«Anar a viure a Barcelona»

...1.-L’essència de l’activitat dels historiadors rau en detectar què queda del passat i què ha canviat. Advertir, per tant, la subtil dialèctica entre la pedra i l’aigua que corre. Aquesta perspectiva és una bona manera de llegir el següent fragment de Josep Pla, “Anar a viure a Barcelona”. És un article inclòs a al seu deliciós volum Barcelona, una discussió entranyable.  És un llibre imprescindible per a comprendre la ciutat –sobretot, l’Eixample- malgrat que hagi quedat un pèl eclipsat pel seu grandiós El quadern gris. Observi’s que, en ambdós casos, Pla  rememora aproximadament els primers vint-i-cinc anys del segle XX.

*

2.-Per motius d’espai, no podem incloure la continuació de l’article, que és igual de sucosa que el fragment inicial. Recordo que, fa molts anys, en un debat sobre els subjectes decisius en la configuració de la forma de les ciutats, un arquitecte se situà entre les posicions més liberals –centrades en la llibertat de l’individu- i les posicions més socialitzants –confiades en el paper de l’Administració-, tot afirmant que el protagonista realment operatiu eren les famílies. En aquesta línia va precisament la part final de l’article.

*

3.-Pel que fa al tema de la «Galeria de catalanes formoses», al qual al·ludeix Pla, no va ser gens anecdòtic i va tenir un ampli suport dels intel·lectuals de l’època. Pere Corominas va arribar a dir que es tractava de crear en la civilització catalana, la Gioconda dels nostres fills. De fet, la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va anunciar un concurs de pintura que premiés el millor retrat de dona. Va guanyar Ramon Casas, amb el Retrat de dona de la Sra. Baladia (1907). Aquí he afegit, però, el retrat amb el mateix autor i model datat l’any 1908. Ambdós retrats van generar diversos escàndols i reaccions que no és pertinent ara de referir.

*

«En el país, el mite d’anar a viure a Barcelona és molt vell i és practicat des de fa molts anys. En aquests últims temps aquesta il·lusió s’ha ampliat a totes les terres pobres de la Península Ibèrica, de manera que avui no hi ha cap desgraciat en aquestes terres que no aspiri a venir a viure a Barcelona. La immigració en massa sobre aquest país s’inicià a l’època de la prosperitat de la primera guerra mundial i s’accentuà amb l’Exposició de Montjuïc i la construcció dels metropolitans. Arribà una gran quantitat de peonatge. L’autobús que d’una manera regular portava gent a Barcelona des de Múrcia fou anomenat el transmiserià. Jo he viscut aquest moment inicial.

        Però en l’augment de la volumetria de Barcelona ha intervingut un altre factor: el factor indígena o català.  Arribar a viure a Barcelona o en els seus voltants ha estat no solament l’ideal de tots els pobres de la Península, sinó el de tots els pobres del Principat, i encara de tota la burgesia catalana provincial. Des del punt de vista de la quantitat, de l’extensió, hi ha una tal diferència entre Barcelona i les altres viles catalanes, que en el moment d’arribar a Barcelona hom sent que es troba en un lloc diferent, davant d’unes possibilitats totalment noves, davant d’un paisatge que des de tots els punts de vista és insospitat.

La immigració de la burgesia provincial catalana sobre Barcelona és un fenomen curiós, perquè no sol ésser corrent en altres llocs. En l’àrea de la nostra civilització, com més pobres viuen en una ciutat, menys rics és possible de trobar-hi, excepte en les temporades convingudes, perquè els rics viuen, generalment, al camp. Però aquí passa al revés: tothom vol anar a viure a Barcelona, rics, pobres i mitjans o menestrals.

Aquest èxode de la burgesia provincial sobre Barcelona té, és clar, unes causes. El factor que tingué més pes en aquest desplaçament fou la por davant les continuades convulsions polítiques i socials que caracteritzen la nostra vida col·lectiva des dels Àustries. En el curs dels segles XIX i XX, el moviment s’accentuà. Durant les guerres napoleòniques, moltes famílies que vivien sobre les seves terres es traslladaren a la capital de la seva comarca. En el curs de la primera guerra civil es desplaçaren a la capital de la província. En el curs de la segona, passaren definitivament a viure a Barcelona. Les convulsions socials del segle XX han rematat aquest èxode d’una manera gairebé completa. Avui l’ideal d’anar a viure a Barcelona es pot considerar com un ideal pràcticament realitzable. A fora, només hi queda la mediocritat, els qui no han pogut arribar a realitzar-lo.

Però a més a més de la por hi ha jugat altres factors. Si les aspiracions d’una família consisteixen a dedicar els seus fills a les professions liberals, Barcelona els ha ofert –almenys en aparença- un camp molt dilatat. Les aglomeracions voluminoses, les ciutats grans, donen a la gent la idea que la intel·ligència humana depèn del lloc on hom viu, que hi ha unes intel·ligències de capital. I com que tothom, avui, vol ésser intel·ligent, no hi ha ningú que no vulgui tenir una intel·ligència de capital. Aquestes fantasies són delirants. Però només la fantasia té eficàcia.

Sigui com sigui, el cert és que en aquest país a l’hivern, tant en el camp com en les petites poblacions, i com –gairebé diria- a les capitals de província, no hi queden més que els qui tenen l’aspecte de no haver pogut marxar. Les persones que necessiten, en aquests topants, una mica de conversació i un polsim d’entregent passen estones molt amargues.

Jo tinc la idea, encara, que en l’atracció que ofereix Barcelona a la burgesia provincial, petita o gran, les senyores hi han jugat un paper molt important, perquè per elles Barcelona és un autèntic paradís terrenal. Barcelona és una població de gran sensibilitat econòmica, sobretot al matí, quan les pessetes es posen a voleiar i la gent les vol atrapar. Per això els homes hi solen tenir un mal humor, una morgue persistent i continuada. Sempre fan mala cara, se solen trobar malament, i molts presenten un color trencat. La sensibilitat econòmica de Barcelona explica per què hi ha tants metges que van tirant. En canvi, les senyores hi maduren d’una manera perfecta, s’hi tornegen, s’hi engreixen, s’hi dauren, s’hi engreixen, en la pura normalitat vegetal. A Barcelona les dones solen ésser boniques. Son boniques les senyores solteres i sovint més boniques les senyores casades. Aquella galeria de retrats de senyores boniques que Xènius proposà anys enrere, sospito que hauria estat de senyores casades.

        […]”

**

 

 

 

 

 

 

 

 

 

****

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Historia del Derecho, Urbanismo y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.