ECONOMIA COL·LABORATIVA

Tinc uns amics que, a més a més d’encantadors, són un exemple d’economia col·laborativa. Una anècdota recent il·lustra l’afirmació. Fa uns dies ens van invitar a sopar. El menjar era exquisit, la conversa interessant i la música de fons adient. En preguntar la meva dona per la cançó que estava sonant (perdona-la Senyor per no reconèixer la gran Billie Holiday), vam començar a parlar sobre els nous formats de música i en Cèsar, l’amfitrió, ens va explicar que no comprava més discos ni CDS des de que s’havia donat d’alta a Spotify: “el que importa no és la propietat, sinó poder gaudir de la música”. Doncs bé, aquesta idea és un dels elements essencials d’aquest nou moviment econòmic.

En efecte, l’economia col·laborativa persegueix una ús més eficient de béns infrautilitzats a través de mitjans de comunicació cibernètics. Es basa en tres pilars. El primer és la necessitat de millorar la utilització dels actius que els ciutadans i les empreses tenen a la seva disposició per tal de fer una societat més sostenible. El segon pilar és la primacia de la possessió sobre la propietat. És a dir, lo important no és acumular quants més béns millor si no poder-ne utilitzar el major nombre. Per això resulta fonamental compartir-los. I el tercer pilar és la utilització de mitjans de comunicació que permetin un gran accés i rapidesa; en particular, internet, les aplicacions informàtiques, els dispositius mòbils i les plataformes virtuals.

Aquest nou moviment està revolucionant la nostra economia i societat. Pensin per exemple en el món del transport. Uber ha entrat amb tanta força en el sector del taxi que hi ha països que estan començant a liberalitzar-lo –és a dir, s’han acabat les llicencies. I una situació similar es pot produir en el món de l’hostaleria, tot i que Airbnb no sembla tenir tanta força. Quant a l’entreteniment, Spotify i la pirateria han ferit (de mort?) la industria discogràfica. El crowfunding s’està convertint en una alternativa seriosa a les fonts tradicionals de finançament. I el mateix està succeint a l’educació superior: la tecnologia cibernètica ha donat un nou impuls a l’ensenyament a distància. A més, cada cop hi ha més alumnes i universitats interessats en els MOOC (Massive Open Online Course). Un darrer exemple es suficient per il·lustrar aquest canvi: les impressores 3D. La seva popularització capgirarà tots els sectors industrials, doncs permetrà que puguem construir els béns que desitgem amb un cost mínim.

Els beneficis de l’economia col·laborativa són evidents, doncs permet aprofitar millor els recursos naturals, reduir les despeses (per exemple, reduint els intermediaris) i incrementar el benestar social. Per això, algun dels seus apòstols (Jeremy RIFKIN: La sociedad de coste marginal cero, Paidós, Barcelona, 2014) pronostica que substituirà el capitalisme. Ara bé, també hi ha amenaces molt preocupants. Per exemple, genera molts riscos per la intimitat. Les empreses d’aquest nou model econòmic tenen accés a un gran quantitat de dades dels usuaris, que poden utilitzar per fins no sempre lloables –malgrat que puguin ser lícits. Permetin-me recórrer de nou a Uber per il·lustrar el conflicte. S’ha publicat que aquesta empresa ha ofert a alguns ajuntaments nord-americans dades dels seus clients per tal d’aconseguir l’autorització necessària per la seva aplicació (MOROZOV, Evgeny: “La ofensiva de Uber”, a El País, 28.2.2015). Al meu modest entendre, la solució no es incrementar la legislació sobre la utilització de dades alienes, que ja existeix, si no un major control per part de les autoritats competents.

També són nombrosos els riscos existents pel món laboral. El desenvolupament de la tecnologia i la implantació de l’economia col·laborativa poden fer que molts llocs de treballs desapareguin. Imaginin-se què passarà amb els taxistes i els repartidors quan s’implantin els cotxes sense conductor, que semblen ser molt més segurs en neutralitzar les errades humanes. Més val que ens anem preparant per un debat seriós sobre la renda mínima universal*.

 

* Per a qui vulgui reflexionar al respecte, enllaço tres entradas de Rafael Arenas García, catedràtic de Dret Internacional Privat, company a la UAB i, malgrat tot, amic: “Renta básica de Ciudadanía”; “Salarios de miseria: causas, consecuencias y soluciones” i “Sobre los salarios”.

Posted in General | Leave a comment

Novedades en Derecho de sociedades: RD 421/2015 y Ley de Jurisdicción Voluntaria

El legislador español se ha mostrado especialmente activo en el ámbito del Derecho de sociedades, pues en poco más de 15 días se han publicado dos normas en el Boletín Oficial del Estado: el RD 421/2015 y la Ley de Jurisdicción Voluntaria. La primera entronca con la Ley 14/2013, de 27 de septiembre, de apoyo a los emprendedores y su internacionalización, una de cuyas finalidades era agilizar la creación de empresas. Para ello adoptó medidas para facilitar la creación de sociedades de sociedades de responsabilidad limitada. Sus artículos 15 y 16 preveían un procedimiento que se basaba en la utilización del Documento Único Electrónico y el sistema de tramitación telemática del Centro de información y Red de Creación de Empresas (CIRCE). Asimismo ofrecían la posibilidad de utilizar unos estatutos-tipo estandarizado, aunque los socios podían optar por redactar una versión libre.

En desarrollo de esos preceptos se ha aprobado el Real Decreto 421/2015, de 29 de mayo, por el que se regulan los modelos de estatutos-tipo y de escritura pública estandarizados de las sociedades de responsabilidad limitada, se aprueba modelo de estatutos-tipo, se regula la Agenda Electrónica Notarial y la Bolsa de denominaciones sociales con reserva. En primer lugar, establece los campos que deben tener la escritura y los estatutos-tipo que contempla la Ley de Apoyo a los Emprendedores y su Internacionalización (arts. 2 a 5 y Anexo II). Remite a una Orden del Ministerio de Justicia el modelo de escritura (art. 6) pero sí ofrece unos estatutos-tipo estandarizados (Anexo I). También regula el procedimiento de remisión de la escritura al Registro Mercantil (art. 6). En segundo término, regula la Bolsa de denominaciones sociales, prevista tanto en la Ley de Apoyo a los Emprendedores y su Internacionalización como en la DF 1.ª de la Ley de Sociedades de Capital (art. 9). Y tercero, el RD 421/2015 disciplina la Agenda Electrónica Notarial, que contiene el calendario de disponibilidad de los notarios para la firma de la escritura de constitución de sociedades (art. 8 y DA 1.ª). Entra en vigor a los tres meses de su publicación en el BOE; por lo tanto, el 13 de septiembre de 2015.

La segunda norma es la Ley 15/2015, de 2 de julio, de jurisdicción voluntaria. Como su título indica, esta disposición regula los expedientes de jurisdicción voluntaria en materia de sociedades. Se ubican dentro del Título VIII rubricado De los expedientes de jurisdicción voluntaria en materia mercantil. Los arts. 117 a 119 disciplinan la convocatoria de la junta general, los 120 a 123 la solicitud de nombramiento y revocación de liquidador, auditor e interventor de una entidad, el 124 la reducción del capital y la amortización de acciones o participaciones y los 125 a 128 la disolución judicial de sociedades. La convocatoria de la asamblea general de obligacionistas es el objeto de los arts. 129 a 131. Interesa añadir que también son objeto de disciplina la exhibición de libros, documentos y soportes contables (arts. 112 a 116) y la adopción de medidas en caso de robo, hurto, extravío o destrucción de títulos-valor y de representación de partes de socio (arts. 132 a 135. Véase también la DF 11.ª). En todos estos casos la competencia es de los juzgados de lo mercantil.

Las novedades introducidas obligan al legislador a modificar otras normas, entre las que se hallan diversos preceptos mercantiles. En lo que a nosotros afecta, comentar que la DF 2.ª da una nueva redacción al art. 40 del Código de comercio y la DF 14.ª incide en la Ley de Sociedades de Capital. En particular, modifica los arts. 139 (apartados 3.º y 4.º), 141 (apartado 2.º), 169, 170, 171, 265, 266, 377, 380, 381, 389, 422 y 492 (apartado 2.º). Igualmente, también revisa el art. 6. de la Ley 211/1964, de 24 de diciembre, sobre regulación de la emisión de obligaciones por Sociedades que no hayan adoptado la forma de Anónimas, Asociaciones u otras personas jurídicas y la constitución del Sindicato de Obligacionistas.

Posted in Novedad legislativa, Societats Mercantils | Tagged | Leave a comment

Excepcions al tancament del Registre Mercantil

La DGRN ha hagut de pronunciar recentment en dues ocasiones sobre la inscripció de determinats actes quant la fulla personal de la sociedad estava tancada. A la Resolució de 20.5.2015 es demanava el dipòsit dels comptes anuals. El registrador mercantil es va negar degut a que la societat havia estat donada de baixa per Hisenda en relació a deutes de l’Impost de Societats. L’article 131.2 del texte refos de l’Impost de Societats (RDL 4/2004, de 5 de març) ordenava el tancament del Registre Mercantil en aquest cas. La Direcció General estima el recurs i revoca la decisió perquè l’article 96 del Reglament del Registre Mercantil exceptua el dipòsit dels comptes anuals.

“Artículo 96 Asientos posteriores al cierre provisional.- Practicado en la hoja registral el cierre a que se refieren los artículos 276 y 277 del Reglamento del Impuesto de Sociedades, sólo podrán extenderse los asientos ordenados por la autoridad judicial o aquellos que hayan de contener los actos que sean presupuesto necesario para la reapertura de la hoja, así como los relativos al depósito de las cuentas anuales.”

La solució va ser la contrària a la Resolució de 21.5.2015 atès que el supòsit de fet era diferent. Es demanava la inscripció del nomenament d’auditor voluntari i el registrador ho denega perque la fulla personal de la societat s’havia tancat al no haver depositat els comptes anuals dins del termini previst. La DGRN confirma aquesta decisió en virtut dels arts. 279.1 i 282 LSC i es remet a la seva anterior Resolució de 28.1.2015.

“El cierre del Registro constituye una sanción contra la sociedad por el incumplimiento de una obligación legal (…). La sanción sólo se levanta en los supuestos contemplados en la Ley cuyo contenido desarrolla el artículo 378 del Reglamento del Registro Mercantil. El nombramiento voluntario de auditor llevado a cabo por el órgano de administración no se encuentra entre las excepciones al cierre del folio registral por lo que procede la confirmación de la calificación de la registradora.”

Posted in General | Leave a comment

Lliçons d’D’Astèrix: La residència del Deus*

Igual que Obèlix va caure a una marmita de poció màgica quan era petit, jo em vaig perdre en una biblioteca municipal plena de contes –en aquella època no havíem sentit parlar de còmics i molt menys de manga– de Tintin, Lucky Luke, Spirou i, sobre tot, de Astèrix. Les historietes d’aquell petit gal que vivia en un poblet irreductible em van encisar. Eren relats divertidíssims, plens d’ironia, que plasmaven i alhora se’n reien dels tòpics nacionals i on sempre aprenies alguna cosa nova de la història de Roma. Per això em vaig aficionar a ells i encara els continuo llegint de tant en tant. No em passa el mateix amb les pel·lícules. Els primers dibuixos animats que es van fer eren molt toscs i desmereixen l’original literari, doncs no tenien, ni de bon tros, la seva força. Les produccions amb actors de carn i ossos no passaven de ser distretes, tot i comptar amb una bèstia de la interpretació com Depardieu. Per això, l’anunci d’una nova pel·lícula de l’heroi gal, Astèrix: la residència dels Deus, no em va generar gaire entusiasme. Però com que volia ensenyar-li qui era Astèrix al meu fill de set anys, vam anar a veure-la i va ser un encert.

És una film que està molt ben fet, fidel a l’original, divertit, amb grans dosis d’ironia i molt actual, doncs parla de la especulació immobiliària i els drets dels treballadors. Es basa en una història que René Goscinny va escriure al 1971 quan França estava patint un boom immobiliari. I precisament els volia comentar algunes idees que es desprenen de la pel·lícula. La primera és la importància de la urbanització. Il·lustra perfectament com és un instrument clau per la civilització, que transforma la societat, la econòmica i la cultura dels pobles, a més del medi ambient. Per això cal planificar-la per tal de que el seu desenvolupament sigui racional i es puguin evitar conseqüències catastròfiques, com molt bé sabem.

També estan molt ben tractats determinats fenòmens econòmics, com la formació dels mercats (oferta i demanda) o l’aparició de noves activitats econòmiques. Destaca la inflació. Em sembla genial el retrat que fa d’ella a través de la evolució del preu del peix que comercialitza un dels habitats del poblet gal: de 1 a 7 sestercis per unitat en un tres i no res.

El que més m’ha agradat és l’evolució dels els esclaus que construeixen els nous habitatges. A més de ser uns personatges divertidíssims, exemplifiquen molt bé el conservadorisme de les classes més pobres al llarg de la història. Al començament de la pel·lícula renuncien a escapar del campament romà en considerar que la vida del fugitiu és molt dura. Prefereixen convertir-se en treballadors lliures i per això procedeixen a una mena de negociació col·lectiva amb el centurió que comanda el campament romà. I sí, aconsegueixen la seva llibertat; fins i tot un habitatge als edificis que estan construint, una de les aspiracions vitals de la major part dels treballadors. Però aviat se n’adonen que la conversió en assalariats no és cap ganga doncs la seva situació socio-econòmica no varia gens. Finalment es converteixen en soldats romans i es posen a defensar l’imperi que els va esclavitzar i explotar. Per això l’espectador se n’alegra quan els irreductibles gals els atonyinen.

M’agradaria explicar que la posició dels esclaus és pura ficció i lloar la inventiva de Goscinny i Uderzo, però faltaria a la veritat. Al llarg de la història les classes més pobres s’han mostrat moltes vegades conservadores i han frenat l’evolució. És precisament el que va passar amb els camperols europeu desprès de la Revolució Francesa. No sempre es van posicionar a favor dels avantguardista sinó que a vegades van donar el seu suport a les forces reaccionaris, tal com magistralment ho explica Eric Hobsbawm al seu llibre La era de la revolución. 1789-1848.

En resum, Astèrix: la residència dels Deus es una pel·lícula molt entretinguda, que honora la historieta gràfica i que il·lustra amb humor aspectes socio-econòmics molt actuals.

 

* Publicat originalment a Comerç i Ciutat, 2015 (núm. 58), pgs. 10-11

Posted in General | 1 Comment

El cas Google*

El passat 15 d’abril la Comissió Europea va anunciar que havia obert un expedient contra Google per abús de posició de domini (STATEMENT/15/4785). És un cas del que en sentirem a parlar sovint doncs pot tenir grans implicacions. Per aquesta raó val la pena fer algunes consideracions.

La Comissió Europea acusa a Google d’haver infringit el Dret europeu de la competència; en particular, d’haver abusat de la seva posició de domini. El Dret de la competència és un conjunt de normes que vetllen per a que els empresaris es barallin per col·locar els seus productes als consumidors. La raó és que el millor sistema econòmic és el competitiu doncs és el que menys recursos consumeix i el que garanteix el millor desenvolupament, tant en termes quantitatius com qualitatius. Per això la Comissió explica que, amb el cas Google, persegueix que els consumidors i les empreses innovadores es beneficiïn d’un clima de competència.

L’art. 102 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea prohibeix l’abús de posició de domini. Malauradament no defineix els elements d’aquest il·lícit; només en dona quatre exemples. El Tribunal de Justícia, que és l’intèrpret màxim del Dret de la Unió Europea, defineix la posició de domini com el poder econòmic del que gaudeix una empresa que li permet actuar amb independència de la resposta dels seus competidores, clients i dels consumidors (sentència 13.2.1979, C-85/76, Hoffmann-La Roche). Ara bé, aquest poder per sí mateix no es il·legal. El que està prohibit es abusar d’ell. I la Comissió el caracteritza com aquella conducta que una empresa duu a terme aprofitant-se del seu poder i que no hauria dut a terme de trobar-se sotmesa a la pressió dels competidors.

No existeix cap dubte de que Google gaudeix d’una posició de domini en el mercat de les recerques per internet, doncs més del 90 per cent de les cerques que es fan a Europa utilitzen el seu motor de busca. Quant a l’abús, la Comissió l’acusa de dur a terme quatre conductes que poden merèixer aquesta màcula. La principal afecta al motor de comparació de compres de Google. Segons la Comissió, el gegant nord-americà podria estar distorsionant els resultats de les cerques a internet, donant preferència al seu servei de compra (comparison shopping product) respecte dels dels seus competidors. Les altres conductes que poden ser il·lícites són copiar el contingut de les pàgines web dels rivals (scraping), imposar l’exclusiva en els acords de publicitat i restringir la capacitat de utilitzar plataformes publicitàries competidores. Per si fos poc, també ha engegat una investigació respecte Android (MEMO/15/4782).

Aquest expedient serà força complicat i donarà més d’un mal de cap a la Comissió. En primer lloc, per que Google és una empresa nord-americana. Això no impedeix que la Unió Europea pugui sancionar-la doncs tota empresa que operi en un mercat europeu queda sotmesa a les lleis d’aquesta. Però pot generar tensions diplomàtiques, donat que Google és una de les principals –si no la principal- empreses tecnològiques dels Estats Units. A més, aquest país ha rebutjat sancionar-la. Per això, Margrethe Vestager, la comissària europea de la competència, va volar cap a Washington només acabar d’anunciar que la Comissió havia obert l’expedient.

En segon lloc, la Comissió haurà d’emprar-se a fons per fer front a l’exèrcit d’advocats de Google. I això va ser una de les causes que va fer que l’anterior comissari de la competència, Joaquin Almunia, tingues recances a iniciar el procediment. Preferia dialogar amb Google per tal d’aconseguir que aquesta reconsideres la seva conducta abans d’iniciar un expedient. La raó era que aquest consumiria bona part dels recursos de que disposava la Comissió i li impediria entrar a fons en altres casos que també mereixien la seva atenció. Doncs bé, la nova comissària no només inicia un procediment contra Google sino que el dimecres 22 d’abril va anunciar que també havia incoat un expedient contra Gazprom, el gegant rus del gas (STATEMENT/15/4834). Valentia, inconsciència o geopolítica?

Per últim, la decisió de la Comissió no finalitzarà el procediment. Tant si decideix sancionar a Google com si l’absol, hi haurà un recurs davant del Tribunal de Justícia, que tindrà la última paraula. Sembla evident que la multinacional nord-americana no es conformarà amb una decisió sancionadora i esgotarà totes les vies per lliurar-se d’una possible condemna desfavorable. I si la Comissió l’absol, hi ha varies empreses que ja han anunciat el gegant tecnològic que recorreran aquesta decisió davant del TJUE. I això es produirà en un moment en que el Tribunal està en crisi, segons informa la premsa econòmica: manca de personal i de finançament, allau de casos, ego dels jutges, lluita pel control…

O sigui, que tenim entreteniment assegurat pels propers mesos o anys. Jo ja he posat la bossa de crispetes al microones…

 

* publicat a Comerç i Ciutat, 2015, núm. 57 (maig)

Posted in General | Leave a comment

LA REMUNERACIÓ DELS ADMINISTRADORS DE LES GRANS EMPRESES*

César Alierta, president de Telefónica,  va guanyar 7,7 milions d’euros al 2014 entre sou i aportacions al pla de pensions (notícia). José Miguel García, conseller delegat de Jazztel, va rebre 459.000 euros en concepte de sou al 2014. Però si li sumem el que va aconseguir en exercitar les opcions sobre accions que li pertocaven per dos plans de retribució variable la quantitat puja a 14,6 milions d’euros (notícia). Ana Patricia Botín va cobrar 6,8 milions d’euros al 2014 pel seu treball de presidenta i consellera delegada al Banc Santander (notícia). Aquesta mateixa entitat ha pagat 10,86 milions d’euros a Javier Marin, ex conseller delegat de 48 anys, en concepte de prejubilació (notícia). El consell d’administració d’Ebro Foods va augmentar un 22% la seva remuneració al 2014 i el seu president, Antonio Hernández Callejas, va cobrar un 48% més que al 2013 (notícia). “Diuen que els diners no poden comprar la felicitat? Mira el somriure a la meva cara. D’orella a orella, petit”, deia Jim Young (Ben Affleck) a Boiler Room.

Sempre m’he preguntat com és que els administradors de les grans empreses guanyen aquestes quantitats; quin valor aporten a la companyia per merèixer aquests diners. Suposo que tothom té la seva opinió al respecte, i la meva no té major importància. En canvi, sí resulta rellevant que la Comisión Nacional del Mercado de Valores afirmés, de forma políticament correcte, que aquestes sumes no semblaven estar justificades. Al Informe anual sobre las retribucions de los consejeros de las sociedades cotizadas corresponent a l’exercici 2013 destaca que “(n)o se percibe una clara conexión directa entre los resultados de las compañías y el nivel de retribución de sus consejeros ejecutivos” (pág. 3).

Si es pregunten si existeixen límits, la resposta es que sí; no gaires, però n’hi han. La Ley de Sociedades de Capital preveu alguns llindars que no es poden sobrepassar. Per exemple, l’art. 217 exigeix que l’import màxim anual de la remuneració dels administradors sigui aprovat per la junta general (és a dir, el conjunt dels socis). Quan el sou consisteixi en una participació en els beneficis de la companyia, els estatuts han de fixar el màxim i la junta general ha de concretar el percentatge dins d’aquest màxim (art. 218). Si la empresa és una societat limitada, la participació no podrà sobrepassar el 10% dels beneficis repartibles entre els socis. I si és una anònima, primer s’hauran de pagar els impostos, dotar les reserves legal i estatutàries i pagar un dividend del quatre per cent del valor nominal de les accions -o del tipus més alt que prevegin els estatuts- als socis. Si es paga als administradors amb accions de la societat, cal que així ho prevegin els estatuts i ho aprovi la junta general (art. 219). Aquestes condicions s’endureixen si la societat cotitza a borsa (arts. 529 sexdies a 529 novedecies).

També el Código de Buen Gobierno de las Sociedades Cotizadas de 2015 dedica varies recomanacions a aquest tema. Essencialment demana un equilibri entre la captació del talent i la independència dels consellers no executius. És a dir, la remuneració ha de ser prou alta per aconseguir contractar les persones més preparades, però no tant que posi en qüestió la seva independència, de manera que puguin expressar la seva opinió malgrat ser crítica o minoritària. A més a més, cal evitar estructures remuneratòries excessivament complexes, massa centrades en el curt termini i mancades d’una correlació raonable amb els resultats obtinguts. Aquestes recomanacions no són obligatòries. La societat no té per què complir-les. Ara bé, a l’informe anual de govern corporatiu ha de dir si les ha complert i, en cas contrari, explicar-ne el per què.

La pregunta resulta obvia: cal anar més enllà? És a dir, s’han de posar encara més límits a la remuneració dels administrador? No, al meu modest entendre. Una llei més restrictiva podria ser titllada d’inconstitucional (tot i que amb l’actual Tribunal Constitucional no sé sap mai), doncs podria estar vulnerant drets i llibertats fonamentals, com el dret d’associació, el de propietat privada i la llibertat d’empresa. D’altra banda, tothom ha de ser lliure per pagar el que considera just, igual que tothom ha de ser lliure d’arruïnar-se -el Código de Buen Gobierno de las Sociedades Cotizadas ho diu de manera més elegant a la pàgina 46: s’ha de partir del principi fonamental de l’autonomia privada-. El que cal és ser conscient de la transcendència de la decisió i, per això, cal estar ben informat. En el cas de les societats això significa que cal estimular la participació a la junta general, de manera que les decisions es prenguin amb la major participació possible. En segon lloc, cal que els socis tinguin a la seva disposició tota la informació necessària per a que puguin decidir amb coneixement de causa; és a dir, per a què puguin valorar si la remuneració dels administradors que se’ls hi proposa aprovar és adient o no. I tercer, cal fomentar el debat, de manera abans de la votació és puguin analitzar els pros i els contres de la proposta.

Per acabar no estarà de més recordar les paraules de Gordon Gekko (Michael Douglas) a Wall Street 2. El diner no dorm mai: “Si hi ha una cosa que he après a la presó és que els diners no són el principal actiu en la nostra vida … és el temps”


* Aquest article ha estat publicat originalment a Comerç i ciutat, 2015, núm. 56, pàgs. 26 i 27

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , , | Leave a comment

Convocatoria de JG por administradores mancomunados: Resolución DGRN 23.3.2015

La DGRN desestima un recurso presentado con la decisión de la registradora mercantil de Ciudad Real de no inscribir el acta de una junta general porque, entre otras razones, no había sido convocada correctamente. En particular, la convocatoria sólo procedía de dos de los tres administradores mancomunados.

Los gestores convocantes y la notaria recurrieron en contra alegando que “…tratándose de una sociedad integrada por tres socios que son a la vez administradores mancomunados y siendo el administrador no convocante disidente de la mayoría, no poder convocar por su negativa, supone de hecho el bloqueo de la sociedad”. Fundamentaron su petición en la aplicación analógica del régimen del ejercicio del poder de representación (arts. 233.2.c) LSC y 185.3.c) RRM).

La DGRN rechaza ese argumento debido a la diversidad del régimen de la gestión y de la representación: “En el caso de la administración mancomunada, existe una disociación entre la titularidad del poder de representación, según lo dispuesto en los estatutos y que se sujeta a las reglas, ya citadas, del artículo 233.2.c) de la Ley de Sociedades de Capital, y el poder de gestión, que corresponde al conjunto de los administradores mancomunados y que, por tanto, habrá de ejercitarse por todos ellos de forma conjunta, como resulta connatural a esta forma de organización de la administración de la sociedad”.

Y concluye “(s)e ha de estar exclusivamente a las consecuencias de la estructura del órgano, que en el presente caso pasan por la exigencia de actuación conjunta de todos los administradores mancomunados, de manera que la decisión de convocatoria ha de adoptarse por todos ellos”.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , | Leave a comment

NO RESPONSABILIDAD POR DEUDAS EN LA COOPERATIVA (STS 103/2015)

En la sentencia 103/2015, de 10 de marzo, el Tribunal Supremo se pronuncia sobre la responsabilidad de los miembros del consejo rector de una cooperativa. Los demandados habían ejercitado la acción de responsabilidad por deudas y, subsidiariamente, la individual de responsabilidad, basándose en la aplicación supletoria de la Ley de sociedades de capital. El Tribunal Supremo confirma las sentencias recurridas y rechaza ambas pretensiones. Respecto de la responsabilidad por deudas, afirma que no cabe aplicar el art. 367 LCS a las cooperativas:

“Ni en la legislación estatal ni en la autonómica de Castilla-León de cooperativas, según se ha visto, existe una responsabilidad de los miembros del Consejo rector equiparable a la responsabilidad de los administradores de sociedades de capital para el supuesto de que no se convoque la Junta de socios de existir causa de disolución. Por ello, no cabe, a falta de una remisión legal clara y específica, realizar una aplicación extensiva del régimen de responsabilidad previsto en el art. 367 LCS a otras formas asociativas, salvo que la ley autonómica así lo hubiera previsto expresamente”

En cuanto a la acción individual, niega que exista nexo de causalidad entre la actuación negligente y los daños ocasionados al patrimonio de la sociedad demandante.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , | Leave a comment

VALORACIÓN DEL CARÁCTER ESENCIAL DE LOS MOTIVOS DE IMPUGNACIÓN (ART. 204.3 IN FINE LSC)

Los jueces y secretarios judiciales de Barcelona se han pronunciado sobre el momento de valorar el carácter esencial o determinante de los motivos de impugnación de los acuerdos de las juntas generales de las sociedades de capital. Es decir, sobre el último párrafo del art. 204 LSC, tal como ha sido modificado por la Ley 31/2014, de 3 de diciembre, por la que se modifica la Ley de Sociedades de Capital para la mejora del gobierno corporativo. Llegaron a un acuerdo el 17 de marzo de 2015 que puede consultarse en los blogs “Entre leyes y jurisprudencia” y “Economist & jurist”.

El nuevo artículo 204 LSC introduce restricciones a la impugnación de los acuerdos de la junta general con el fin reducir la litigiosidad, no permitiendo cuestionar los pactos estériles o irrelevantes, que obstaculizan el funcionamiento de la sociedad. De ahí que, junto a la determinación de las causas que permiten impugnar un acuerdo social, establece los supuestos en que no procede. Y el párrafo final dispone que “(p)resentada la demanda, la cuestión sobre el carácter esencial o determinante de los motivos de impugnación previstos en este apartado se planteará como cuestión incidental de previo pronunciamiento”. Las dudas exegéticas que plantea han obligado a los jueces y secretarios judiciales de Barcelona a pronunciarse al respecto.

Consideran que cabían dos interpretaciones. La primera exigía el actor presentara una demanda incidental previa para dirimir el carácter esencial del motivo que sustenta la impugnación del acuerdo social. Hasta que el juez no se hubiera pronunciado al respecto el secretario no daría curso a la demanda de impugnación. La segunda interpretación haría gravitar la cuestión sobre el demandado. Debería cuestionar la futilidad de la impugnación como demanda incidental de previo pronunciamiento mediante otrosí o a continuación de su escrito de contestación.

Los jueces y secretarios judiciales de Barcelona se pronuncian a favor de la segunda exégesis en virtud de cinco argumentos. El primero es que este supuesto no está incluido entre los casos en los que el tribunal debe pronunciarse sobre la admisión de la demanda (art. 404.2 LEC). Segundo, el demandado tiene el deber de aducir en la contestación todas las excepciones procesales y que imposibiliten la válida prosecución del procedimiento e impidan entrar en el fondo. Tercero, el párrafo final del art. 204.3 LSC no tiene naturaleza procesal sino societaria. La cuestión incidental se halla regulada en los arts. 387 ss. LEC. Cuarto, el incidente concursal puede suspender las actuaciones aún antes de haber sido admitida a trámite la demanda ex art. 390 LEC. Por último, se puede interpretar el término “cuestión” del art. 204.3 LSC como “controversia”, de modo que sólo se analiza si el demandado discuta el carácter esencial del motivo de impugnación.

En cuanto al régimen transitorio, los jueces y secretarios judiciales de Barcelona recurren a la normativa general del Código civil al no existir especialidad en la materia. En virtud de las Disposiciones Transitorias 1.ª y 4.ª del Código civil concluyen: “…si el derecho de crédito ha nacido con toda su plenitud, extensión y eficacia conforme a la antigua regulación, no podrán aplicarse las restricciones que impone el nuevo art. 204.3 LSC pues es una cuestión de fondo que afecta a la propia esencia del derecho. Por el contrario, las cuestiones referentes a los plazos para su ejercicio, procedimiento, requisitos procesales, etc. se regirán por la nueva normativa”.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , | Leave a comment