KIERKEGAARD VIU!

  Francesc Torralba i Roselló 

Un veritable punt d’inflexió el llibre de Francesc Torralba i Roselló titulat, precisament, Punt d’inflexió : lectura de Kierkegaard (Lleida : Pagès editors, 1992). Si bé el punt d’inflexió al qual és refereix el llibre és el que ens trobem en el moment present tocant a la història del pensament occidental. Segons el filòsof i teòleg Torralba “El fil conductor de la modernitat s’ha exhaurit i l’esperit desencisat cerca noves formes de pensar i noves cosmovisions. Les idees rectores de la modernitat, defensades escrupolosament pels seus seguidors han caigut de l’escambell i la corba del pensament occidental travessa un moment delicat… ” (p.17). Sens dubte aquest és un punt comú del pensament en el nostre moment present, d’aquest període que estem anomenant postmodernitat, i que alguns auguren com una nova etapa de l’esperit i d’altres, com Torralba, més convincents per l’autor d’aquest blog, com l’avantsala o moment d’espera d’una nova era en la història de les idees i del pensament. És en aquest moment, un veritable punt d’inflexió, on ens trobem encallats i alhora en trànsit cap a un nou paradigma. I aquest és el punt d’inflexió a que es refereix Torralba. Però més enllà d’això, el llibre, l’assaig en qüestió, marca un gir, un punt d’inflexió en la literatura crítica de  l’obra del nostre autor danès.

Que hi hagin antologies, obres completes, edicions crítiques de les obres de Kierkegaard, assajos sobre el significat de la seva obra, estudis interrelacionals dins la historia de la filosofia, bagatel·les fins i tot donada la seva multiplicitat de màscares i de interpretacions a que ha donat lloc la seva vida. Tot això hi és, però el que fa Francesc Torralba en aquest llibre, que jo sàpiga, i dins encara el meu curt bagatge de lectures Kierkegaardianes és novedós. Repeteixo, almenys per a mi. Que algú em tregui de la ignorància si cal. Perquè allò que executa en aquest assaig és ni més ni menys que un estudi rigorós, honest, responsable, agosarat i arriscat de prospectiva. Un estudi de prospectiva que és la ciència que estudia el futur per comprendre’l i influir-lo  i consisteix en una actitud mental positiva, amb vista a l’acció tal i com la defineix la Gran Enciclopèdia Catalana.  És per això que Torralba ens avisa ja en les primeres pàgines del seu llibre : “El present assaig és una reflexió sobre la modernitat i sobre la postmodernitat. Se situa en el punt d’inflexió, de reconversió, que anteriorment fixàvem. No es tracta però d’un assaig merament descriptiu o analític de la situació present, sinó que pretén dur a terme un judici de valor respecte a la modernitat i marcar, modestament, algunes pautes de sortida per a la nova època de l’esperit que s’acosta” (p. 20) i diu “Kierkegaard representa un punt insòlit en la història del pensament. No seguí cap escola ni en creà cap. Simbolitza perfectament el vigilant, l’espia marginal de la modernitat. La seva filosofia és un toc d’alerta, un subtil avís de les conseqüències del principi d’immanència de Descartes. Home de conviccions cristianes, de profundes i sòlides conviccions, elaborà un pensament totalment edificat sobre aquesta religiositat tan marcada. El seu pensament és únic i completament asistemàtic. Però nosaltres defensem que pot  ser orientador avui, en la nostra situació cultural. La seva filosofia pot resultar summament il·luminadora i fortificant de cara a la nova època que s’esdevindrà.” (p. 20).

És aquesta la novetat d’aquest assaig, l’enorme valentia i honestedat intel·lectual que suposa, al marge dels seus brillants resultats que veurem en un altre post d’aquests mateix blog. 

La informàtica ens està proporcionant unes aproximacions al coneixement insospitades tan sols fa 10 anys. La creació a Catalunya del CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya) l’any 1996, ha representat una aplicació dels avenços informàtics en l’emmagatzematge, organització i sobretot en la recuperació de la informació que ens situa al primer nivell de les polítiques per la gestió del coneixement.

La presència de documents d’autoria de Sören Kierkegaard dins el CCUC (Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya), que és el catàleg creat per aquest Consorci, ens mostra un conjunt de 385 entrades que ens adrecen a obres de nostre autor, vegeu : http://ccuc.cbuc.cat/search*cat/a?kierkegaard%20soren .

Una quantitat no pas gens menystenible en comparació -en un estudi aproximatiu de ràtios- a altres d’àmbits geogràfics. Tanmateix, tots sabem què volen dir nomes unes xifres, unes quantitats, de fet ben poca cosa… el sol fet que una sola persona especialitzada en el nostre autor tingui prou poder de decisió en la gestió d’uns pressupostos… és suficient. No ens diu res per tant de l’interès d’una determinada comunitat envers un determinat autor, ni encara menys, ens diu, com pot aquesta potencialitat informativa esdevenir coneixement. Una confusió, per cert, molt corrent avui, …  on els mateixos directors de biblioteques mesuren l’èxit d’un sistema bibliotecari, o millor dit, inclouen entre els seus índex de descripció de la qualitat d’un sistema bibliotecari, els metres lineals de prestatgeria per l’emmagatzematge…

En aquest conjunt de 385 entrades hi trobem d’antuvi dos entrades que són simplement direccionals, després, en les restants 383 hi trobem títols de les obres de kierkegaard en les diferents edicions que s’han anat incorporant a les biblioteques universitàries, en les diferents edicions i/o llengües i també en format electrònic. Cal destacar la presència d’edicions de: Editions de l’Orante, Princeton University Press amb la seva col·lecció Kierkegaard’s writings, Guadarrama, Deutscher Taschenbuch Verlag, Gütersloher Verlagshaus Gerd Mohn, Gallimard, Trotta, etc.

Com a llibres concrets ens plau de destacar dues antologies :

Bretall, Robert (Ed.). (1973). A Kierkegaard anthology. Princeton (N.J.) : Princeton University Press.

Boyer, Régis (Ed.). (1993). Ou bien… ou bien ; La reprise ; Stades sur le chemin de la vie ; La maladie à la mort / Sören Kierkegaard. Paris : Robert Laffont.

Si fem una cerca per matèries trobarem aproximadament la xifra de 294 entrades, és a dir, 294 estudis on el nostre autor n’és l’estudiat, el tractat, o la temàtica principal del document. Vegeu : http://ccuc.cbuc.cat/search*cat/d?kierkegaard%2C%20Soren 

Dins d’aquest conjunt tenim el grup principal de 207 estudis, i la resta fins a 294 es desglossa en un tímid intent de subdivisió de màteries, timidesa que no sabem si és per la manca de  catalogadors experts o bé per la polisèmia dels tractats o estudis sobre el nostre autor.

Ens plau de destacar com a obra de referència el diccionari : Malantschuk, Gregor. (cop. 1986). Index terminologique : principaux concepts de Kierkegaard. Paris : Editions de l’Orante, que utilitzarem en aquest blog ; traduit del danès i adaptat i completat  per Else-Marie Jacquet-Tisseau. També destaquem l’anuari Kierkegaard studies. Yearbook. Berlín [etc.] : De Gruyter, 1996- i també en el subapartat de matèries referit a les influències de Kierkegaard hi ha el llibre : Matustík, Martin J. (Ed.), Westgphal, Merold (Ed.). (1995). Kierkegaard in post/modernity. Bloomington : Indiana University Press.

El lector d’aquest blog haurà de disculpar si esperava un estudi exhaustiu i fonamentat sobre la bibliografia entorn el filòsof danès, això correspondria a un estudi més profund i a mans  d’un expert. Valgui, doncs, aquesta aproximació primera i personal. Gràcies. 

Etiquetes: , CBUC, CCUC

El concepte de repetició i el concepte del viatge (6) 

Si ja hem localitzat el concepte del viatge -tal i com l’hem definit en aquesta sèrie- dins el corpus kierkegaardià; si ja hem trobat aquest estadi previ de circumnavegació existencial, de descoberta i de formació, que ens durà a la majestuosa dialèctica de la repetició; i si ja hem trobat l’expressió musical perfecte del concepte “repetició” amb la instrumentació implacable, creixent, de melodia recurrent i alhora renovada, amb aquest “Bolero” de Ravel; cal que per mor d’aquesta múltiple,  irresoluda i precària condició del jo humà -acceptada d’ençà de l’obra dels grans mestres de “l’escola de la sospita” com va anomenar Paul Ricoeur a Marx, Nietzsche i Freud- acceptem la necessària i humil tasca d’alternar períodes de “circumnavegació existencial” amb altres de “repetició”. És així? És això el que ens proposaria Kierkegaard? Coincidiria això amb l’alternança que constata el sociòleg italià Francesco Alberoni per a l’esdevenir individual i col·lectiu humà entre les experiències de l’extraordinari i les de l’ordinari? Entre les etapes naixents o de subversió, és a dir, les de moviment, i les de consolidació o de institucionalització?

Una sospita antiga i nova s’alça damunt d’aquestes interrogacions, per a temperar-les, per a resituar-les. I aquesta sospita no pot ésser altra que la concepció antropologica de Kierkegaard, i la particular concepció sobre l’amor. Vegeu l’article d’opinió de Francesc Torralba titulat La crítica de Theodor Adorno a Kierkegaard, on resumeix aquesta naturalesa de l’amor capaç de dissoldre les dissonàncies que conformarien aquests diferents moments vitals, aquesta absència de compromís i per tant, d’aquesta mancança de la  maduresa  de la repetició i d’aquest decantament excessiu vers  les circumnavegació existencial, cap els períodes sempre eterns de formació, un “corre com un vailet darrere les papallones”. Diu Torralba:  “A la vegada, Kierkegaard critica l’amor immediat, que es basa en la predilecció, que es mou per simpaties i antipaties, que és efímer i feble com la mateixa persona.  Hi ha una extraordinària afinitat d’idees entre l’amor immediat de Kierkegaard i l’amor líquid de Zygmunt Bauman. El critica a fons i entén que, finalment, aquest amor aboca a la soledat i que és una expressió d’amor a si mateix. Però l’amor ple,  l’amor que trenca barreres, l’amor que no es mira el melic, que s’obre al proïsme sense fer diferències, l’amor que perdona, edifica, recorda els difunts, reconcilia i eleva el món al pla del que és diví és l’amor vertader”

Una concepció que no deixi l’home en mans només de la predilecció, que l’aboqui a moure’s només per simpaties i antipaties. D’això, ja en parlarem!

Etiquetes: Francesco Alberoni, Freud, Marx, Nietzsche, Paul Ricoeur

Maurice Ravel vers 1912

Sóc en una llibreria de vell. És a Paris, a Olot o a Barcelona? o és a  Carcassone? El dia plujós i fosc d’avui acompanya per quedar-se en aquest maldestre lloc ple de paperassa oblidada. Un dia i un lloc deliciós pels malalts de malenconia. Pels quimèrics que cerquen només en el passat una possibilitat de vida.

Entre la pols que es respira hi trobo un programa de mà d’un concert celebrat a l’Òpera de Paris l’any 1928. Tot menjat pels àcars s’hi endevina encara un seguit de lletres on hom hi pot llegir el nom de “Ida Rubinstein”. Qui és o era Ida Rubinstein?. A sota, en francès, descobreixo : “Boléro. Ballet d’un acte de Maurice Ravel”.

Consulto un diccionari de la música editat l’any 1954 i que trobo en un prestatge enlairat de la mateixa llibreria -el propietari m’ha deixat sol, deu pensar que si algú li pren alguna cosa… molt millor! Menys pols!- . Rubinstein, Ida, és la ballarina per encàrrec de la qual, Ravel, va escriure el bolero… I diu a més : “La repetició obsessiva del mateix tema i la uniformitat harmònica i rítmica de l’obra, hi són compensades per un crescendo constant i una instrumentació brillant i variada, cada cop més rica” Quina similitud més excelsa no hauré trobat!.

Em refereixo , és clar, al concepte que segons Constantin Constantius ens diu que ha de marcar la nova filosofia en lloc del concepte de reminiscència. Em refereixo, és clar, a la repetició. I quina similitud més excelsa no hauré trobat!

Recordeu la melodia bàsica i corprenedora que avança sense parar, que arrabassa en la seva ja simplicitat primigènia, i que creix i s’executa en una passió continguda i desbordada alhora. La recordeu?. Això és justament la repetició Kierkegaardiana. Això és justament. Una repetició i instrumentació similar que trobo en el magnífic arranjament que la Cobla de Cambra de Catalunya ha realitzat de la Moixeranga d’Algemesí, si bé no amb un crescendo tant sostingut.

Això és la repetició.

Gràcies Maurice Ravel!

Etiquetes: Boléro, Maurice Ravel, Moixeranga d'Algemesí

        La galaxia 3370,

 com a metàfora de “la circumnavegació existencial” 

Dèiem, diem…  que en la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”.

Ens preguntàvem si aquest era l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí ens havíem representat. Viatge no com a repetició, ans com a exploració en el nou i el desconegut. Viatge no com a repetició en la serietat i en la realitat de l’existència, ans de formació i més propi de l’esperit enjogassat i previ a la repetició que haurà d’esdevenir-se en la nova serietat i en la realitat de l’existència…

Perquè la necessitat d’aquesta circumnavegació, d’aquest viatge existencial, és una necessitat que kierkegaard ens reclama, ens exigeix, ens demana per assolir la repetició : “Aquell qui no ha circumnavegat la vida abans de començar la seva existència no arribarà mai a viure” diu per boca del que hem anomenat psicòleg. Cal, a més, després d’aquesta aventura, no haver-ne quedat ferit, frustrat, enfastiguejat, esporuguit, despotitzat, mesell,… : “Aquell  qui l’ha circumnavegada i n’ha quedat fart està mal constituït“.

Cal un viatge formatiu, una mirada damunt d’altres galaxies, “un anar darrera les papallones“, “un estar-se de puntetes  per veure les excel·lències del món“… , si això no es produeix tenim l’arquetip del “senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol dins l’imaginari català. L’home que sense aquesta exploració prèvia, sense constitució prèvia del seu jo, rau en la repetició per obediència externa, per massificació dels costums, per l’anul·lació del particular en el general del costum… És allò que fa dir al senyor Esteve, ja en el llit de moribunt, el següent:

“ -Deixa’m dir, que encara hi sóc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l’ha cuidada, que l’ha seguida, que l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, (…)

-Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient en veu feble- No sé lo que són alegries: no m’han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n’has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n’he après, però n’he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n’adono, i ara que me n’adono… me’n vaig!”

En aquest estil tan entenedor de Rusiñol se’ns materialitza el que pot ser una vida que ha entrat en la repetició sense la prèvia circumnavegació existencial. Una vida eixorca i d’ofec on en realitat ni tan sols s’ha assolit la veritable plenitud de la repetició, és a dir, la repetició que se’n ofereix com “el pa de cada dia que sadolla amb la seva benedicció”.

Aquest és un punt clau en la lluita per la nostra identitat, per aquell desgranament que ens cal fer per escatir la llavor que representem. La llavor de la nostra individualitat, única, finita i infinita, entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, … Un error que podem cometre al caure fàcilment en una falaç bondat, la que és meritoria, només, per la comoditat emmandrida i egoísta dels altres.

Cal a més, en aquest viatge formatiu, no haver-ne quedat fart, no haver-se corrumput o desencisat. Cal haver après el que són les coses i la vida, allò que verament depèn de nosaltres i allò que no. Cal una reflexió serena i única -en tant personal - del procedir de tot, i una fonamentació cosmològica, aquella que veurem en altres treballs de l’inexaurible Sören Kierkegaard.

Dèiem i diem que la circumnavegació existencial Kierkegaardiana és el viatge. Diem que el viatge en el sentit de l’expansió externa o interna, i no pas necessàriament geogràfica.

Seguirem!

Etiquetes: Santiago Rusiñol, senyor Esteve

Hem restat paralitzats, a cor obert, en el temor i el tremolor, … perquè el qui sent i pren la vida en la seva realitat i en l’entusiasme de la serietat i no pas en el papalloneig de l’ètica del consum, troba sempre, en la lectura atenta del filòsof danès, el bullir de la seva sang, el desfici de les seves pròpies contradiccions internes, les qüestions en les que es debat el seu viure profund.

Vivim una època on sembla que el discurs del canvi i no pas el de la repetició ens coacciona quasi imperativament. La facilitat del canvi ens sedueix, no solament en els objectes materials, ans també en ordre a moltes decisions personals. El món d’ara potser dóna més facilitats al canvi que a la repetició en moltes esferes de la vida. Sembla que cal tenir més valentia per a repetir que per a canviar, cosa que no passava abans que la nostra societat del consum es fes realitat. En la cita que vam esmentar d’Eugeni d’Ors referida a la repetició… (recordem-la de nou aquí : “Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral, és un Home.”) tot confirma la superioritat moral de la repetició, la repetició, naturalment, que no decreix en l’entusiasme. Però el dubte persisteix, a on queda el viatge dins aquesta concepció?

D’antuvi ens caldria definir què volem dir quan parlem de viatge. El viatge és un factor d’expansió de la vida, un desig de “viatge” equival a un creixement, a una etapa de formació. Hom pot considerar-se d’un esperit no pas gens viatger, d’un esperit insistent i persistent amb les mateixes fites, però en la seva vida hi hauran hagut èpoques de viatge o d’exploració, tant si ho vol com no ho vol. És una llei de la vida i del seu creixement. Des del viatge que fa l’infant aprenent a caminar i expansionant per tant la seva geografia, fins al que farà tot fent córrer la seva imaginació i la seva fantasia dins els jocs impossibles i imprevisibles. Viatges que s’esdevindran en ambdós sentits. L’un en la quietud, l’altre en el moviment exterior. Ens referim a la quietud o la concentració dins la infinitud d’un sol objecte, i al moviment de l’expansió vers una infinitud d’objectes… Hi ha moments per a tot, fins hi tot, moments simultanis on hi intervenen els dos sentits del viatge. De vegades toca ser “l’home de les quimeres”,  l’home de la coordenada de la expansió vers la infinitud d’objectes i geografies… D’altres, el de la concentració en un sol objecte, en la seva també infinitut; “una vida normal”, “d’una vida conformada segons desig de natura” d’una vida de “raonabilitat ètica” i d’insistència i permanència com a via de coneixement.

En la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de  “la circumnavegació existencial”. És aquest l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí es hem representat?. Seguirem en aquesta qüestió.

Etiquetes: circumnavegació existencial, ètica del consum

“La Sociedad Hispánica de Amigos de Kierkegaard” (S.H.A.K.) ha publicat el primer número de la seva revista “La Mirada Kierkegaardiana”. Vegeu-la a: http://lamiradakierkegaardiana.hiin-enkelte.info/

Etiquetes: , La Mirada Kierkegaardiana, Sociedad Hispánica de Amigos de Kierkegaard

És sorprenent comprovar com la lectura repetida de la “La repetició” va sobredimensionant cada cop més la grandesa del seu discurs, la complexitat i delícia de les seves aparents incoherències i desigualtats. Perquè és ben cert que, en una primera lectura, ens pot donar la impressió que es tracte d’una obra de pensament menor, d’un text desordenat i fins i tot caòtic, en el qual no és possible ni tan sol verificar la hipòtesi plantejada en la seva primera pàgina, a saber, si és o no possible la repetició, sí és o no possible i què implica repetir un viatge anterior  com el que va fer a Berlín l’heterònim Kierkegaardià : Constantin Constantius, l’autor de l’obra…  Però, a poc a poc, veiem com aquest devessall incoherent respon a la dialèctica de la vivència plena de l’individuo real i a la realitat de les mateixes coses, a un concepte antropològic i cosmològic plasmat al llarg de tota l’obra del pensador danès. I aquesta estructura només aparent de novel·la mal forjada, de gènere epistolar incomplet i alhora de diàleg Socràtic descompensat, ens formula, ja d’entrada, unes afirmacions tan sorprenents com : “L’esperança és un vestit nou, emmidonat, cenyit i llambrejant que hom no ha estrenat encara; i és per això que hom no sap si serà afavoridor ni com caurà. El record és un vestit usat, que, per molt bonic que sigui, hom no pot utilitzar mai més, car ara és massa petit. La repetició és un vestit que no es gasta, que s’ajusta fermament, tendrament, sense estrènyer ni ondejar. L’esperança és la noia encantadora que s’escola entre les mans. El record és una senyora respectable i bella que no serveix per a res en l’instant. La repetició és una esposa estimada que mai no decep, car és únicament el nou el que decep”, i diu “Aquell que no veu que la vida és una repetició i que en la repetició rau la bellesa de la vida ja s’ha jutjat a si mateix i no mereix altra cosa que el que, tant sí com no, li tocarà: morir.” i encara rebla la qüestió tot dient :”La repetició és la realitat i la serietat de l’existència”.  Davant d’aquestes afirmacions tant contundents on queda el concepte de viatge? No el viatge a Berlín que ens proposa el primer narrador de l’obra, que podem anomenar psicòleg, on tot queda previst per a ser viscut de la mateixa manera… Ens referim al viatge com a metàfora de despullament, d’obertura de noves possibilitats vitals, de descobriment de l’existència, i que alhora té un recorregut doble, intern i geogràfic,  d’aprofundiment en un sol objecte i alhora, també, d’expansió sobre una multitud d’objectes, camins que, no hem d’oblidar, s’enriqueixen mútuament i no són incompatibles com sovint s’entén. El viatge, entès d’aquesta manera , no té cap possibilitat si ens decidim a viure en la realitat i la serietat de l’existència?…  seguirem debatent-nos en aquesta qüestió, que avui ens deixa gairebé paralitzats!

Etiquetes: , Constantin Constantius

A Gjentagelsen (La repetició) trobem una vegada més ”la voluntat de reflectir fidelment el joc continuat de contraris i el seguit de contrarietats que constitueixen la dialèctica de l’existència individual, desconeixedora des d’un principi de la pretesa identitat del jo” com bé assenyala Norbert Bilbeny -editor de la traducció catalana- en la introducció a la mateixa. Aquesta concepció antropològica -que jo sàpiga- ben bé no la trobem fins l’eclosió de tots els ismes que es va produir els anys vint del segle passat -al final de la Primera Guerra Mundial- amb el Surrealisme. Allò que no trobem, doncs, fins a la modernitat del surrealisme, aquella multiplicació del jo, aquells desdoblaments de la personalitat… kierkegaard s’hi avança  uns 75 anys. És allò que a un poeta com J. V. Foix el fa dir: “deixeu-me sol, que só molts , i fressejo“, “Ésser molts o ningú“, “De mi mateix que multiplic a mil“…

El coneixement de l’ànima humana forma part dels neguits de surrealisme, com d’altra banda és part constituient de tots els moviments de pensament humà, però aquesta consideració sobre els desdoblaments i multiplicitats del propi jo és un fenomen nou, almenys en la seva expressió totalment conscient. Sembla que aquesta és una incorporació que la humanitat ha fet dins el seu bagatge de coneixements per a la postmodernitat que ens toca viure. Un fet més, també, que demostra la vigència de la voluminosa obra del nostre escriptor danès.

Etiquetes: J. V. Foix, Surrealisme

Caldria afegir, en aquest endarreriment que hem remarcat en aquesta categoria “General” d’aquest bloc respecte a la recepció de l’obra Kierkegaardiana, allò que molt bé destaca Begonya Sàez i Tajafuerce: “Fins fa poc més de cinc lustres, la bibliografia segona confinava encara majoritàriament l’obra i el pensament de Sören Kierkegaard a l’anecdotari filosòfic, llevant-li així tot paper en la història de la filosofia que no fos el d’enfant terrible posseït per una sort d’estranya i irreverent ira antifilosòfica o, si més no, anticientífica, antisistemàtica.” (Presentació: Lectures de Kierkegaard. A Enrahonar : quaderns de Filosofia, 29, 1998. Podeu accedir a la revista a text complet clicant sobre aquest enllaç). Només cal veure com les carícatures ridiculitzants aparegudes a la revista “Corsario”, en vida de Sören, són les que més és van difondre com a imatge del pensador danès.

D’altra banda el nostre autor no ha estat pas una personalitat fàcil. Sabem que el seu amic P. M. Moeller el va definir com a ”l’home més combatut per polèmica interna que mai hagi conegut”. Sabem que fou un home d’una potent energía espiritual, i d’una gran força de treball, d’una rara intel·ligència, d’una rara per escassa i poderosa intuïció, d’una fina subtilesa i capacitat creadora, un poeta en definitiva i alhora que un home profundament religiós. Com bé diu Francesc Torralba: “(…) Kierkegaard no és pas, doncs, un autor fàcil, lleuger, ans un escriptor difícil de digerir. Els seus interrogants transcendeixen l’experiència concreta de la lectura i perviuen, de manera latent, en les meditacions personals del lector. Deixa empremta en l’interioritat del lector, la qual cosa té conseqüències en el seu nivell vital i personal, genera una certa violència, però una violència sana, ja que, al generar crisis interiors, empeny al lector a un pensar més i millor” (Kierkegaard en el laberinto de las máscaras. Madrid : Fundación Emmanuel Mounier, 2003) 

Etiquetes: "Corsario", anticientifica, antifilosòfica, antisistemàtica, P. M. Moeller