DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Ricard Salvat'

Mar 24 2014

EN RECORD DE RICARD SALVAT (1934-2009), als cinc anys de la seva mort.

Posted in Artificis |
"Ricard" (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“Ricard” (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“RICARD”

 Hi ha les arestes clares d’un cub segmentat, perfecció altíssima, alada, que emmarquen la llum i creen una ratlla cruenta entre el dins i el fora. En aquest trànsit –entre interior i exterior- s’hi bressola, magnificent, l’exquisidesa. Una rara qualitat que només es deixa posseir per uns pocs homes.

Dins els vèrtexs, s’estenen escenaris polièdrics oberts a tot esdevenir, on s’hi  conjura la vida humana, més ben viscuda que en la pura llum del dia, més real per l’acció paradoxal de l’Art que la realitat mateixa. Copsar-ne el seu gest i la seva parla sonora -singular i plural alhora, antiga i nova ensems-, captenir-ne les sorolloses construccions del pensament i el remoreig dels somnis amatents de plenitud, aquests en són tots el seus propòsits. Mentrestant i a tothora, una llum garbellada penetra per la petita obertura superior, -quadrat perfecte!- per a dialogar amb la Idea que ens ve de dalt, que sempre ens ve de dalt.  

A dins, també, ocupant un lloc central, com un secret immens, però vistent i obert tothora, un cub ara junyit, d’un blanc immaculat, en detalla i en fa perviure tota la puresa del gest i tota la semblança de la forma.  La forma d’un home exquisit.

PD: Consulteu: Fundació Ricard Salvat


No hi ha comentaris

Des 29 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS(2)

Posted in Del quotidià |

biblioteca-ateneu.jpg

Biblioteca de l’Ateneu

 

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

 

 


No hi ha comentaris

Jul 12 2009

EL MEU RICARD. Un homenatge pòstum fallit.

Posted in Del quotidià |

absalvat25030942.jpg

Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009) feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES

 

 

Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcció d’artificis a que sotmet la seva pràctica, l’Artificier, per a conèixer més bé el real, com ell afirma, i en la visió oberta d’uns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a l’acte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val l’excusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.

 

Arrenglerats en el racó de l’amfiteatre de la sala d’actes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per l’afany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuïtat primera a la perplexitat després, davant d’un acte tan maldestre. Haguéssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opció per no caure en l’error o sospita d’aquells altres, també, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, després d’una petita confessió de la poquesa de l’esdeveniment a Neus Salvat i Ferré -germana de Ricard- present en l’acte i única persona a la que per amistat varem voler saludar al final de l’acte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il·luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignació estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins l’esclat educat d’avui.

 

Per què un homenatge en un lloc públic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. György Lukács en uns escrits de joventut –que ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ágnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : “Ha mort algú. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a l’altre, per algú, per al qui n’era més a prop o del tot estrany? Els va ésser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida d’algú, a la vida real d’algú? ¿O fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament d’ací cap allà? ¿Només el trampolí que engega algú a un lloc o altre? ¿Només el mur solitari per on s’enfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa  res per algú, què, doncs, com i de quina manera? ¿Pel pes i essència, per la seva manera d’ésser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ésser un home per un altre?.”[1]

 

 Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte, a més, perquè el títol tan deliciosament subjectiu com el de “El meu Ricard” així ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Àngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qüotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que més enllà del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebé tot el possible. Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte. I, doncs, d’acord, no podíem apel·lar a l’horror que ens colpeix, però…

 

Ni una sola fotografia presidint l’acte per establir una mínima connexió amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentació en PowerPoint avui disponible per qualsevol institució, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com l’acte d’un col·legi, ni un sol acte artístic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la família i pels qui l’estimaren en vida.

 

Un homenatge demana fer comprendre l’home del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un màgic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica més savis.  D’això en sap molt el teatre, d’això en sap molt l’art, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, ací i arreu, dins l’alta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel·ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sí, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència d’ascesi, l’ascesi necessària per a l’exigència de sentir-se veritablement home dins l’eternitat.

L’Artificier
i
Josep Vicens-i-Planagumà

[1] Lukács, György (1910). Die Seele und die Formen : L’ànima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.


No hi ha comentaris