Cròniques andorranes (IX). Neixen els projectes d’interès nacional i els plans sectorials.

1.-La Llei General d’ordenació del territori i urbanisme fou aprovada el 29 de desembre del 2000. El seu moll de l’ós eren, lògicament, els plans generals d’àmbit parroquial (l’equivalent als plans d’ordenació urbanística municipal o POUM). A Andorra van rebre el nom de “plans d’ordenació i urbanisme parroquial” (POUP).

Ara bé, existien també típics instruments d’ordenació del territori , de caràcter supraparroquial i amb visió global. Les seves previsions quedaven integrades a la planificació comunal i la vinculaven amb efectes immediats.

En concret, apareixien altres figures:

……-Les directrius d’ordenació.

….. -Els projectes d’interès nacional.

……-Els plans sectorials amb incidència supracomunal.

Els projectes d’interès nacional i els plans sectorials eren aprovats pel Govern “després de l’informe preceptiu i no vinculant dels comuns el terme parroquial dels quals sigui afectat pel projecte”.

*

2.-El Tribunal Constitucional va admetre la constitucionalitat d’aquestes fórmules. Va entendre que la LQDC (Llei de delimitació de competències dels comuns) ja enquadrava la política urbanística de la Parròquia “dins el marc de la general de l’Estat. Fins i tot, pujava el nivell de l’argumentació esgrimint l’art. 31 de la Norma Suprema. En aquest precepte, es proclama que “és funció de l’Estat vetllar per la utilització racional del sòl i de tots els recursos naturals, amb la finalitat de garantir a tothom una vida digna i de restablir i mantenir per a les generacions futures un equilibri ecològic racional en l’atmosfera, l’aigua i la terra i de defensar la flora i la fauna autòctones”. És dubtós, però, que la paraula “Estat” es refereixi aquí al Govern o Administració central, ja que no és una regla de distribució de competències i, a més, la indicada funció de vetlla arriba, lògicament, a totes les administracions.

**

3.-És cert que, mirat amb perspectiva, els projectes d’interès nacional i els plans sectorials eren gairebé uns animals inofensius. Fins i tot mostraven el seu respecte a les titularitats prèvies si al Govern li calia algun terreny per a executar els projectes d’interès nacional i els plans sectorials. Així, per exemple, es remetia al tràmit de declaració d’utilitat pública per si calia expropiar. Cal tenir en compte que, en aquell moment, l’art. 105 del Codi de l’Administració preveia la possible expropiació forçosa de béns comunals. Però, a la pràctica, no cal anar sempre tan lluny i un simple acord o conveni entre administracions podria donar pas a les cessions de terreny a favor del Govern.

***

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Andorra, Derecho urbanístico, Ordenación del territorio. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.