Cròniques andorranes (VIII). Comuns, béns públics i ordenació del territori.

1.-Com ja vam dir a les anteriors cròniques (sobretot, a la VII), la qüestió més debatuda dins del model constitucional andorrà ha estat la posició i competències dels comuns. Són dues les fonts que precisen les matèries a les quals poden intervenir:

……a)Una Llei que juga –servata distantia– com una espècie d’Estatut o norma reguladora de tots els comuns. Em refereixo a la Llei Qualificada de Delimitació de Competències dels comuns (en endavant, LQDC). És una de les normes protagonistes de l’edifici constitucional. Té, però, tres limitacions:

………-Una primera, de procediment, ja que ha d’aprovar-se gràcies al vot final favorable de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial i, també, de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial (art. 57.3 CPA).

………-Un contingut determinat, ja que regula les competències materials (art. 80.1 CPA) i les “facultats  econòmiques i fiscals” dels comuns (art. 80.2 CPA).

………-El respecte al llistat d’assumptes establerts a l’art. 80.1 de la CPA, que podria ser ampliat, però no reduït. En aquests àmbits, la LQDC ha d’atorgar algun nivell de poder públic a les corporacions locals comunals. Així, es configura una petita fortalesa de capacitat pròpia del Comú.

……b)Les competències dels Comuns també poden venir a través de lleis sectorials, les quals hauran de respectar la “Llei mare”. És a dir, la LQDC. Podríem trobar-nos, per tant, amb un legislador molt generós o més aviat gasiu.

*

2.-Els punts més discutits, com vam anticipar, van venir de la mà de l’urbanisme i dels béns públics. Així, es va plantejar l’any 2001 la inconstitucionalitat de la Llei General d’ordenació del territori i urbanisme (aprovada el 29 de desembre del 2000). La Llei va sortir immaculada del recurs i no es va parar gaire esment en un precepte que, molts anys després, prendria una direcció inquietant. Ho anirem explicant.

**

3.-Les normes urbanístiques, a tot Occident, van néixer miops. És a dir, miraven a prop: a les ciutats i pobles ja fets o als terrenys erms que calia enganxar aviat al casc de carrers i edificis. Però ja a mitjans del segle XX es comença a parlar d’ordenació del territori d’una manera més àmplia, abraçant terres i ciutats.  Fins i tot la primera Llei urbanística espanyola –la Llei del sòl- ja parlava l’any 1956 d’un imponent “Pla Nacional d’Ordenació”.

***

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Andorra, Bienes públicos, Derecho urbanístico, Dominio público y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.