Cap a Mollet (i II)

1.-D’acord amb les normes citades a l’article anterior, es portaren a terme les expropiacions però, per diverses raons, el programa de l’ACTUR de Gallecs s’alentí. La crisi econòmica del 1973, primer, i la mort del General Franco, després, crearen una enorme incertesa en un projecte que assumia unaes dimensions espectaculars. L’any 1970 no arribaven a cinquanta les ciutats espanyoles que superaven els 100.000 habitants.

*

2.-L’atractiu d’aquesta història és polifacètic a causa de les diverses perspectives que ens ensenya. En primer lloc, és clar, el debat sobre el model territorial. A l’abril del 1977, alguns comissionats en nom del Congrés de Cultura Catalana van adreçar una carta al President Suárez indicant els diferents defectes que hi trobaven. La resposta oficial comunicà que “de les 1472 hectàrees ordenades se’n destinaran 140 a equipaments i 179 a zones verdes[1]. S’afegia que no seria una “ciutat-dormitori” –hi havia el precedent de Ciutat Badia- sinó una “ciutat integrada”. La idea no era en absolut desgavellada i alguns han vist en la proposta la ressonància del racionalisme de Le Corbusier (per la planificació ex novo atenent totes les funcions urbanes) i de les new towns angleses (per la voluntat de descongestió d’una urbs macrocefàlica).

De les 1472 hectàrees preparades, s’ha urbanitzat d’una o altra forma la meitat, però –com passa amb les carxofes- el cor central de Santa Maria de Gallecs ha estat protegit i s’ha integrat al Pla d’Espais d’Interès Natural. S’ha discutit si el terreny mostra o no un alt valor ecològic i si té realment un ús i gaudi popular, però el cert és que el seu avantatge principal rau en la consolidació d’un petit miracle verd en una comarca àmpliament edificada. Hauria estat més sensat concentrar el creixement en aquella ciutat dibuixada i evitar l’evident dispersió dels altres nuclis locals? Aquesta és una pregunta que algú s’ha a fet i que ja quedarà sense resposta.

**

3.-Des d’una altre punt de vista, Gallecs fou un “cas polític”. Va ser una de les primeres proves de foc de la transició política a l’àmbit del govern del territori. El fre a la construcció i la posterior salvaguarda sols poden explicar-se des de les lluites i tensions d’aquell peculiar moment.

Hi ha també, es clar, la qüestió jurídica, també amb múltiples vessants. Per exemple, les expropiacions, l’apreuament de les quals fou anul·lat pel Tribunal Suprem. Amb els traspassos a la Generalitat, els terrenys passaren de l’INUR (Instituto Nacional de Urbanización) a l’INCASÒL, que és l’actual propietari de la zona preservada. La seva gestió, però, correspon al Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, integrat per la Generalitat i pels municipis afectats. D’altra banda, en fi, el dret de reversió fou durant molts anys una espasa de Damocles sobre l’Administració titular.

Perquè cal dir que, en efecte, molts propietaris abandonaren les seves masies i habitatges. Aparegué llavors el darrer aspecte que cal tenir en compte. Algunes cases foren ocupades per les primeres versions nostrades del moviment hippy i dels recent estrenats ecologistes.  Aquest fet atorgà a Gallecs una aurèola mítica que penso que, en certa manera, fou determinant. Bartleby no em creu, però vaig conèixer alguns d’aquells apòstols de la new age de Gallecs.  Ell prefereix pensar, però, que tot això és un invent de Vila Matas, tal com es diu a la darrera frase d’aquesta curiosa font documental: ***.

***

[1] GARCIA, X.,REIXAC, J. i VILANOVA, S. El combat ecologista a Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1979, p. 116.

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Derecho urbanístico y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.