KIERKEGAARD VIU!

Un altre blog Blogs.uab.cat per a la creació d'un espai entorn la figura de Sören Kierkegaard (1813-1855)

Archive for the category Sobre “Gjentagelsen” (La repetició)

Gen 06 2012

Diccionari de conceptes Kierkegaardians : La repetició.

Un volum de les traduccions franceses de l’obra de Kierkegaard d’Éditions de L’Orante on s’ha publicat un “Index terminologique…” del qual extraiem aquesta categoria de “Diccionari de conceptes Kierkegaardian” 

Varem remarcar en un post anterior com a obra de referència el treball de Malantschuk, Gregor. (cop. 1986). Index terminologique : principaux concepts de Kierkegaard, traduit del danès i adaptat i completat  per Else-Marie Jacquet-Tisseau que pren la major part del darrer volum (el 20è) de les obres completes de Sören Kierkegaard traduïdes al francès per les Editions de l’Orante de Paris.

Vegem el que hi diu respecte al concepte de repetició ( Gjentagelsen) :

“REPETICIÓ. Dins La Repetició Constantin Constantius experimenta els diversos sentits del mot repetició [ Gjentagelsen ], des dels més corrents fins als més  essencials i profunds. S’interessa sobretot en la repetició per la seva relació amb les esferes estètica i religiosa, mostrant que aquesta és impossible dins la primera on tot depèn del joc de les contingències ; s’indica tot seguit els dominis on el concepte de repetició rep el seu veritable contingut : “La repetició és el mot d’ordre de tota concepció  ètica ; la repetició és la condició sine qua non de tot problema dogmàtic” (OC V 21). Per a il·lustrar el moviment religiós orientat dins el sentit de la repetició, dóna l’exemple de l’home jove el qual, en el curs del seu amor desgraciat, cerca un nou punt de partença dins la seva vinculació amb el transcendent. Comentant la problemàtica de la repetició dins Pap. IV B 117, p. 281 sv., Kierkegaard resumeix el seu rol en els diversos estadis estètic, ètic i religiós.”La més profunda expressió de la repetició (p. 293) és la reconciliació a l’estadi religiós : aquesta forma superior apareix com el fi vers el qual s’adreça tota la obra de Kierkegaard. Mentrestant ens dóna també molts exemples de la repetició en el pla ètic on els actes s’acompleixen dins la perspectiva de l’etern. Aquest punt de vista és notablement sostingut per l’assessor Wilhelm i es retroba igualment dins els escrits edificants, en particular Les Obres de l’amor. La contrapartida negativa d’aquesta posició ètica ens és donada per aquest descoratjament que redueix ” tota la vida a una banal i monòtona repetició” (O IV 279; cf. també OC XIV 232 : “indolent repetició”). L’home arriba a la maduresa, és a dir, la més alta expressió de la repetició, quan fracassen els seus esforços sobre el pla ètic i li cal recórrer a la reconciliació en Crist, el punt de partença d’una vida nova. Esmentem finalment dues formes particulars de repetició : aquella pròpia de cada generació la qual “repeteix i reviu el contingut mateix del paganisme” (Trois discours sur des circonstances supposées : OC VIII 16) i aquella pròpia del geni qui “reviu tot el passat” en la seva forma original (Concept d’angoisse : OC VII 203)”

 (Les referències entre parèntesi es refereixen als diferents volums de les obres completes de Sören Kierkegaard traduïdes al francès per les Editions de l’Orante de Paris)

 


No hi ha comentaris

Gen 02 2009

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (6)

El concepte de repetició i el concepte del viatge (6) 

Si ja hem localitzat el concepte del viatge -tal i com l’hem definit en aquesta sèrie- dins el corpus kierkegaardià; si ja hem trobat aquest estadi previ de circumnavegació existencial, de descoberta i de formació, que ens durà a la majestuosa dialèctica de la repetició; i si ja hem trobat l’expressió musical perfecte del concepte “repetició” amb la instrumentació implacable, creixent, de melodia recurrent i alhora renovada, amb aquest “Bolero” de Ravel; cal que per mor d’aquesta múltiple,  irresoluda i precària condició del jo humà -acceptada d’ençà de l’obra dels grans mestres de “l’escola de la sospita” com va anomenar Paul Ricoeur a Marx, Nietzsche i Freud- acceptem la necessària i humil tasca d’alternar períodes de “circumnavegació existencial” amb altres de “repetició”. És així? És això el que ens proposaria Kierkegaard? Coincidiria això amb l’alternança que constata el sociòleg italià Francesco Alberoni per a l’esdevenir individual i col·lectiu humà entre les experiències de l’extraordinari i les de l’ordinari? Entre les etapes naixents o de subversió, és a dir, les de moviment, i les de consolidació o de institucionalització?

Una sospita antiga i nova s’alça damunt d’aquestes interrogacions, per a temperar-les, per a resituar-les. I aquesta sospita no pot ésser altra que la concepció antropologica de Kierkegaard, i la particular concepció sobre l’amor. Vegeu l’article d’opinió de Francesc Torralba titulat La crítica de Theodor Adorno a Kierkegaard, on resumeix aquesta naturalesa de l’amor capaç de dissoldre les dissonàncies que conformarien aquests diferents moments vitals, aquesta absència de compromís i per tant, d’aquesta mancança de la  maduresa  de la repetició i d’aquest decantament excessiu vers  les circumnavegació existencial, cap els períodes sempre eterns de formació, un “corre com un vailet darrere les papallones”. Diu Torralba:  “A la vegada, Kierkegaard critica l’amor immediat, que es basa en la predilecció, que es mou per simpaties i antipaties, que és efímer i feble com la mateixa persona.  Hi ha una extraordinària afinitat d’idees entre l’amor immediat de Kierkegaard i l’amor líquid de Zygmunt Bauman. El critica a fons i entén que, finalment, aquest amor aboca a la soledat i que és una expressió d’amor a si mateix. Però l’amor ple,  l’amor que trenca barreres, l’amor que no es mira el melic, que s’obre al proïsme sense fer diferències, l’amor que perdona, edifica, recorda els difunts, reconcilia i eleva el món al pla del que és diví és l’amor vertader”

Una concepció que no deixi l’home en mans només de la predilecció, que l’aboqui a moure’s només per simpaties i antipaties. D’això, ja en parlarem!


No hi ha comentaris

Nov 09 2008

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (5)

maurice_ravel_1912.jpg

Maurice Ravel vers 1912

Sóc en una llibreria de vell. És a Paris, a Olot o a Barcelona? o és a  Carcassone? El dia plujós i fosc d’avui acompanya per quedar-se en aquest maldestre lloc ple de paperassa oblidada. Un dia i un lloc deliciós pels malalts de malenconia. Pels quimèrics que cerquen només en el passat una possibilitat de vida.

Entre la pols que es respira hi trobo un programa de mà d’un concert celebrat a l’Òpera de Paris l’any 1928. Tot menjat pels àcars s’hi endevina encara un seguit de lletres on hom hi pot llegir el nom de “Ida Rubinstein”. Qui és o era Ida Rubinstein?. A sota, en francès, descobreixo : “Boléro. Ballet d’un acte de Maurice Ravel”.

Consulto un diccionari de la música editat l’any 1954 i que trobo en un prestatge enlairat de la mateixa llibreria -el propietari m’ha deixat sol, deu pensar que si algú li pren alguna cosa… molt millor! Menys pols!- . Rubinstein, Ida, és la ballarina per encàrrec de la qual, Ravel, va escriure el bolero… I diu a més : “La repetició obsessiva del mateix tema i la uniformitat harmònica i rítmica de l’obra, hi són compensades per un crescendo constant i una instrumentació brillant i variada, cada cop més rica” Quina similitud més excelsa no hauré trobat!.

Em refereixo , és clar, al concepte que segons Constantin Constantius ens diu que ha de marcar la nova filosofia en lloc del concepte de reminiscència. Em refereixo, és clar, a la repetició. I quina similitud més excelsa no hauré trobat!

Recordeu la melodia bàsica i corprenedora que avança sense parar, que arrabassa en la seva ja simplicitat primigènia, i que creix i s’executa en una passió continguda i desbordada alhora. La recordeu?. Això és justament la repetició Kierkegaardiana. Això és justament. Una repetició i instrumentació similar que trobo en el magnífic arranjament que la Cobla de Cambra de Catalunya ha realitzat de la Moixeranga d’Algemesí, si bé no amb un crescendo tant sostingut.

Això és la repetició.

Gràcies Maurice Ravel!


No hi ha comentaris

Oct 25 2008

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (4)

galaxia3370.jpg        La galaxia 3370,

 com a metàfora de “la circumnavegació existencial” 

Dèiem, diem…  que en la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”.

Ens preguntàvem si aquest era l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí ens havíem representat. Viatge no com a repetició, ans com a exploració en el nou i el desconegut. Viatge no com a repetició en la serietat i en la realitat de l’existència, ans de formació i més propi de l’esperit enjogassat i previ a la repetició que haurà d’esdevenir-se en la nova serietat i en la realitat de l’existència…

Perquè la necessitat d’aquesta circumnavegació, d’aquest viatge existencial, és una necessitat que kierkegaard ens reclama, ens exigeix, ens demana per assolir la repetició : “Aquell qui no ha circumnavegat la vida abans de començar la seva existència no arribarà mai a viure” diu per boca del que hem anomenat psicòleg. Cal, a més, després d’aquesta aventura, no haver-ne quedat ferit, frustrat, enfastiguejat, esporuguit, despotitzat, mesell,… : “Aquell  qui l’ha circumnavegada i n’ha quedat fart està mal constituït“.

Cal un viatge formatiu, una mirada damunt d’altres galaxies, “un anar darrera les papallones“, “un estar-se de puntetes  per veure les excel·lències del món“… , si això no es produeix tenim l’arquetip del “senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol dins l’imaginari català. L’home que sense aquesta exploració prèvia, sense constitució prèvia del seu jo, rau en la repetició per obediència externa, per massificació dels costums, per l’anul·lació del particular en el general del costum… És allò que fa dir al senyor Esteve, ja en el llit de moribunt, el següent:

” -Deixa’m dir, que encara hi sóc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l’ha cuidada, que l’ha seguida, que l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, (…)

-Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient en veu feble- No sé lo que són alegries: no m’han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n’has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n’he après, però n’he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n’adono, i ara que me n’adono… me’n vaig!”

En aquest estil tan entenedor de Rusiñol se’ns materialitza el que pot ser una vida que ha entrat en la repetició sense la prèvia circumnavegació existencial. Una vida eixorca i d’ofec on en realitat ni tan sols s’ha assolit la veritable plenitud de la repetició, és a dir, la repetició que se’n ofereix com “el pa de cada dia que sadolla amb la seva benedicció”.

Aquest és un punt clau en la lluita per la nostra identitat, per aquell desgranament que ens cal fer per escatir la llavor que representem. La llavor de la nostra individualitat, única, finita i infinita, entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, … Un error que podem cometre al caure fàcilment en una falaç bondat, la que és meritoria, només, per la comoditat emmandrida i egoísta dels altres.

Cal a més, en aquest viatge formatiu, no haver-ne quedat fart, no haver-se corrumput o desencisat. Cal haver après el que són les coses i la vida, allò que verament depèn de nosaltres i allò que no. Cal una reflexió serena i única -en tant personal – del procedir de tot, i una fonamentació cosmològica, aquella que veurem en altres treballs de l’inexaurible Sören Kierkegaard.

Dèiem i diem que la circumnavegació existencial Kierkegaardiana és el viatge. Diem que el viatge en el sentit de l’expansió externa o interna, i no pas necessàriament geogràfica.

Seguirem!


No hi ha comentaris

Set 24 2008

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (3)

Hem restat paralitzats, a cor obert, en el temor i el tremolor, … perquè el qui sent i pren la vida en la seva realitat i en l’entusiasme de la serietat i no pas en el papalloneig de l’ètica del consum, troba sempre, en la lectura atenta del filòsof danès, el bullir de la seva sang, el desfici de les seves pròpies contradiccions internes, les qüestions en les que es debat el seu viure profund.

Vivim una època on sembla que el discurs del canvi i no pas el de la repetició ens coacciona quasi imperativament. La facilitat del canvi ens sedueix, no solament en els objectes materials, ans també en ordre a moltes decisions personals. El món d’ara potser dóna més facilitats al canvi que a la repetició en moltes esferes de la vida. Sembla que cal tenir més valentia per a repetir que per a canviar, cosa que no passava abans que la nostra societat del consum es fes realitat. En la cita que vam esmentar d’Eugeni d’Ors referida a la repetició… (recordem-la de nou aquí : “Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral, és un Home.”) tot confirma la superioritat moral de la repetició, la repetició, naturalment, que no decreix en l’entusiasme. Però el dubte persisteix, a on queda el viatge dins aquesta concepció?

D’antuvi ens caldria definir què volem dir quan parlem de viatge. El viatge és un factor d’expansió de la vida, un desig de “viatge” equival a un creixement, a una etapa de formació. Hom pot considerar-se d’un esperit no pas gens viatger, d’un esperit insistent i persistent amb les mateixes fites, però en la seva vida hi hauran hagut èpoques de viatge o d’exploració, tant si ho vol com no ho vol. És una llei de la vida i del seu creixement. Des del viatge que fa l’infant aprenent a caminar i expansionant per tant la seva geografia, fins al que farà tot fent córrer la seva imaginació i la seva fantasia dins els jocs impossibles i imprevisibles. Viatges que s’esdevindran en ambdós sentits. L’un en la quietud, l’altre en el moviment exterior. Ens referim a la quietud o la concentració dins la infinitud d’un sol objecte, i al moviment de l’expansió vers una infinitud d’objectes… Hi ha moments per a tot, fins hi tot, moments simultanis on hi intervenen els dos sentits del viatge. De vegades toca ser “l’home de les quimeres”,  l’home de la coordenada de la expansió vers la infinitud d’objectes i geografies… D’altres, el de la concentració en un sol objecte, en la seva també infinitut; “una vida normal”, “d’una vida conformada segons desig de natura” d’una vida de “raonabilitat ètica” i d’insistència i permanència com a via de coneixement.

En la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”. És aquest l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí es hem representat?. Seguirem en aquesta qüestió.


No hi ha comentaris

Ago 26 2008

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (2)

És sorprenent comprovar com la lectura repetida de la “La repetició” va sobredimensionant cada cop més la grandesa del seu discurs, la complexitat i delícia de les seves aparents incoherències i desigualtats. Perquè és ben cert que, en una primera lectura, ens pot donar la impressió que es tracte d’una obra de pensament menor, d’un text desordenat i fins i tot caòtic, en el qual no és possible ni tan sol verificar la hipòtesi plantejada en la seva primera pàgina, a saber, si és o no possible la repetició, sí és o no possible i què implica repetir un viatge anterior  com el que va fer a Berlín l’heterònim Kierkegaardià : Constantin Constantius, l’autor de l’obra…  Però, a poc a poc, veiem com aquest devessall incoherent respon a la dialèctica de la vivència plena de l’individuo real i a la realitat de les mateixes coses, a un concepte antropològic i cosmològic plasmat al llarg de tota l’obra del pensador danès. I aquesta estructura només aparent de novel·la mal forjada, de gènere epistolar incomplet i alhora de diàleg Socràtic descompensat, ens formula, ja d’entrada, unes afirmacions tan sorprenents com : “L’esperança és un vestit nou, emmidonat, cenyit i llambrejant que hom no ha estrenat encara; i és per això que hom no sap si serà afavoridor ni com caurà. El record és un vestit usat, que, per molt bonic que sigui, hom no pot utilitzar mai més, car ara és massa petit. La repetició és un vestit que no es gasta, que s’ajusta fermament, tendrament, sense estrènyer ni ondejar. L’esperança és la noia encantadora que s’escola entre les mans. El record és una senyora respectable i bella que no serveix per a res en l’instant. La repetició és una esposa estimada que mai no decep, car és únicament el nou el que decep”, i diu “Aquell que no veu que la vida és una repetició i que en la repetició rau la bellesa de la vida ja s’ha jutjat a si mateix i no mereix altra cosa que el que, tant sí com no, li tocarà: morir.” i encara rebla la qüestió tot dient :”La repetició és la realitat i la serietat de l’existència”.  Davant d’aquestes afirmacions tant contundents on queda el concepte de viatge? No el viatge a Berlín que ens proposa el primer narrador de l’obra, que podem anomenar psicòleg, on tot queda previst per a ser viscut de la mateixa manera… Ens referim al viatge com a metàfora de despullament, d’obertura de noves possibilitats vitals, de descobriment de l’existència, i que alhora té un recorregut doble, intern i geogràfic,  d’aprofundiment en un sol objecte i alhora, també, d’expansió sobre una multitud d’objectes, camins que, no hem d’oblidar, s’enriqueixen mútuament i no són incompatibles com sovint s’entén. El viatge, entès d’aquesta manera , no té cap possibilitat si ens decidim a viure en la realitat i la serietat de l’existència?…  seguirem debatent-nos en aquesta qüestió, que avui ens deixa gairebé paralitzats!


No hi ha comentaris

Ago 08 2008

UNA CONCEPCIÓ ANTROPOLOGICA QUE S’AVANÇA AL SURREALISME

A Gjentagelsen (La repetició) trobem una vegada més “la voluntat de reflectir fidelment el joc continuat de contraris i el seguit de contrarietats que constitueixen la dialèctica de l’existència individual, desconeixedora des d’un principi de la pretesa identitat del jo” com bé assenyala Norbert Bilbeny -editor de la traducció catalana- en la introducció a la mateixa. Aquesta concepció antropològica -que jo sàpiga- ben bé no la trobem fins l’eclosió de tots els ismes que es va produir els anys vint del segle passat -al final de la Primera Guerra Mundial- amb el Surrealisme. Allò que no trobem, doncs, fins a la modernitat del surrealisme, aquella multiplicació del jo, aquells desdoblaments de la personalitat… kierkegaard s’hi avança  uns 75 anys. És allò que a un poeta com J. V. Foix el fa dir: “deixeu-me sol, que só molts , i fressejo“, “Ésser molts o ningú“, “De mi mateix que multiplic a mil“…

El coneixement de l’ànima humana forma part dels neguits de surrealisme, com d’altra banda és part constituient de tots els moviments de pensament humà, però aquesta consideració sobre els desdoblaments i multiplicitats del propi jo és un fenomen nou, almenys en la seva expressió totalment conscient. Sembla que aquesta és una incorporació que la humanitat ha fet dins el seu bagatge de coneixements per a la postmodernitat que ens toca viure. Un fet més, també, que demostra la vigència de la voluminosa obra del nostre escriptor danès.


No hi ha comentaris

Jul 19 2008

EL CONCEPTE DE REPETICIÓ I EL CONCEPTE DEL VIATGE (1)

A Laia Vicens i Llumà , que s’ha interessat vivament des de molt jove per la possibilitat de la repetició i del viatge, li dediquem aquesta sèrie sobre el concepte de repetició i el concepte del viatge.

Atenem, per a suggerir les possibilitats d’aquest bloc, a la cita que feia Eugeni d’Ors : “Tornem sempre a les definicions admirables de Sören Kierkegaard: -Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral- és un home.” La cita és, certament, tot un programa de vida com dèiem… i sense pretendre treure l’esmentada afirmació del seu contexte, que possiblement -ja que encara no ho he pogut comprovar- és un fragment del llibre “Gjentagelsen” de Kierkegaard  (sota la màscara de Constantin Constantius), ens proposem de plantejar-nos quin lloc pot ocupar en una definició del noble quefer de l’individuo, tal i com la formula Kierkegaard, el concepte i la pràctica del viatge, viatge en el seu sentit més pregon, en el sentit de despullament a altres realitats que en principi podrien conformar-se més pròpies del diletant que necessita la variació pròpia del nostre moment històric plenament narcissista… Deixo oberta la qüestió per a prosseguir-hi dins d’aquesta categoria del blog.

PD. El llibre “Gjentagelsen” està traduït al català per Begonya Sàez i Tajafuerce. (Kierkegaard, Sören [Constantin Constantius], Bilbeny, Norbert [editor]. La Repetició. Barcelona : Edicions 62, 1992. Col·lecció Textos Filosòfics, 63)


No hi ha comentaris