DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Sigmund Freud'

Des 27 2015

DE LES RELACIONS HUMANES. NADAL 2015

Posted in General |
IMG_20150208_230739

Un àpat èpic. Instal·lació artística al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria Jané i en Nil Vicens, el febrer de 2015.

Quan les taules són ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat més secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginació analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, també, fins i tot, a l’ideal món de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.

Quan Sigmund Freud afirma que tres són les fonts del sofriment humà, a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la família, l’estat i la societat, no fa res més que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humà, tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el Príncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement místic en base a la seva constatació del sofriment més general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulació filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humà. Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finíssima llum que van produir una revolució copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.

A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (físic i psíquic). Imaginava… un àpat primordial, on era possible una correcció de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, també, com a possible, almenys dins la clara dominació de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sí, aquesta mínima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.

Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un àpat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i físicament, després d’una ritualització convenient, ben abillats, ben empolainats. Un àpat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que és útil per a la vida en comú i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a màxima perfecció, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calgués defensar-se constantment, una confiança mútua en la nostra més íntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!

L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteració d’aquesta no acomplerta visió. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que és la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el Príncep Gautama, que construïen i construïen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, només per a la sensibilitat humana, és clar!- de la nostra mare natura. Aquí, el vell déu Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , només, dels estats del trànsit i el desvetllament dionisíac.

Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensió còsmica – com ell anomena aquesta visió d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estén, amb llàgrimes als ulls, un mantell, només, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:

Obriràs amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.


No hi ha comentaris

Jun 25 2015

EL DUEL O EL CONFLICTE ENTRE VIDA I ART

Posted in Artificis, Del quotidià |

Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

Públicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raó i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acció i pensament, etc.

Un duel encén, per la radicalitat de la seva acció, un estat d’alerta màxim no només en els oficiants, sinó, també, en els observadors jutjívols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. També la vivència que ens possibilitarà la seva formalització artística provocarà tensió. La feliç tensió que, sense cap conseqüència real, produirà -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament hagués estat real, perquè aquesta és la gran paradoxa de l’artifici artístic.

El lloc triat per a l’acció és la Sala Foyer del Centre Cívic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecció desferma l’atmosfera dels arbres majúsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celístia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida són ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant únic, al capdavall, que dirimirà el seu conflicte que és intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’únic camí d’expressar una emoció en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensió d’unes armes de trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció…

Vegin el text d’aquesta acció textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguració d’una exposició d’una trobada d’art de l’Associació Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i Darío Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i també el filòsof – només pot fer allò que promogui l’obra, la seva realització. Només aquesta submissió és el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitació – fins i tot l’amistat i l’amor – és, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diàleg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comú, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressió, pulsió, tensió. Tensió de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsió lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oïda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgívols escruten l’escomesa. I els trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció. Els arbres interminables, alts i simètrics, que diríeu que amaguen més que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT


No hi ha comentaris

Abr 25 2011

IDEALITAT VERSUS REALITAT. L’experiència creadora.

Posted in General |

imagesCAVZIOXH

               A Emma Bobary

               i a Emma Roldan Lozano

Que la única forma de vivència de la idealitat,  en la vida, sigui la que proporciona l’efímera vivència artística és una veritat acceptada per l’Artificier. Hi cabrien també, dins aquesta particular experiència d’absolut, els “estats naixents”, moments únics, dels quals parla el sociòleg italià Francesco Alberoni[1]. Estats definits com d’experiència extraordinària dins la vivència personal, moments d’entusiasme, de seducció, d’enamorament; i, també estats col·lectius dels grups i de les societats, en els períodes revolucionaris tocants al pensament i a tot allò material, on es crea un nou paradigma vital, una nova construcció de l’esperit, una nova edificació social. Entremig, passa, necessari, el tedi de la vida en la misèria o en la opulència, la necessària conformitat que institucionalitza i consagra en formes les expectatives creades en els estats naixents. En aquest període lent, quotidià, somnolent, l’home pot trobar també un paradís de tranquil·litat i d’harmonia fins que la llei còsmica de l’entropia destrueixi, a poc a poc, la ja cada cop més vella institucionalització creada. Aleshores, plana la decrepitud i el desencís fins el naixement  proper ja d’un nou estat naixent.

Una explicació plausible. Una explicació corroborable en l’esdevenir personal i col·lectiu.

La idealitat, doncs, es manifesta en els estats naixents sense gaire intervenció de la voluntat humana, i, amb la intervenció relativa de la voluntat en la creació artística, tant en la seva execució per part de l’artista, com en la seva actualització que permet l’obra creada en el receptor.

La vida humana persegueix la idealitat. Quan Flaubert ens diu : “Madame Bovary c’est moi”, no vol dir altra cosa que la idealitat que percaça en l’experiència amorosa Emma Bovary, és també la idealitat que Gustave Flaubert va percaçar al llarg de la seva vida en la vivència artística i vital. La il·lusió de la idealitat, la quimera de la idealitat.

El camí de la racionalitat ètica necessita la irracionalitat de la quimera. La higiènica i saludable Il·lustració, sense les advertències del Romanticisme i de l’avís sobre la natura humana de Freud, condueix a la desesperació i al buit. Ho va avisar el pensador danès Soren Kierkegaard des de la seva solitud amarga, ho diu Zigmunt Bauman al parlar de les implicacions de la modernitat amb l’holocaust[2], ahir ho deia un filòsof català des de significants distints des de les pàgines d’un diari, Josep Ramoneda, advertint de la mancança del sentit tràgic en la modernitat.[3]

És per això que Baudelaire en el seu “Spleen de Paris” constata com diversos homes caminen corbats cadascú amb la seva Quimera…

La idealitat o la Quimera necessària per donar sentit a la vida.

Sous un grand ciel gris, dans une grande plaine poudreuse, sans chemins, sans gazon, sans un chardon, sans une ortie, je rencontrai plusieurs hommes qui marchaient courbés.
Chacun d’eux portait sur son dos une énorme Chimère, aussi lourde qu’un sac de farine ou de charbon, ou le fourniment d’un fantassin romain.[4]
 
 
 
 
 

 


[1] ALBERONI, Francesco. Movimiento e institución : teoría general . Madrid : Editora Nacional, cop. 1984

[2] BAUMAN, Zigmunt. Modernity and the holocaust. Cambridge : Polity Press, 1989

[3] RAMONEDA, Josep. El sentit tràgic. Diari Ara, diumenge 24 d’abril del 2011. Pàg. 41

[4] BAUDELAIRE, Charles. Petits poèmes en prose ; Le spleen de Paris Paris : Garnier-Flammarion, cop. 1967

 


No hi ha comentaris

Mar 09 2010

A. AGRESSIVITAT. De l’agressió, la violència verbal, vivencial i física,…

sigmund-freud-2.jpg

Sigmund Freud, ja als darrers anys de la seva vida, quan va escriure “El malestar en la civilització”

 

L’agressió, la violència verbal, vivencial i física, la brutalitat manifesta, la matança més abjecta, conformen un paisatge de fons per a la història humana. Malgrat que l’ordre de la natura en el seu procedir s’obstini en la violència per fer complir el seu ignot programa -“el peix gros es menja el petit”-, sembla que el punt més alt, més oceànic, que li escau a l’esdevenir humà -no en va és un ésser expulsat de la natura per mor de la consciència que té com a individu- sigui el de la civilitat.

Civilitat, que només es pot mesurar pel grau de violència regnant, és a dir, com més civilitat menys apareix l’agressivitat. Cal entendre doncs, que aquest punt més alt, més oceànic, de la vida humana, desitjable per l’acompliment dels seus anhels intrínsecs, ha de prendre forma a través de l’existència d’un sentiment de fons i d’una comprensió intel·lectual i intuïtiva dels fets que ens meni a una menor agressivitat amb l’entorn i amb nosaltres mateixos, a una menor violència en definitiva.

Però, del que no es tracta pas és de reprimir l’agressivitat –llevat del cas que si un és un bèstia millor que sigui hipòcrita, com diu Brutus “el murri” en aquesta mateixa sèrie, al post: H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia-.

Cal, sobretot, anar cercant un estat anímic que promogui aquest sentiment de civilitat -a traves de la tendresa que ens poden fornir persones, animals, objectes o creacions humanes, tot intentant traspassar-los a d’altres persones, animals o objectes, pot ser menys afavorits- i també, afavorir una comprensió intel·lectual i intuïtiva de les circumstàncies i els fets que ens envolten i ocorren des d’una tessitura més oceànica, objectiva i subjectiva alhora, que ens potenciï un equilibri i discerniment entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, i entre el finit i l’infinit, entre el que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, al final, la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, i observa la veritat de tot el contingut del llibre “El malestar en la civilització” com una conseqüència inevitable de l’esdevenir humà. Obra que va escriure Sigmund Freud a la casa que va llogar al sud de Baviera, a Schneewinkl, l’estiu del 1929, deu anys abans de la seva mort, tal vegada, resum, revisió i repàs -no gens acadèmic- de molt del seu pensament.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, més enllà del final, després de la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, la lluita de Sísif -el del mite clàssic-, que malgrat tot sempre torna a pujar la pedra pel rost que l’obsedeix. I pensi’s que en aquest mite rau el més profund sentit i esperit de la lluita i de la revolta.

  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori )
(Per l’estranya datació d’aquest personatge virtual, encara en l’avenir, endevinem que es tracta d’un pensament futur, un pensament al qual encara no li ha arribat el seu “tempus”. Atesa aquesta circumstància, i pel manteniment de l’esperança en la civilitat -en un futur pròxim- fóra bo que el veritable autor d’aquest escrit anés posposant les dates de creació de les web que assenyalen el moment de naixença i el de mort del suposat autor). 

No hi ha comentaris

Des 29 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS(2)

Posted in Del quotidià |

biblioteca-ateneu.jpg

Biblioteca de l’Ateneu

 

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

 

 


No hi ha comentaris