Lliçons d’D’Astèrix: La residència del Deus*

Igual que Obèlix va caure a una marmita de poció màgica quan era petit, jo em vaig perdre en una biblioteca municipal plena de contes –en aquella època no havíem sentit parlar de còmics i molt menys de manga– de Tintin, Lucky Luke, Spirou i, sobre tot, de Astèrix. Les historietes d’aquell petit gal que vivia en un poblet irreductible em van encisar. Eren relats divertidíssims, plens d’ironia, que plasmaven i alhora se’n reien dels tòpics nacionals i on sempre aprenies alguna cosa nova de la història de Roma. Per això em vaig aficionar a ells i encara els continuo llegint de tant en tant. No em passa el mateix amb les pel·lícules. Els primers dibuixos animats que es van fer eren molt toscs i desmereixen l’original literari, doncs no tenien, ni de bon tros, la seva força. Les produccions amb actors de carn i ossos no passaven de ser distretes, tot i comptar amb una bèstia de la interpretació com Depardieu. Per això, l’anunci d’una nova pel·lícula de l’heroi gal, Astèrix: la residència dels Deus, no em va generar gaire entusiasme. Però com que volia ensenyar-li qui era Astèrix al meu fill de set anys, vam anar a veure-la i va ser un encert.

És una film que està molt ben fet, fidel a l’original, divertit, amb grans dosis d’ironia i molt actual, doncs parla de la especulació immobiliària i els drets dels treballadors. Es basa en una història que René Goscinny va escriure al 1971 quan França estava patint un boom immobiliari. I precisament els volia comentar algunes idees que es desprenen de la pel·lícula. La primera és la importància de la urbanització. Il·lustra perfectament com és un instrument clau per la civilització, que transforma la societat, la econòmica i la cultura dels pobles, a més del medi ambient. Per això cal planificar-la per tal de que el seu desenvolupament sigui racional i es puguin evitar conseqüències catastròfiques, com molt bé sabem.

També estan molt ben tractats determinats fenòmens econòmics, com la formació dels mercats (oferta i demanda) o l’aparició de noves activitats econòmiques. Destaca la inflació. Em sembla genial el retrat que fa d’ella a través de la evolució del preu del peix que comercialitza un dels habitats del poblet gal: de 1 a 7 sestercis per unitat en un tres i no res.

El que més m’ha agradat és l’evolució dels els esclaus que construeixen els nous habitatges. A més de ser uns personatges divertidíssims, exemplifiquen molt bé el conservadorisme de les classes més pobres al llarg de la història. Al començament de la pel·lícula renuncien a escapar del campament romà en considerar que la vida del fugitiu és molt dura. Prefereixen convertir-se en treballadors lliures i per això procedeixen a una mena de negociació col·lectiva amb el centurió que comanda el campament romà. I sí, aconsegueixen la seva llibertat; fins i tot un habitatge als edificis que estan construint, una de les aspiracions vitals de la major part dels treballadors. Però aviat se n’adonen que la conversió en assalariats no és cap ganga doncs la seva situació socio-econòmica no varia gens. Finalment es converteixen en soldats romans i es posen a defensar l’imperi que els va esclavitzar i explotar. Per això l’espectador se n’alegra quan els irreductibles gals els atonyinen.

M’agradaria explicar que la posició dels esclaus és pura ficció i lloar la inventiva de Goscinny i Uderzo, però faltaria a la veritat. Al llarg de la història les classes més pobres s’han mostrat moltes vegades conservadores i han frenat l’evolució. És precisament el que va passar amb els camperols europeu desprès de la Revolució Francesa. No sempre es van posicionar a favor dels avantguardista sinó que a vegades van donar el seu suport a les forces reaccionaris, tal com magistralment ho explica Eric Hobsbawm al seu llibre La era de la revolución. 1789-1848.

En resum, Astèrix: la residència dels Deus es una pel·lícula molt entretinguda, que honora la historieta gràfica i que il·lustra amb humor aspectes socio-econòmics molt actuals.

 

* Publicat originalment a Comerç i Ciutat, 2015 (núm. 58), pgs. 10-11

Posted in General | Leave a comment

El cas Google*

El passat 15 d’abril la Comissió Europea va anunciar que havia obert un expedient contra Google per abús de posició de domini (STATEMENT/15/4785). És un cas del que en sentirem a parlar sovint doncs pot tenir grans implicacions. Per aquesta raó val la pena fer algunes consideracions.

La Comissió Europea acusa a Google d’haver infringit el Dret europeu de la competència; en particular, d’haver abusat de la seva posició de domini. El Dret de la competència és un conjunt de normes que vetllen per a que els empresaris es barallin per col·locar els seus productes als consumidors. La raó és que el millor sistema econòmic és el competitiu doncs és el que menys recursos consumeix i el que garanteix el millor desenvolupament, tant en termes quantitatius com qualitatius. Per això la Comissió explica que, amb el cas Google, persegueix que els consumidors i les empreses innovadores es beneficiïn d’un clima de competència.

L’art. 102 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea prohibeix l’abús de posició de domini. Malauradament no defineix els elements d’aquest il·lícit; només en dona quatre exemples. El Tribunal de Justícia, que és l’intèrpret màxim del Dret de la Unió Europea, defineix la posició de domini com el poder econòmic del que gaudeix una empresa que li permet actuar amb independència de la resposta dels seus competidores, clients i dels consumidors (sentència 13.2.1979, C-85/76, Hoffmann-La Roche). Ara bé, aquest poder per sí mateix no es il·legal. El que està prohibit es abusar d’ell. I la Comissió el caracteritza com aquella conducta que una empresa duu a terme aprofitant-se del seu poder i que no hauria dut a terme de trobar-se sotmesa a la pressió dels competidors.

No existeix cap dubte de que Google gaudeix d’una posició de domini en el mercat de les recerques per internet, doncs més del 90 per cent de les cerques que es fan a Europa utilitzen el seu motor de busca. Quant a l’abús, la Comissió l’acusa de dur a terme quatre conductes que poden merèixer aquesta màcula. La principal afecta al motor de comparació de compres de Google. Segons la Comissió, el gegant nord-americà podria estar distorsionant els resultats de les cerques a internet, donant preferència al seu servei de compra (comparison shopping product) respecte dels dels seus competidors. Les altres conductes que poden ser il·lícites són copiar el contingut de les pàgines web dels rivals (scraping), imposar l’exclusiva en els acords de publicitat i restringir la capacitat de utilitzar plataformes publicitàries competidores. Per si fos poc, també ha engegat una investigació respecte Android (MEMO/15/4782).

Aquest expedient serà força complicat i donarà més d’un mal de cap a la Comissió. En primer lloc, per que Google és una empresa nord-americana. Això no impedeix que la Unió Europea pugui sancionar-la doncs tota empresa que operi en un mercat europeu queda sotmesa a les lleis d’aquesta. Però pot generar tensions diplomàtiques, donat que Google és una de les principals –si no la principal- empreses tecnològiques dels Estats Units. A més, aquest país ha rebutjat sancionar-la. Per això, Margrethe Vestager, la comissària europea de la competència, va volar cap a Washington només acabar d’anunciar que la Comissió havia obert l’expedient.

En segon lloc, la Comissió haurà d’emprar-se a fons per fer front a l’exèrcit d’advocats de Google. I això va ser una de les causes que va fer que l’anterior comissari de la competència, Joaquin Almunia, tingues recances a iniciar el procediment. Preferia dialogar amb Google per tal d’aconseguir que aquesta reconsideres la seva conducta abans d’iniciar un expedient. La raó era que aquest consumiria bona part dels recursos de que disposava la Comissió i li impediria entrar a fons en altres casos que també mereixien la seva atenció. Doncs bé, la nova comissària no només inicia un procediment contra Google sino que el dimecres 22 d’abril va anunciar que també havia incoat un expedient contra Gazprom, el gegant rus del gas (STATEMENT/15/4834). Valentia, inconsciència o geopolítica?

Per últim, la decisió de la Comissió no finalitzarà el procediment. Tant si decideix sancionar a Google com si l’absol, hi haurà un recurs davant del Tribunal de Justícia, que tindrà la última paraula. Sembla evident que la multinacional nord-americana no es conformarà amb una decisió sancionadora i esgotarà totes les vies per lliurar-se d’una possible condemna desfavorable. I si la Comissió l’absol, hi ha varies empreses que ja han anunciat el gegant tecnològic que recorreran aquesta decisió davant del TJUE. I això es produirà en un moment en que el Tribunal està en crisi, segons informa la premsa econòmica: manca de personal i de finançament, allau de casos, ego dels jutges, lluita pel control…

O sigui, que tenim entreteniment assegurat pels propers mesos o anys. Jo ja he posat la bossa de crispetes al microones…

 

* publicat a Comerç i Ciutat, 2015, núm. 57 (maig)

Posted in General | Leave a comment

LA REMUNERACIÓ DELS ADMINISTRADORS DE LES GRANS EMPRESES*

César Alierta, president de Telefónica,  va guanyar 7,7 milions d’euros al 2014 entre sou i aportacions al pla de pensions (notícia). José Miguel García, conseller delegat de Jazztel, va rebre 459.000 euros en concepte de sou al 2014. Però si li sumem el que va aconseguir en exercitar les opcions sobre accions que li pertocaven per dos plans de retribució variable la quantitat puja a 14,6 milions d’euros (notícia). Ana Patricia Botín va cobrar 6,8 milions d’euros al 2014 pel seu treball de presidenta i consellera delegada al Banc Santander (notícia). Aquesta mateixa entitat ha pagat 10,86 milions d’euros a Javier Marin, ex conseller delegat de 48 anys, en concepte de prejubilació (notícia). El consell d’administració d’Ebro Foods va augmentar un 22% la seva remuneració al 2014 i el seu president, Antonio Hernández Callejas, va cobrar un 48% més que al 2013 (notícia). “Diuen que els diners no poden comprar la felicitat? Mira el somriure a la meva cara. D’orella a orella, petit”, deia Jim Young (Ben Affleck) a Boiler Room.

Sempre m’he preguntat com és que els administradors de les grans empreses guanyen aquestes quantitats; quin valor aporten a la companyia per merèixer aquests diners. Suposo que tothom té la seva opinió al respecte, i la meva no té major importància. En canvi, sí resulta rellevant que la Comisión Nacional del Mercado de Valores afirmés, de forma políticament correcte, que aquestes sumes no semblaven estar justificades. Al Informe anual sobre las retribucions de los consejeros de las sociedades cotizadas corresponent a l’exercici 2013 destaca que “(n)o se percibe una clara conexión directa entre los resultados de las compañías y el nivel de retribución de sus consejeros ejecutivos” (pág. 3).

Si es pregunten si existeixen límits, la resposta es que sí; no gaires, però n’hi han. La Ley de Sociedades de Capital preveu alguns llindars que no es poden sobrepassar. Per exemple, l’art. 217 exigeix que l’import màxim anual de la remuneració dels administradors sigui aprovat per la junta general (és a dir, el conjunt dels socis). Quan el sou consisteixi en una participació en els beneficis de la companyia, els estatuts han de fixar el màxim i la junta general ha de concretar el percentatge dins d’aquest màxim (art. 218). Si la empresa és una societat limitada, la participació no podrà sobrepassar el 10% dels beneficis repartibles entre els socis. I si és una anònima, primer s’hauran de pagar els impostos, dotar les reserves legal i estatutàries i pagar un dividend del quatre per cent del valor nominal de les accions -o del tipus més alt que prevegin els estatuts- als socis. Si es paga als administradors amb accions de la societat, cal que així ho prevegin els estatuts i ho aprovi la junta general (art. 219). Aquestes condicions s’endureixen si la societat cotitza a borsa (arts. 529 sexdies a 529 novedecies).

També el Código de Buen Gobierno de las Sociedades Cotizadas de 2015 dedica varies recomanacions a aquest tema. Essencialment demana un equilibri entre la captació del talent i la independència dels consellers no executius. És a dir, la remuneració ha de ser prou alta per aconseguir contractar les persones més preparades, però no tant que posi en qüestió la seva independència, de manera que puguin expressar la seva opinió malgrat ser crítica o minoritària. A més a més, cal evitar estructures remuneratòries excessivament complexes, massa centrades en el curt termini i mancades d’una correlació raonable amb els resultats obtinguts. Aquestes recomanacions no són obligatòries. La societat no té per què complir-les. Ara bé, a l’informe anual de govern corporatiu ha de dir si les ha complert i, en cas contrari, explicar-ne el per què.

La pregunta resulta obvia: cal anar més enllà? És a dir, s’han de posar encara més límits a la remuneració dels administrador? No, al meu modest entendre. Una llei més restrictiva podria ser titllada d’inconstitucional (tot i que amb l’actual Tribunal Constitucional no sé sap mai), doncs podria estar vulnerant drets i llibertats fonamentals, com el dret d’associació, el de propietat privada i la llibertat d’empresa. D’altra banda, tothom ha de ser lliure per pagar el que considera just, igual que tothom ha de ser lliure d’arruïnar-se -el Código de Buen Gobierno de las Sociedades Cotizadas ho diu de manera més elegant a la pàgina 46: s’ha de partir del principi fonamental de l’autonomia privada-. El que cal és ser conscient de la transcendència de la decisió i, per això, cal estar ben informat. En el cas de les societats això significa que cal estimular la participació a la junta general, de manera que les decisions es prenguin amb la major participació possible. En segon lloc, cal que els socis tinguin a la seva disposició tota la informació necessària per a que puguin decidir amb coneixement de causa; és a dir, per a què puguin valorar si la remuneració dels administradors que se’ls hi proposa aprovar és adient o no. I tercer, cal fomentar el debat, de manera abans de la votació és puguin analitzar els pros i els contres de la proposta.

Per acabar no estarà de més recordar les paraules de Gordon Gekko (Michael Douglas) a Wall Street 2. El diner no dorm mai: “Si hi ha una cosa que he après a la presó és que els diners no són el principal actiu en la nostra vida … és el temps”


* Aquest article ha estat publicat originalment a Comerç i ciutat, 2015, núm. 56, pàgs. 26 i 27

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , , | Leave a comment

Convocatoria de JG por administradores mancomunados: Resolución DGRN 23.3.2015

La DGRN desestima un recurso presentado con la decisión de la registradora mercantil de Ciudad Real de no inscribir el acta de una junta general porque, entre otras razones, no había sido convocada correctamente. En particular, la convocatoria sólo procedía de dos de los tres administradores mancomunados.

Los gestores convocantes y la notaria recurrieron en contra alegando que “…tratándose de una sociedad integrada por tres socios que son a la vez administradores mancomunados y siendo el administrador no convocante disidente de la mayoría, no poder convocar por su negativa, supone de hecho el bloqueo de la sociedad”. Fundamentaron su petición en la aplicación analógica del régimen del ejercicio del poder de representación (arts. 233.2.c) LSC y 185.3.c) RRM).

La DGRN rechaza ese argumento debido a la diversidad del régimen de la gestión y de la representación: “En el caso de la administración mancomunada, existe una disociación entre la titularidad del poder de representación, según lo dispuesto en los estatutos y que se sujeta a las reglas, ya citadas, del artículo 233.2.c) de la Ley de Sociedades de Capital, y el poder de gestión, que corresponde al conjunto de los administradores mancomunados y que, por tanto, habrá de ejercitarse por todos ellos de forma conjunta, como resulta connatural a esta forma de organización de la administración de la sociedad”.

Y concluye “(s)e ha de estar exclusivamente a las consecuencias de la estructura del órgano, que en el presente caso pasan por la exigencia de actuación conjunta de todos los administradores mancomunados, de manera que la decisión de convocatoria ha de adoptarse por todos ellos”.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , | Leave a comment

NO RESPONSABILIDAD POR DEUDAS EN LA COOPERATIVA (STS 103/2015)

En la sentencia 103/2015, de 10 de marzo, el Tribunal Supremo se pronuncia sobre la responsabilidad de los miembros del consejo rector de una cooperativa. Los demandados habían ejercitado la acción de responsabilidad por deudas y, subsidiariamente, la individual de responsabilidad, basándose en la aplicación supletoria de la Ley de sociedades de capital. El Tribunal Supremo confirma las sentencias recurridas y rechaza ambas pretensiones. Respecto de la responsabilidad por deudas, afirma que no cabe aplicar el art. 367 LCS a las cooperativas:

“Ni en la legislación estatal ni en la autonómica de Castilla-León de cooperativas, según se ha visto, existe una responsabilidad de los miembros del Consejo rector equiparable a la responsabilidad de los administradores de sociedades de capital para el supuesto de que no se convoque la Junta de socios de existir causa de disolución. Por ello, no cabe, a falta de una remisión legal clara y específica, realizar una aplicación extensiva del régimen de responsabilidad previsto en el art. 367 LCS a otras formas asociativas, salvo que la ley autonómica así lo hubiera previsto expresamente”

En cuanto a la acción individual, niega que exista nexo de causalidad entre la actuación negligente y los daños ocasionados al patrimonio de la sociedad demandante.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , | Leave a comment

VALORACIÓN DEL CARÁCTER ESENCIAL DE LOS MOTIVOS DE IMPUGNACIÓN (ART. 204.3 IN FINE LSC)

Los jueces y secretarios judiciales de Barcelona se han pronunciado sobre el momento de valorar el carácter esencial o determinante de los motivos de impugnación de los acuerdos de las juntas generales de las sociedades de capital. Es decir, sobre el último párrafo del art. 204 LSC, tal como ha sido modificado por la Ley 31/2014, de 3 de diciembre, por la que se modifica la Ley de Sociedades de Capital para la mejora del gobierno corporativo. Llegaron a un acuerdo el 17 de marzo de 2015 que puede consultarse en los blogs “Entre leyes y jurisprudencia” y “Economist & jurist”.

El nuevo artículo 204 LSC introduce restricciones a la impugnación de los acuerdos de la junta general con el fin reducir la litigiosidad, no permitiendo cuestionar los pactos estériles o irrelevantes, que obstaculizan el funcionamiento de la sociedad. De ahí que, junto a la determinación de las causas que permiten impugnar un acuerdo social, establece los supuestos en que no procede. Y el párrafo final dispone que “(p)resentada la demanda, la cuestión sobre el carácter esencial o determinante de los motivos de impugnación previstos en este apartado se planteará como cuestión incidental de previo pronunciamiento”. Las dudas exegéticas que plantea han obligado a los jueces y secretarios judiciales de Barcelona a pronunciarse al respecto.

Consideran que cabían dos interpretaciones. La primera exigía el actor presentara una demanda incidental previa para dirimir el carácter esencial del motivo que sustenta la impugnación del acuerdo social. Hasta que el juez no se hubiera pronunciado al respecto el secretario no daría curso a la demanda de impugnación. La segunda interpretación haría gravitar la cuestión sobre el demandado. Debería cuestionar la futilidad de la impugnación como demanda incidental de previo pronunciamiento mediante otrosí o a continuación de su escrito de contestación.

Los jueces y secretarios judiciales de Barcelona se pronuncian a favor de la segunda exégesis en virtud de cinco argumentos. El primero es que este supuesto no está incluido entre los casos en los que el tribunal debe pronunciarse sobre la admisión de la demanda (art. 404.2 LEC). Segundo, el demandado tiene el deber de aducir en la contestación todas las excepciones procesales y que imposibiliten la válida prosecución del procedimiento e impidan entrar en el fondo. Tercero, el párrafo final del art. 204.3 LSC no tiene naturaleza procesal sino societaria. La cuestión incidental se halla regulada en los arts. 387 ss. LEC. Cuarto, el incidente concursal puede suspender las actuaciones aún antes de haber sido admitida a trámite la demanda ex art. 390 LEC. Por último, se puede interpretar el término “cuestión” del art. 204.3 LSC como “controversia”, de modo que sólo se analiza si el demandado discuta el carácter esencial del motivo de impugnación.

En cuanto al régimen transitorio, los jueces y secretarios judiciales de Barcelona recurren a la normativa general del Código civil al no existir especialidad en la materia. En virtud de las Disposiciones Transitorias 1.ª y 4.ª del Código civil concluyen: “…si el derecho de crédito ha nacido con toda su plenitud, extensión y eficacia conforme a la antigua regulación, no podrán aplicarse las restricciones que impone el nuevo art. 204.3 LSC pues es una cuestión de fondo que afecta a la propia esencia del derecho. Por el contrario, las cuestiones referentes a los plazos para su ejercicio, procedimiento, requisitos procesales, etc. se regirán por la nueva normativa”.

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , | Leave a comment

Resolución DGRN 4.3.2015: acreditación de la asistencia a una junta general

La cuestión que se plantea en la resolución de 4.3.2015 es si debe acreditarse al registrador mercantil la representación de una comunidad hereditaria que concurrió a una junta general de una SL en la que se votó la ampliación del capital y el ejercicio del derecho de adquisición preferente. El registrador se negó a practicar la inscripción por diversas razones y, entre ellas, porque no se le había acreditado la representación de la comunidad hereditaria. Pero el presidente de la junta sí había reconocido la condición de socio de la comunidad y la representación de la persona que actuaba en su nombre. La junta se había celebrado y en ella se aprobó el aumento del capital social. La comunidad había renunciado al ejercicio del derecho de adquisición preferente.

La DGRN estima el recurso y declara que procede la inscripción. Parte de dos premisas. La primera es que el Libro Registro de Socios de una SL no tiene un alcance sacramental: el órgano de administración puede reconocer la condición de socio a quien lo acredite debidamente aunque no conste en el Libro. La segunda es que la competencia para confeccionar la lista de asistentes es de la mesa de la junta general. Por lo tanto, hay que estar a la declaración del presidente sobre la válida constitución de la junta, sin que el registrador mercantil pueda denegar la inscripción por cuestiones relacionadas con este extremo, salvo cuando concurran circunstancias que cuestionen el mero hecho de la celebración de la junta o su adecuación al ordenamiento jurídico. “El hecho de que en el desarrollo de la junta la representación de la comunidad hereditaria no vote a favor del aumento de capital y renuncie al ejercicio de su derecho de suscripción preferente no implica, per se, ninguna de las circunstancias que permiten afirmar que la declaración de válida constitución es contraria a Derecho sin perjuicio de que si alguno de los partícipes de la comunidad considera vulnerada su posición jurídica ejercite las acciones que el ordenamiento le reconoce”. Consecuentemente, la DGRN afirma que el registrador no podía exigir al representante de la comunidad hereditaria que acreditara su poder para asistir a la junta

Posted in Societats Mercantils | Tagged , | Leave a comment

RES. DGRN 6.3.2015: INSCRIPCIÓN DE LA RENUNCIA AL CARGO DEL ADMINISTRADOR ÚNICO

La cuestión que resuelve la resolución de 6 de marzo de 2015 es la inscripción de la renuncia al cargo de la administradora única anunciada en una junta general. El registrador mercantil no la inscribió porque no constaba en la convocatoria del órgano soberano y los asistentes a la misma, que representaban el 100% del capital social, no aceptaron la inclusión del orden del día del nombramiento de un nuevo administrador. El registrador basó su negativa en la resolución de la DGRN de 29.9.2014, según la cual para inscribir la renuncia del administrador único debe acreditarse que se ha convocado una junta general en cuyo orden del día se prevea el nombramiento de un nuevo administrador.

La Dirección General estima el recurso y matiza su doctrina. Explica que inicialmente exigía que el administrador continuara en el cargo hasta que se reuniese una junta general que aceptara la renuncia y nombrara un nuevo administrador (resoluciones de 26 y 27 de mayo de 1992). En una segunda fase rebajó la exigencia y simplemente requirió la convocatoria formal de la junta general, cuyo orden del día previera el nombramiento de nuevos administradores (resoluciones de 24 de marzo de 1994, 23 de junio de 1994, 23 de mayo de 1997 y 30 de junio de 1997).

En el caso que nos ocupa se da la circunstancia de que la renuncia al cargo ha tenido lugar durante una junta general debidamente convocada en la que se ha aceptado la dimisión del administrador. La DGRN recuerda que el órgano soberano podía haber nombrado un nuevo gestor en esa reunión. Así lo ha afirmado tanto el Tribunal Supremo (sentencias de 30.4.1971, 30.9.1985 y 4.11.1992) como la propia DGRN (16.2.1995 y 26.7.1996). Consecuentemente, debía haberse inscrito la renuncia del administrador, puesto que había obrado diligentemente y la junta general podía haber evitado el descabezamiento de su órgano de gestión:

“… en los casos de renuncia del administrador único manifestada en la junta general previamente convocada, puede nombrarse un nuevo administrador en esa misma junta, con cumplimiento de los requisitos legales y estatutarios para la adopción de tal acuerdo, aunque no tenga carácter de junta universal y –como es lógico, al ser imprevista la renuncia en el momento de la convocatoria– no se hubiera incluido tal asunto en el orden del día de la convocatoria… la administradora ha llevado a cabo la diligencia que le era exigible al manifestar su renuncia en la junta general, de modo que la eficacia de su renuncia no puede verse condicionada por contingencias como la negativa de los socios presentes y representados en la misma junta a nombrar un nuevo administrador …”

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , | Leave a comment

Responsabilidad de administradores y concurso: STS 737/2014

En la sentencia 737/2014, de 22 de diciembre, el Tribunal Supremo se enfrenta al ejercicio de una acción individual de responsabilidad de administradores de una sociedad declarada en concurso de acreedores. En la primera instancia los acreedores habían demandado a los administradores y a los auditores, que habían sido sancionados por el ICAC por faltas graves en el desempeño de sus funciones. El Juzgado de lo Mercantil núm. 10 de Barcelona falló que las acciones habían prescrito. La Audiencia Provincial estimó el recurso al otorgar eficacia al art. 60 de la Ley Concursal y condenó a los demandados. El Tribunal Supremo confirma su decisión.
Respecto de la interrupción de la prescripción ex art. 60 Ley Concursal, el Tribunal Supremo distingue en función de las acciones de responsabilidad. La social de responsabilidad sólo puede ser ejercitada por la administración concursal; es competente el juez que conoce el concurso y la declaración del mismo no suspende el ejercicio de la acción ni paraliza los efectos en que se hubiere efectuado. En el caso de la responsabilidad por deudas del art. 367 LSC, la declaración de concurso conlleva la suspensión de su ejercicio así como de los procedimientos pendientes. En cambio, no suspende el ejercicio de la acción individual de responsabilidad: “…puede ser ejercitada por los terceros perjudicados, ante el juez mercantil que corresponda, al margen del concurso de acreedores”. Ahora bien, “(e)l hecho de que el ejercicio de esta acción individual no quede suspendido como consecuencia de la declaración de concurso no significa que no alcance a esta acción el efecto de la interrupción de la prescripción. La interrupción de la prescripción no va ligada necesariamente a la suspensión o paralización de la acción, siendo posible que estando interrumpida la prescripción pueda ejercitarse la acción. En estos casos, la justificación del efecto interruptivo de la prescripción es distinto, y guarda relación con la conveniencia de que los terceros afectados, en nuestro caso acreedores de la sociedad, esperen a lo que pudiera acontecer en el concurso, que pudiera afectar al daño o perjuicio susceptible de ser resarcido por los administradores con la acción individual, y también al conocimiento de las conductas o comportamiento de los administradores que pudieran justificar la responsabilidad”.
La declaración de concurso también afecta a la acción de responsabilidad, tanto contractual como extracontractual, frente a los auditores. Por una parte, la competencia recae en el juez del concurso. Por otra, sólo está legitimada activamente la administración concursal.
El Tribunal Supremo sigue la doctrina mayoritaria y califica la acción individual de responsabilidad como orgánica –id est, vinculación sistémica de los arts. 236 a 241 bis LSC- y extracontractual. Mantiene que los administradores incumplieron gravemente sus deberes al formular unas cuentas que no ofrecían una imagen fiel de la situación patrimonial y financiera de la sociedad. Asimismo, afirma que esta conducta causó un daño directo a los acreedores que suministraron productos a la sociedad confiando en que su economía estaba desahogada, aunque no acudieron al Registro mercantil.
“Tiene razón el recurrente cuando afirma que las diferencias, errores o desajustes en la contabilidad de una sociedad publicadas en el Registro Mercantil para información general, en sí mismas no son necesariamente aptas, adecuadas causalmente, para una acción individual contra sus administradores.
Pero eso no impide que en supuestos excepcionales como el presente, en que la relevancia de las inexactitudes que afectaban a la imagen de la solvencia de la compañía, hubiera provocado una falsa confianza en los acreedores demandantes para lleva a cabo importantes suministros en la campaña de Navidad sin recabar las garantías que aseguraran el cobro de sus créditos…”

Posted in Societats Mercantils | Tagged , , , , | Leave a comment

Mediació: començar la casa per la teulada

A mitjans de gener vaig fer una xerrada al Màster de Mediació que s’imparteix a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar sobre el marc jurídic de la mediació civil i mercantil. Després d’estudiar el tema i parlar amb companys advocats, he arribat a la conclusió de que, en matèria de mediació mercantil, l’Estat espanyol ha començat la causa per la teulada (clar que perquè no li quedava més remei). Intento explicar-me.

La mediació és un mitjà alternatiu de resolució de conflictes que es caracteritza perquè son les pròpies parts les que arriben a una solució al seu desencontre gràcies a l’ajut d’un mediador. Aquest últim és un professional neutral, la funció del qual no es trobar una resposta al problema sinó apropar a les parts per tal de que siguin elles mateixes les que resolguin les seves diferències. Dues raons principals serveixen de fonament a la institució. La primera és la responsabilitat social de la persona. Es considera desitjable que els ciutadans aprenguin a solucionar per ells mateixos els conflictes que creen, en lloc de recórrer a un tercer (jutges i tribunals) per a que els hi resolguin la papereta. De l’altra, hi ha una raó monetària: la mediació serveix per descongestionar l’Administració de Justícia. Si la mediació funciona, no cal destinar tants recursos a aquesta última o es podran aprofitar millor els que hi ha destinats.

Al meu modest entendre, per a que aquest sistema funcioni són necessaris dos elements El primer es material: cal que els poders públics creïn un sistema adequat de mediació. Han de fixar els requisits necessaris per esdevenir mediador, especificar com han de dur a terme la seva tasca i establir els mecanismes per fer complir els acords als que arribin les parts en cas de que s’assoleixin. Afortunadament, i sense que serveixi de precedent, disposem de normes adequades. El legislador català es va posar mans a la obra ben aviat. A l’any 2001 va aprovar la Llei 1/2001, de 15 de març, de mediació familiar de Catalunya. En veure que el seu abast era insuficient, va promulgar la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat. El legislador espanyol no ha estat tant matiner però finalment ha fet els deures. La Ley 5/2012, de 6 de julio, de mediación en asuntos civiles y mercantiles constitueix un marc jurídic apropiat per aquest sistema de solució de conflictes.

L’altre element es la convicció en el sistema. Per a que la mediació funcioni és necessari que els ciutadans i les empreses creguin que és un bon mitjà per resoldre els seus problemes. Si manca aquesta convicció no hi ha res a fer, doncs la mediació es basa en l’autonomia de la voluntat i en la disponibilitat. És a dir, no sols les parts han d’estar d’acord en recorre a aquest mitjà de solució de conflictes sinó que no estan obligades a arribar a un acord; poden abandonar-lo en qualsevol moment.

És aquí on rau el problema. La societat espanyola no es prou madura per acceptar la mediació com un sistema adient de resolució de conflictes. D’una banda, està molt crispada i prefereix la confrontació al diàleg. D’altra, hi ha la convicció de que els tribunals ho arreglen tot i donen la raó a aquell que la treu. Només cal veure qualsevol programa de Tele5 per veure amb quina facilitat s’amenaça amb una querella per argumentar que es té raó.

Malauradament el legislador nacional no està fent res per canviar aquesta cultura. No ha engegat cap programa seriós per fomentar la mediació i els sistemes alternatius de resolució de conflictes a l’àmbit mercantil. La raó és que no sembla creure en ells. L’aprovació de la Ley de mediación en asuntos civiles y mercantiles no és una resposta a la petició de la societat ni està adreçada a canviar la cultura de confrontació actual. És senzillament una resposta extemporània a una imposició de la Unió Europea. El seu origen es remunta a l’any 2005 quan les Corts Generals van dictar la Ley 15/2005, de 8 de julio, por la que se modifican el Código Civil y la Ley de Enjuiciamiento Civil en materia de separación y divorcio. La seva Disposició Final 3.ª ordenava al Govern espanyol que preparés un projecte de llei sobre mediació. Desafortunadament no va haver resposta. Tres anys més tard el Parlament Europeu i el Consell van aprovar la Directiva 2008/52/CE, de 21 de mayo de 2008, sobre ciertos aspectos de la mediación en asuntos civiles y mercantiles. L’Estat espanyol estava obligat a elaborar una norma que la incorporés a l’ordenament intern abans del 21 de maig de 2011 però se li va passar l’arròs. Tot de pressa i corrents va promulgar el Real Decreto-Ley 5/2012, de 5 de marzo, de mediación en asuntos civiles y mercantiles. Així es complia amb Europa però es devaluava la Constitució Espanyola, doncs l’art. 86 preveu que aquest tipus de norma està pensada exclusivament per casos d’extraordinària i urgent necessitat; no pas per resoldre la deixadesa dels poders públics. Tres mesos més tard veia la llum la Ley de mediación en asuntos civiles y mercantiles que reprodueix mutatis mutandi l’esmentat Real Decreto-Ley.

*Publicat originalment a Comerç i ciutat, 2015 (núm. 54), pàgines 26 i 27.

Posted in General | Tagged | Leave a comment