DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Príncep Gautama'

Des 27 2015

DE LES RELACIONS HUMANES. NADAL 2015

Posted in General |
IMG_20150208_230739

Un àpat èpic. Instal·lació artística al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria Jané i en Nil Vicens, el febrer de 2015.

Quan les taules són ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat més secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginació analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, també, fins i tot, a l’ideal món de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.

Quan Sigmund Freud afirma que tres són les fonts del sofriment humà, a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la família, l’estat i la societat, no fa res més que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humà, tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el Príncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement místic en base a la seva constatació del sofriment més general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulació filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humà. Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finíssima llum que van produir una revolució copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.

A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (físic i psíquic). Imaginava… un àpat primordial, on era possible una correcció de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, també, com a possible, almenys dins la clara dominació de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sí, aquesta mínima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.

Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un àpat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i físicament, després d’una ritualització convenient, ben abillats, ben empolainats. Un àpat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que és útil per a la vida en comú i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a màxima perfecció, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calgués defensar-se constantment, una confiança mútua en la nostra més íntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!

L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteració d’aquesta no acomplerta visió. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que és la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el Príncep Gautama, que construïen i construïen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, només per a la sensibilitat humana, és clar!- de la nostra mare natura. Aquí, el vell déu Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , només, dels estats del trànsit i el desvetllament dionisíac.

Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensió còsmica – com ell anomena aquesta visió d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estén, amb llàgrimes als ulls, un mantell, només, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:

Obriràs amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.


No hi ha comentaris