El poder del ciutadà no està als vots, està allà on es consumeix, per Jennifer Quintana Gaitán

QUIN SENTIT TÉ AVUI LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL?

Creiem que els problemes fora del nostre entorn més proper són externs a la nostra realitat i que no podem fer res per pal·liar-los. Aquest pensament apareix en molts individus quan se’ls planteja actuar per evitar les injustes situacions dels països del sud com ho són per exemple la seva precària situació educativa, laboral, sanitària, i en general, la vulneració dels drets humans dels ciutadans.

Per què existeix aquest pensament i no actuem a favor de la cooperació internacional? Moltes persones amb les que hem trobo diuen: “Ja tenim prou amb els problemes d’aquí”, “No podem millorar la situació del sud amb el que fem al nord, està molt lluny”, “És igual, el que faci jo individualment no compta” o “Per a què buscar alternatives si contra el capitalisme no podem lluitar?”. Totes aquestes expressions sense arguments pretenen ser una justificació davant de la passivitat ciutadana, i d’aquesta manera ens creem excuses per no fer res davant de les situacions de desigualtat.

Amb això el que vull dir és que cal que ens fem conscients de que en pocs anys la situació mundial ha canviat molt i ens trobem davant d’un món globalitzat i interdependent en el que les accions d’una part del planeta es poden veure reflectides a l’altre part. És per això que hem de deixar de excusar-nos per justificar la nostra passivitat, i hem creure en el nostre poder com a ciutadans.

Així, cal que ens preguntem per què hauríem d’actuar per a la cooperació internacional. Com he dit, tenim el costum de pensar que les petites accions individuals no podran crear un sistema capitalista més just, però estem equivocats ja que aquestes accions si que compten. Si realment tots fóssim conscients del nostre poder i ens esforcéssim per exercir-lo, es podrien evitar moltes relacions injustes entre nord i sud[1].

Sabem que un elevat nombre de companyies localitzades a països del sud paguen salaris de misèria, cobren tarifes elevadíssimes, ofereixen serveis deficients, contaminen tot el que poden, vulneren els drets dels seus treballadors, no paguen els impostos degudament i evadeixen capitals. Aquest és un dels motius pels quals països tenen dificultats per desenvolupar-se com a territori ja que els estats han de permetre la vulneració dels drets humans de la població a causa de la precarietat econòmica del país. En conseqüència, tal i com pretenen projectes del SETEM[2], si des del Nord deixéssim de consumir en aquestes grans empreses que mouen relacions comercials injustes, deixaríem de reforçar aquest abús. Per tant, tal i com defensa l’Arcadi Oliveres a moltes entrevistes, no estem tan lluny de poder realitzar canvis, només cal que deixem de consumir a Endesa, McDonald’s, Repsol, Telefónica, Nestlé, Gas Natural, Inditex, entre moltes altres. [3]

Hem d’obrir els ulls i deixar-nos d’enganyar, el poder és dels ciutadans i ens ho hem de creure, ens hem d’empoderar i creure en les nostres capacitats[4]. És igual a qui votem ja que tots els governants depenen d’aquestes grans companyies que mouen l’economia mundial i poc importa qui estigui al càrrec d’un país. Per tant, el nostre poder no l’hem de demostrar amb un vot, sinó amb el nostre consum, deixant de donar diners a les grans multinacionals que reprodueixen desigualtats.

Ens deixem absorbir pel capitalisme i tanquem els ulls per no veure allò que provoquem nosaltres mateixos. És l’hora de deixar de culpar a les persones que venen al nord a millorar les seves condicions de vida i comencem a culpar a qui veritablement causa les situacions de precarietat, els actors del mercat.

[1] Veure Justicia i Pau. http://www.justiciaipau.org/index.php/arees-de-treball/relacions-nord-sud

[2] Veure SETEM. http://www.setem.org/site/es/federacion/comercio-justo/

[3] Veure Arcadi Oliveres.  https://www.youtube.com/watch?v=-MYp-tIts9M

[4] Veure Teoria de les Capacitats d’Amartya Sen. http://aprendreapensar.blogspot.com.es/2010/04/amartya-sen.html

 

La necessària visió de la justícia global. La societat globalitzada inconscient, per Judit Batlló Kooijmans

Amb la crisi actual, ens estem adonant dels efectes que ha tingut la influència econòmica en les nostres vides. En “l’època de les vaques grasses” l’economia augmentava exponencialment els seus beneficis i expansions, i no ha estat fins ara que “l’economia necessita ajuda” que ens hem adonat que les desigualtats també estaven augmentant exponencialment.

Tal i com García Jaramillo (2007) comenta, hem permès una globalització agressiva que ha concentrat els beneficis en uns pocs i ha focalitzat les desigualtats i la pobresa en uns molts d’altres, augmentant-la i fins i tot, com alguns autors defensen, cronificant-la. Això porta a una situació límit de l’equilibri del món, si és que mai n’hi havia hagut.

I és que els suposats equilibris amb els que vivim estan basats en la desigualtat i la violència estructural que oprimeix a molts i que beneficia a uns altres. Aquests molts oprimits i pocs beneficiats, no solen estar en el nostre dia a dia, solen ser personatges que ens resulten quasi imaginaris quan els veiem pels mitjans de comunicació. Però hi són.

El cas és que, encara que no els podem veure en el nostre dia a dia, sí que influeixen en la nostra vida. Tenen una gran influència en la nostra vida, i això és gràcies al procés de globalització que s’ha anat desenvolupant. La influència que exerceixen deriva del seu model de vida i, sobretot, del impacte que creen en el medi que viuen.

Per exemple, una família catalana fa servir gas per cuinar. Aquest gas ve de Nigèria. Les empreses multinacionals d’extracció de gas no implementen les mesures necessàries per al manteniment de la salut de la selva. La selva nigeriana està contaminada i destruïda. La població agrícola nigeriana que habita en aquella selva no pot conrear. Aquesta gent passa gana i la seva salut decau en picat degut a la inspiració de gasos tòxics de l’atmosfera. Com no poden conrear ni alimentar-se, els seus ingressos són nuls i cauen en situació de pobresa extrema. De qui és la responsabilitat d’aquestes morts o de la situació d’aquestes persones nigerianes? De les empreses multinacionals? Del govern nigerià? De la família nigeriana? De la família catalana? De les relacions i coaccions internacionals?

La justícia global ens obra aquest horitzó de complexes interrelacions mundials. Justícia global doncs, és un concepte de la filosofia política que defensa la justícia en els afers nacionals i internacionals, establint com a punt inicial l’acceptació d’aquest món injust i desigual i l’idíl·lic d’un món sa i responsable. Pretén promoure l’acompliment dels Drets Humans (DDHH), lluitar contra les desigualtats i la pobresa a partir de la consciència i acció dels ciutadans (Iglesias Vila, 2005).

La justícia global entén que existeix la coresponsabilitat de les accions d’aquest món, que tenim el dret a decidir quin producte volem consumir, però que aquest dret va connectat a una responsabilitat atribuïda a la qual ens hem de fer càrrec. Que nosaltres consumim productes de una farmacèutica no té perquè originar un dilema ètic, per exemple. Però si sabem que aquesta farmacèutica té la cura del VIH però no la vol comercialitzar i facilitar a les persones infectades; es fa necessària la reflexió de la nostra acció, perquè comprant el seu producte els hi estem donant suport i poder.

La gran problemàtica de les societats dels països acomodats és la consciència d’aquesta responsabilitat en l’exercici de la llibertat. Aquest és una de les principals raons que dóna sentit a la justícia global treballada des de la perspectiva de l’EpD: l’exercici dels DDHH no s’està duen a terme, estem empobrint extremadament a quasi dos terços de la població, aquells que teòricament ens representen fan i desfan sense consulta de la població, les empreses tenen més poder que els Estats, etc. I tot i això la població es mostra permissiva.

Per això necessitem que la població en sigui conscient i es mobilitzi, si la farmacèutica “boicoteja” a quasi quaranta milions de persones infectades pel VIH la societat reaccioni, si estan destruint hàbitats que hi hagi la imposició de mesures per evitar-ho o millorar-ne les condicions, etc. És realment necessària l’obertura del camp visual de les persones tant de països benestant com dels que no. Hi ha moltíssimes organitzacions tant governamentals com no que fan un paper clau en la defensa dels DDHH i les injustícies, tot i que no són determinants, perquè la societat no dóna suficient suport.

Efecte papallona. Petites accions que canvien el món, per Romina Álvarez Torrabadella

Del proverbi xinés “el batec de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altra banda del món” se’n deriva el concepte d’efecte papallona. El mateix, va ser encunyat pel meteoròleg i matemàtic Edward Lorenz per definir el resultat obtingut en el seu intent de fer una predicció del clima atmosfèric. Remet a la idea de que petites variacions en les condicions inicials d’un sistema aparentment caòtic, poden produir grans canvis en el comportament del sistema a mig i llarg termini.

Si deixem caure diverses vegades una pilota des de l’aresta d’una teulada a dos aigües, una petita variació en la col·locació inicial pot modificar la trajectòria de la pilota cap a una vessant o cap a l’altra. L’exemple deixa clar la relació causal entre la col·locació de la pilota i la possibilitat d’obtenir un resultat totalment diferent en cada ocasió. Però un tercer element, potser no tant evident i certament invisibilitzat, és decisiu en la cadena. I és que… qui deixa caure la pilota?

Submergits ja en l’efecte papallona, fem un cop d’ull a la realitat del món i prenguem una captura fotogràfica de les regles del joc de la globalització i les polítiques neoliberals. Un petit canvi financer en la borsa d’un lloc concret del món, esdevé en una llarga cadena de conseqüències fatídiques que d’alguna manera u altre afecten a la resta del planeta. Augment de l’atur, de la pobresa i la fam, de les desigualtats, agreujament dels efectes mediambientals a nivell planetari, deslocalització de la producció i la contaminació a països en vies de desenvolupament, concentració del poder econòmic i de les riqueses en poques mans, empitjorament de les condicions laborals, augment de comportaments racistes i xenòfobs, i un inacabable etcètera d’efectes desalentadors. I la pregunta és, qui és responsable del canvi financer?

Aturem-nos un moment en una instantània que il·lustra la incoherència del sistema econòmic hegemònic. Com comenta Esther Vives en una entrevista a El Punt Avui, “Avui es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones quan el planeta té 7.200 milions d’habitants i, en canvi, una de cada vuit persones passa gana” (+ info sobre Vives, E. a la seva web). Preguntem-nos doncs, qui decideix que mengem i per a qui són els aliments?

Com aquesta, podem recopilar milers de fotografies instantànies que capturen les desigualtats i injustícies que colpegen la humanitat, de nord a sud i d’est a oest. Però no decaiguem. Sí, és cert, la cosa esta fotuda, mig món es mor de gana mentre uns quants hi troben benefici i uns altres quants resten absorts pel sensacionalisme televisiu o calmen la fera del consum comprant de rebaixes. Malgrat tot, hi ha llum al final del túnel. Un bon grapat de població no es conforma, surt al carrer, s’activa, s’atreveix a transgredir, crida, escolta, informa i es forma. Un canvi no tan sols és necessari sinó que és possible i cal començar-lo en una mateixa. Pot semblar que l’aportació de cada sigui insignificant però, ja ens ha quedat clar que pot passar quan una papallona bat les ales, oi?

L’educació pel desenvolupament obre nous horitzons cap a un altre món possible. Posa l’accent en aquestes petites accions i les arreplega per endurir-les. Des de aquesta vesant de la cooperació internacional es traça una nova ruta de desenvolupament més sostenible, respectuós amb el medi ambient i amb la voluntat de transformar la societat en ares a una economia més solidaria, justa i equitativa. L’educació pel desenvolupament s’estructura en termes  de coresponsabilitat i ens situa a dalt de la teulada escollint la trajectòria de la pilota.

 

La massacre electrònica al Congo. Accions educatives per ajudar a resoldre la situació, per Juanma Puerta

TVE ja va emetre el 2009 en el programa En portada el documental R.D. Congo. Minerales de Guerra.  Aquest documental denunciava la massacre humanitària produïda, des de fa dècades, a la R.D. del Congo, a costa de l’espoliació dels seus recursos minerals.

Més de 5 milions de morts i milers de refugiats a camps com el de Bulenga a Goma, fugint de la guerra,  de les violacions perpetrades pels militars o de les xarxes de prostitució. Amb l’acord de Lusaka, el 1999 es va decidir fer una treva, però no totes les forces implicades van signar-lo. Es va fer necessària la intervenció de la ONU a través de la missió de pau MONUC. Malauradament, aquesta missió de pau, no va aconseguit frenar la massacre humanitària i la població congolesa segueix patint abusos, en part, per la mateixa corrupció que afecta a membres de la pròpia missió de pau.

6 anys desprès d’aquella emissió feta per la cadena televisiva pública estatal, el programa de televisió  En tierra Hostil  de la cadena privada Antena 3, ens ha recordat aquest mes de gener que la massacre humanitària continua. Centrant-se en la espoliació  del mineral que mou la tecnologia del primer món, aquest programa ens mostra de maner,a més sensacionalista s’ha de dir també, com la utilització de Coltà en els dispositius Smart, en màquines sanitàries i en material armamentístic, ha esdevingut clau per a Occident i les noves potències emergents com ara Xina. Tanmateix, el programa ens mostra les condicions de vida infrahumanes que pateix la població congolesa i també el paper que hi juga la ONU en tot plegat.

L’evolució de la missió de pau de la MONUC a la missió d’estabilització MONUSCO no ha significat grans canvis en la regió i la poca transparència que evidencien els membres d’aquest organisme internacional i la falta d’interès per respondre a les preguntes que fa el periodista que poden ser compromeses, deixen entreveure que hi ha interessos per part d’aquest organisme que no han de ser coneguts per la població civil. Davant d’aquesta situació en la que els organismes Internacionals que han de protegir a les poblacions damnificades i realitzar tasques d’ajuda humanitària no acaben de fer bé la seva funció i que,  a priori, sembla ser que estan dirigits a protegir altres interessos més de tipus econòmics i polítics, ens preguntem què podem fer els Educadors Socials per millorar la situació.

Els projectes de cooperació internacional que realitza el nostre país a la R.D. del Congo són pràcticament inexistents. L’AECID subvenciona algunes iniciatives d’ajuda humanitària a la regió, però encara són  insuficients perquè es vegi un canvi significatiu en la millora de les condicions de vida dels congolesos. Pensem que pot resultar més efectiu fer accions d’Educació per la Desenvolupament en el nostre entorn, ja que considerem que part del problema que hi ha a la R.D. del Congo, està causat pel consum desmesurat de productes electrònics que utilitzen els  materials minerals extrets a la zona. Sensibilitzar i formar a la població consumidora dels països del Nord,  i realitzar accions que mobilitzin socialment a aquesta població, és la manera més útil per poder fer incidència política als nostres governants per tal de que legislin en contra de la comercialització de productes tacats de sang.

Proposem doncs, el consum de productes de comerç just també en l’àmbit electrònic. Existeixen empreses tecnològiques com ara l’holandesa Fairphone, que s’han sumat al carro dels productors de comerç just i que donen opcions als consumidors. Animem a engegar propostes educatives que facin créixer la demanda d’aquest tipus de productes entre els consumidors, ja que serà la única manera de mantenir un desenvolupament realment sostenible.

 

Fin al curso 2000-2015; Necesita mejorar, per Oriol Martinez Argandoña

Dando por finalizado el tiempo que se marcó en el año 2000, Nueva York, para lograr los 8 Objetivos de Desarrollo del Milenio, el tiempo para hacer los deberes de la Declaración, donde se acordaban los principales objetivos (Lucha contra la pobreza extrema y el hambre, Educación, Salud, Igualdad de género, Sostenibilidad y Medioambiente, Asociación Mundial para el desarrollo) a seguir para el desarrollo global, ha expirado. A pesar de haber cumplido con algunas metas, como reducir a la mitad la pobreza extrema y el hambre, a nivel global no podemos decir que las notas sean Excelentes y ni siquiera Notables para celebrar el fin de curso.

La clase (gobiernos nacionales, comunidad internacional, sociedad civil y sector privado) ha hecho esfuerzos pero no ha sido suficiente para aprobar y la nota final es: necesita mejorar. Aún así, el profesor de la clase (ONU) es positivo y destaca que se han producido progresos respecto al punto de partida, lo cual es de valorarse para el próximo curso Post 2015.

Una de las consideraciones a valorar de éste curso y a tener en cuenta para el próximo es que no se puede valorar positivamente una clase donde sólo unos cuantos privilegiados obtengan buenas notas y la mayoría suspenda, como tampoco que un alumno tenga muy buenas notas de una asignatura y que las demás sean desastrosas. Para garantizar la igualdad de oportunidades y el Desarrollo sostenible de cada uno de los alumnos, se requiere de la cooperación para trabajar conjuntamente. Por lo tanto, a aquellos que les cuesta más deben ser apoyados por el resto y ser recompensados por los profesores para lograr el aprobado general.

En toda clase, el contexto influye. Por ello debemos tener presente el contexto actual donde nos encontramos con un Sistema en crisis (crisis económica mundial) que afecta a todos los alumnos, incluso aquellos con alto rendimiento en su historial de trabajo en equipo. Para seguirnos beneficiando del potencial de “los mejores de la clase” (Noruega, Suecia, Dinamarca, Reino Unido…) y que éstos no bajen el rendimiento, aquellos que tienen potencialidades (como España), a pesar de sus limitaciones, deben esforzarse más a la hora de realizar los trabajos en equipo en la asignatura de Ayuda Oficial al Desarrollo, dado que hay otros en clase con todavía muchas más limitaciones.

El Mercado, se ha convertido en uno de los alumnos con mayor potencial, incluso por delante de los Gobiernos, pero necesita mejorar a nivel actitudinal. No puede liderar la clase a su antojo sin seguir las normas e instrucciones consensuadas entre toda la clase sino que debe adaptarse y luchar por el objetivo común.

Y otra consideración a tener en cuenta son los nuevos de la clase (Países emergentes). Llegan a clase con mucha energía y ganas tanto de aprender como de enseñar. Por lo tanto, deben ser bien integrados en clase para que así no formen un grupo aislado y olvidemos la filosofía de comunidad global, objetivo común que sigue la clase. Los “veteranos de clase”  también deben ser un referente ejemplar para evitar que imiten malas prácticas competitivas e individualistas.

Una vez entregadas las notas, hecha la evaluación y las consideraciones a tener en cuenta para el próximo curso, es momento de plantearnos si, como clase, vamos a recuperación y miramos de conseguir los objetivos que nos propusimos para el 2015 o bien nos planteamos nuevos objetivos. Independientemente de lo que se decida, lo que es imprescindible es que ésta decisión la deben tomar todos los alumnos de clase, entre ellos los que más les cuesta y más lo necesitan, y no solamente los que disponen de más competencias y recursos. También tener en cuenta que la clase no parte de cero sino que debe aprovechar lo aprendido del pasado curso.

 

Cooperación y empoderamiento social en una sociedad de competición y consumo masivos. Una incoherencia estructural no resuelta, per Isaac Orenes Jiménez

Cooperación… para qué desarrollo?

En los periodos de depresión económica, se oye a los políticos decir que se espera una recuperación del consumo; lo cual significa que un ciudadano normal y corriente, con cuenta bancaria y tarjeta de crédito deberá ir a las tiendas a comprar a crédito, tras lo que vendrá la recuperación y todos tan contentos.[1]

Las  palabras de Bauman contextualizan un escenario sociopolítico y económico que EE.UU lleva exportando como fórmula de progreso y modo de vida: la lógica neoliberal. Quien no participa de ella queda marginado y pobre y como ya no existe un oponente significativo desde la caída de la URSS esta lógica quedó reafirmada en el Consenso de Washington en el año 2000.

Colin Crouch también nos describe este escenario como el de las posdemocracias, o el arraigo de la desilusión y frustración ciudadanas en las democracias actuales ante el cada vez mayor poder de unas minorías (oligopolios, élites corporativas, grandes multinacionales) que son más representadas que dicha ciudadanía por el sistema político. Sin embargo, en una democracia neoliberal y de masas, o posdemocracias, los gobiernos nos dicen que para que el sistema funcione la participación social consiste ante todo en consumir en los comercios, divertirse, y no en la intervención social directa que reclame justicia social y equidad. Los discursos sociocríticos son amenazas de fisura a la confianza en los mercados y el sistema anestesiante de consumo en el cual se fundamentan. Estas élites corporativas se hibridan y manipulan en la política secuestrando las agendas de los partidos a cambio del mecenazgo electoral y la promesa de situar sus grandes empresas en el territorio si se les conceden privilegios políticos y económicos y establecer condiciones laborales precarias. Empoderar la sociedad des de una educación crítica y no de masas (teoría de las capacidades vs teoría del capital humano), para crear comunidades resilientes y activas con un tejido social resistente, solidario, crítico y una visión de futuro sostenible y “glocal” (global y local, Romero y Nogué, 2004), constituye una amenaza contra la propia lógica de sistema.

No podemos hablar de cooperación internacional sin referirnos a la globalización económica, cuya lógica neoliberal expansiva choca por definición con la cooperación y una democracia participativa que garantice los derechos humanos y la justicia social. Las declaraciones, agendas y cumbres internacionales se reúnen para tomar medidas discrecionales de carácter paliativo o preventivo de la desigualdad global pero que en esencia no tratan el origen del problema estructural: en un sistema de mercado neoliberal, la prioridad es el beneficio privado y la rentabilidad económica. He aquí la gran paradoja: educarnos para la emancipación social y personal, para ser ciudadanos críticos y sensibles con nuestro entorno, para participar de los discursos sociocríticos y de movimientos sociales emergentes en búsqueda de una revitalización democrática y un modo de vida menos consumista y opulento, más sostenible, comunitario y perdurable para las generaciones futuras. Al mismo tiempo, sabemos que nuestra supervivencia depende de adquirir constantemente competencias laborales para competir en un mundo que no busca a los más cooperantes y sensibles, sino a los más competidores más agresivos y flexibles a los intereses cambiantes de las empresas bajo la lógica individualista de que cada uno mira para sí mismo, para su beneficio privado como lo hace la propia empresa, con la picaresca necesarias y el verdadero interés privado e inalienable de satisfacer las propias necesidades más inmediatas sin mirar al mañana colectivo.

La lógica neoliberal es un virus sistémico que infecta nuestra propia forma de relacionarnos y los intentos internacionales de suavizar sus consecuencias en lugar de enfrentar conjuntamente a la insolidaridad de EE.UU, son poco más que frenos a la voracidad de la propia lógica y por tanto un autoengaño. No es posible así un desarrollo humano sostenible ni verdaderamente humano.

Bibliografía

Bauman, Zygmunt (2006). Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros. Barcelona: Arcàdia.

Bauman, Zygmunt (2005). Vida líquida. Barcelona: Paidós.

Crouch, Colin (2004). Posdemocracia. Barcelona: Taurus.

Romero, Juan y Nogué, Joan (2004). Globalización y nuevo (des)orden mundial. En Romero, J. (coord.). Geografia humana. Barcelona: Editorial Ariel.

 

[1]Bauman, Zygmunt (2006). Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros. Barcelona: Arcàdia  P. 128.

 

La història d’un canvi de rumb orientat a un clar objectiu: el desenvolupament sostenible, per Andrea Vázquez Nebot

“Cooperació… per a quin desenvolupament?”

 

El present article tracta d’explorar la trajectòria del concepte de desenvolupament després de la II Guerra Mundial, tot analitzant els elements que han contribuït a reorientar el seu significat i encaminar-lo cap al desenvolupament sostenible, i el paper de la cooperació avui dia sota aquest paradigma.

Amb el fi de la II Guerra Mundial, el món occidental va concentrar tots els seus esforços en recuperar-se dels seus efectes. Per tal de reactivar la seva economia, el Banc Mundial va contribuir a financiar el seu desenvolupament, alhora que donava el toc de sortida a les polítiques neoliberals a nivell mundial sota el nom del capitalisme.

D’aquesta manera, un cop pal·liats els efectes de la guerra i estabilitzades les economies dels països occidentals, va arribar la era del desenvolupisme. Des d’aquesta perspectiva neoliberal, occident va centrar el seu creixement econòmic en la producció maximitzada i l’expansió de la societat de consum sota la filosofia de créixer per créixer, sense tenir en compte les conseqüències. Així, van esdevenir explotables gran part dels recursos naturals i es va requerir d’enormes quantitats d’energia, considerant-se inesgotables.

Als anys seixanta, van sorgir les primeres veus d’alarma envers l’explotació mundial descontrolada, però des d’una perspectiva exclusivament ambientalista. No va ser fins la dècada dels 70, amb la publicació de l’informe del Club de Roma Els límits del creixement (1972), que es va manifestar la inviabilitat d’un desenvolupament basat únicament en el creixement econòmic. Així, va començar a qüestionar-se el desenvolupisme existent i replantejant-se el model establert, ja que s’estaven fent patents les seves conseqüències devastadores.

Una dècada més tard, es va publicar l’Informe Brundtland (1987), que definia el desenvolupament sostenible com “aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”.[1] Paral·lelament, el PNUD va proposar un nou enfocament més humanista que pretenia desterrar la mesura de desenvolupament tradicional purament economicista, el PIB, i es va proposar l’IDH com a índex per calcular el desenvolupament, incloent també l’educació i la salut. Als 90, època de grans declaracions, va tenir lloc la Cimera de Rio de Janeiro (1992), que reafirmava la necessitat d’un desenvolupament sostenible, atès dels grans desequilibris vinculats al model de desenvolupament econòmic que no només generava guerres, greus conseqüències ambientals i pobresa, sinó que produïa desigualtats estructurals que requeria perpetuar per seguir creixent.

En conseqüència, tot i augmentar la conscienciació social envers la insostenibilitat del model econòmic vigent, la cruesa d’aquest segueix recaient amb més força en els països del Sud, lligats per un deute i unes condicions que les seves estructures no poden sostenir, mantenint una relació de dependència amb el Nord tot i la sobirania política conseqüent a la descolonització. Per tant, la cooperació internacional no pot emmarcar-se en un model assistencialista que intenta pal·liar els danys causats per les societats occidentals alhora que el desenvolupisme hi segueix present. En un món globalitzat, es fa d’imperativa necessitat engegar accions positives que duguin a realitzar canvis en el cor del model capitalista: el consum.

Així doncs, la cooperació d’avui dia ha d’anar encaminada a assolir un desenvolupament sostenible socialment, econòmica i mediambiental. Per tant, és necessari potenciar la branca d’Educació pel Desenvolupament, per tal de, tal com sosté la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament[2], engegar un procés de generar consciències més crítiques, compromeses i solidàries que assumeixin la seva responsabilitat envers el desenvolupament, essent conscients que les seves accions quotidianes estan perpetuant les desigualtats i revertint en el benestar dels països del Sud i del món sencer.

 

REFERÈNCIES

Latouche, S. (2009) Petit tractat del decreixement serè. València: Tres i Quatre S.L./ Institut del Territori

Pujol, R. (2008) Sociedad de consumo y problemática ambiental. Document del Programa Interuniversitari d’Educació Ambiental. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

Santolino, M. (s.d) L’educació per al desenvolupament: d’assignatura pendent a font de legitimitat. Comissió d’Educació per al Desenvolupament de la FCONGD, Barcelona.

[1] Per ampliar la informació i aprofundir més envers el desenvolupament sostenible, és molt recomanable la lectura de Latouche, S. (2009). Petit tractat del decreixement serè. València: Tres i Quatre, que tracta sobre un dels subparadigmes del desenvolupament sostenible: el decreixement. No es fa referència a aquest concepte en el present article degut a la seva extensió.

[2] Es pot consultar a: http://www.fcongd.org/DOCUMENTOS/ed_pendent.pdf

Notícia del diari “El País” : “El 1% de la población acumulará más de la mitad de la riqueza en 2016”, per Francesc Vázquez

I després del 2015, què?

Dilluns 19 de Gener de 2015, “Blue Monday”. Totes les ràdios i televisions en van plenes i sembla que la invenció d’aquest dia ha fet molta gràcia. Un altre noticia és publicada el mateix dia però sembla que se’n parlarà menys. Intermon Oxfan elabora i pública un estudi on afirmen que a l’any 2016 l’1% de la població mundial acumularà més riqueses que el 99% restant, tenint més de la meitat dels diners de tot el món.

La desigualtat que hi ha al món és més que insostenible. La solució d’aquesta dinàmica global malaltissa no podrà ser mai ajuts reactius. Es necessiten polítiques proactives. És necessiten unes lleis més justes que compensin de tan en quant la balança abans que aquesta bolqui per complet.  La justícia social i el seu acompliment per part dels dirigents són els deures que tenim els països del primer món.

Quan parlem de justícia social tenim tres maneres clàssiques d’entendre-la. Justícia retributiva, justícia distributiva i justícia contributiva. (Rodriguez
Menés 2012)

Sempre s’ha discutit per esbrinar quina d’aquestes justícies era la més justa per a tots, però ninguna és perfecte i ninguna està per sobre de l’altre. Depenent del context i la situació de cadascú tothom opta per la que creu més convenient per a ell. La igualtat d’oportunitats és molt complexa ja que sempre hi ha algun sector que es considera afectat per la normativa. Però si sembla estar clar que la tendència ha de passar a repartir les riqueses del món més equitativament. No és qüestió de treure-li al ric tot el que té per donar-li al pobre, però el que no es pot sostenir des de cap perspectiva es que només un 1% de la població controli la meitat dels recursos del planeta. Aquest ritme és devastador tant pels de dalt com pels de  a baix. El mateix desenvolupament global és beneficiós per a tothom fins i tot per aquesta minoria que sembla aliena als problemes de la globalització. Les polítiques han de servir al benestar global i això passa per reaccionar i fer entendre que aquest ritme de progressió desenfrenat serà perjudicial per a tothom.

Les desigualtats socials i les polítiques que realment incideixin en aquest tema han de ser la nova preocupació a partir d’ara. Per solucionar un problema s’ha d’anar directament a l’arrel i deixar de buscar solucions que només toquen les branques. El problema real de la nostre societat és que les grans fortunes dirigeixen el món, els mercats i els polítics. Les lleis es fan a la seva voluntat i els grans pactes financers no es tanquen als parlaments si no als despatxos de directius. La població ha despertar i comprendre que per a fer un canvi el percentatge realment important no és el dels diners si no el de la població. Els canvis els porten a terme els qui compten amb el 99% i no els qui conten amb l’1%.

Es pot pensar que realitzar un canvi així resulti impossible però la realitat és que l’únic que fa falta és valor per aplicar i fer complir  teories econòmiques ja existents. La “Taxa Tobin”, per exemple, és una proposta de l’economista James Tobin on  s’aplica un ínfim impost a les transaccions que fa que l’especulació internacional ja no sigui tan atractiva i serià molt útil per solucionar creixements injustos com els que tenim. Aquesta proposta és del 1971, va guanyar un premi Nobel però mai s’ha arribat a aplicar de manera efectiva i real perquè els partits polítics majoritaris no s’hi atreveixen.

El problema està clar, les solucions estan més que proposades des de fa anys, l’únic que falta és que el 99% de la població tinguem el valor de sobreposar-nos a l’altre 1%.

Bibliografia 

Rodriguez Menés,
J.
(2012)
”Desigualdades
sociales,
justicia
y
riqueza”
a
Cambio
social
y
cooperación
en
el
siglo
XXI.
Barcelona:
Intervida.

Altres fonts consultades: 

http://economia.elpais.com/economia/2015/01/19/actualidad/1421657299_342986.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Tasa_sobre_las_transacciones_financieras

Hola, món!

Benvinguts i benvingudes!

A aquest blog pretén mostrar part de l’activitat de l’assignatura d’Educació i cooperació per al desenvolupament, de la Facultat de Ciències de l’Educació. En particular, algunes de les produccions de l’alumnat de l’assignatura.

La responsabilitat dels textos és dels autors/es.