DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Thomas Mann'

Jul 05 2015

L’ARTISTA I EL VIATGE. A propòsit de l’exposició “Maillol i Grècia” al Museu Frederic Marès

Posted in Del quotidià, General |
Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

        Quan Gustav Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, surt al carrer “sobreexcitat pel treball dur i penós d’aquell matí“(1), “amb l’esperança que l’aire i el moviment el refarien i l’ajudarien a treballar amb profit al vespre“(2), un gir sorprenent en el seu esperit l’aboca a una inesperada febre de viatjar.

L’aparició sobtada d’un personatge estrany, vagarívol i suspecte, aquell home de l’ample barret de feltre, de pell lletosa i pigada, aquell tipus pèl-roig, amb un sarró típic dels camperols, aparegut i desaparegut dins l’indret soliu d’una parada del tramvia de la ciutat de Munic, havia obert el desig fervent del viatge i la seva imaginació vers totes les meravelles i ensurts de la terra multiforme…

Per a Von Aschenbach, però, el viatge, significa “una mesura higiènica que, ara i adés, havia hagut d’emprar a despit del seu gust i tarannà. Massa atrafegat en les tasques que el seu propi jo i la seva ànima europea li marcaven, massa afeixugat pel deure de la creació artística, massa desafecte a l’esbargiment per a enamorar-se del món virolat… “(3). Com a Von Aschenbach a molts artistes, a  molts creadors, a molts filòsofs, els hi escau aquesta mateixa concepció del viatge, aquesta mateixa percepció d’inoportunitat perquè s’interfereix i competeix amb la realització de l’obra, i tot, per aquell temor de no enllestir la feina, “aquest neguit que arribés l’hora, sense abans haver-se realitzat i lliurat plenament a si mateix“(4), i sols, els hi és permès, quan el viatge coincideix plenament amb aquest lliurar-se a si mateix, és a dir amb l’obra que ell haurà de concebre.

L’any 1908, l’escultor nord-català Arístides Maillol (1861-1944) emprèn un viatge a Grècia en companyia del comte Harry Kessler, mecenes i editor alemany, i l’escriptor vienès Hugo von Hofmannsthal. Té 47 anys i està en plena maduresa creativa. El viatge, no significarà cap destorb, cap fugida d’estudi respecte a la seva tasca com artista, ans el contrari, el viatge, s’inserirà de ple en la tasca de lliurar-se plenament a si mateix, al seu ofici, a les tasques del seu propi jo.

Des de Marsella al Pireu, Maillol ens explica -a traves d’un breu quadern de viatge- que llegeix l’Odissea d’Homer, la gran metàfora mediterrània del viatge. Hi ha una continuïtat exacte entre el seu paisatge del Banyuls natal i el paisatge d’immensa bellesa camí d’Atenes. Així mateix hi ha una correspondència manifesta entre l’experiència vital d’Ulisses i l’ànima plena d’obertura de Maillol.

És primavera. La bella relació d’amistat entre els tres homes no es cap obstacle als seus espai de contemplació i aïllament, d’escriptura i de dibuix. La visió de l’Acròpolis d’Atenes i les escultures de les Cariàtides són descrites amb emoció en el seu quadern. Als moments de recolliment i contemplació en segueixen vivències intenses. Són les festes de la Pasqua grega i el nostre escultor les viu a Dafni i després a Delfos. Música i danses populars el commouent talment com ho fa la visió del mar i del paisatge d’oliveres des del temple d’Apol·lo del santuari de Delfos. Troba amb l’escultura del segle V a.C. una bellesa sublim, en la qual s’identificarà plenament.

L’encert de l’exposició del Museu Frederic Marès -comissariada brillantment pel poeta Àlex Susanna- consisteix, tal com diu Olivier Lorquin en la publicació feta amb motiu de l’esdeveniment, en una invitació deliciosa al viatge de la mà de Maillol per les costes de Grècia, a més del curtmetratge que ens apropa a l’home en el seu darrer any de vida. Té, pel qui subscriu aquest post, una altra deliciosa virtut : les seves dimensions. Com un petit camafeu grec ho conté tot. Tot, veient-t’hi passar, omnipresent, la Bellesa.

(1), (2), (3), (4). Aquests textos pertanyen a la traducció catalana de Der Tod in Venedig (La mort a Venècia) feta per Joan Fontcuberta.


No hi ha comentaris

Des 29 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS(2)

Posted in Del quotidià |

biblioteca-ateneu.jpg

Biblioteca de l’Ateneu

 

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

 

 


No hi ha comentaris