Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (I)

Inicio aquestes reflexions amb la recuperació d’un inici de debat que em van demanar els companys d’Interacció de la Diputació de Barcelona i que va generar un cert debat. Potser avui no ho signaria tot, però és un bon començament. He fet algun petit ajustament normatiu,però es manté la pràctica totalitat del text:

L’estabilització i la contenció de l’acció de les corporacions locals a l’àmbit cultural

Amenós Álamo, Joan

1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?

2.-El resplendor metàl·lic dels ordinadors i dels edificis de discreta estètica de la Unió Europea va il·luminar la previsió del Memorandum of Understanding pactat entre el Govern espanyol i les institucions comunitàries, segons la qual s’aprovaria una reforma de la legislació local amb el següent objectiu: “delimitar les competències municipals, evitar duplicitats i suprimir estructures redundants, així com racionalitzar el Govern local.”

3.-Sobre aquestes premisses, la LRBRL instaurà un criteri de contenció i estabilització que, lògicament, també recau sobre l’acció cultural de les entitats locals. Dic això basant-me en les següents regles:

……3.1.-Es manté el servei mínim obligatori de la biblioteca pública als municipis superiors a 5000 habitants (art. 26.1.b)LRBRL).
……3.2.-Es manté igualment la competència pròpia –en el marc del que prevegi la Llei sectorial estatal o autonòmica- en matèria de “protecció i gestió del patrimoni històric” (art. 25.2 a) LRBRL).
……3.3.-Es fa un petit ajustament a la competència pròpia –també en el marc de la legislació sectorial- d’ “activitats o instal·lacions culturals”, que ara passa a ser de “promoció cultural i equipaments culturals”.
…...3.4.Desapareix l’acció cultural complementària d’altres administracions en matèria cultural, que anteriorment recollia l’art. 28 LRBRL (ara derogat). Aquest precepte havia estat interpretat generosament per la doctrina i, a més, la legislació catalana s’hi referia al·ludint –de forma en alguns aspectes reiterativa- a “la cultura” i, també, als “arxius, les biblioteques, els museus, els conservatoris de música i els centres de belles arts” (art. 71.1 de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya).
És cert, però, que  s’ha mantingut  l’activitat complementària ja desenvolupada –aplicant un principi de conservació del servei públic preexistent- i que, teòricament, aquesta opció podria reaparèixer a través del sinuós camí de l’art. 7.4 de la LRBRL (informe previ de l’Administració competent per raó de la matèria i de l’Administració que tingui atribuïda la tutela financera sobre l’ens local).

4.-En conclusió, per tant, algú podria dir –i en part tindria raó- que “tot queda igual”. Però algunes coses han canviat després de la reforma legal. Dic això basant-me en els següents paràmetres:

……4.1.-Estricta regulació de l’equilibri pressupostari, que subjecta de forma constrictiva l’Administració.
……4.2.-La liquidació definitiva del somni de que, amb el pas del temps, les Administracions Locals anirien ampliant les seves competències gràcies a la seva natural proximitat i al principi de subsidiarietat desenvolupat a la Unió Europea i concretat a la “Carta Europea de l’Autonomia Local”.

...5.-De tota manera, potser seria possible escapar en alguns casos d’aquests límits a través de tres mecanismes:

……5.1.-Utilitzant l’acció cultural com a element complementari o secundari d’altres polítiques públiques que es consideren més rellevants (urbanisme i millora del marc físic de la ciutat, dinamització econòmica, integració social, etc.).
……5.2.-Mantenint i millorant les tradicionals fórmules de cooperació interadministrativa en aquest àmbit (convenis de col·laboració, consorcis, plans i programes conjunts, etc.).
……5.3.-Tenint en compte que el legislador estatal parla d’”equipaments culturals” –les instal·lacions- però –sorprenentment per a un legislador teòricament restrictiu- també es refereix a la “promoció cultural”.

Espero que aquesta concreció dels factors limitadors i de les possibles fugides pugui encetar el debat.

Barcelona, 2 de novembre del 2014.
***

Aquest article s’inscriu en el Debat d’Interacció 2014 sobre els reptes de les polítiques culturals locals. Podeu trobar i comentar el fil de debat sobre Interdependència i autonomia política aquí.

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Cultura y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.