DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Salvador Oliva'

Set 21 2015

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

Posted in General |

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)


No hi ha comentaris

Des 23 2008

A. ART. El dret i l’inrevés d’un discurs sobre ART a propòsit d’una exposició bibliogràfica

El dret d’un discurs : Sobre la intervenció plàstica en una exposició bibliogràfica de la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

( Sobre l’exposició vegeu : http://www.bib.uab.cat/socials/exposicions/forumrecerca/index.htm )

La intervenció plàstica, que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials de la UAB, no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica. Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber: “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006. 

La pintura que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura. Aquest conjunt, respecte a la temàtica “Universitat i Empresa”, vol emfatitzar els lligams entre el general i el particular a partir la figura de Goethe i de la seva cita. Goethe com el paradigma suprem del mon universitari, del geni multidisciplinari, una de les intel·ligències i sensibilitats més poderoses de la humanitat, amb una cita que resa: “Allò que és general ha d’acomodar-se eternament en allò que és particular”, es a dir, la Universitat com a general i l’Empresa com el particular, un lligam i una “acomodació” que ha de produir-se en tot moment. Si l’observador que ho contempla divideix la vitrina en dos espais, a l’espai corresponen a l’esquerra llegim en els vidres la representació de conceptes de l’àrea del coneixement, del pensament, de la ciència, etc… , tot ell representa la Universitat. Veureu que en aquesta part del vidre hi figura una llista de les diferents matèries que componen el coneixement humà segons la Unesco. El mateix quadre de Goethe -pintat expressament per l’avinentesa- està considerablement desplaçat en aquest sector.

A l’altra banda de la vitrina hi ha el particular, la societat, el món de l’empresa i els seus productes representats per diverses icones, que en terminologia goethiana en diríem icones del particular. Producció empresarial entesa en el seu sentit més ampli del terme, és a dir, producció de béns i serveis, producció de benestar i de desenvolupament. Un petit quadre –també en tècnica mixta i pintat també especialment per l’exposició- representa la icona del món fabril, una icona lligada al imaginari industrial d’un passat molt recent d’aquest país, d’aquesta comarca: el Vallès i alhora, com sempre ocorre amb el veritablement local, una icona de representació universal. Molt lligat a aquesta darrera imatge, els feixos de llana que travessen esbiaixadament tota la vitrina -i que a més simbolitzen la preeminència, en el passat, del tèxtil, en aquest país- lliguen el sector del coneixement amb el de la empresa, amb un lligam ben fort i fràgil alhora, que també es simbolitza pel significat dels mots “feed-back” que s’inscriuen entre les dues àrees de la vitrina. També, i partint del mateix origen, uns feixos de llana de color fúcsia provinents de l’àrea del coneixement acaben amb la retolació al vidre sobre els costos i el finançament de la recerca, i que donen origen, en el mateix lloc, a una agrupació de llibres sobre aquesta temàtica.

Finalment la foto d’un quadre -d’autor desconegut fins avui-, dins el sector de la vitrina de la producció empresarial, troba una metafòrica correspondència entre unes cireres ben vermelles i els R+D+i que defineixen els plans de progrés en tot el món.

L’inrevés del mateix discurs o autocontestació a l’anterior escrit:

Tota inauguració reclama d’un discurs. No us parlaré d’universitat, ni d’empresa, ni encara menys dels costos i el finançament de la recerca… Aquesta hora nocturna demana uns aires de confessió, de privacitat, de complicitat…

Si fos de dia… per aquesta inauguració podria llegir-vos el text que explica la intervenció plàstica que s’ha fet… Podria començar dient-vos, si fos de dia, i l’acte no fos privat, repeteixo, …La intervenció plàstica que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica… Però, és de nit, i us dic que mai l’art -o allò que pretengui ésser-ho- és un afegit decoratiu en un espai sonor, temporal o material. Disculpeu-me, perquè l’art no és allò complementari, ans allò substancial. L’art és vida. …Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber… No! tampoc! La intervenció plàstica no és una correspondència als dos nuclis temàtics que desvetllen l’esdeveniment, és exactament a l’inrevés… els dos nuclis temàtics deriven de la intervenció plàstica… almenys per l’artista… “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006…

La pintura… el dibuixet més bé en diríem, cal dir-ne però oficialment pintura perquè hom sap que les coses són en gran part com nosaltres les anomenem, com nosaltres les definim… que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe, a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura… ,però no us puc seguir parlant d’aquesta manera, a vosaltres…  que mireu de nit les coses amb ulls de dia, a vosaltres que mireu les coses amb ulls de nit, …  L’objecte d’art, al qual pretenem ser-ne convidats avui, és una mínima pretensió d’intervenció artística, entre nosaltres, gairebé ridícula,… per tant millor que parlem no pas d’aquesta intervenció, sinó d’ART en majúscules. Parlarem, doncs, d’objectes, d’imatges, d’ombres, de sons, de silencis, d’accions, de no accions, de desficis, de sanglots, de badalls…  parlarem de tot allò que puguin ser susceptibles d’una experiència artística. D’aquestes ni poden haver de moltes menes, de moltes qualitats i registres. Si tot aquest conjunt el mirem com a obra d’art, és que els volem veure, avui, pels seus valors evocatius i il·lustratius.

Aquesta experiència perquè ens arribi al moll de l’os ha de ser presentada com:  un simple lleure? una alliçonament? un coneixement? una transformació?…Com transmetre-la? Com fer el pas de l’anima del creador a l’anima del receptor? D’un jo a un tu?( … )

L’art depassa tota explicació racional, malgrat pugui tenir una estructura sòlida.  L’obra d’art, sigui una veu, un text, un objecte, o un no objecte, un so o un silenci, una llum o una foscor, un imatge quieta o en moviment, una acció humana isolada o relacionada, una absència o una presència, un instant o una eternitat…  Genera o ha de generar sempre un moviment de l’esperit humà, en el terreny dels sentiments, en el terreny de les idees, en el terreny de l’acció, en el terreny de les intuïcions. Sovint no cal instantàneament entendre l’obra racionalment, sovint això no cal ni  fer-ho. Cal deixar-nos portar. Cal entrar-hi sensorialment, a poc a poc, sense presses, … I sense esperit de profit. Ai làs! Quan en la presència d’una obra d’art o acció artística el convidat al seu gaudiment, vol una comprensió immediata, un resultat previsible o segur,  un recompte i explicació analítica  de la mateixa,…   a l’estil escolar, a l’estil acadèmic… Senyores i senyors! estem qüestionant la mateixa essència de l’art! El creador d’antuvi només ens proposa entrar en la seva obra. Davant d’un gat dibuixat, per exemple, et demana que siguem l’ull del gat que mira, no que observis simplement el gat, davant d’un arbre, et demana que siguis branca, fulla que empeny amb força per eixir, que prenguis la seva ànima verda. Pren l’anima de les coses, doncs, arrisca’t! I si convé… camina com ho fan els gats, miola, estirat i fes el romancer com només ho saben fer ells… o creix i estirat com les fulles, que ho fan des d’un doblec fins allisar-se, fins a la màxima tibantor. Sols així, sense barreres dins la nostra ment, sense barreres en el nostre cos, podem entrar en l’obra amb una mirada que no persegueixi cap finalitat, amb una mirada neta. Perquè tot objecte o acció artística veritable no té res de tranquil·litzador per naturalesa. “Tots els dibuixos que sabem calcar no valen davant l’acció o l’obra. Ens trobem acarats al desconegut i només la reviviscència de l’experiència proposada per l’artista i no pas la racionalització d’aquesta experiència ens donarà la possibilitat d’enriquir-nos, de créixer… ” (Salvador Oliva dixit)

SIGUES GAT. NO OBSERVIS SIMPLEMENT EL GAT. PREN LA SEVA ÀNIMA, I SI CONVÉ, CAMINA COM HO FAN ELS GATS, MIOLA, ESTIRAT I FES EL ROMANCER COM NOMÉS HO SABEN FER ELLS… NO RESTIS MAI FORA DE LES COSES. SOLS AIXÍ VIURÀS L’ART! VISCA L’ART!

Johannes de Vincennes


No hi ha comentaris