DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Marià Fortuny i Marsal'

Feb 27 2017

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

Posted in General |
escanear0001

Edició bilingüe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versió de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

          En l’efervescència tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comença…  Lorsque, par décret des puissances suprêmes, / Le Poète apparaît en ce monde ennuyé, / Sa mère épouvantée et pleine de blasphèmes  / Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en pitié: /(…)  I contempla, amb el pas vertiginós dels seus anys, com aquesta concepció del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat més clara, més escaient, més acordada a la immensa consolació/desolació que n’és la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat Bénédiction, com una força d’obscuritat romàntica, d’irresistible i encisadora avinença a una ànima jove que se sap encara sense forma…

Si, després, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irrisòria i alhora sàvia de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses,  i amb elles s’esdevé el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageració romàntica, i tot cau en l’oblit d’aquella força obscura, d’irresistible i encisadora atracció.

Però la personalitat de l’artista és obstinada. Té retorns i agitacions particulars que són recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al·legòrica del comte Arnau. I recordi’s, també, la laceració permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adreça cap a un desig quimèric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastròfiques. I és aleshores, només aleshores que la condició maleïda del poeta pren forma, és quan el poema Bénédiction torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva força, i la seva part o porció indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta francés, de la condició del poeta com a maledicció, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gaubança pels tels interiors de l’home que ha triat el camí de la quimera. D’aquest home que és poeta, Baudelaire el consola tot dient… Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant déshérité s’enivre de soleil, / Et dans  toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condició de sofrença era l’altra nansa de la seva existència  gai comme un oisseau des bois. (…)  Si alimentava ja el seu viure… era perquè ell sabia que Déu donava la sofrença com un diví remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa.. Ja sais que vous gardez une place au Poète  / Dans les rangs bienheureux des saintes Légions, /(…).

Però a aquesta visió del món plena de metafísica dins la qual transcorregué la infància i la joventut del nostre home de present, li sobrevingué una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada munió d’ésser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metafísica i l’arribada d’una intrusa dins la història del pensament humà, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagués pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narració ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Marià Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la mà, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quimèric.


No hi ha comentaris