DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Xavier Benguerel'

Feb 27 2017

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

Posted in General |
escanear0001

Edició bilingüe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versió de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

          En l’efervescència tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comença…  Lorsque, par décret des puissances suprêmes, / Le Poète apparaît en ce monde ennuyé, / Sa mère épouvantée et pleine de blasphèmes  / Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en pitié: /(…)  I contempla, amb el pas vertiginós dels seus anys, com aquesta concepció del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat més clara, més escaient, més acordada a la immensa consolació/desolació que n’és la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat Bénédiction, com una força d’obscuritat romàntica, d’irresistible i encisadora avinença a una ànima jove que se sap encara sense forma…

Si, després, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irrisòria i alhora sàvia de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses,  i amb elles s’esdevé el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageració romàntica, i tot cau en l’oblit d’aquella força obscura, d’irresistible i encisadora atracció.

Però la personalitat de l’artista és obstinada. Té retorns i agitacions particulars que són recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al·legòrica del comte Arnau. I recordi’s, també, la laceració permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adreça cap a un desig quimèric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastròfiques. I és aleshores, només aleshores que la condició maleïda del poeta pren forma, és quan el poema Bénédiction torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva força, i la seva part o porció indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta francés, de la condició del poeta com a maledicció, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gaubança pels tels interiors de l’home que ha triat el camí de la quimera. D’aquest home que és poeta, Baudelaire el consola tot dient… Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant déshérité s’enivre de soleil, / Et dans  toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condició de sofrença era l’altra nansa de la seva existència  gai comme un oisseau des bois. (…)  Si alimentava ja el seu viure… era perquè ell sabia que Déu donava la sofrença com un diví remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa.. Ja sais que vous gardez une place au Poète  / Dans les rangs bienheureux des saintes Légions, /(…).

Però a aquesta visió del món plena de metafísica dins la qual transcorregué la infància i la joventut del nostre home de present, li sobrevingué una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada munió d’ésser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metafísica i l’arribada d’una intrusa dins la història del pensament humà, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagués pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narració ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Marià Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la mà, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quimèric.


No hi ha comentaris

Nov 14 2015

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (I)

Taller de L'Artificier

Taller d’artista. Foto de “L’Artificier : petit espai de creació” al Palau Mercader de Barcelona

A D. Sam Abrams, per la seva magnífica interpretació d’Ash-wednesday – Dimecres de cendra, de T. S. Eliot, en el 50è aniversari de la mort del poeta. Amb la seva lectura-interpretació va saber mostrar el mètode que aquí s’explicita, en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès a “LaGaleria” el 24 d’octubre de 2015.

Que un estat una mica febril allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit-, hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Ens pot acompanyar una música. Avui, diria, els treballs pianístics de Maurice Ravel, demà qualsevol altra meravella. En aquest punt del nostre inventat calendari,  és fàcil tenir a mà -en el no lloc d’Internet- a qualsevol hora i a qualsevol lloc, les millors interpretacions musicals que honoren aquest trànsit estrany de la vida humana en un mistèric i desconegut univers.

Hom diria que en aquest punt de la nostra breu consciència, en aquest estat arraulit i altra volta paradoxal, per, alhora, obert a l’infinit, en aquest estat de fragilitat immensa, una possibilitat inaudita ens queda a tocar. És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. ” (Versió de Xavier Benguerel). Una enorme obertura cap a l’immens. També, aquí, un jove Artificier va anomenar aquest torrent immens aplegat amb aquella interrupció de tot : “còsmica suspensió”.

Un vell, vellíssim, Artificier, anomena, encara ara, el seu mètode de treball, el mètode de la suspensió còsmica.


No hi ha comentaris