Grup d’Educació i valors ètics
Blogs de la UAB |

Ens presentem

El Grup d’educació en valors ètics de l’ICE de la UAB, és un grup constituït per professionals del camp de l’educació que treballen des de l’educació primària fins a la universitat. Reflexionem i generem un discurs teòric sobre valors i educació que parteix de lectures, tant d’obres de ficció com d’assaig, de la conversa i de l’intercanvi, així mateix els membres de l’equip duem a terme accions formatives a centres educatius dirigides a diversos col·lectius. El grup està dirigit pel Dr. Joan-Carles Mèlich i coordinat per la Dra. Agnès Boixader.

Algunes idees que ens defineixen:

L’educació comença quan s’estableix una relació ètica, és a dir, quan se sent la veu de l’altre i s’hi vol donar resposta. La veu de l’alumne crida al professor, al mestre, l’educador en general a donar resposta sense esperar res a canvi. Aquest escoltar l’altre, saber què em vol dir i donar-hi resposta és el que entenem per responsabilitat.

L’ètica no és l’atenció a un deure, sinó una relació d’alteritat, una relació de no indiferència, de responsabilitat, d’hospitalitat, de compassió. És el rostre, la mirada de l’altre, l’altre en la seva singularitat, qui ens interpel·la, ens reclama i ens empeny a l’acció. Però una relació mai ens deixa satisfets del tot, perquè mai estem del tot segurs d’haver sabut fer el que calia. Malgrat tot segueix el desig d’acompanyar gratuïtament l’altre, especialment en moments de dolor, de trasbals o de soledat imposada i és aquest desig constantment insatisfet que posa a prova la capacitat de viure una vida viscuda cercant el nord dels valors ètics.

L’altre absent és l’altre que no hi és perquè ja es mort o perquè encara ha de néixer. El paper de la memòria és fonamental perquè no es pot oblidar la història. Al costat de la memòria, hi trobem la imaginació que relaciona el passat i el futur, perquè si no som capaços d’imaginar no som capaços de recordar. La imaginació és necessària també, per imaginar futurs possibles, per dibuixar una utopia.


Jornades d’Educació i Valors:l’ètica i l’altre

poster1-moltpetit.jpg

Aquesta és la primera vegada, d’ençà que el grup es va constituir el febrer del 1995, que hem celebrat una jornada de reflexió i debat a l’entorn d’aquelles qüestions que ens han ocupat. En aquesta Jornada Educació i valors: l’ètica i l’altre,  hem volgut compartir i debatre amb tots vosaltres algunes de les reflexions que fem a l’entorn de l’educació en valors ètics.

La Jornada va constar de tres moments diferents: una conferència a càrrec de Jordi Llovet amb el títol La transmissió del saber i que es pronuncià el divendres a la tarda, quatre espais simultanis de conversa al voltant d’aquelles temes que ens han semblat rellevants en la trajectòria del grup durant els darrers anys i que al llarg del dissabte al matí vam dinamitzar els membres del grup i una conferència final a càrrec de Joan-Carles Mèlich titulada L’ètica i l’altre.

Jordi Llovet: La transmissió del saber

Des dels inicis de l’operació de conèixer, i més encara d’ençà que es van fundar al continent les institucions que permeten conrear el saber i transmetre’l, aquesta operació ha conegut models diferents, amb èxits molt diversos i amb relacions diferents amb els poders, les religions i les ideologies. La conferència analitzarà “la transmissió del saber” i dels coneixements entre la Grècia clàssica i els nostres dies, i mirarà d’establir el model encara possible en la vehiculació del saber entre mestres i deixebles, entre institucions i discents, als nostres dies i en vista del futur.

Joan-Carles Mèlich: L’ètica i l’altre

A diferència d’algunes de les afirmacions de la pedagogia actual, l’ètica no és un objectiu més assolir en l’acció educativa, sinó el seu element constitutiu. Allò que fa que l’educació sigui educació i no pas adoctrinament o ensinistrament és, precisament, l’ètica. Però no es poden confondre ètica i moral. Aquesta és un codi o un marc normatiu propi d’una cultura concreta en un moment donat de la seva història. L’ètica,en canvi, no té res a veure amb els codis o les normes. És la resposta a la demanda o apel·lació que ens adreça l’altre, és una resposta aposteriorística, que sempre es dóna en una situació concreta, hic et nunc, que mai no podem establir-la per avançat. L’ètica és la resposta sensible i compassiva, és la resposta responsable i singular a una presència, que a vegades apareix en forma d’absència, que constitueix les accions i les relacions humanes en accions i relacions educatives.

Espais de conversa

  • La veu de l’altre: llibertat i responsabilitat.
  • Esdevenim lliures des de la responsabilitat o responsables des de la llibertat? La responsabilitat entesa com a resposta a l’altre. Difícilment té sentit parlar de llibertat, per altra banda considerada actualment com a valor suprem en la nostra societat, sense parlar alhora de responsabilitat, entesa com la capacitat de fer-se càrrec no només del que em succeeix a mi sinó també del què li succeeix a l’altre. Esdevenir lliures de què, per a què? Esdevenir responsables de què, de qui?

    En la nostra activitat com educadors quins espais facilitem perquè els infants i els joves exerceixin la seva responsabilitat profunda i no només formal, quins espais creem per fomentar la llibertat responsable? Fins quin cert punt ens espanta dur a fons aquests conceptes en les nostres pràctiques educatives i no només admetre certs discursos i posicions formalistes?

  • El rostre de l’altre: el dolor i la compassió.
  • L’ésser humà actual pateix com el d’abans, però tracta d’evitar la reflexió i el diàleg sobre el sofriment. Ni la ciència ni el benestar econòmic han pogut, ni podran, esborrar del tot el dolor ni ajornar infinitament la mort.

    En el llibre El hombre en busca del sentido último, V. Frankl afirma:

    “En consecuencia, el hombre se caracteriza en primera instancia por su “búsqueda de significado”, más que por “la búsqueda de sí mismo”. Cuando más se olvida de sí mismo –entregándose a una causa o a otra persona- más humano se hace. Y cuanto más se implique o se deje absorver por algo o alguien diferente a sí mismo, más se vuelve él mismo”.

    Precisament per això, a l’escola, l’ acollida ha de ser la primera dimensió educativa. Ens fem persones des del reconeixement de la pròpia indigència, i, sobretot, des de la sensibilitat i la compassió envers l’altre que pateix. Educar tenint en compte que el dolor i la mort també formen part de la vida és educar amb visió holística, és educar per a la vida.

    A partir d’algun text, d’algunes imatges, potser algun fragment de pel·lícula, o qualsevol altre material estètic proposem iniciar una conversa al voltant d’aquests temes.

  • La memòria de l’altre: record i oblit.
  • L’altre és també l’altre que no hi és present, l’absent, l’’altre que ja no hi és o que encara ha d’esdevenir.

    El món el construïm en l’acció i aquesta sempre es dóna en un “ara i aquí”, però mai es dóna despullada de memòria. Per mirar cap al passat necessitem memòria, record, testimoni. No podem imaginar futurs des de la no-memòria i és així perquè, com diu Lluís Duch, som hereus i ser hereu significa no prescindir de la memòria. Duch parla de l’herència, una herència humana mai consolidada del tot, una herència que té a veure amb el passat però també amb el futur.

    En el llibre La paraula trencada. Assaigs d’antropologia Duch diu: “Els processos educatius no són sinó dinamismes que, biogràficament, permeten l’actualització de la ‘herència’ humana en cada aquí i ara concrets” i també: “Les transmissions permeten que l’ésser humà i els grups humans puguin construir i habitar significativament en el seu espai i en el seu temps.

    Com educadors ens podem fer algunes preguntes: Com fem la transmissió d’aquesta herència? Som conscients de la rellevància que tenen els processos de transmissió? Quin paper juga la memòria en educació? Podem evitar la responsabilitat del que ha passat? Tenim alguna responsabilitat envers aquells que encara no han nascut? Som còmplices de l’oblit o de l’amnèsia que sovint acompanya l’educació?

  • La mirada de l’altre: circumstància i interpretació.
  • Les paraules amaguen conceptes i intencions, ens cal un llenguatge? Saber “llegir” vol dir saber respondre o saber preguntar? Podem ser competents en ètica?

    Vivim en un món en el que imperen tres grans llenguatges: l’econòmic, el tecnològic i el teològic i l’educació no és una excepció. Apostem per un llenguatge literari, un llenguatge que fa servir el nom propi, un llenguatgeque nobusca la universalitat sinó la singularitat, la singularitat de cada nen i nena, de cada situació.

    En el llibre El tacto en la enseñanza Van Manen ho explica admirablement: “Dos personas están paseando por la orilla del mar cuando observan un extraño fenómeno. Montones de estrellas de mar han sido arrastradas por las olas hasta la playa. Muchas están ya muertas, ahogadas en la arena sucia bajo un sol de justicia. Otras siguen intentando separarse con sus brazos de la abrasadora arena para posponer un tanto una muerte segura. “Es horrible, dice uno, pero así es la naturaleza”. Entretanto, su compañero se ha inclinado y examina con detenimiento una estrella concreta y la levanta de la arena. “¿Qué haces?, pregunta el primero. ¿No ves que con esto no puedes solucionar nada? De nada sirve que ayudes a una”. “Le sirve a ésta”, se limita a decir su compañero, y devuelve la estrella al mar” (Manen, 2003, p. 16).

 

 


Kairos i Momo

Després de parlar i parlar, després de llegir Aristòtil, Hanna Arendt, Meirieu i Ende us podem presentar:

Kairos I Momo