Ending the single-family district isn’t so simple (Stephen R. Miller).

1.-Scattered metropolitan areas can become more compact in two ways. First, thanks to the advance of spontaneous processes of recentralization. This is what has happened in a large part of the low density residential estates that we knew in our childhood. But there is a second option, which is to approve mandatory public rules that favor or impose concentration.

*

2.-In the United States, however, the problem is complicated by the private agreements –covenants– that are applied in certain land developments or urban perimeters. It is an instrument that allows owners to control their environment. In our country, by the way, neighbors often manage to protect themselves through imperative Public Law regulations. For example, by ruling a pedestrian zone, a prohibition of truck traffic or a prohibition of nearby buildings that increase neighborhood density.

*

3.-We are going to divide this article into three parts and underline some aspects in bold.

***

Ending the single-family district isn’t so simple

By Stephen R. Miller, January 2, 2019. STAR TRIBUNE.

***

Ending the single-family district isn’t so simple

City zoning changes may aim to alter the picture, but private accords, in the form of restrictive covenants, could undercut such efforts.

1.-In December, Minneapolis became the first American city to decide to eliminate single-family residential districts by permitting triplexes in all the city’s residential zones.

Minneapolis is not alone in pursuing a change: Other cities — including Seattle and Portland — are contemplating more dense development in their single-family districts. Legislation in California has contemplated state pre-emption of local single-family zoning around train stations.

California also recently required the permitting of accessory dwelling units (i.e., “in-law” units) in most of the state’s single-family districts.

All these efforts are controversial, but perhaps inevitable: In Minneapolis, 60 percent of the city’s area was designated single-family residential. Many U.S. cities are similarly zoned. If cities want to address housing affordability, racial segregation or climate change in any meaningful way, the single-family district has got to give.

Receiving little attention, however, is the fact that changing the zoning does not ensure the end of the single-family district. Since the Industrial Revolution, this country has had two overlapping systems of land control: one public, implemented through zoning; and one private, implemented through the “restrictive covenant.”

*

2.-Until the Industrial Revolution, courts disfavored restrictive covenants. But rapidly increasing urbanism and industrialism needed a legal tool to control change. American courts responded by making restrictive covenants easier to use.

By the late 1860s, when Frederick Law Olmsted developed the Chicago suburb of Riverside, Ill., he utilized restrictive covenants to do work now typical of zoning, such as mandatory setbacks. By the early 20th century, whole cities — like Beverly Hills — and neighborhoods within cities — like Country Club in Kansas City, Mo. — were regulated solely by private restrictive covenants that, among their most controversial restrictions, forbade sale to African-Americans.

Racially restrictive covenants were made unenforceable by the Supreme Court’s 1948 decision in Shelley vs. Kraemer. But by then, the public system of zoning, which took off after it was held constitutional in the Supreme Court’s 1926 decision in Euclid vs. Ambler, provided a public alternative to the covenant.

A city could zone out multifamily housing and when mixed with federal mortgage policy that prevented minorities from getting mortgages for single-family homes, create de facto segregation.

**

3.-Now that Minneapolis and other cities are changing the public regulations, private regulation may well return in force.

Some 20 percent of Americans already live in a community governed by restrictive covenants, such as Covenants, Conditions and Restrictions (CC&Rs), where the most common requirement is retention of the single-family residential use. If Minneapolis does not address the private restrictive covenant, it may simply see neighborhoods record restrictive covenants to maintain the single-family nature of the neighborhood by private agreement when no longer mandated by public regulation.

Reformers have several options, all controversial. States with enabling statutes that govern “common interest communities” could prohibit enforcement of restrictive covenants that limit a lot to fewer than three units, or permit local governments to opt in to such a rule.

Local governments in states that permit “home rule” could do the same within their jurisdictions.

State constitutions could be amended to prohibit single-family districts [!!!], whether created by public regulation or private agreement.

State courts could also take a stand. In the 2018 case of Tarr vs. Timberwood Park Owners Association, the Texas Supreme Court interpreted the term “single-family residential” in CC&Rs to include the commercial use of homes through short-term rental platforms like Airbnb. Similar decisions favoring more intense use of single-family homes governed by restrictive covenants could become more common in state courts.

Finally, many common interest communities are created at the time of construction solely to permit developers of phased projects to keep control over the community until the developer has sold the last of its lots. Many such communities likely have no long-term interest in CC&Rs. States should consider requiring an affirmative vote to retain the restrictive covenants imposed by the developer — including the single-family lot provision — after the community is built out.

The decision in Minneapolis to address the legacy of segregation in its single-family districts deserves praise. But unless the city also resists the power of the restrictive covenant to create the same result through private agreement, Minneapolis — and other cities that follow its lead — may well find it has gone through enormous effort to see little result.

*

Stephen R. Miller is a law professor and associate dean at the University of Idaho College of Law.

Publicado en Ciudad compacta, Derecho urbanístico | Etiquetado , , , , | Deja un comentario

Cròniques andorranes (XI).-L’estranya confluència de l’univers urbanístic del pla i de l’univers civil de les titularitats.

1.-La Sentència del Tribunal Constitucional de 14 de març del 2018 va resoldre els interrogants que expressàvem a la crònica (X) i ho va fer en un sentit favorable a la constitucionalitat de la cessió forçosa i gratuïta a l’Estat de:

……a)Terrenys obtinguts pels comuns gràcies a cessions obligatòries i gratuïtes establertes a la legislació urbanística.

…….b)Béns comunals.

Aquestes cessions es produeixen després de l’aprovació pel Govern d’un projecte d’interès nacional o d’un pla sectorial. Aquesta aprovació precisa d’un informe previ i preceptiu de l’altra administració urbanística d’Andorra –els Comuns- que té caràcter vinculant o no vinculant. En concret, no és vinculant als casos previstos a l’art. 6 de la Llei 19/2017 (centres escolars i universitaris, equipaments culturals, infraestructures viàries, equipaments energètics, etc.).

*

2.-Cal afegir una precisió important: no queda clar, a la sentència, si ens movem en el camp de la norma urbanística –que no transmet ex lege la propietat-, de la cessió d’ús o de la cessió de titularitats. Tot queda mesclat i es fa difícil la comprensió.

**

3.-Les afirmacions del paràgraf anterior es poden observar fàcilment en aquests tres fragments de caràcter conclusiu de l’epígraf 2.4 de la Sentència:

“No hi ha objeccions constitucionals al fet que es produeixi una cessió singular obligada i gratuïta de la propietat privada o pública per raons d’utilitat pública que exigiria indemnització o compensació i tindria els controls jurisdiccionals corresponents. I no hi ha tampoc objecció constitucional a una cessió obligatòria i gratuïta del sòl efectuada per particulars a un poder públic en virtut del mandat de la Llei, sempre que sigui necessari que es produeixi el canvi de titularitat, a no ser que sigui només en concepte d’ús. No hi ha objecció constitucional en la cessió obligatòria i gratuïta de l’ús del sòl necessari per a realització d’un pla general o d’un projecte d’interès nacional motivada pels projectes enumerats en numerus clausus en la disposició addicional de la Llei qualificada.

La cessió d’ús del sòl obligatòria i gratuïta és constitucional si es produeix després d’haver pogut expressar el comú el seu consentiment en el marc de l’aprovació d’un pla general que determina la cessió obligada i gratuïta d’uns terrenys del comú i garanteix que segueix sent propietat pública o patrimonial del comú afectat que en cedeix gratuïtament l’ús; però també en l’altre supòsit en què la cessió pugui exigir un canvi de titularitat de la propietat segons els procediments establerts per aquest canvi de titularitat en la propietat de béns públics, de la mateixa manera a com es produeix en el cas de sòl procedent de les expropiacions a particulars, sempre que aquestes no presentin obstacles legals per haver quedat afectat a uns usos determinats diferents als determinats pel pla.

[…]

Aquesta Llei 19/2017 no seria constitucional si la competència constitucional dels comuns de gestió i d’administració de “tots els béns de propietat parroquial”, establerta a l’article 79.2, fos contradita per un trasllat de la llei mateixa que comportés la cessió directa de la propietat o de la cessió d’ús obligada i gratuïta, amb caràcter global, directe i immediat, però aquestes cessions que la Llei fa possible necessiten haver estat precisades i definides i no tenen un caràcter global, sinó que han de trobar la seva justificació en el marc d’un pla general o d’un projecte d’interès nacional, els quals tenen les corresponents vies de control i d’execució. Concretament, aquestes vies s’han de traduir, en tot cas, en un acte jurídic d’aprovació del pla amb la participació dels comuns i la presentació d’informes no només de caràcter tècnic, sinó també en la seva qualitat de gestors i administradors de béns de domini públic, que en els actes d’execució administrativa valoren les disposicions de cessió d’ús obligada i gratuïta o de cessió directa de terrenys i, en el seu cas, de canvi de titular de la propietat entre dos subjectes públics, d’acord amb les exigències del dret vigent.”

***

 

Publicado en Andorra, Derecho urbanístico | Deja un comentario

Lectura de la tesis doctoral de J.A. Lemus Valle sobre las prerrogativas en la contratación pública

1.-Del otro lado del Atlántico me llega la magnífica noticia de que José Adán Lemus Valle ha obtenido la calificación de sobresaliente cum laude al defender su tesis doctoral en la Universidad Doctor José Matías Delgado con el título siguiente: “Las prerrogativas de la Administración Pública en la ejecución de los contratos administrativos. Especial referencia al ordenamiento jurídico salvadoreño.” El trabajo fue dirigido por el Dr. Ricardo Mena Guerra y tuve la oportunidad de colaborar de humildemente en la realización de este trabajo. La presencia del Dr. Mena ya era una garantía, teniendo en cuenta, por ejemplo, sus interesantes monografías como la de Valor y función de la jurisprudencia en el Derecho Administrativo (2011) o Una aproximación a las fuentes del Derecho Administrativo (2009).

*

2.-La colaboración de la Universidad Autónoma de Barcelona con las universidades salvadoreñas se instauró hace ya unos años, inicialmente dirigida por la Dra. Isabel Martínez, catedrática de Derecho mercantil.  A través de esta experiencia, he podido conocer a muchos y relevantes profesores del mundo jurídico de este país centroamericano. Sé que me dejaré muchísimos en el tintero, pero no puedo olvidar a mi gran amigo Julio Olivo – con un libro capital en la historia jurídica salvadoreña, El ocaso de las empresas socialmente irresponsables– , José Miguel Vásquez López, Ana Yesenia Granillo de Tobar, Delmy Rodríguez de Rengifo, Ramón Morales, José Humberto Morales y tantos otros compañeros volcados en el estudio y la práctica del Derecho. Aprendí mucho de ellos, del mismo modo que he aprendido en la lectura y colaboración de esta magnífica tesis.

**

3.-El estudio de las prerrogativas en la contratación es un tema clásico y, también, fundamental. Se trata de una de las grandes diferencias respecto a la contratación civil. Ahora bien, el tratamiento  del ya doctor es realmente atrayente. Así, en primer lugar estudia el origen y la regulación normativa de los contratos públicos en El Salvador. En un segundo capítulo se examinan ya las prerrogativas en la ejecución de los contratos y su justificación. Aparecen ahí las órdenes de exigencia de cumplimiento; los poderes de dirección, inspección y control; la potestad de modificación; el poder de resolver el contrato; etc. Se estudian también los derechos del contratista como límites al ejercicio de los poderes administrativos.

En un magnífico capítulo –el cuarto- se hace un brillante esfuerzo por construir un Derecho administrativo preventivo contra la corrupción en este campo. El capítulo quinto es también uno de los más interesantes, ya que traza un sintético pero profundo examen de la contratación pública y los poderes de la Administración en el ámbito anglosajón, español y argentino. La Ley española de contratos del sector público, por cierto, es analizada con gran precisión.

Algunos detalles nos hacen mirar la tesis con el foco preciso del entomólogo. Así ocurre con el análisis de los aspectos jurídicos del Convenio del Reto del Milenio ante el Gobierno de la República de El Salvador y el Gobierno de los Estados Unidos de América (2014). Se trata de un mecanismo que permite descartar al Derecho salvadoreño y da entrada a la aplicación del Derecho propio del Tratado –una especie de Derecho global de la contratación relativo a la selección y al aseguramiento de la objetividad, la transparencia y la no discriminación.

En conclusión, un trabajo serio, realizado en el tiempo previsto (como es propio de “la factoría Mena”), riguroso en las fuentes y con capacidad, desde lo clásico, para abrirse a los nuevos y viejos problemas: corrupción, seguridad jurídica en el pago del precio, vías de impugnación especializadas en lo contractual, etc. Por tanto, una pepita de oro para la construcción del Derecho público de la contratación en El Salvador.

 

 

 

 

 

 

 

***

Publicado en General | Deja un comentario

Empollar

Ara que el curs comença, potser és útil recordar com s’”empollava”, a la carrera de Dret, a la Barcelona de començaments del segle XX. Ens ho explica Josep Pla a Barcelona, una discussió entranyable. Per motius d’espai, no afegim la descripció de la cambra d’estudi, aquell ambient que “no era pas gaire adequat per a fer-se càrrec de l’emfiteusi o del retracte”. Tampoc parlem del fred implacable d’aquells edificis, que fa concloure l’autor que “amb una mica de foc, els meus estudis haurien estat més aprofitats”. Afegim sols les negretes habituals al nostre bloc:

        “Així hom estudiava –vull dir que empollava. Empollar és un castellanisme de l’argot universitari, d’una significació molt exacta. La lloca empolla els ous de la posta cobrint-los, mantenint-los amb el seu escalf a una temperatura determinada, tenaçment, fins que la incubació s’ha acabat. L’estudiant sotmetia la seva memòria a una incubació semblant a base de restar davant d’un llibre de text, tenaçment, hores i hores, assegut davant d’una taula. De vegades, per fer més activa l’empollació, per no distreure’s, per eliminar les vel·leitats frívoles del pensament, hom s’agafava el cap amb totes dues mans, els colzes sobre la taula. Era l’actitud típica de l’empollar. Així, empollar –estudiar- volia dir aprendre’s la literalitat d’un text de memòria eliminant amb tota cura de l’operació els problemes plantejats per la comprensió dle text. Preocupar-se de la comprensió del text ja no hauria estat empollar. Hauria estat pensar, reflexionar, escollir, discutir, però això no era pas un problema universitari. L’únic que seriosament s’exigia era recitar un text de memòria, és a dir, reportar l’efecte de l’empollació realitzada. La resta era secundària. Parlo, és clar, en general. Hi havia alguns,  poquíssims, professors interessats més en la comprensió que en la recitació dels textos, com hi havia estudiants que espontàniament anaven al gra.”

***

Publicado en Docencia universitaria, Docencia. | Etiquetado , | Deja un comentario

Cròniques andorranes (X). Els projectes d’interès nacional i els plans sectorials esmolen les dents.

1.-El 20 d’octubre del 2017 fou promulgada la Llei 11/2017, qualificada de modificació de la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns. Aquesta norma introdueix diverses variacions d’interès. Per exemple, la precisió tècnica de que la potestat tributària originària correspon a l’Estat o la determinació de l’abast de les obligacions de manteniment de les carreteres secundàries.

Ara bé, els canvis principals se situen en la nova carrosseria  dels projectes d’interès nacional i dels plans sectorials. La distinció que fa la Llei és molt fina i es posa a punt en els epígrafs 6 i 7 del nou art. 4 de la LQDC. Oblidem-nos ara de les decisions urbanístiques i anem a l’obtenció dels terrenys, que és el que realment interessa la norma. Els projectes d’interès nacional i els plans sectorials són simples instruments d’ordenació del territori però, per a ser executats, han d’operar sobre la base de les titularitats existents. Aquestes poden ser del mateix Estat, dels comuns o de particulars.

*

2.-Si els terrenys són estatals, la qüestió desapareix. Si són dels particulars, la fórmula adequada és l’expropiació forçosa (o la cessió o adquisició previ acord). El problema ve en relació als béns que són propietat del Comú (en les diverses fórmules demanials).

**

3.-La nova Llei ordena dues cessions forçoses i gratuïtes:

……a)La de terrenys obtinguts pels comuns gràcies a cessions obligatòries i gratuïtes establertes a la legislació urbanística.

……b)La de béns comunals.

Sembla ser que, en ambdós casos, es tracta d’una cessió gratuïta i forçosa, però no d’una pèrdua de la titularitat. De tota manera, la dicció legal és diferent, ja que en el cas a) es parla de “cessió gratuïta” i en el b) de “posar gratuïtament a disposició del Govern l’ús de béns comunals”. Unificarem ambdues regulacions a efectes de debat i considerarem que estem davant una cessió d’ús i sense translació de propietat.

Són molts els interrogants que neixen dels nous preceptes. En primer lloc, el caràcter forçós que, en principi, ens acostaria a l’expropiació forçosa de béns comunals (ja coneguda en Dret andorrà). En segon lloc –i contravenint l’anterior- el caràcter gratuït i la falta de previsió d’un termini per a la cessió (és perpètua?), de la possible reversió, etc.

***

Publicado en Andorra, Bienes públicos | Etiquetado | Deja un comentario

“Spanish Inquisition”…a estas alturas.

1.-Traemos hoy a este cuaderno una atinada reflexión de José María Macías sobre el ya famoso editorial de The Times respecto al inminente juicio en torno a los hechos del otoño de 2017 en Cataluña. Su título es “The Times view on the trial of the Catalan 12: Spanish Inquisition”. Llama la atención, como señala el autor, la entrada en tromba –Spanish Inquisition– comparada con el sensato empirismo inglés que luego se observa en el cuerpo del texto, describiendo lo ocurrido con pocas manías y dando algunos consejos políticos casi protocolarios. La sorpresa es, pues, el manido recurso a la Leyenda Negra, ese viejo animal de carga.

 *

2.-Sería demasiado largo discutir ahora sobre las bases de ese mito. Ya lo han hecho con gran precisión Elvira Roca Barea o Stanley G.Payne, entre muchos otros. En cierto modo, la construcción del invento a partir de verdades, medias verdades y mentiras descaradas era casi inevitable en el combate contra el Imperio dominante, especialmente si la propaganda la alentaba la gran potencia rival, la Pérfida Albión (para seguir con el antiguo enredo).

Lo curioso, no obstante, es la fuerza con la que el trampantojo se instaló, especialmente en la Gran Bretaña. En la educación media de un inglés, es un género más o menos habitual. De ahí la facilidad de la tinta gruesa del Times.

El espécimen tiene varias patas. Sintetizando mucho, la más paleta sería la que atribuye a los españoles –especialmente, a los castellanos- un carácter cruel y traicionero. Fue, quizá, la que más se hizo correr por los cronistas ingleses, ya desde las luchas en los Países Bajos y, en general, durante las pugnas en torno a los territorios y las rutas americanos.  Curiosamente, se ha querido ver en alguna ocasión un antecedente en la propaganda antiaragonesa y, específicamente, anticatalana,que algunos escritores italianos cultivaron en la Italia de los siglos XIV a XVI, aunque lo cierto es que predominó la admiración por los gobiernos hispánicos, como podemos ver en el mismo Maquiavelo con respecto a Fernando el Católico.

Una segunda patita es, con serio ceño, más institucional, y se ceba en los procesos de la Inquisición y sus tormentos. Aquí el flan se ha ido deshaciendo porque, en lo que  respecta por ejemplo a la brujería, parece que en España no se llegó a las cincuenta personas quemadas brutalmente en la hoguera, mientras que el Reino Unido alcanzó las mil y el protestantismo alemán se disparó hasta las 25.000 (***).  También aparecen por aquí las persecuciones religiosas, aunque los esfuerzos ibéricos ni de lejos se acercaron, por ejemplo, a los métodos y resultados de  la noche de San Bartolomé ( y los días posteriores al 23 y 24 de agosto del aciago 1572 en suelo francés).

Existe, en fin, un fragmento de la leyenda negra que apunta a la intolerancia política e ideológica hispánica. Ahí el inglés medio se viene arriba y puede citarte desde Locke hasta las sesiones de control del Parlamento, pasando por el Speakers’ Corner. Desde luego, la cosa tiene sus matices porque no quiero ni imaginar lo que hubiera ocurrido si una autoridad pública del Reino Unido de la Gran Bretaña proclama por dos veces en un mes la independencia de alguna parte de su territorio (y con ello no entro en la calificación jurídica de las declaraciones y hechos que –eso sí- compete al Tribunal Supremo). El artículo que transcribimos, por cierto, también hace alguna referencia indirecta a esta paradoja.

Por supuesto, todos estos tópicos son observados con una sonrisa por los historiadores serios y son ignorados por un gran número de los dirigentes británicos. Baste citar a M. Thatcher que, en su fundamental discurso del Colegio de Europa en Brujas el 20 de septiembre de 1988 –Let Europe be a family of nations– elaboró un mensaje sin complejos en favor de la exploración, colonización y civilización de todo el mundo que habían acometido los europeos y plasmó su peculiar programa para el continente:

Europa será más fuerte precisamente porque tiene a Francia como Francia, a España como España y a la Gran Bretaña como la Gran Bretaña, cada una con sus propias costumbres, tradiciones e identidad. Sería una locura intentar ahormarlas dentro de una especie de  retrato robot de la personalidad europea.”

**

3.-Por puro azar, cayó en mis manos hace unos años uno de los ejemplos contemporáneos de los restos –un tanto desvaídos- de la Leyenda Negra. Se trata del magnífico y delicioso libro de sir E.H. Gombrich, A little history of the world, en la versión inglesa que él mismo preparó (había escrito en alemán un exitoso volumen en el año 1936 y, ya plenamente integrado justo desde ese año en la vida y la cultura inglesas, se atrevió con el ya definitivo texto en esa lengua, que fue publicado en el año 2005 gracias al impulso final de Caroline Mustill). Es un libro divulgativo y sintético, como el mismo autor avisa, y –justamente por eso- es más útil a nuestros efectos.

Por sus páginas aparece la cruel y sanguinaria codicia de Hernán Cortés, aunque no explica por qué 150 soldados (en realidad, fueron dos o tres centenares más), una tropa de caballería  de unas pocas decenas y algunos cañones conquistaron las tierras mejicanas. Algo alude, es  cierto, a los sacrificios humanos que tanto agradaban a los sacerdotes aztecas, pero pone el centro de todo lo ocurrido en la astucia y violencia de Cortés (luego irían viendo los historiadores que la clave quizás estuvo en los amplios apoyos indígenas que, entre pactos y traiciones, fue logrando el extremeño para dar más empuje a su puñado de aventureros).

Mejor parados quedan Isabel la Católica y Felipe II, pero la cosa se vuelve a complicar con la descripción de los miles de personas quemadas en la hoguera por herejía (la cifra es, desde luego, elevada, pero el debate numérico entre los historiadores parece más moderado). En fin, el ejemplar cayó en mis manos gratuitamente en Brighton, entregado por uno de los 20.000.- voluntarios de la cultura que lo difundían a causa de su previa selección como uno de los libros de la World Book Night de 23 de abril del 2013.

***

“Spanish Inquisition”…a estas alturas.

José María Macías.

*******************

 

 

Publicado en Filosofía del Derecho | Etiquetado , , , | Deja un comentario

Cròniques andorranes (IX). Neixen els projectes d’interès nacional i els plans sectorials.

1.-La Llei General d’ordenació del territori i urbanisme fou aprovada el 29 de desembre del 2000. El seu moll de l’ós eren, lògicament, els plans generals d’àmbit parroquial (l’equivalent als plans d’ordenació urbanística municipal o POUM). A Andorra van rebre el nom de “plans d’ordenació i urbanisme parroquial” (POUP).

Ara bé, existien també típics instruments d’ordenació del territori , de caràcter supraparroquial i amb visió global. Les seves previsions quedaven integrades a la planificació comunal i la vinculaven amb efectes immediats.

En concret, apareixien altres figures:

……-Les directrius d’ordenació.

….. -Els projectes d’interès nacional.

……-Els plans sectorials amb incidència supracomunal.

Els projectes d’interès nacional i els plans sectorials eren aprovats pel Govern “després de l’informe preceptiu i no vinculant dels comuns el terme parroquial dels quals sigui afectat pel projecte”.

*

2.-El Tribunal Constitucional va admetre la constitucionalitat d’aquestes fórmules. Va entendre que la LQDC (Llei de delimitació de competències dels comuns) ja enquadrava la política urbanística de la Parròquia “dins el marc de la general de l’Estat. Fins i tot, pujava el nivell de l’argumentació esgrimint l’art. 31 de la Norma Suprema. En aquest precepte, es proclama que “és funció de l’Estat vetllar per la utilització racional del sòl i de tots els recursos naturals, amb la finalitat de garantir a tothom una vida digna i de restablir i mantenir per a les generacions futures un equilibri ecològic racional en l’atmosfera, l’aigua i la terra i de defensar la flora i la fauna autòctones”. És dubtós, però, que la paraula “Estat” es refereixi aquí al Govern o Administració central, ja que no és una regla de distribució de competències i, a més, la indicada funció de vetlla arriba, lògicament, a totes les administracions.

**

3.-És cert que, mirat amb perspectiva, els projectes d’interès nacional i els plans sectorials eren gairebé uns animals inofensius. Fins i tot mostraven el seu respecte a les titularitats prèvies si al Govern li calia algun terreny per a executar els projectes d’interès nacional i els plans sectorials. Així, per exemple, es remetia al tràmit de declaració d’utilitat pública per si calia expropiar. Cal tenir en compte que, en aquell moment, l’art. 105 del Codi de l’Administració preveia la possible expropiació forçosa de béns comunals. Però, a la pràctica, no cal anar sempre tan lluny i un simple acord o conveni entre administracions podria donar pas a les cessions de terreny a favor del Govern.

***

Publicado en Andorra, Derecho urbanístico, Ordenación del territorio | Deja un comentario

Primeras letras.

A Jaume Tena Fargas.

Nos preocupamos mucho –y debemos hacerlo- por el nivel que deben adquirir las universidades. Sin embargo, cualquier experto sabe que las dados ya se han jugado en los años iniciales del aprendizaje. Se hizo clásico al respecto el discurso de Camus en la recepción del premio Nobel, recordando agradecido al humilde maestro de la escuela nacional que le abrió las puertas del conocimiento.

En las clases de la última infancia y de la larga adolescencia se perfila entre los compañeros la sutil distinción de Cortázar entre cronopios, famas y esperanzas. Es una división que luego el futuro confirmará o desvanecerá.

Siempre procuré acercarme a los cronopios. Me gustaba su compañía porque los cronopios que conocí sabían muchas cosas de literatura y también de música. Trasteaban poemas y algunos aún conocieron los discos de vinilo y los “cassettes”. Supe luego que su vida no siempre fue fácil.

La muerte de un cronopio es un hecho absolutamente serio. Bartleby, desde el fondo del pasillo, anota que es una evidente certificación de su pesimismo (del pesimismo de Bartleby, porque la tristeza de los cronopios es otra cosa). Cuando se van, el tiempo queda convertido en una materia densa y pesadamente pegajosa. Imposible avanzar. Ni siquiera hacia atrás, hacia las primeras letras y canciones.

***

Publicado en Bartleby, Docencia., Espacios naturales, In memoriam | Deja un comentario

Cròniques andorranes (VIII). Comuns, béns públics i ordenació del territori.

1.-Com ja vam dir a les anteriors cròniques (sobretot, a la VII), la qüestió més debatuda dins del model constitucional andorrà ha estat la posició i competències dels comuns. Són dues les fonts que precisen les matèries a les quals poden intervenir:

……a)Una Llei que juga –servata distantia– com una espècie d’Estatut o norma reguladora de tots els comuns. Em refereixo a la Llei Qualificada de Delimitació de Competències dels comuns (en endavant, LQDC). És una de les normes protagonistes de l’edifici constitucional. Té, però, tres limitacions:

………-Una primera, de procediment, ja que ha d’aprovar-se gràcies al vot final favorable de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial i, també, de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial (art. 57.3 CPA).

………-Un contingut determinat, ja que regula les competències materials (art. 80.1 CPA) i les “facultats  econòmiques i fiscals” dels comuns (art. 80.2 CPA).

………-El respecte al llistat d’assumptes establerts a l’art. 80.1 de la CPA, que podria ser ampliat, però no reduït. En aquests àmbits, la LQDC ha d’atorgar algun nivell de poder públic a les corporacions locals comunals. Així, es configura una petita fortalesa de capacitat pròpia del Comú.

……b)Les competències dels Comuns també poden venir a través de lleis sectorials, les quals hauran de respectar la “Llei mare”. És a dir, la LQDC. Podríem trobar-nos, per tant, amb un legislador molt generós o més aviat gasiu.

*

2.-Els punts més discutits, com vam anticipar, van venir de la mà de l’urbanisme i dels béns públics. Així, es va plantejar l’any 2001 la inconstitucionalitat de la Llei General d’ordenació del territori i urbanisme (aprovada el 29 de desembre del 2000). La Llei va sortir immaculada del recurs i no es va parar gaire esment en un precepte que, molts anys després, prendria una direcció inquietant. Ho anirem explicant.

**

3.-Les normes urbanístiques, a tot Occident, van néixer miops. És a dir, miraven a prop: a les ciutats i pobles ja fets o als terrenys erms que calia enganxar aviat al casc de carrers i edificis. Però ja a mitjans del segle XX es comença a parlar d’ordenació del territori d’una manera més àmplia, abraçant terres i ciutats.  Fins i tot la primera Llei urbanística espanyola –la Llei del sòl- ja parlava l’any 1956 d’un imponent “Pla Nacional d’Ordenació”.

***

 

Publicado en Andorra, Bienes públicos, Derecho urbanístico, Dominio público | Etiquetado , | Deja un comentario

Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (i V). Annex documental.

1.-En relació als documents judicials, anotem la important sentència del Tribunal Suprem de 18 de maig del 2016, que desestimà el recurs d’un municipi –Azuqueca de Henares- i que confirmà la legalitat del dret de remuneració als autors pel préstec de les seves obres a les biblioteques públiques: ***.

Afegim també l’enllaç de l’acord per a la gestió dels drets d’autor  a les biblioteques, signat per la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i l’entitat CEDRO, encarregada de la recaptació i gestió dels drets d’autor: ***.

*

2.-Per a acabar, afegim algunes fotografies que completen les reflexions que vam fer.

a) Així , en la relació entre política cultural, regeneració i desenvolupament econòmic, és molt  interessant el cas de la denominada “Operación Canalejas”, al centre de Madrid (carrer Alcalá, plaça Canalejas i Carrera de San Jerónimo). La llicència d’obres va ser objecte d’una llarga discussió, amb suspensió d’actuacions inclosa, de cara a assegurar el respecte al patrimoni històrico-artístic, encarnat en la façana. Dins de l’edifici, es preveuen un hotel d’alt nivell i fins i tot alguns habitatges de luxe.

…*

 

Font: *

b)La gran xarxa nord-americana de biblioteques públiques: la biblioteca pública de Nova York i la biblioteca pública d’Homer (una mica més de cinc mil habitants).

 

 

 

Font:***

Inevitable, també, la cita del capítol denominat  “Paréntesis panegírico de la biblioteca norteamericana” de Pedro Salinas en el seu exili als Estats Units, inclòs al seu assaig “Defensa de la lectura” (dins del seu exquisit llibre El  defensor):

.En cambio no se me olvida la encantada sorpresa al llegar una noche, en automóvil, a un pueblito del Nordeste del país, todo nevado, de desparramado caserío, y reducido a casas de antiguo estilo colonial, en madera, y ver una, ni más grande ni distinta de las demás, derramando luz sobre la nieve, por sus ventanas, toda encendida, como en fiesta, a las ocho de la noche. La Biblioteca Municipal, me dijeron. Parecía fábrica de cuento, morada de muñecas o seres imaginarios, allí toda luminosa, como término ansiado de ásperos caminos por los  bosques de abetos.”

c) Un interessant conjunt històrico-artístic (el concepte és idèntic al de la legislació catalana): Osuna. Al BOE de 15 de juliol del 1967 observem, a la resolució declaratòria, que la protecció arriba a 150 edificis.

Font:***.

.d)Poble i cultura (els pobles creadors de cultura, segons la noció constitucional). El famós i inquietant quadre “Manifestación” (1934)   d’Antonio Berni

e) Cultura com a llibertat d’expressió. L’aspecte individual. El periodista Dutton Peabody defensa, encara que molt begut per a calmar la por, la llibertat de premsa davant el violent bandit Liberty Valance (a la pel·lícula El hombre  que  mató a Liberty Valance).

f) La dama d’Elx, centre d’un debat entre el municipi –Elx- i el Museu Arqueològic Nacional, que l’exhibeix (encara que s’han fet mostres temporals a la ciutat, previ  conveni).

g)Manuscrits de Leopoldo Alas –Clarín- recentment adquirits per l’Estat (2018) exercint el seu dret de tempteig en subhasta:

h)Dirigisme cultural elemental: l’exposició del llibre alemany al paranimf de la Universitat de Barcelona l’any 1941.

Font:***.

i)El centre Beaubourg o Pompidou (París). Probablemente, el primer cas perfectament estudiat d’impacte social i econòmic i d’una infraestructura cultural. L’edifici fou dissenyat per Renzo Piano i Richard Rogers i és el paradigma de moltes altres actuacions posteriors a les ciutats occidentals.

j) El Consorci. El cas del Gran Teatre del Liceu (els estatus: aquí***).

 

 

Font:***.

k) La Sagrada Família va generar un interessant debat. Aporto aquí una il·lustrativa nota de premsa de l’Ajuntament de Barcelona sobre els darrers tràmits en marxa. Observem que, efectivament, es preveu no sols un Pla Especial, sinó també una rellevant modificació del Pla General Metropolità. La llicència fou sol·licitada a l’Ajuntament de Sant  Martí de Provençals l’any 1885 i, per tant, no és fàcil interpretar avui l’autorització d’aquella data. De fet, la modificació de la normativa urbanística obrirà el pas a la sol·licitud de noves llicències.

Un bon resum dels dubtes que, al llarg de la història, ha generat aquest projecte el podem llegir a aquest documentat article de Blanca Cia a El País, del 27 de desembre del 2018. Sobre la llarga oposició de la intelligentsia (fins i tot de Le Corbusier!) a la continuació del temple, es pot veure l’article de Lourdes Morgades (El País, 8 de juliol del 1990): ***.

**

3.-La creativitat. El més arnat –l’antic palau dels sindicats soviètics- i els dibuixos innovadors (a Vilnius).

 

 

 

 

Font:***.

***

 

 

Publicado en Cultura, Patrimonio histórico-artístico | Etiquetado | Deja un comentario