DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Pan'

Des 27 2015

DE LES RELACIONS HUMANES. NADAL 2015

Posted in General |
IMG_20150208_230739

Un àpat èpic. Instal·lació artística al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria Jané i en Nil Vicens, el febrer de 2015.

Quan les taules són ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat més secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginació analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, també, fins i tot, a l’ideal món de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.

Quan Sigmund Freud afirma que tres són les fonts del sofriment humà, a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la família, l’estat i la societat, no fa res més que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humà, tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el Príncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement místic en base a la seva constatació del sofriment més general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulació filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humà. Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finíssima llum que van produir una revolució copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.

A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (físic i psíquic). Imaginava… un àpat primordial, on era possible una correcció de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, també, com a possible, almenys dins la clara dominació de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sí, aquesta mínima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.

Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un àpat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i físicament, després d’una ritualització convenient, ben abillats, ben empolainats. Un àpat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que és útil per a la vida en comú i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a màxima perfecció, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calgués defensar-se constantment, una confiança mútua en la nostra més íntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!

L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteració d’aquesta no acomplerta visió. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que és la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el Príncep Gautama, que construïen i construïen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, només per a la sensibilitat humana, és clar!- de la nostra mare natura. Aquí, el vell déu Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , només, dels estats del trànsit i el desvetllament dionisíac.

Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensió còsmica – com ell anomena aquesta visió d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estén, amb llàgrimes als ulls, un mantell, només, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:

Obriràs amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.


No hi ha comentaris

Oct 31 2011

EL BÍBLIC JOB, de nou i sempre.

Posted in General |

Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I és així com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonàncies magnífiques: Bellesguard, un nom que prové de l’indret on Martí l’humà -darrer rei català- passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pàgina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessió recurrent en l’esfera del pensament, la intuïció i el sentiment humà: l’existència del mal, del dolor humà, i de la sofrença de tota manifestació de la vida. Una cerca àvida el portà a la frase següent del text bíblic: “Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb déu. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destí? I quina proporció de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderós Destí o Déu o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, és molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bíblica de l’antic Testament, i ho és, sobretot, perquè Job és innocent i els seus turments són difícilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job són fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat més vil, i del litigi entre Déu i l’Acusador – s’ha d’entendre Satanàs-. Per sort, el lector empàtic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, solució molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opció que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un Déu el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats més perverses, el vassallatge del seu súbdit que al capdavall és, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradició judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narració no es tanques en fals, és a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuït i falsament consolador dins -fins i tot- la tradició bíblica de l’Antic Testament …aleshores, aquest déu bíblic seria encara més profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningú es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o més ben dit tothom pressuposa que qualsevol humà és innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del Destí en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuós, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip és un home virtuós, noble resolut a la veritat i a la justícia, i en canvi el seu destí és tràgic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, així com la felicitat, és inherent a l’ésser humà i a la vida, i no és pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, més enllà del petit camí, petitíssim camí, que la voluntat humana deixa per a la decisió vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiós com aquest text ens allunya més del pensament bíblic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmació es podria representar tota una tragèdia grega, perquè està més a prop de la concepció tràgica del món grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelació secreta als homes, que de la visió judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.


No hi ha comentaris