DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Marcel Proust'

Oct 11 2019

D’UNA LECTURA PÚBLICA DELS DIARIS DE RICARD SALVAT

Posted in Del quotidià, General |

Lectura pública dels Diaris de Ricard Salvat  a sopluig de la Fundació del seu nom

 

Quan el passat 10 de setembre va començar a ploure tan torrencialment em va venir a la ment aquell sonet de Josep Carner que diu… Totes les bruixes d’aquest món perdut / són en el cel bretó, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia / Paris regala deplorablement; / es nega  Niça d’aiguarells en doina… Per sort, tanmateix, amb la pluja proverbial no hi eren presents totes les bruixes d’aquest món perdut, malgrat que el cel barceloní desvariejava, i l’aigua brunyia, delerosa, pels punxeguts capells dels cloquerets de la catedral,… i, tot i que la pluja va impedir de prosseguir l’acte de lectura pública d’una selecció dels tres volums dels Diaris  de Ricard Salvat a la Setmana del Llibre en Català, l’acte es va poder continuar a la seu de la Fundació Ricard Salvat.

La ràpida iniciativa de Núria Golobardes -viuda de Salvat- de prosseguir la lectura a la Fundació, propera al recinte de la Setmana del Llibre, va permetre de continuar l’acte organitzat per Edicions de la Universitat de Barcelona , la Fundació Ricard Salvat i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Els assistents arribaven des de l’esplanada  de la catedral barcelonina després de sortejar una pluja desfermada que s’agreujava en el pas dels carrers estrets per les gàrgoles que regalimaven a doll. Un cop a la seu de la Fundació, una estesa de paraigües donaven un acolorit passatge abans d’entrar-hi. L’amabilitat de la família Salvat va oferir tota la seva ajuda per a sortejar la mullena amb la què arribaven els assistents a l’acte.

Passada gairebé una hora es va reprendre la lectura amb un major aire de complicitat entre els assistents que no es van perdre en el devessall de la pluja. Es diria que l’acte va guanyar -malgrat la pèrdua d’alguns de ben segur bons lectors, com per exemple el pintor Joan-Pere Viladecans el qual havia de començar just al moment de la pluja- al fer-se en el marc d’una dimensió més intima, i per tant, més paral·lela al que suposen els terrenys sempre privats de l’escriptura d’un diari, fet en moments d’intimitat casolana o de cambra d’hotel.

La publicació dels Diaris de Salvat arrenca el 2015, sis anys després de la seva mort a Barcelona. Fins a dia d’avui s’han publicat tres volums, el primer recull els anys 1962-1968, el segon, el període 1969-1972, i el tercer publicat ara es refereix als anys 1973-1975. Un cop completada l’obra pot arribar a 14 volums d’unes cinc-centes pàgines cadascun. Tot plegat, com es diu en les pàgines de la mateixa Fundació Salvat, un testimoni d’enorme valor i una font d’informació inesgotable sobre la cultura i la realitat social i política del país al llarg de cinquanta anys.

Salvat va escriure el seu enorme dietari amb plena consciència de la seva dimensió pública futura, ho veiem en alguns dels escrits del seus Diaris, i això sols ja en justifica amb escreix la seva publicació. La intensitat de la vida de Salvat, el seu coneixement i posició en el panorama de la cultura europea i de més enllà, amb les seves múltiples coneixences i relacions, la seva enorme capacitat de treball i d’aprenentatge, la seva vitalitat o més bé hiperactivitat, la seva intel·ligència, la seva sana curiositat, la seva conjugació entre  els coneixements doctes universitaris i la praxi artística, etc… Fan dels seus dietaris un compendi d’un inusitat interès.

Cal dir que la lectura programada dels fragments del diari ha vingut recolzada per la publicació d’un especial Ricard Salvat a una nova revista sorgida de Edicions de la Universitat de Barcelona, de nom Compàs d’amalgama : Revista de cultura contemporània, en el seu número 0. Hi trobem tots els fragments llegits en el curs de l’acte.

Les diferents veus dels lectors, personalitats intel·lectuals i artístiques, van anar desgranant les pàgines viscudes per un  home valent, lluitador i plenament encuriosit i capacitat per a tot.

El conjunt d’aquests Diaris fornirà, després de la seva publicació completa, una crònica de la vida i els costums d’una gent i d’una època que han format part de l’elit de la cultura europea, de la cultura en el sentit més ampli. Són centenars o millor dit milers de mirades, de gestos personals, de crítiques i comentaris, opinions, converses, personatges, vivències, experiències socials, polítiques, i sobretot artístiques, fets des dels gènere dietarístic a la manera com des de la literatura ho va fer l’immens mosaic que suposa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

Gràcies Salvat, per aquest immens esforç, per aquest immens testimoni.

 


No hi ha comentaris

Set 21 2015

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

Posted in General |

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)


No hi ha comentaris