home en mans només de la predilecció, que l’aboqui a moure’s només per simpaties i antipaties. D’això, ja en parlarem!


No hi ha comentaris