DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Rabindranath Tagore'

Mai 30 2010

RÈQUIEM. De la pedra eixuta lluïen els cantells…

Posted in General |
escanear00012.jpg
Josep Vicens i Busquets, pianista i compositor mor recentment. 
 

Llegeixo un post d’un bloc revingut després d’un llarg silenci. L’Artificier també vol recuperar els seus blocs. L’un, referit a la irrupció d’un filòsof, Soren Kierkegaard; l’altre, referit a les geografies i arquitectures del pensament, les emocions i les accions, és a dir, aquests Dietaris de l’Artificier.

Hi han fets personalíssims : la mort del propi pare que n’ha, tal vegada, endarrerit l’acció renovadora. La mort d’un home, al capdavall un fet tan quotidià, tan ordinari en el conjunt humà , i tan extraordinari en la privadesa de la pròpia vida de l’individuo concret. Aquesta és l’antinòmia que no s’entén del món. La profunda esberla que separa l’home d’una unitat amb el Tot i de la creença en la suposada bonança d’uns déus.

No endebades, si no fos per Prometeu, el Tità, fill de Jàpet i de Clímene, que robà el foc de la farga d’Hefest i el portà als homes perquè se’n servissin, la natura diligent i els déus  enjogassats  o perversos, ens haguessin deixat patir de fred per mil·lennis… llegeixis que, si no fos per la reflexió i l’enginy humà no ens haguessin pas llevat de molts sofriments i calamitats infligits per la mare terra. Un mecanisme sàdicament portat per la natura o els déus, si voleu, en darrera instància, ja que la reflexió i l’enginy humà també ha estat donat per ells. I és aquí on la radical separació de l’home amb el món esdevé un abisme. Perquè a la natura no li importa l’individuo, que sucumbeix abans d’hora per absència del foc, de la persona que no va poder gaudir del foc abans que el portés Prometeu, i ja es donarà per satisfeta que, quan sigui, el conjunt humà, si és prou agosarat, si és prou sacríleg amb l’ordre creat, infongui la calor del foc als que se’n puguin beneficiar.

Mai sabrem que pot ésser un home per un altre… I al capdavall hem d’acceptar ràpidament la pèrdua de l’altre. Es fa una esclerosi de record que ho tanca tot en una cosa feta, sabuda i conclosa ja, sense cap més possibilitat de diàleg, de modificació, d’aproximació, ai làs!. I llunyana ja. Un horror de la vida i alhora, perversament, una salut pel viure. Alhora, tothora, arreu, ensems…

Perquè hi ha la vella roda de la vida. La majúscula renovació de la vida, sorprenent i sorpresa en ella mateixa. Tot dins els substrat categòric i suprem de Rabindranath Tagore, bellament expressat a “Ocells perduts”, indefectiblement, inajornablement, perdurablement, i que resa: “El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, i són les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”.

El misteri de la creació. El cicle etern del fer i desfer. De la vida i de la mort. I allí hi som nosaltres, per un moment tot ulls que miren envidriats pel regalim d’aigües salobres. I torna el cicle…

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells / el vent aconduïa fistons en l’herba tendre / un ametller floria sota d’un núvol cendra / pel gris lleuger de l’aire venien nous ocells /

La primavera feia com jo. Vora el graó / del seu començ, ull pressa i en quietud estranya, / veia unes clapes d’ombra passant per la muntanya, / i, dalt del mar, finestres amb pluges de claror /

I al davantal cobria la seva nierada, / sense dar pas, poruga que alcessin la volada / el somni, l’esperança , el dol en el desert. /

Homes i déus, joguines del plany i de la dansa, / en començant a viure sospiren de recança: / deixies del no ésser que afrontaran l’incert. /

Com ens diu Josep Carner en un dels sonets més majúsculs de la seva poderosa, musculosa, i europea, obra poètica.  


13 Comments

Gen 24 2010

DE L’EMBRIAGUESA BAUDELAIRIANA

Posted in General |

baudelaire2.jpg 

Una de les darreres fotos de Charles Baudelaire dedicada al seu editor Malassis
(extreta de La maquina del tiempo)

 

Beure de les fonts de la terra on encara hi bressolen, en llocs ignots -per sort encara existents!-, aigües que la terra transforma i recicla malgrat totes les contaminacions humanes, totes les gasiveries i maldestres accions humanes, totes les estretors i afanys ridículs d’endreça de la ment humana.

Beure i trobar dins del corpus de tot l’imaginari humà, la font clara de Baudelaire amb una reivindicació de la veu pura de la embriaguesa. Una reivindicació que sobta als defensors sempre ben lloats -sens dubte i sense cap ironia!- de tota sensatesa i serenitat, i alhora no sobta gens, si hom coneix l’empremta de l’autor de “Les fleurs du Mal”, i una mica més en profunditat, coneix la natura de la vida i del ser de la condició humana.

És en els “Petits poèmes en prose”, en el poema XXXIII, a on Baudelaire ens assenyala la necessitat d’estar sempre embriacs, i ens en detalla el perquè: “Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre”.

Pel qui s’endinsi despullat de cos, de cor i de ment vers el viure de cada dia i de cada nit, i transcorri sense crosses falagueres, sense les il·lusions de saviesa, i reconegui, com Rabindranath Tagore a “Ocells perduts”, que el misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, sabrà, ni que sigui per un breu instant -i millor que així sigui-, la porció de veritat que conté aquesta afirmació positiva de l’embriaguesa que ens fa Baudelaire, la immensa porció de consolació per al viure que significa, la part de mètode que conté i per la qual li és possible a l’home conèixer més enllà de la raó de la ciència i de la tècnica, perquè aquesta no ens diu prou de la metafísica sempre necessària per a viure.

En una carta del 21 de gener de 1856 adreçada per Baudelaire a Toussenel, s’assimila la imaginació a la “l’intelligence par excellence”, i rere d’ella, ens descobreix tota una teoria obtinguda sens dubte per l’aproximació metodològica que proporciona l’embriaguesa : “L’imagination est la plus scientifique de les facultés, parce que seule elle comprend l’analogie universelle ou ce qu’une religion mystique appelle la correspondance”. Es tracte, però, de la imaginació creativa que hom no ha de confondre pas amb la simple fantasia.

Per l’Artificier, pel qual resa sempre en la seva interioritat la cita de Shiller que com un baix continuo li diu : “Car estic convençut que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, és un acte estètic, i que veritat i bondat només en la bellesa s’agermanen”, aquesta imaginació creativa que estableix correspondències no derivades necessàriament de la raó, només pot obtenir-se per la via de l’entusiasme i de l’aprehensió empàtica, de l’experiència subjectiva de la embriaguesa, embriaguesa d’acció, de pensament, de sentiment… o de vi, de poesia i de virtut, com més us plagui…

“Enivrez-vous”, doncs! Homes de ciència! Lletrats i juristes! sociòlegs i polítics! perquè en la recerca de les possibles relacions entre el tot, sols d’imaginació desbordada s’omple l’alè, i no cal dir els artistes, que haurien de conèixer la via en que Dionís va completar la saviesa d’Apol·lo, com explica Nietzsche en els escrits preparatoris al llibre “El naixement de la tragèdia”. La via de Dionís que no és altra que la de l’embriaguesa.

“Il faut être toujours ivre. Tout est là: c’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront: “Il est l’heure de s’enivrer! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous; enivrez-vous sans cesse! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise.”

   

 


No hi ha comentaris

Feb 02 2009

C. CONEIXEMENT. Del coneixement integral

C. Coneixement. Del coneixement integral.
Justificació a una exposició bibliogràfica a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona. Gener i febrer de 2009

  

A propòsit de l’exposició virtual

“Factor d’impacte de revistes de ciències socials”

http://www.bib.uab.es/socials/exposicions/impacte/presentacio.htm
(Vegeu les fotografies de l’exposició presencial dins aquesta pàgina a l’apartat Disseny i contingut)
  
  
Una exposició bibliogràfica sobre les deu revistes de ciències polítiques, economia, sociologia i dret amb més factor d’impacte l’any 2007, segons el Journal Citation Reports –elaborat per L’Institute for Scientific Information (ISI)- no faria suposar, d’entrada, gaire més possibilitat expositiva presencial que la de respondre amb els títols de les publicacions citades d’una manera ben documentada i vistent.
Cal valorar la capacitat d’elaborar un índex d’impacte. La seva metodologia, el seu abast, la seva precisió. Cal però no equivocar-se respecte al seu autèntic significat. Perquè no s’escapa a ningú l’advertència de les moltes limitacions que aquests índexs suposen respecte a reconèixer l’estat qualitatiu del coneixement humà en un determinat àmbit i moment.
La quantitat de citacions dels articles d’una determinada revista pot venir determinada per molts factors : àrees i factors de poder en la investigació científica, canals de comunicació, modes i corrents dominants, obligatorietat curricular de publicar literatura científica, etc. O, també, pel fet que cada moment històric fa una tria dins la literatura científica en funció dels seus mites i dels seus prejudicis subjacents, els quals, paradoxalment, pel fet de ser l’obvietat del present no són reconeguts com a tals, ans com a veritats indiscutibles. És allò que l’historiador Josep Fontana afirma –en un plantejament de màxima objectivitat i de màxima honestedat- referint-se al coneixement tocant a la seva disciplina: la història, quan diu: “Convé rebutjar la il·lusió que hi hagué uns temps passats en què la narració històrica era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar “històric”. Els estils han canviat, com ho han fet els mites, però la història segueix associada a les concepcions socials i als prejudicis dels historiadors i del seu públic, encara que uns i els altres tendeixin a creure, com ho feien els homes del passat, que els seus mites i els seus prejudicis són veritats indiscutibles”(Fontana, Josep. La història dels homes. Barcelona : Editorial Crítica, S.L., 2000. )
Però és veritat que l’elaboració d’aquests índex no pretén, ni de bon tros, una tasca tan i tan immensa. No plantegem pas, doncs, cap objecció a aquestes creacions que sens dubte poden ajudar-nos. Si de cas les úniques pertinents són les objeccions que ja s’esmenten en la mateixa web de l’exposició virtual sobre el que aquí ens ocupa, a saber, el que publica ISI.
De fet, com es recalca en la mateixa web, tots els índexs tenen biaixos ja que no sempre inclouen les mateixes revistes, calculen el factor d’impacte de maneres diferents (tenint en compte més o menys anys) i cobreixen èpoques, temàtiques o àrees geogràfiques determinades.
Res més a dir, doncs, a aquests índexs d’impacte… si no fos que la recepció que provoquen en el públic científic i en el públic en general no fos tan poc afinada, tan poc encertada, fins el despropòsit de definir de facto l’estat del coneixement, l’estat de la qüestió respecte  a les possibilitats d’ascensió i d’ocupació de càrrecs. I és això el que conforma el punt d’inflexió del qual arranca l’exposició presencial que motiva aquest escrit.
Ens trobem acarats a la sospita de tot el que no forma part d’aquest rànking, sospita davant altres vies de recerca científica no predominant, no tan vinculada al poder de les competències o incompetències de les càtedres o instituts de recerca, a altres formes de coneixement al marge del mètode científic, en l’oblit i rebuig a altres formes de la tradició o del present, tant de les experiències personals subjectives –Kierkegaard diu: la subjectivitat és la veritat- com dels inconscients col·lectius i de les experiències mundanes.
Des de la necessària i higiènica -en el seu moment- Il·lustració ens trobem massa decantats vers la literatura de coneixement que es construeix des de la raó. Massa excloents dins el discurs del coneixement de qualsevol altre possibilitat que no sigui la del mètode científic, la del paradigma -sens dubte esplèndid- de Karl R.  Popper que ha dut a resultats brillants però més propers a la creació que al descobriment de la realitat, i a una tècnica capaç i resolutiva que sens dubte ens està transformant la vida, allò que anomenem vida, de vegades sense una cosmovisió global i edificant.
Ens convé -com ja va passant des dels anys 60 del segle passat- incorporar altres formes de coneixement, comprendre per exemple allò que ens diu Cesare Pavese referent al mite, i que reproduïm en els textos d’aquesta exposició, o la crítica de la divinització de la raó dels estudis del filòsof  Eugenio Trias, de la deessa Raó, o l’article del físic i poeta David Jou del qual s’inclouen dos fragments, també, en aquesta exposició.
És cert que la ciència s’ha de subjectar a “l’embut de Karl Popper” però no tant a l’embut del “cientisme”  no tant a la visió del passat com a “uns temps passats en què la narració del saber era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar coneixement” (em permeto parafrasejar la cita de Josep Fontana tot canviant la paraula “història” per la de “saber” o “coneixement”), o d’altres, que ni hem gosat definir sota un genèric etc. …
També el coneixement que proporciona la intuïció poètica o religiosa, la força de l’Eros, la Pietat i Thànatos, les experiències de l’extraordinari reflectides en una personalitat noble, l’entusiasme, el terror i la seducció, la força de la imaginació i de l’art,  la poderosa i enervant música té una importància cabdal per al coneixement humà. I també té paranys o embuts als quals es pot sotmetre i extraviar. Quan una febre il·lusòria i de deliri no retorna a la salut i l’harmonia necessària, aleshores comencen també a destacar alguns profetes, alguns il·luminats, ignorants agosarats, esoterismes de tota confessió i secta. En definitiva posicions massa tendents a no creure en la frase del poeta hindú Rabindranath  Tagore que diu: “El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, i són les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”. Només per un criteri –vàlid en aquests moments històrics per l’abassegador i preeminent model científic – de discriminació positiva no hem posat també una sèrie d’embuts a la banda dels coneixements que ens proporciona l’hemisferi dret del cervell, car també en sabem els perills d’un decantament excessiu.
Aquests móns que s’han d’integrar representats pel dos hemisferis cerebrals en la vitrina expositiva, en la imatge central d’un cervell d’un ésser humà damunt el laberint del món, el laberint de la vida. Aquests móns de coneixement múltiple i necessari. Aquest hemisferi dret que correspon a la funcions cerebrals de la intuïció, l’art i la sensibilitat, la música i el cant… l’anomenat femení (de discutible o ofensiva nominació), i que pensa globalment com ho mostra la integració de totes les pulsions en una sola corda dins l’espai expositiu. L’hemisferi esquerra, que correspon a les funcions de la raó, la parla, de gran capacitat analítica, l’anomenat masculí… (de discutible o ofensiva nominació), destacat en l’espai expositiu per diverses cordes per entendre la seva sovintejada fragmentació. I aquesta integració desitjada i harmònica per al coneixement humà, feta a partir d’aquestes “i, y, et, and, e, und, …” copulatives, no pas mots disjuntius…
Vet aquí el suggeriment d’aquesta exposició presencial,  d’antuvi aparentment innocent, successivament  ramificat i expandit, potser més enllà de les seves imaginades possibilitats inicials, per a sorpresa del mateix realitzador, com ocorre sempre que hom actua amb l’harmonia dels dos hemisferis cerebrals.
Amb la prudència que calgui. Amb la capacitat d’aprendre, si cal.
  
Josep Vicens-i-Planagumà
(PAS de la Biblioteca de Ciències Socials)
Josep.Vicens@uab.cat / gener 2009

No hi ha comentaris