Marta Lora-Tamayo, catedrática de Derecho Administrativo en la UNED.

1.-Día de sol espectacular ayer en Madrid. Sólo el cielo limpio recordaba la preciosa entrada que tiene el otoño en la ciudad. Todo era verano y así fue como Marta Lora-Tamayo leyó victoriosa su ejercicio de cátedra en la UNED ante un tribunal formado por los profesores Jesús Ángel Fuentetaja, Juli Ponce, Mercedes Fuertes y Silvia del Saz y presidido por don Manuel Rebollo Puig. Entre el público, la familia (destacando su infatigable madre y su esposo). Por supuesto, el respaldo en bloque de los compañeros de Derecho Administrativo de la UNED, con el maestro indiscutible, don Ramón Parada, a la cabeza. En la platea estaban  Prieto de Pedro, Rafael Goméz- Ferrer, Juan Cruz Alli, Carmen Fernández, Susana Viñuales, Carlos Saldaña…Saludé también a Sosa Wagner. Y no me olvido, evidentemente, del sector privado con relevancia académica, representado por los abogados Fausto Sánchez Martínez de Pinillos y Pablo Molina.

*

2.-De mayor quiero ser como Marta Lora-Tamayo. No por edad, ya que ella es jovencísima (mucho más que yo). Es otra cosa. Se trata de la perspectiva asumida para estudiar el Derecho urbanístico: desde la historia y desde el comparatismo. Claro, así no se aburre. Se nos fue a conocer el Derecho norteamericano, volvió para explicárnoslo y de paso nos dejó la primera versión del embrión (algo crecidito ya) del Derecho europeo de ordenación territorial y urbana.

Nos comentó en su proyecto de investigación que anda ahora reflexionando sobre la almendra de las instituciones urbanísticas españolas a la luz de la  evolución y experiencias iberoamericanas. Su diálogo de tú a tú con los grupos internacionales de análisis de la regulación territorial es un ejemplo para todos nosotros.

¿Sólo urbanismo? Es su columna vertebral, aunque es cierto que la profesora Lora-Tamayo ha trabajado también, por ejemplo, el Derecho deportivo o el Derecho local puro y duro.  Tampoco se cierra a otros campos, como nos advirtió al citar su trabajo sobre costas con Rachelle Alterman, la primerísima dama del Derecho urbanístico comparado (a veces pienso que esta rama fue una création personalisée de esta profesora israelí).

**

3.-Espontaneidad y prudencia. Aparecieron estas virtudes a lo largo de la discusión del tribunal. Por “espontaneidad” se aludía a su ilusión por la materia, por profundizar, por abrir horizontes, por no parar…Lo de la prudencia lo entendí enseguida, porque conozco a Marta en persona y en sus escritos y  sé que un respeto sereno forma parte de su manera de hacer. En este sentido –como apuntó el profesor Fuentetaja-, podría decirse que Marta Lora-Tamayo es  poco “paradiana”.

En efecto, decía el maestro que los temas salen bien desde la indignación, cuando uno está enfadado y se pelea contra algo o contra alguien. Es el famoso “pensar a la contra”, que es posiblemente la única forma de pensar. Pues bien, Lora-Tamayo es un suave puño de hierro en un suavísimo guante de seda (bueno, salvo en algún punto en el que nunca acabamos de estar de acuerdo, aunque a estas alturas ya estoy contra las cuerdas).

En fin, basta concluir recordando que Marta Lora-Tamayo se encarga ahora de la actualización, puesta al día y redacción del tercer volumen del manual de Ramón Parada: una obra clara, polémica, ilustrada, abierta al Derecho comparado y también pegada a la historia propia de nuestra oceánica legislación administrativa.

***

 

Publicado en Derecho urbanístico, universidad | Etiquetado , , | Deja un comentario

La ciutat dels pedants i de les pedants

…        1.-Cau a les meves mans el missatge de l’alcaldessa de Barcelona amb motiu del dia de la Mercè. Incorpora, com era d’esperar, tots els tòpics del llenguatge políticament correcte i, per tant, la dosi  reforçada de “els barcelonins i les barcelonines”, “per als nostres fills i filles”, “els treballadors i les treballadores municipals”, algun imprevist “totes” (cosa, per cert, que origina algun equívoc ja que, a la frase concreta, no se sap si es refereix a “totes les ciutats” o a tots/totes les persones o potser només a totes les dones)…  Com veiem, poques sorpreses dins de la comèdia instaurada. Sols voldria apuntar que, com ja va anotar Quim Monzó i en altre lloc hem recollit, és inexplicable que l’inici de la frase final –“Una ciutat de tothom i per a tothom,..”- no s’hagi transformat en “una ciutat de tothom i de totdona i per a tothom i per a totdona…”.

*

 …        2.- En aquesta absurda moda, està acceptat que els noms infamants no es doblen. Per exemple, mai es diu “els terroristes i les terroristes”, “els assassins i les assassines”, “els corruptes i les corruptes”, etc. Més dubtes hi ha amb el mot “empresari”, que es veu poc en forma de doble coble “empresaris i empresàries”, però que no té gaire importància perquè avui es prefereix l’emprenedor (i l’emprenedora, per tant), que sona molt més afectuós i amb menys plusvàlua.

…         En canvi, una cosa sí em sorprèn a la reflexió de l’edil (o edila). Observo que – a més dels  substantius foscos als quals m’he referit- hi ha unes altres  paraules que el catecisme pseudogramàtic no bifurca perquè deuen tenir alguna protecció sagrada. L’alcaldessa es refereix a la “Colla de Castellers de Barcelona”. És el seu nom oficial (fa bé de no canviar-lo) i llegeixo, en una ullada ràpida per internet, que –efectivament- hi ha castellers, colles castelleres i trobades de castellers (com sempre ha hagut). Tot un insult, com veiem, contra la bíblia imperant. El mateix passa amb els meus estimats “ Minyons de Terrassa” i “Xiquets de Valls” (encara que és cert que els de Terrassa es refereixen específicament a les seves “minyones”, però quan parlen de tots són sempre “els minyons”).

**

…         3.-Per tant, encara que avui és festa –la Mercè– he après que, a més dels mots insultants que ja coneixia, hi ha certs noms bonics i respectables que no s’han de tocar i que són tolerats per l’ortodòxia ortopèdica.

***

Publicado en Corrección política | Etiquetado , | Deja un comentario

El cotxe autònom ja no té espera.

Recullo avui un article que vaig preparar per a la sessió d’abril d’aquest any del Grup d’Estudis Autònoma (GEA) i que va publicar després la Revista Jurídica d’Estudiants i Acadèmics de la UAB. El tema ja m’havia ocupat en alguna ocasió precedent (***), però ara he procurat reflexionar també sobre els seus perfils jurídics.

EL COTXE AUTÒNOM

20110211003135-mig.jpg

***

SUMARI:

I. PUNT DE PARTIDA.-

II. EL COTXE AUTÒNOM.

III. IMPACTES SOCIALS I ECONÒMICS.-

IV. ALGUNS ASPECTES JURÍDICS.

IV.1. LA PROPIETAT.

IV.2.2. RESPONSABILITAT PER DANYS.

IV.3. CRISI DE LA DISTINCIÓ ENTRE TRANSPORT PÚBLIC I TRANSPORT PRIVAT.-

V. REFLEXIÓ FINAL

I.-PUNT DE PARTIDA

         Cap feina està exclosa de la imminent robotització. L’ensenyament que fem cada dia o l’assessorament jurídic tal com el coneixem tenen els dies comptats. La docència a distància –combinada potser amb exàmens o seminaris presencials-, la contractació intel·ligent o els procediments judicials i administratius electrònics generaran estalvis espectaculars d’hores de feina, d’inversió en locals, de desplaçaments feixucs, etc.

II.-EL COTXE AUTÒNOM

         El cotxe –que ha estat l’invent més rellevant del segle XX- no podia quedar al marge d’aquesta tendència. El primer que un sent quan toca aquests temes és una barreja de fascinació i de vertigen. Només cal veure la web de l’empresa filial de Google –Waymo– que porta aquests temes, amb el vehicle turisme i el camió corporatius circulant amb tota normalitat i fent  fins i tot algunes acrobàcies com a assaig. Els més optimistes situen la irrupció massiva del cotxe autònom cap al 2030 (les flotes de taxis entrarien abans) i els pessimistes se’n van cap al 2040 o 2050. En qualsevol cas, a la volta de la cantonada. De fet, la Unió Europea ja està finançant el projecte INFRAMIX, en el que participen operadors públics i concessionaris d’autopistes per a investigar la fase de transició -interessantíssima- on conviuran a les mateixes carreteres cotxes autònoms i cotxes amb els antics conductors (a Espanya, per cert, els treballs s’estan fent en el corredor entre Barcelona i la frontera francesa).

         Ara bé,  no anem tan ràpid. El primer que cal fer és definir el cotxe autònom. El vigent Reglament General de Circulació i la resta de la normativa de trànsit no el descriuen, ja que entenen que  el cotxe mai és independent i està sempre sota control d’un conductor. L’art. 3 del reglament citat, per exemple, prohibeix la conducció temerària o negligent Aquesta configuració, evidentment, és determinant de cara a precisar la responsabilitat civil, penal i administrativa del conductor.

         No existeix, per tant, el cotxe autònom al nostre ordenament. El que sí s’ha iniciat, però, és una transició ràpida a través de la denominada “conducció assistida”. Es tracta de mecanismes cada cop més precisos que afavoreixen l’autonomia de l’actuació del vehicle: pilots automàtics, aparcament amb avisos sonors i fins i tot sense intervenció del conductor, recepció en línia de la informació sobre l’estat de la carretera, etc. Tots aquests sistemes estan admesos per la normativa vigent, però mantenen el criteri de la responsabilitat d’un conductor que domina el vehicle.

         No obstant, evidentment, tots pensem en alguna cosa més, en l’autèntic artefacte autònom. És a dir, que es mourà sense control del conductor. També aquí, però, s’està plantejant tècnicament la solució aigualida de que el conductor  pugui, en qualsevol moment,  ser l’amo dels pedals o del volant. Però aquest no és l’objectiu final de l’evolució, sinó el cotxe totalment autònom.

         Està prevista la circulació d’aquests vehicles a la legislació vigent? La resposta es negativa. Amb les dades que he pogut consultar, no hi ha encara cap país del món que ho hagi establert. Ara bé, és cert que ja corren per les nostres carreteres i, ben aviat, passareu al seu costat sense adonar-vos. La resposta a aquesta paradoxa és senzilla.

Comencem pel país que, segons sembla, va més avançat en aquesta cursa. Es tracta dels Estats Units. Alguns dels seus Estats i municipis sí han previst l’ús d’aquests vehicles, però encara en fase de prova. Ja fa temps que va començar el procés i tinc referenciat com a primer cas el de Nevada, però després han vingut altres. Com és freqüent a la pràctica constitucional nord-americana, l’Estat federal ha intentat l’aprovació d’una matriu comú a través de la denominada Safely Ensuring Lives Future Deployment and Research in Vehicle Evolution Act (Self Drive Act). No obstant, malgrat dos anys de tramitació (2017-2018) i encara que amb força consens polític, no ha aconseguit el quòrum necessari en el sistema bicameral nord-americà. Malgrat això, un sector de congressistes es planteja ara la recuperació de la iniciativa. De fet, estem davant un marc general interessant, ja que es planteja qüestions com el control administratiu dels estàndards tècnics, el “pla de privacitat” per a les dades que el vehicle va acumulant i algunes mesures suplementàries de seguretat per als ocupants del vehicle (especialment, per als nens). Després tornarem sobre algun dels seus preceptes.

         La normativa espanyola no ha fet de moment tants experiments concrets, però sí tenim un ‘monument’ jurídic rellevant. Es tracta, com passa de vegades en Dret Administratiu, d’una instrucció que no és al BOE,  encara que sí  consta a la web de la DGT. En concret, la Instrucció 15/V-113, de la Directora General de Trànsit, relativa a l’autorització de proves o assaigs d’investigació realitzats amb vehicles de conducció automatitzada en vies obertes al trànsit en general.

         Malgrat la seva humilitat jeràrquica, és una norma important. En primer lloc, perquè defineix el vehicle autònom i distingeix el mode autònom –sense control actiu d’un conductor- i el mode convencional –quan la tecnologia autònoma està desactivada-. L’objectiu de la instrucció consisteix en regular els requisits per a obtenir l’autorització per a la realització de proves en vehicles autònoms. Aquests cotxes han d’estar assegurats i matriculats, tindran un conductor amb la formació pertinent –que serà responsable de la conducció i maneig- i caldrà la tradicional assegurança obligatòria. El tercer apartat de l’article primer de la instrucció precisa que:

         Se exigirá durante la circulación que el conductor esté en todo momento en disposición de tomar el pleno control del vehículo, tanto si se encuentra en el interior del habitáculo como si lo conduce o maneja en remoto. En todo caso, el conductor estará obligado a tomar el pleno control del vehículo ante cualquier eventualidad que suponga una situación de riesgo para los ocupantes del vehículo o para el resto de usuarios de la vía.

         Es tracta, per tant, d’una norma encara molt prudent que, no obstant, ja ha permès cobrir amb èxit alguns trajectes al territori nacional (al 2015, un vehicle autònom va anar des de París a Madrid, passant per Vigo, en un viatge molt comentat per la seva manca d’incidències negatives). La mateixa tècnica està sent seguida a diverses ciutats i països europeus. Segons sembla, algunes autoritats estatals i municipals nord-americanes  han anat una mica més lluny i ja han autoritzat contingents limitats de vehicles sense conductor (és a dir, no només una trajectòria o una prova, sinó –per exemple- cent, dos-cents o un miler de vehicles en acció, amb la particularitat de que es va introduint el permís per a fer circular el vehicle amb plena autonomia i sense vigilància in situ).

III. IMPACTES SOCIALS I ECONÒMICS

 

         Aquest és el tema que més preocupa a la literatura econòmica i sociològica. Els efectes són espectaculars i no ens podem entretenir gaire. Per començar, cal dir que les baixades en la sinistralitat ultrapassen el 80% en gairebé tots els càlculs (hi ha alguns fins i tot més optimistes). L’ordinador condueix molt millor que qualsevol de nosaltres i, evidentment, molt millor que els xofers cansats, beguts, drogats o simplement nerviosos. D’altra banda, ha d’haver en principi coincidència entre el programa informàtic i les normes de trànsit, cosa que evitaria les infraccions d’excés de velocitat, direcció contrària, etc. Per als més porucs, cal dir que el cotxe autònom no és una illa ambulant, sinó que està rebent informació constantment del moviment de la resta de vehicles de la xarxa i que coneixerà el vehicle que circula darrera de la cantonada.

         Des del punt de vista territorial, les possibilitats d’elecció del lloc de residència i de treball es multipliquen exponencialment. Quedaran obsolets els debats sobre la ciutat compacta o la ciutat dispersa i ens encaminarem, segons sembla, cap a models més fluids i suaument estesos pel territori.

         També des del punt de vista territorial, el problema de l’aparcament perd virulència, ja que el cotxe autònom buscarà de forma intel·ligent un lloc per a descansar. Els més optimistes apunten un espectacular alliberament d’espais a les ciutats actuals: hi haurà menys cotxes i se’ls veurà menys.

         Figures de la nostra història personal com els camioners o fins i tot els mecànics desapareixeran (el cotxe elèctric té una mecànica més simple que el motor d’explosió i si, a més, és autònom, les mans tacades de greix es veuran molt menys i el mateix passarà amb els calendaris dels tallers). El vehicle, per cert, serà un espai per descansar, per xerrar o potser per llegir (si és que encara algú llegeix).

         És veritat, però, que aquests escenaris no amaguen tensions derivades de la pèrdua ràpida de llocs de treball, del ressentiment anti-tecnològic o de l’exclusió d’una part de la població dels nous avantatges.

IV.-ALGUNS ASPECTES JURÍDICS

IV.1. LA PROPIETAT

         La primera qüestió que ens hem de plantejar és la titularitat del vehicle. Sembla que sobre això no haurà variacions jurídiques de concepte. És a dir, el vehicle ha de tenir un propietari, que podrà ser una persona física o una persona jurídica, i s’aplicaran les regles generals que ja coneixem (amb possibles contractes de leasing, renting, etc., tal com  tenim ara).

No obstant, és significatiu que la Secció 8 de la Llei nord-americana precitada es refereixi a la informació de seguretat que cal donar al “consumidor” –consumer– del vehicle, obviant en aquest punt el propietari. El que s’intueix des del punt de vista econòmic és que, probablement, l’adquisició de vehicles pels individus decaurà en picat i, més aviat, els cotxes formaran part de grans plataformes privades (potser la idea de Über i altres grans empreses seria assumir aquesta posició). No obstant, no és descartable la presència d’operadors mixtes o fins i tot exclusivament públics. D’altra banda, també s’apunta l’explosió de fórmules de cotxe compartit o cooperatives de consum. Sobre això hem de tornar posteriorment.

IV.2. RESPONSABILITAT PER DANYS

         Aquest tema és objecte d’un altre article en aquest mateix número de la revista [em refereixo al text signat pel company GORRIZ]. Per això, només afegiré que, d’acord amb l’escassa doctrina que ha començat a plantejar-se la qüestió –per exemple, BARRIO ANDRÉS i RODRÍGUEZ CARRIÓN-, és aplicable la noció de “robot” i, de moment, cal tenir en compte la normativa en matèria de responsabilitat per danys causats per productes defectuosos (Directiva 85/374/CEE, del Consell).

         Per tant, assumint que no hi haurà conductor, la responsabilitat pels danys recauria en el constructor del vehicle o en el fabricant del software que li permet operar. Lògicament, ens mourem en el marc de la responsabilitat objectiva i, evidentment, no hi ha motiu per a fer decaure la rellevància de les assegurances legals obligatòries (no obstant, els autors parlen d’una previsible baixada de les primes, atès el descens intens de la sinistralitat).

         Hem d’afegir, però, que la propietat del vehicle per part de les plataformes que hem mencionat a l’epígraf precedent ens hauria de situar davant un escenari de responsabilitat solidària. És a dir, potser la víctima podria dirigir-se contra el fabricant del software o contra el propietari del vehicle (atès que aquest últim hauria estat negligent en el control d’un element clau del cotxe que ofereix per al consum).

IV.3. CRISI DE LA DISTINCIÓ ENTRE TRANSPORT PÚBLIC I TRANSPORT PRIVAT

         La divisió entre aquestes dues formes de transport és molt fosca des del punt de vista teòric, però és evident que ha tingut un gran èxit en el llenguatge polític i en l’assignació de recursos públics. L’arribada del cotxe autònom significarà la crisi definitiva de la diferenciació. En principi, estem davant sistemes de transport privats, que operaran sota el règim de lliure demanda i que convertiran en obsolets una gran part dels actuals transports col·lectius (els autobusos de grans dimensions, el ferrocarril de curta distància, el metro, etc.).

         Això no vol dir, però, que no puguin entregar-se subvencions públiques –tal com ara existeixen per al ferrocarril o per a certes línies aèries deficitàries-. Però, evidentment, seran molt més reduïdes i tindran un caràcter selectiu. Per exemple, com a “renda mínima de transport” per a certs grups, donant suport a plataformes que cobreixin certs objectius socials, etc.  L’avantatge del sistema raurà en la seva transparència: se sabrà exactament quins viatges s’estan fomentant i quin és el seu pes en el marc de la mobilitat global.

V.-REFLEXIÓ FINAL

         Com veiem, el tema està encara en els seus inicis, però alguns autors assenyalen que, precisament, la manca d’un marc regulador és un fre important per al desenvolupament d’aquests cotxes. És cert que va existir una proposició no de Llei del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats de 21 de setembre del 2017, sobre l’impuls i desenvolupament del vehicle autònom i que ja s’ha aprovat alguna esmena a la Convenció sobre circulació per carretera i senyals de trànsit (Viena, 8 de novembre del 1968) de cara a facilitar que els estàndards tècnics s’adaptin  a les previsions futures de les Nacions Unides i a les seves normes d’harmonització.

         Però, lògicament, queda molt per fer. Fa la impressió de que els canvis seran ràpids i progressius, amb una transició imperceptible  que anirà des de la conducció assistida cada dia millorada fins a l’estació final del vehicle autònom. Les normes jurídiques poden ajudar a que aquesta evolució sigui  segura i, també, favorable a l’interès general.

***

Foto: Waymo.

 

Publicado en General | Etiquetado , | Deja un comentario

Nuevo curso

De mis anteriores artículos sobre el inicio del curso [ *  , **,   ***] –que ahora quizá reeescribiría o matizaría- me voy a quedar, porque estoy muy contento con mis nuevos y magnificos alumnos de tercero,  con un fragmento que escribí  en el inicio del año 2015:

“De nuevo, la pesada tarea de “motivar”, que es ya una consigna desleída y ridícula. Por el contrario, cada día me parece más certera la observación de Claudio Naranjo: el niño aprende de forma natural cuando percibe algo más grande que él, algo sustancial y verdadero que fascina por sus proporciones. No sé si podré yo transmitirlo.”

***

Publicado en Diarios de un profesor disperso, Docencia. | Deja un comentario

Solans

  …       Cada cop que em banyo a una platja, penso en algun obscur funcionari sense nom conegut que haurà imaginat i preparat els documents que eviten la contaminació de la zona, que indiquen els mecanismes de depuració, les sancions i responsabilitats en cas d’incompliment, etc. De vegades, em ve al cap el mateix pensament quan camino pel contorns del Tibidabo (sempre m’ha agradat més aquest nom, el veig menys forçat, malgrat la legitimació històrica  solemne de Collserola).

  …       M’explicava un secretari d’Ajuntament que Solans aprofitava el cap de setmana per a passejar amb la seva família justament pels carrers i descampats que, a partir de dilluns, serien objecte d’una petició de regulació o de modificació pels edils municipals. Amb Joan Antoni Solans, com abans amb en Serratosa o amb en Ribas i Piera, ens deixen els mestres principals d’una escola catalana de l’urbanisme (o potser millor barcelonina, metropolitana, sense tancaments). Recordo ara un bon grapat de noms (potser en el camp jurídic jo situaria el professor Argullol, sortosament encara entre nosaltres, i en el món arquitectònic no destacaré ningú, per a no trepitjar els ulls de poll propis del gremi).

      Solans era el cognom mític dins d’un grup difús que va tenir com a banc de proves aquesta  Barcino tentacular i magnífica i com a mètode la professionalitat –potser l’ofici ja existia, però ells van bastir una categoria nova i exigent-. No es van quedar a casa i van contemplar també la lliçó que provenia de les ciutats germanes occidentals. Combinaren la pràctica feixuga i la reflexió, perquè cal dir  que el Solans docent també va deixar l’empremta d’un prestigi propi.

  …       Comparada amb els serens i comprensius ensenyaments deixats pels bons urbanistes, la irrupció de la mort confirma un cop i altre la seva essència absurda.

***

Publicado en Innovació docent | Etiquetado , | Deja un comentario

The counterattack of forests and wolves

1.-These vacation days are a good time to visit natural areas, those of our childhood and other new ones that we are adding to our memories: mountains, beaches, rivers … It is also an appropriate time to read the magnificent book written by our master Fernando López-RamónConservar el Patrimonio natural“[“Natural heritage preservation”] (Reus, 2019).

*

2.-In the article “The forest’s counterattack” , I noted that at least in Western countries and also in China and rich countries in Asia, the forest area is growing faster and faster. You can read this article at the end of this post. The same opinion is affirmed in this controversial paper by Matt Ridley:

Dismantling Free Markets Won’t Solve Biodiversity Threat[1]

Let me  show you the main idea:

On the whole what really diminishes biodiversity is a large but poor population trying to live off the land. As countries get richer and join the market economy they generally reverse deforestation, slow species loss and reverse some species declines. Countries like Bangladesh are now rich enough to be reforesting, not deforesting, and this is happening all over the world. Most of this is natural forest, not plantations. As for wildlife, think of all the species that have returned to abundance in Britain: otters, ospreys, sea eagles, kites, cranes, beavers, deer and more. Why are wolves increasing all around the world, lions decreasing and tigers now holding steady? Basically, because wolves are in rich countries, lions in poor countries and tigers in middle income countries. Prosperity is the solution not the problem.”

**

3.-Wildlife is rebounding in developed countries. This does not exclude the concern for their protection but ridicules the jeremiads that do not take into account technical and scientific progress. The heavy burden that makes us waste so much time is the ideology that believes that people are inherently greedy, the environment is in decline, and the future is dark[2].

New and preserved woodland in Central Catalonia (Manresa,Bages).

***


The forest’s counterattack

1.-In the old and beautiful film “The Emerald Jungle“, members of an Amazon tribe stated, before the destruction of their forests, that “the limit of the world is getting closer“. It is a fringe in a delicate situation. However, news of the sustained growth of woodlands in various areas of our planet is recurring. This conclusion is based on data captured by satellites, increasingly accurate.

Among the causes of this rebounding are the abandonment of agricultural land, the rise in the temperature of the planet – which allows trees to penetrate previously colder areas – and the effective implementation of reforestation policies – with China at the first position, as usual-. Even FAO, so politically correct, admits that the decrease in green thickets has slowed in the period 1990-2015 and that forests have expanded in the regions of greatest economic development: Europe, North America, and East and Southeast Asia.
*
2.-Of course, you have to put all these references in quarantine. It is not advisable to rely on agency summaries made in a rush, especially considering that this information will be used in the ring of the debates on land management. On the other hand, it would be now absurd to paralyze protection and safeguard policies.

I remember now an interesting study directed by Oriol Nel•lo Colom entitled “The light of the city. The process of urbanization in Spain from the night images of the Earth” [La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la Tierra] (2016). This text assessed the information obtained thanks to the night images captured by satellite over the Spanish territory. The mechanism gave subtle and transparent information about the effective extension of urbanization processes and urban ways of life. However, I was deeply interested in a specific section that analysed carefully the evidence, evaluated critically the methodology, warned of possible inconsistencies, etc. That is the serene caution of scientists.
**
3.- The renowned expert Martí Boada often says that Catalonia is a wooded country, but we don’t realize it. It is true that forests touristic frequenting has flourished. But, naturally, they are weekend or vacation activities, temporary and artificial leisure… It is hard for us to believe that – beyond the traditional apocalyptic nightmares – the brambles, the bushes, and the first Pines follow their path relentlessly.

***

[1] I have discovered this article thanks to “#32 Lo que hay que leer”, included in “Diarios de Arcadi Espada”, published on August 17, 2019.

[2] See SHELLENBERGER, Michael: “The Bigotry of Environmental Pessimism”, Quillette, August 15, 2019.

Publicado en Ordenación del territorio | Etiquetado , , , , | Deja un comentario

Poor against poor

1.-A few years ago, it was said that the perfect solution for the rebirth of downtowns was to make them more compact and to boost gentrification. At that time, gentrification was viewed with good eyes and it looked like a cure-all: more and better homes, new shops and services, restoration and recovery of historical-artistic heritage, enhancement of quality of life, reuse of spaces, more tourism … In a way, it is the objective of the current Spanish Land use Law and urban rehabilitation [“Ley del Suelo y Rehabilitación Urbana”,2015].

But gentrification soon showed its hidden face. The increase in the value of real estate and its taxation and, above all, the increment in the rental price, gave rise to a growing protest movement. Social activists and campaigners claimed against the expulsion of old residents in the neighbourhood (and new ones who could not resist). Even the installation of new public facilities, allies for gentrification, has been rejected. Nicolás Barbieri told us about this some weeks ago, in his reflection on urban inequalities.

*

2.-Compact and dense cities have probably certain environmental and social advantages. But they only work with a huge fiscal effort. This tax contribution must be directed largely towards the construction of social and affordable housing, in its different forms and regulations. Social housing policies have a long tradition in the United States and western countries. They try to afford housing to low and moderate income people. In Spain they had a considerable expansion in the mid-twentieth century but declined at the beginning of the twenty-first century.

It has often been said that some social housing projects encourage segregation. However, I think we cannot draw general conclusions. This should be studied case by case.


Demolition of William Green Homes, Chicago, in 2006. This was a part of Cabrini–Green Homes , controversial public housing project located on the  Near North Side of Chicago. Picture author: Victorgrigas

Only a powerful public housing policy would avoid, perhaps, the exclusion effect. That should be completed with other measures. For instance, legally restricted rental prices, although it’s not easy in the constitutional frame of the market economy.

**

3.-My admired professor Marta Lora-Tamayo recently sent me an article by J. David Goodman from the New York Times with the title “What the City didn’t want the public to know: its policy deepens segregation”. This text explains that a non-profit organization called Anti-Discrimination Center has contested the current rules about allocation and lotteries of social housing in New York. The lawsuit has especially bothered Mayor Bill de Blasio, who is presented as a champion of social housing policy and is already on the path of his nomination as a Democratic candidate for the White House.

Anti-Discrimination Center has challenged the lottery rules   because these norms give a priority (that reaches 50%) to residents of the area affected by the erection or start-up of new social housing. The plaintiffs state that this regulation perpetuates and increases racial segregation. White neighborhoods stay white, black neigborhhoods stay black…  They base it with extensive research.

       The protection of residents is, in general, a traditional measure against gentrification. For instance, the parking reserve for locals that you can see in our municipalities (I have some doubts about validity of this restriction, but this is a different kettle of fish). It’s a right derived from vicinity, derived from the past…But, in  New York against Anti-Discrimination Center the claimants oppose that right and want to “colonize” other areas, with the  probable “expulsion” of old neighbours.

We are facing a legal aporia: the reservation in favour of locals prevents forced migration to other neighbourhoods or cities, but increases racial segregation. Likely, the authorities or the courts will reduce the reserve of 50% and, therefore, will provoke another demand of the new offenders, a hypothetical Anti-expulsion center

***

 

Publicado en Affordable housing, Social housing, Vivienda pública, vivienda social | Etiquetado | Deja un comentario

Gulliver is coming

1.-Our contributor Oriol Caudevilla published in March an article about the advantages that the “Belt and Road Initiative”  – ​​better known as “The Silk Road” –  could have for Hong Kong. You can read it here: ***. We are in the face of a colossal international investment project. Every time I hear about this route, Berlanga’s immortal film “Bienvenido Mr. Marshall” (“Welcome Mr. Marshall”) comes to my mind:

That Andalusian village of forced and artificial folklore could today be any of the more than seventy countries that have already signed program documents or specific plans and public works with the Asian giant. Together, a rain of millions related with rail, sea and road routes that will make China, as it was in the past, the world’s first economic power. Apart from the courtship with Russia and the important expansion in Africa, is particularly  remarkable the agreement with Italy. The two countries are linked by a  “Memorandum of Understanding” signed by Giusseppe Conte and Xi Jinping. It is a treaty with little immediate legal efficacy, but really outstanding for diplomatic purposes. Conte said that “the memorandum is a non-binding framework agreement” and added that  “it is not an international accord“. The text can be consulted here: ***.

*

2.-Without doubt, the most spectacular project is the Europe’s rail connection with China. However, the strategy is much broader, as described on the Asia Green Real Estate website:

The BR initiative is arguably one of the most significant global economic development plans in history. The coverage area of the initiative is immense – it involves 68 countries equaling two-thirds of the word’s population, one-third of the world’s GDP, and the logistics of one quarter of the world’s goods and services. Most of the Eurasian continent as well as Eastern Africa is included in the initiative.

President Xi initially introduced the concept in 2013, expanding on the idea of the ancient Silk Road trade routes to strengthen the region’s infrastructure and economy. Today, the BR initiative has expanded and consists of two major parts of modern trading routes – the Silk Road Economic Belt and the Maritime Silk Road stretching across multiple countries and regions.

When initially introduced, the BR plan was perceived as a Chinese initiative. At that time, the vice-director of China’s State Council’s Development Research Center (Zhang Junkuo) said “the Silk Road idea is aimed at broadening the channels for China’s westward development, while it may also create new opportunities for accelerating economic transformation in the country.” However, over the years, the initiative has clearly evolved into a collective international effort to broaden growth and foster globalization. Whilst all participating countries will benefit from the BR initiative, China is expected to relatively gain the most in terms of economic and political influence as a result.

Another good summary is  this video from  DW News:

**

3.-Of course, Spain is affected by the project and some specific steps have been taken, but without reaching the level of Italian collaboration. On the other hand, the penetration of Chinese investors in our land is for now reduced (but is growing very fast).

European countries are worried by various fears. First of all, economic analysts have warned the trade imbalance with China, which the “Belt and Road Initiative” can aggravate. Secondly, the US diplomatic pressures against the Asian project are not for the faint-hearted. On the other hand, some critics have referred to the implacable dictatorial nature of the Chinese communist regime. Distant voices, in small Asian countries, remember that “one day, trains will carry weapons and armies” and others doubt about environmental effects. For all these reasons, Xi Jinping diplomats are now transforming the initial idea in a more acceptable example of multilateralism, singing from the same hymn sheet.

***

Publicado en China | Etiquetado , , | Deja un comentario

Con Nicolás Barbieri, sobre la cultura y las nuevas o viejas desigualdades.

Conozco a Nicolás Barbieri desde su etapa de estudiante en la licenciatura de Humanidades. Era un alumno destacado, brillante. Sus inquietudes eran amplísimas, le encantaba intervenir y recuerdo perfectamente que, en algunas ocasiones, anoté mentalmente el contenido de su aportación. Le seguí viendo después de la graduación de forma intermitente y tuve el placer de agrandar un poco más la laudatio en la lectura de su tesis doctoral. Barbieri se había enfrascado ya en la ciencia política, vista con  los ojos del hombre de letras que sigue siendo. Algo debe haber influido, supongo yo, la presencia del maestro Subirats en esta evolución. 

Iniciamos esta entrevista con el pretexto de la concesión del premio a la innovación docente de la Asociación Española de Ciencia política y de la Administración, que ha recaído en su proyecto “Radiópolis”. Anotamos aquí un par de enlaces sobre este galardón y el trabajo que ha logrado este relevante reconocimiento. * , **. Creo que es la primera entrevista en este cuaderno y anoto aquí el contenido: 

-Comencemos, pues, por Radiópolis 

Radiópolis es un proyecto que está dentro de la asignatura de Análisis de Políticas Públicas y en el cual los alumnos realizan un programa de radio sobre una política concreta. Es un proyecto compartido, pues, con profesores y estudiantes de comunicación y también con los profesionales que trabajan en la plataforma “UAB Campus Media” y en la UAB Ràdio. La colaboración entre las diversas facultades es un elemento clave y creo que es muy fructífero. 


EN RADIÓPOLIS ES FUNDAMENTAL LA COLABORACIÓN ENTRE FACULTADES Y EL COMPROMISO DE LOS ESTUDIANTES CON UN TRABAJO QUE PLANTEA DIFICULTADES PROPIAS

-La docencia, esa vieja dama abandonada, si me permites un mal tango… 

En efecto, la docencia está anquilosada, como si llevara un retraso respecto a lo que está ocurriendo en otros campos. Podríamos decir que usa metodologías del siglo XX para el siglo XXI… 

-Yo diría aún más: metodologías de la época de Santo Tomás… 

Ja, ja, ja…Bueno, se trataba de salir del “escuchar y apuntar”. Tuvimos la suerte de que la idea fue bien acogida por la convocatoria de ayudas a la innovación docente que suele organizar la Universidad Autónoma…A veces les digo a los alumnos que las huelgas por motivos de tasas o condiciones son necesarias, son casi… 

-Estructurales. 

Bueno, eso,…pero revolucionario sería también hacer una huelga para cambiar las maneras de enseñar. Ya sabes, no es fácil, la introducción de mejoras depende a menudo de la reducción del volumen de los grupos… 

-Hablemos un poco de ti. Naces en Argentina. 

En Argentina, aunque en Buenos Aires, para ser más “precisos”. 

-Bueno, ya veo que la diferencia es importante. 

Lo digo con ironía, no es lo mismo, no es lo mismo…Porteño.  

-Me temo que esta precisión obligaría a desarrollar una tesis que se comería el contenido de la entrevista… 

Mi barrio era Villa Crespo, un barrio con mucha presencia de la comunidad judía. Muchos compañeros de mi escuela primaria eran judíos. De ahí el vínculo peculiar que  en Buenos Aires existe con la religión. Se trata de un nexo comunitario, cultural y no sólo religioso, sino algo mucho más rico. Ya me fui curtiendo, como ves, de una cierta diversidad cultural. 

-A veces se dice que los argentinos suelen hablar tan bien gracias a su tradición escolar. 

Por mi parte, estudié siempre en la educación pública, y de buena calidad. Creo que de ahí nace mi querencia por estudiar. Mi escuela primaria fue el Rómulo Naón. En secundaria fui a uno de los tres o cuatro institutos dependientes de la Universidad de Buenos Aires que hay en la ciudad (en mi caso, el Colegio Nacional de Buenos Aires). Ello les daba un cierto halo de exigencia, a veces mitificada. 

Pero lo cierto es que mi educación pública fue siempre muy buena y generó un interés por el mundo universitario, por la investigación…Creo que en la educación pública argentina todavía quedan resquicios de oportunidad para seguir estudiando aunque no tengas recursos (aunque es cierto que también tiene muchos problemas). 

-A los veintiún años llegas a España y empiezas a estudiar Humanidades… 

En efecto. En Argentina ya había empezado a estudiar ciencias de la comunicación. Lo cierto es que hacía mucha radio, radio comunitaria, dirigida al barrio. Empecé a estudiar estas materias, que no están vinculadas al periodismo, sino que era un programa muy humanístico y vinculado a las ciencias sociales. Hice la selectividad en Argentina. Cuando decido venir a Barcelona, lo más parecido que yo veía era la licenciatura de humanidades, que yo veía de una manera interdisciplinar, transversal… 

-Luego hubo un cambio hacia la ciencia política… 

Bueno, fue un cruce entre humanidades y política. Me interesaban las relaciones de poder, el papel del Estado, la comunidad. Había asignaturas muy vinculadas con eso, la tuya mismo de Derecho Administrativo. 

Me interesó mucho la materia de políticas culturales que en humanidades la dictaba Xavier Fina, un profesor asociado con una consultora en  políticas culturales, que colaboraba en el Departamento de Ciencia Política y con Joan Subirats. Esa asignatura y la tuya me gustaron, y también alguna de gestión cultural. Me interesaba ese cruce entre políticas públicas y cultura. 

Hablé con Subirats y vio la posibilidad de este espacio en el IGOP. No tenían aún una trayectoria muy clara en este campo y pensó en un doctorado, pedí una beca de investigación y me lancé a hacer la tesis…Quería pensar en la cultura desde la mirada pública y politológica. 

-¿De qué trataba tu tesis? 

Su objeto consistía en entender por qué en determinados momentos las políticas culturales giran, cambian, se imponen nuevos paradigmas y otros pasan a un segundo plano o se mantienen estable. Eso lo apliqué a Cataluña, al gobierno de la Generalitat. Ahí analicé la creación del departamento de cultura en los años ochenta y la creación en el 2008 del consejo nacional de la cultura, que era la consolidación de un nuevo paradigma, de una supuesta democratización de las políticas culturales…Eran treinta años en los que se había hecho lo que en Europa se hizo en sesenta, todo muy apretado: institucionalización, aparición de industrias culturales y finalmente la demanda de más democracia, de políticas culturales más diversas…La clave para entender el cambio de las políticas es analizar la legitimidad, cuándo una orientación pierde esa legitimidad y se producen los cambios más significativos. 

LAS VARIACIONES EN LA LEGITIMIDAD SON RELEVANTES PARA ENTENDER EL CAMBIO EN LAS POLÍTICAS CULTURALES

Así, en los noventa advierto las justificaciones iniciales: la lengua, la identidad, las manifestaciones culturales…Eso, a finales de los noventa, ya no legitima las políticas culturales, ya hay otras demandas. Ya en los últimos años de Convergencia se entra en otra política cultural y aparecen nuevos conceptos como diversidad cultural, problemas de los profesionales de la cultura…De ahí nace al final la necesidad del consejo nacional de la cultura. El proyecto era un paso adelante, aunque con algunas falencias. Luego, en la versión final sufrió reducciones, se perdió una oportunidad. Y hoy seguimos un poco ahí, sin avanzar mucho en este sentido. Bueno, la tesis iba por ahí, me interesaban esos cambios de legitimidad, las transformaciones… 

-Se detecta en tu evolución la vieja esperanza de la cultura como elemento de transformación; eso te define, quizá ya perteneces a una minoría… 

Bueno, quizás es una esperanza más que una constatación. La cultura tiene muchas definiciones, nos permite transformarnos, ser agentes sociales…eso es una posibilidad y, curiosamente, algunas políticas culturales comportan procesos de exclusión y no de transformación. Potencialmente, la cultura es transformación, pero no siempre es así, a veces reproduce desigualdades, relaciones de poder, statu quo, etc.  

A VECES, LAS POLÍTICAS CULTURALES PÚBLICAS MANTIENEN O AUMENTAN LAS DESIGUALDADES.

Pero sí, es verdad, yo sí que creo en la necesidad de políticas públicas de cultura, en unas instituciones que son necesarias para definir una política basada en la equidad, en la justicia social…Pero, insisto, no es algo que se dé por sentado. Depende de qué tipo de política y de su interpretación. Unas son más inclusivas, otras reproducen desigualdades. 

-¿En qué estás trabajando ahora? 

Precisamente estoy en esos temas: la relación entre desigualdad y cultura, desigualdad y políticas culturales.  Como comentábamos hace poco, se ha hablado mucho de desigualdad, sobre todo en las ciudades. estamos ante uno de los grandes problemas que legitiman la necesidad de políticas públicas. Pensamos que una sociedad no igualitaria es menos democrática, más expuesta a respuestas excluyentes, al fascismo…Ahora bien, en las agendas públicas la desigualdad tiene un papel central, pero no parece relacionarse con la cultura. En las políticas culturales, el valor potente ha sido la excelencia, pero no la equidad. Me interesa, pues, la idea de que todo el mundo logre desarrollar su propio papel cultural. 

Hay desigualdades en el ámbito cultural, no funcionan lo mismo que en sanidad, por ejemplo, pero existen. No todos nos nutrimos de las mismas fuentes. Algunos recursos públicos son aprovechados por determinadas clases, barrios, orígenes, géneros…De este modo, las instituciones reproducen la desigualdad. Una vez constatada, se trata de ver qué han hecho los gobiernos de la ciudad, los gobiernos municipales, que tienen una gran responsabilidad en esas políticas. Tenemos un grupo de trabajo sobre cultura y desigualdad en Barcelona, con personas de la administración, de colectivos sociales, de la universidad…es un grupo para conocer e influir. Pero luego, además, ya en el IGOP, hemos generado algunas investigaciones sobre el tema. Por ejemplo, a través de un estudio hecho con la Diputación de Barcelona estamos analizando las respuestas de algunos municipios a este tema. 

Los expertos en salud pública dicen que para nuestra salud es más importante el código postal que el código genético. ¿Ocurre lo mismo en cultura?  Bueno, no todos los municipios se lo han planteado, pero algunos sí han dado algunas respuestas. 

Interesante. Pero ¿Cómo ves el territorio digital, que también es una especie de territorio y, además, fundamental para los fenómenos culturales? 

Lo intentamos incorporar, ciertamente, pero –de lo poco que se puede ya ver- se deduce que tampoco está libre de desigualdades, no las soluciona por entero –aunque es cierto que cambia algunas reglas del juego

Depende de cómo se use, de los efectos sobre la participación. Realmente, la tecnología no es neutra. Por ejemplo, podríamos ver el uso que hacen los museos de la tecnología y si sólo la emplean para difundir su patrimonio y no para limar la desigualdad.  

-Bueno, la charla está llegando a su fin. Ahora, cuando me acercaba por este barrio a la sede del IGOP (en Nou Barris), advierto la extraordinaria transformación de esta zona de la ciudad. Hace veinte o veinticinco años se hablaba de que la gentrificación era la gran solución, pero ahora son muchas las voces críticas. A medida que la ciudad mejora, crea otros problemas. ¿Cómo lo veis desde el estudio de la cultura? 

En efecto, es un tema relevante. Si queremos alimentar la vida cultural, hemos de evitar ese efecto de expulsión. Por ejemplo, hay que combinar la actuación estrictamente cultural –la instalación de una biblioteca, pongamos por caso- con el examen de la estructura de la propiedad, con posibles fenómenos especulativos. Aquí el tema de vivienda es fundamental. Es decir, la clave es evitar la desintegración y dispersión de las diversas políticas públicas. Parcialmente en esa línea fue la Llei de Barris…aunque es verdad que el riesgo es que sea justamente lo cultural y lo simbólico lo que se deje de lado

Es, justamente, la idea del Pacto Internacional de Derechos Civiles, Sociales y Culturales. Estos últimos también existen, aunque a menudo no son reclamados y por eso no se tiran adelante.  

-¿Cómo ves los derechos culturales, ahora que parece que empieza a hablarse en serio? 

Desde una visión de políticas en la esfera estatal, los derechos culturales implican el acceso a bienes y servicios, pero una visión más amplia implica también el derecho a participar en la vida cultural de la ciudad o la comunidad, y hacerlo de forma libre y activa. A su vez, la industria cultural está marcada por profundas desigualdades: en Inglaterra han estudiado cómo la industria cultural está en manos de blancos con educación universitaria y de clase media alta. En definitiva, los derechos culturales se plasman en el acceso a equipamientos y servicios, pero también en la participación no institucionalizada, en la producción y la comunicación y en los espacios de toma de decisiones públicas. Sobre esas zonas se ha de ir trabajando la equidad. 

El papel de las ciudades es clave, sobre todo, en el ámbito de la participación, en favorecer la libertad para formar parte de la comunidad (y también para salir de ella), en facilitar la formación cultural o artística. Para el municipio, la participación es la clave. Pero eso implica hablar, en cultura, no sólo de identidad de los ciudadanos o de excelencia del sector cultural, sino de otras cosas.  

Seguiríamos hablando interminablemente de estas cuestiones, pero un verano suave invita a pasear por este barrio, escenario de un cambio extraordinario, de una dignificación que captamos los que –y esto ya no es tan divertido- ya empezamos a sumar bastantes años…   

***

 

Publicado en Derecho de la cultura | Etiquetado , , , , , | Deja un comentario

Hasta pronto

Estimados lectores:este blog permanecerá inactivo hasta la última semana de julio.

***

Publicado en General | Deja un comentario