Ja estic a la universitat (per fi)

Altre lloc Blogs.uab.cat

oct. 02 2013

L’esforç per entrar

Posted in General by 1360226 |

Porto dies per aquí i estic començant a ser conscient del nivell de vida que tenen els estudiants universitaris, com a mínim de la meva facultat. No té res a veure el gran nombre d’aquests amb mi. Em sorprèn especialment pels estudis que han escollit, que tenen a veure amb l’educació (pensava que tirarien més per ADE…).

Per què  dic això? Ben fàcil, he observat que gran nombre de les persones (no totes) venen de municipis llunyans, sigui cada dia, o bé estan en un piset d’estudiants de per aquí. A més a més d’haver pagat la matrícula de la universitat, que no és precisament econòmica, per molta universitat pública que sigui.

Per aquest motiu dic que no s’assemblen a mi. Ningú s’imagina l’esforç que he hagut de fer per entrar… l’estiu que he passat treballant, per aconseguir fins l’últim cèntim de la matrícula i sobretot per la gran sort que he tingut de trobar feina a temps ja que ni m’hi plantejava matricular-me per les condicions econòmiques a casa.

Vaig estar pensant en l’opció de marxar a una altra comunitat on els estudis fossin més econòmics, però era impensable pagar-me un lloguer. Encara així em sorprèn veure la de gent que hi ha i t’explica la seva situació. “Estic en un pis aquí, però sóc d’allà.” “M’ho han pagat els pares…”

Tornat al que deia al principi, no vull jutjar-ho en cap moment, simplement dir, que no saben el privilegi que tenen, que el valorin, que jo no ho vaig fer fins just ara que no el tinc (i això que eren Cicles el que em pagaven, en moment de que no havien posat encara les matrícules astronòmiques).

També dir, que independentment de la classe social o disponibilitat econòmica que hi hagi en cada casa, si estan en aquesta facultat és perquè s’han (ens hem) esforçat, ja que la nota d’accés no és precisament com en altres llocs de un 5 i escaig.

Doncs bé, un altre dia més.

Adéu!!!

 


No hi ha comentaris

set. 30 2013

Ja estic a la Universitat (per fi)

Posted in General by 1360226 |

Fent referència al nom del blog el comencem.

No se si l’escric pel propi núvol, per 5, per 20 persones o bé per 1 milió (exagerada), però disculpeu-me, tant se’m don.

Tinc ganes de fer-ho, de dir el que penso, d’explicar coses, sentiments, sensacions passades i per passar i a no ser per una Llei SOPA a la espanyola, de moment, ningú ho pot evitar.

 

Començo doncs,

curs 2013-2014 començo amb 22 anys (quasi 23) el Graduat en Educació Social. No se si l’acabaré, trigaré tres anys, perquè em podré convalidar crèdits, o trigaré 20… però ja puc dir que he arribat fins aquí.

Ningú va creure en mi, quan vaig haver de deixar el batxillerat (primera vegada) per motius de salut mental (una agorafòbia de nassos, provocada per un trauma posttraumàtic – un atropellament, de 2 anys abans, que em sortiria aleshores – ).  Al curs següent ho vaig provar de nou, però no em trobava encara recuperada del tot, a més a més tenia major desmotivació, no m’agradava el que feia, no sabia que anava a fer en un futur…

La tutora, en lloc de xerrar amb mi i donar orientació professional i suport, va parlar amb me mare:  “mejor que lo deje, esto  no es lo suyo”.

Ara li diria a la professora: mejor déjelo usted, que esto no es lo suyo. Descripció bàsica d’ella: Señora filósofa, que se dedica a decir palabras que aprueba con un 10 si los alumnos las memorizan y las vomitan por escrito, en resumen un trabajo pedagógico admirable :P.

 

Trencant la continuïtat del text, que fotut que ho tenim/tenen els estudiants, que qualsevol pot ser professor. Però no tots són educadors! Com canvien les sigles dels centres de IES (Instituts d’educació secundaria) a simplement INS de institut, collons…

 

Tornant al que deia, tan sols un professor va dir que no em preocupes, que em recuperes del tot del que havia passat, que em relaxes, que agafes força, perquè passaria molts anys estudiant, perquè jo valia, perquè fos el que fos el que vulgues, jo ho aconseguiria. Evidentment ningú el va creure, jo menys.

A hores d’ara, porto dues nits somniat amb ell. He d’anar a veure’l. Li he de donar, després de 5 o 6 anys, les gràcies. Perquè encara que he escollit el camí llarg (dos cicles, el mig i el superior) tinc dos oficis, tinc un munt d’experiències i  he trobat la meva vocació la qual si hagués estat entre llibres no la coneixeria encara. Però el més important de tot és que ara si crec en mi.

Gràcies Ramon!!!!

 

Doncs bé, demà intentaré escriure una mica més.

Adéu!!!

 

 

 

 


No hi ha comentaris