DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Plató'

Ago 13 2018

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Posted in General |

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la música dels concerts d’oboè de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a Tübingen, al land de Baden-Württemberg d’Alemanya,  a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer córrer -al rabent del seu pas- els més fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estança. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels innúmers de la nostàlgia humana.

Potser l’ambient sonor del lloc serà el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estrèpit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasmòdic d’una espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d’algun home en el camí de Ronda que voreja el riu i en el  “blau adorable” s’hi congriï encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afaiçoni units al moment i al lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepció de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l’única realment viscuda que és la que es percep pels camins de la vivència estètica, és a dir,  la vivència de l’art. Tal volta, potser, la vivència de l’u i el tot, o l’u en i amb totes les coses! El Hén kai pàn dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot això cerca avui l’Artificier, després d’un vol ràpid fins a Stuttgart. Un vol ple de ressonàncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d’acció intel·lectual com a via de recerca i treball interior d’una ànima europea, com a turbulències de l’esperit paral·leles a les turbulències atmosfèriques. Tot això, quan l’avió roda ja per terra ferma, després d’un torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperarà una plàcida navegació per  les aigües del Neckar cap a Tübingen -una alternativa de transport particular de navegació fluvial d’uns quaranta kilòmetres propiciada per un amic, dins una petita embarcació pròpia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les gòndoles de Venècia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restarà en silenci, pendent només de lliurar-se a l’instant magnífic en el que l’haurà de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva família dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevarà gairebé a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Però quina importància té per a ell la casa d’un fuster que va viure gairebé farà dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de Tübingen? Què en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc? A què respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perquè segons sembla excel·lís -que així fou- en la construcció de mobles, ans perquè llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d’una posició relativament acomodada, i sobretot, perquè va hostatjar un home il·lustre durant trenta-sis anys en una habitació en forma d’amfiteatre que donava al riu,  en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que és tothora present des de les finestres de la seva estança circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava allí, a casa seva reclòs, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als déus com a font de tan generosa donació.

L’hoste no era pas il·lustre per la seva posició social en el moment en què va viure a casa del fuster. L’hoste representava la ruïna d’un alt, altíssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer biògraf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, més que en un estat de bogeria en un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creació exclusiva del seu món interior, i en oposició total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il·lustre no fou altra que Friedrich Hölderlin, un dels cims més alts de la poesia alemanya de tots els temps.

Hölderlin havia nascut el 1770 a la població de Lauffen, banyada també pel mateix riu, el Neckar. Després d’una formació com a pastor protestant en la qual excel·lí, no va voler exercir mai el ministeri evangèlic. La seva activitat i vocació fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel·ligència, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la música; amb un físic de gran bellesa,  que es presentava amb les formes més amables i d’educació més exquisida, configurava una presència d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un període de gran creativitat artística i intel·lectual, fins que va haver de recloure’s el 1806 a Tübingen on fou ingressat a la clínica del doctor Authenrieth.  Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenesí pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any després fou menat  a la casa del fuster Zimmer, que en tindrà cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

Hölderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revolució Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals polítics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic règim. La regeneració de la humanitat i l’educació del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si bé, amb una visió més pròpia del primer romanticisme alemany, segons com, més revolucionària, ja que per aquesta alta missió no confiava només en la política i en l’Estat, del qual malfia, ans en canvis més profunds i en una transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia. Per aquest propòsit li caldrà una lluita titànica cap els mateixos déus. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, traduït per Carles Riba, on hi diu: …I és que lluitar / com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir. / I compartir la immortalitat, enveja / d’aquesta vida, és també un sofriment.

Aquesta  transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia, la Grècia antiga, fou per al poeta una de les seves més grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland  / Hiperió o l’eremita a Grècia, on diu: Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealització de Grècia i la seva civilització.

Per a Hölderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il·lustrats, la naturalesa, per a ell, era com el senyal més pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga presència del déus a la terra. La seva visió dins la filosofia panteista del món es refermava en el pensament que la natura no és sagrada solament en virtut d’una fundació primigènia, sinó en virtut d’una bellesa que es manté inalterable per sobre de tota categoria temporal , històrica. No oblidem que Hölderlin  fou un autèntic filòsof, coneixedor i admirador de Plató i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiració il·limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educació estètica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a més, cal dir, que fou  company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

Hölderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa és la idea més alta perquè conté totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu més elevat sentit platònic, no pot significar pas res més que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, i que només en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plató a El Convit, que fa dir, per boca de Sòcrates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona sàvia de Mantinea-, Hölderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a través de la seva Diotima de la novel·la Hiperió. Diotima és el personatge de la novel·la que fou la translació literària de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de Hölderlin,  a un desenvolupament més problemàtic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions són les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducció de la seva traducció d’Hiperió-: Si la dialèctica de l’amor, tal com és exposat al Convit, permet una ideal , però clara viabilitat de l’amor per els propòsits consignats -és a dir, la concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix-, a Hiperió presenciem una mena de dialèctica estantissa, sense resolució… Aquest és un dels punt més enigmàtics del llibre, i també, cal dir-ho, de la mateixa vida de Hölderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuació aquella ànima pura, i que el va dur a un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, és  tracta de la poesia, l’educació i la religió.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerarà, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als orígens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educació, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pròleg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer és el pedagog per excel·lència de la Grècia arcaica, també podem considerar Hölderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religió reivindica una mena de religió de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la raó i del cor amb el politeisme de la imaginació i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filosòfica per tal que el poble es tornés raonable, també era necessari que la filosofia esdevingués mitològica a fi que els filòsofs fossin sensibles.

Tot això i més fou Friedrich Hölderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit lúcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de Baden-Württemberg,  per a copsar a través de la força de la paraula, a través de la força de l’art -que és tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva vivència directa- un estat de l’esperit capaç per unes dècimes de segons, amb la intensitat i la força del llamp, de fer viu un moment. 

I tot això just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il·lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aigües, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de Hölderlin a  Tübingen

 

Ara els últims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal·ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der Hölderlin isch et verrückt gwä , és a dir, Hölderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la Hölderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisança corprèn els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,  recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, també, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, només la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Suàvia pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que són a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauració. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases veïnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers són ja al primer pis. Comproven que la porta de la estança de Hölderlin és oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels innúmers de la nostàlgia humana…. 

És certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gairebé cap moble, les parets però són encara ben encalades d’un blanc pur. Només dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier té informació precisa que les cadires són de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per Hölderlin, qui sap si també agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… També el pas apressat a banda i banda d’un home en el camí de Ronda que voreja el riu… i en el  “blau adorable” hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afaiçonarà una unió entre ell, el moment i el lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara és el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba més a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis  sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les notícies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,  mentre declama les cròniques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La notícia parla de la possessió ja del Peloponès per part de les tropes gregues revoltades, i de l’avenç espectacular cap a la independència de Grècia, la lloada Grècia de nou!… L’anhelada alliberació de Grècia… Recordi’s l’Hiperió : Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. L’Artificier llegueix reposadament la notícia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de Hölderlin sigui beneït!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la presència del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava Hölderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experiència. Haurà estat possible de reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’avenç del poble grec cap a la seva independència. Fou el darrer moment d’entusiasme de Hölderlin, que va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de Hölderlin, en aquesta reclusió de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, també pels seus editors, i també, pel mateix primer biògraf, Waiblinger, que hi  mantingué una relació sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resolució de “dissonàncies interiors” -recordi’s aquesta expressió tan pròpia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,  ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la última etapa de la vida, de la vida de l’home més pur, més ideal,  que ha donat la terra. Perquè tots sabem com el món de les idees de Plató, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, altíssim, al qui, no sent un déu, i amb l’únic do de la sofrença, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del món, en l’espai sagrat i profà de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de Hölderlin un feliç oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i ésser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitació del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa és el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

(*) De l’Hiperió de Hölderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
HÖLDERLIN, Friedrich. Hiperió o l’eremita a Grècia. Introducció, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

No hi ha comentaris

Jul 30 2017

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

Posted in General |

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]


No hi ha comentaris

Ago 01 2009

D’ALLÒ QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

Posted in General |

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

 

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

 

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

 

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

 

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

 

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.


No hi ha comentaris

Jun 07 2009

DE LA BELLESA, LA NOSTÀLGIA, I DE LA NOSTÀLGIA “AVANT LA LETTRE”

Posted in General |

tiaras62.jpg

Hi ha vivències en l’experiència de la vida humana que ens deixen ombres o clarors que es projecten en la vida posterior. Ombres o clarors dels quals l’Artificier en coneix, precís i nuvolós alhora -així és el seu coneixement!-, tots i cada un dels seus camins. Camins que li permeten de construir els seus artificis.

Que l’experiència de la Bellesa en ser viscuda en un dia qualsevol, en que hom atura el fardell del temps i es bressa en l’astorament d’una vivència emotiva que el trasbalsa, percebent, tot d’una, l’instant minúscul, el lloc -vist ara com si no l’haguéssim vist mai-, i l’infinit o el tot complet que es transparenta damunt la nostra vivència diària. Que aquesta vivència deixi un pòsit de clarors i ombres que conformin el nostre rerefons vital, el nostre paisatge de fons, que alhora encengui noves guspires cap el Bell i l’Absolut de tot…  Això és, veritablement, un fet.

Que l’experiència de la Bellesa sigui la percepció o vivència completa d’una cosa, d’un procés, d’un moviment anímic, d’una representació formal, d’un capteniment, d’un fenomen al marge de nosaltres, d’una situació que no depèn de nosaltres ni tant sols com a observadors. Que l’experiència de la totalitat sigui una visió de goig, al marge de les nostres implicacions subjectives o no, és a dir, amb l’enterbolida visió de la subjectivitat prenent i permetent la construcció d’un veritable sentit : Tot això és la Bellesa.

La Bellesa és un moviment de l’ànima pel qual, la persona, desafectada de tot esperit pel profit propi, amarat d’un sentit de justícia més còsmic i incomprensible que personal i comprensible, queda afectada en tot l’entramat fisicoquímic de la seva ment i del seu cos. Un moviment pel qual un calfred mou a substància i a impuls elèctric, i alhora, aquesta substància i impuls mou a noves formes de l’esperit.

Però cal, a més, no solament una voluntat humana en el seu esdevenir, car d’ella sols no en pot dependre. Cal un instant de “gràcia” per la qual s’actualitzi l’experiència d’aquesta totalitat que anomenem Bellesa. De tal manera que Hölderlin pogué dir: “La resolució de les dissonàncies en l’interior d’un caràcter determinat no és obra de la pura reflexió ni tampoc del simple lleure“. 

Tot això és l’experiència de la Bellesa o de la totalitat. I aquesta experiència és tan trasbalsadora i la seva revelació tan sobtada que aquell que l’ha assolit una vegada queda “tocat” per sempre, i que tots els plaers que fins aleshores li semblaven meravellosos s’esborren i desapareixen en la seva insignificança. Vet aquí la nostàlgia que queda sempre més impregnada en l’esdevenir d’aquell qui l’ha assaborit.

Però hi ha una nostàlgia més pregona encara, aquella per la qual una història -tan aparentment grotesca i inversemblant al ulls de la Il·lustració- com la del mite de la caverna de Plató, ens reté, des de fa uns 2500 anys, en una explicació única vers aquella nostàlgia profunda que ens empara com un record sostingut per aquelles experiències vitals que no hem viscut encara … ni tal vegada viurem, i que es desvetllen sempre en la catarsi artística, com en la funció del bon actor que actualitza qualsevol sentiment, o en l’obscura preeminència d’un pensament, sentiment o capteniment que ens sorprèn per la seva factura espúria, aparentment fortuïta,  i que ens travessa com una veritat interior, sota l’empara sempre eterna d’un Eros i Tànatos transvestit per a la era que ens toca de viure.


No hi ha comentaris