Cròniques andorranes (XI).-L’estranya confluència de l’univers urbanístic del pla i de l’univers civil de les titularitats.

1.-La Sentència del Tribunal Constitucional de 14 de març del 2018 va resoldre els interrogants que expressàvem a la crònica (X) i ho va fer en un sentit favorable a la constitucionalitat de la cessió forçosa i gratuïta a l’Estat de:

……a)Terrenys obtinguts pels comuns gràcies a cessions obligatòries i gratuïtes establertes a la legislació urbanística.

…….b)Béns comunals.

Aquestes cessions es produeixen després de l’aprovació pel Govern d’un projecte d’interès nacional o d’un pla sectorial. Aquesta aprovació precisa d’un informe previ i preceptiu de l’altra administració urbanística d’Andorra –els Comuns- que té caràcter vinculant o no vinculant. En concret, no és vinculant als casos previstos a l’art. 6 de la Llei 19/2017 (centres escolars i universitaris, equipaments culturals, infraestructures viàries, equipaments energètics, etc.).

*

2.-Cal afegir una precisió important: no queda clar, a la sentència, si ens movem en el camp de la norma urbanística –que no transmet ex lege la propietat-, de la cessió d’ús o de la cessió de titularitats. Tot queda mesclat i es fa difícil la comprensió.

**

3.-Les afirmacions del paràgraf anterior es poden observar fàcilment en aquests tres fragments de caràcter conclusiu de l’epígraf 2.4 de la Sentència:

“No hi ha objeccions constitucionals al fet que es produeixi una cessió singular obligada i gratuïta de la propietat privada o pública per raons d’utilitat pública que exigiria indemnització o compensació i tindria els controls jurisdiccionals corresponents. I no hi ha tampoc objecció constitucional a una cessió obligatòria i gratuïta del sòl efectuada per particulars a un poder públic en virtut del mandat de la Llei, sempre que sigui necessari que es produeixi el canvi de titularitat, a no ser que sigui només en concepte d’ús. No hi ha objecció constitucional en la cessió obligatòria i gratuïta de l’ús del sòl necessari per a realització d’un pla general o d’un projecte d’interès nacional motivada pels projectes enumerats en numerus clausus en la disposició addicional de la Llei qualificada.

La cessió d’ús del sòl obligatòria i gratuïta és constitucional si es produeix després d’haver pogut expressar el comú el seu consentiment en el marc de l’aprovació d’un pla general que determina la cessió obligada i gratuïta d’uns terrenys del comú i garanteix que segueix sent propietat pública o patrimonial del comú afectat que en cedeix gratuïtament l’ús; però també en l’altre supòsit en què la cessió pugui exigir un canvi de titularitat de la propietat segons els procediments establerts per aquest canvi de titularitat en la propietat de béns públics, de la mateixa manera a com es produeix en el cas de sòl procedent de les expropiacions a particulars, sempre que aquestes no presentin obstacles legals per haver quedat afectat a uns usos determinats diferents als determinats pel pla.

[…]

Aquesta Llei 19/2017 no seria constitucional si la competència constitucional dels comuns de gestió i d’administració de “tots els béns de propietat parroquial”, establerta a l’article 79.2, fos contradita per un trasllat de la llei mateixa que comportés la cessió directa de la propietat o de la cessió d’ús obligada i gratuïta, amb caràcter global, directe i immediat, però aquestes cessions que la Llei fa possible necessiten haver estat precisades i definides i no tenen un caràcter global, sinó que han de trobar la seva justificació en el marc d’un pla general o d’un projecte d’interès nacional, els quals tenen les corresponents vies de control i d’execució. Concretament, aquestes vies s’han de traduir, en tot cas, en un acte jurídic d’aprovació del pla amb la participació dels comuns i la presentació d’informes no només de caràcter tècnic, sinó també en la seva qualitat de gestors i administradors de béns de domini públic, que en els actes d’execució administrativa valoren les disposicions de cessió d’ús obligada i gratuïta o de cessió directa de terrenys i, en el seu cas, de canvi de titular de la propietat entre dos subjectes públics, d’acord amb les exigències del dret vigent.”

***

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Andorra, Derecho urbanístico. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.