DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Josep Carner'

Jun 26 2010

D’UNES NOCES ENTRE UN OLIVERAR.

Posted in Del quotidià |

lluna_oliveres698231.jpg        

 A Joan Marc Simon i Llumà  i a Elina Viilup

                       Una dona i un home es casen entre les parets blanques d’una ermita i les branques d’un oliverar. En ambdós llocs hi plana el vent del nord-oest, que en el lloc hom anomena “cerç”, i que penetra vers la humitat del lloc sagrat i provoca una lluentor estantissa. Tot un contrast amb la força del vent que fa besllumar, ara bellugadisses, l’anvers i el revers de les fulles de l’oliverar en els camps veïns que, ja ben parats, esperen el banquet nupcial.

Dins l’ermita enlairada una sacerdotessa fa de mitjancera entre la llum estantissa i la llum exterior,  entre la terra i el cel, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn, entre la realitat i el somni. La dona que oficia té tota la presència de la gent del nord europea: una pell ben blanca, i com diria el poeta Josep Carner: “(…) D’un rector reformat, pàl·lidament, / et veia filla; entorn del presbiteri / collies roses; contes de misteri / amaves i el blancatge i els infants. / (…)”.

Ella enceta la litúrgia luterana tot dient en Estonià, puix la núvia és Estoniana,  allò de: “Pühakirjas öeldakse: Jumal on armastus ja kes püsib armastuses, püsib Jumalas ja Jumal püsib temas”. És a dir, “La Bíblia diu: Déu és amor. Qui viu amb amor viu amb Déu, i Déu viu en ell… “. Una repetició solemne dels vells i dels nous cristians, mentre “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la sang i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.

Quin desig més esplèndid el d’aquest Déu que és amor! Que la plenitud invocada, la de viure amb amor i per tant amb Déu, sigui un instant etern en l’ordre ferotge -recordem la llei aquella que “el peix gros és menja el petit”- i misteriós de tot l’univers!, pensa l’artificier. Que els joves puixants i madurs, però encara tendres i vincladissos, visquin sempre en l’eternitat d’aquest instant invocat. Fermament, així ho desitja l’artificier.

Qui gosa, amb el pas dels anys, enfonsar un dels miratges quimèrics, nobles i necessaris, de la nostra tradició! Qui pot gosar viure sense una connexió –si vols tu polisèmica- amb la totalitat còsmica? Qui pot ser descregut amb el significat profund dels mites tot just ara bescantats? Encara que sigui per por i tremolor, tot recordant allò que va dir Hamann, que en el temor a Déu hi ha la veritable saviesa, l’home ha de reconèixer la seva insignificança, la seva vulnerabilitat.

Tot això pensa l’artificier, mentre retorna a la litúrgia reformada i unisèmica de l’oficiant que resa…  “L’apòstol Pau… digué: Revestiu-vos , doncs,  dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho.” I, tanmateix, l’ordre del creador d’antuvi ja és ben contrari, paradoxalment, a tota aquesta meravella de sentiments… , perquè al marge de la voluntat humana, les necessitats de la natura imposen ja tot un ordre d’arbitrarietat, varietat, sofriment i disbauxa…

Prou! Es diu, per a ell mateix, l’artificier tot perdent-se en el discurs interior enfront al de la cerimònia. A fora les oronelles xisclen en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en l’acte i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant. L’instant, l’única possibilitat humana d’eternitat.

Els nuvis, alts i brillants de llum, intercanvien mirades i els seu sí respectiu al mateix moment que el seus anells, en una fusió de la qual tots en desconeixem l’abast. Què pot ésser un home per un altre? Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insiteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Mentrestant, un cúmul d’amics condicionals i incondicionals, junt amb el sempre estrany ordre de la família -un gruix lleuger o pesant de càrregues psicològiques- creen un entramat espès per a l’instant encantat i verament únic de la quietud fotogràfica. Homes i dones copsats per un moment en la màgica instantània de llum i de vent, avui coneguts sense sorpresa en un quiet somriure, ombres irreconeixibles, tanmateix, per a l’avenir.

Una blancor de llençols i de veles blanques voleia en el lloc preparat per al banquet entre el brancatge del arbres d’aquests verals: oliveres, ametllers, cirerers… Una lluna crescuda acompanya l’esplendor de la llum del dia. Un cerç que ara amaina, adés es desplega, en un aire sec per a respirar alça sorra en el pa fornal, el vi fruital, i en les dolces verdures i en la carn sacrificada de la cabreta blanca del lloc, per assaborir encara més, si cal,  la terra.

Hi ha un enrioalament serè en la mirada dels nuvis, una prudent complicitat en els convidats, una comanda de bes per als nuvis, un desig que no es mostra encara, el pas rarament i deliciosament lent sense presa de l’acte, i les gerres plenes del vi blanc i negre de la terra com en les noces de Canà mai exhauribles… Hi han els terrossos de la terra exhalant de sentors, les muntanyes de la serra del Cardó i les de Tivissa, les parles ebrenques, un menjar propi de la zona, ben cuinat en diverses cases del lloc, arrelat a un lloc, enclavat a una sonoritat física i metafísica que a voltes hom creu desapareguda.

Al capvespre odorant: la música senzilla i popular d’una orquestrina que amb la puixant lluminositat de la lluna encercla els joves a l’esbravament del cos… Petites torxes escandeixen el blau ara turquesa del cel. Ara, l’artificier, recorda el Bíblic desig espuri, l’etern desig sincrònic, aquell que diu: “Que el que Déu ha unit, no ho separi l’home”. Que el Senyor us beneeixi i us guardi en pau. Mentrestant, “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la femta, la sang, l’esperma, la suor, el vi, la carn, el dolor i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.


No hi ha comentaris

Mai 30 2010

RÈQUIEM. De la pedra eixuta lluïen els cantells…

Posted in General |
escanear00012.jpg
Josep Vicens i Busquets, pianista i compositor mor recentment. 
 

Llegeixo un post d’un bloc revingut després d’un llarg silenci. L’Artificier també vol recuperar els seus blocs. L’un, referit a la irrupció d’un filòsof, Soren Kierkegaard; l’altre, referit a les geografies i arquitectures del pensament, les emocions i les accions, és a dir, aquests Dietaris de l’Artificier.

Hi han fets personalíssims : la mort del propi pare que n’ha, tal vegada, endarrerit l’acció renovadora. La mort d’un home, al capdavall un fet tan quotidià, tan ordinari en el conjunt humà , i tan extraordinari en la privadesa de la pròpia vida de l’individuo concret. Aquesta és l’antinòmia que no s’entén del món. La profunda esberla que separa l’home d’una unitat amb el Tot i de la creença en la suposada bonança d’uns déus.

No endebades, si no fos per Prometeu, el Tità, fill de Jàpet i de Clímene, que robà el foc de la farga d’Hefest i el portà als homes perquè se’n servissin, la natura diligent i els déus  enjogassats  o perversos, ens haguessin deixat patir de fred per mil·lennis… llegeixis que, si no fos per la reflexió i l’enginy humà no ens haguessin pas llevat de molts sofriments i calamitats infligits per la mare terra. Un mecanisme sàdicament portat per la natura o els déus, si voleu, en darrera instància, ja que la reflexió i l’enginy humà també ha estat donat per ells. I és aquí on la radical separació de l’home amb el món esdevé un abisme. Perquè a la natura no li importa l’individuo, que sucumbeix abans d’hora per absència del foc, de la persona que no va poder gaudir del foc abans que el portés Prometeu, i ja es donarà per satisfeta que, quan sigui, el conjunt humà, si és prou agosarat, si és prou sacríleg amb l’ordre creat, infongui la calor del foc als que se’n puguin beneficiar.

Mai sabrem que pot ésser un home per un altre… I al capdavall hem d’acceptar ràpidament la pèrdua de l’altre. Es fa una esclerosi de record que ho tanca tot en una cosa feta, sabuda i conclosa ja, sense cap més possibilitat de diàleg, de modificació, d’aproximació, ai làs!. I llunyana ja. Un horror de la vida i alhora, perversament, una salut pel viure. Alhora, tothora, arreu, ensems…

Perquè hi ha la vella roda de la vida. La majúscula renovació de la vida, sorprenent i sorpresa en ella mateixa. Tot dins els substrat categòric i suprem de Rabindranath Tagore, bellament expressat a “Ocells perduts”, indefectiblement, inajornablement, perdurablement, i que resa: “El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, i són les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”.

El misteri de la creació. El cicle etern del fer i desfer. De la vida i de la mort. I allí hi som nosaltres, per un moment tot ulls que miren envidriats pel regalim d’aigües salobres. I torna el cicle…

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells / el vent aconduïa fistons en l’herba tendre / un ametller floria sota d’un núvol cendra / pel gris lleuger de l’aire venien nous ocells /

La primavera feia com jo. Vora el graó / del seu començ, ull pressa i en quietud estranya, / veia unes clapes d’ombra passant per la muntanya, / i, dalt del mar, finestres amb pluges de claror /

I al davantal cobria la seva nierada, / sense dar pas, poruga que alcessin la volada / el somni, l’esperança , el dol en el desert. /

Homes i déus, joguines del plany i de la dansa, / en començant a viure sospiren de recança: / deixies del no ésser que afrontaran l’incert. /

Com ens diu Josep Carner en un dels sonets més majúsculs de la seva poderosa, musculosa, i europea, obra poètica.  


13 Comments

Des 28 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS (1)

Posted in Del quotidià |
escala-noble-ateneu-barcelones.jpg 
Escala noble d’entrada a l’Ateneu Barcelonès 

 

Hi ha gebrats als terrers del palmerar. Les tortugues hivernen. Manca molt perquè el jardí sigui una festa al so esverat dels falciots. Dels falciots que varen fer dir a Josep Carner, tal vegada en aquest mateix indret: “Els Falciots dallaven l’aire / Topàrem d’ulls. L’amor vingué / ... “. Manca molt encara.

Aquest jardí d’avui, fred, soliu, de cel blanquinós, de brúfol vent… és el mirall per a contemplar el fora que no és el dins, el dins des de fora i alhora el dins que és el fora. Rere els vidres que donen al jardí, el cafè o el te és calent i servit amb cura i sense l’enuig de l’home que no se’n fa grat del seu ofici, ans que es plau d’aquella contribució plaent al benestar.

Hi ha en la fredor del verger un remoreig de veus discretes, algun esclafit jove de rialles en un grup que n’entra i en surt ràpidament per les portes vidrieres del palauet Savassona. Savassona: Quin nom! pels qui no ens ha acomplexat encara l’allau omnipresent d’altres etimologies! Quines ressonàncies cavalleresques n’evoca!

L’artificier, que ocupa entotsolat un lloc dins el barceloní jardí, observa com encara, malgrat els vents del canvi i de l’agitació necessària de la vida, aquest lloc, sovint més perdurable que la perdurabilitat humana singular dels diferents visitants, conserva el seu darrer tarannà creat a remolc de l’embolcall noucentista que va vibrar, com a forts vents de canvi, per aquestes altes parets fa ja un segle just. És curiós com el llocs poden conservar encara sobre els embuatats sofàs d’abans i ara plastificats, empremtes de dinàmiques socials pretèrites que el visitant rep en el seu divagar per no sé quines obscures i nobles actualitzacions pretèrites. Hi ha certament una psicologia dels llocs que és manté com un lligam secret entre allò material i allò quimèric que necessàriament crea l’home com a producte de l’esperit. Avui  per avui, encara conserva aquest espai un aire relacional molt anglosaxó, entengui’s per això un escrupolós respecte al sentit de l’espai privat dins l’espai públic que és un Ateneu. De fet, abunden poc els grups humans configurats sense una excusa formal adient abans d’entaular complicitat i conversa. Hom pot restar perfectament sol sense sentir-se estrany en el conjunt. Feliç circumstància per a un ésser humà que es vol i se sap únic i alhora comú!

Ja en la foscor primerenca de la tarda , l’observador que recorre les estances que foren del baró de Savassona llegeix  a la joia de la  institució, és a dir, la biblioteca, que aquest jardins de rere palau formaven en d’altres temps una normalitat en l’entramat urbà prou considerable, com es remarca a les obres  d’Alexandre de Laborde, que descriuen el recorregut per la península ibèrica de tan il·lustre viatger. La sorpresa és gran. Però hom ha de recordar les conseqüències urbanes de la ocupació militar de Catalunya des de 1714, les onades migratòries del camp català a la ciutat, la densificació extrema de la ciutat i les reiterades prohibicions de construir fora de muralla fins…  el seu enderrocament i Cerdà!

(Seguirà)   


No hi ha comentaris

Mai 21 2009

HO SÉ TOT I NO RES: MASSA ESPARGIT

Posted in General |
dance200jpg.jpg Ester Forment, bailarina i coreògrafa

 

El caminar errant de l’Artificier, més proper als passos de la improvització de la dansa que al moviment erràtic i arrossegat del rodamon, coneix aquest vers carnerià que resa “ho sé tot i no res: massa espargit”.

El vers forma part del poema anomenat “De mal registrar”, un poema de difícil localització en l’obra de Josep Carner, però que apareix, sobtadament, en l’edició del primer volum de les obres completes de l’autor aplegades l’any 1957. El poema diu així: 

  
Ennuegat d’aquesta olor de roses,
llanguint de l’ombra blava de la nit,
encelat lluny de tanques i de closes,
ho sé tot i no res: massa espargit.
Em porten un gran llibre, amb el desfici
que jo mes entresenyes hi posés.
No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici
 és fluctuar perdut, fins que m’abissi,
 al ritme encar d’una cançó de bres.

 

El Princep dels poetes, l’ex-ambaixador de la República, el professor brillant de la “Université Libre de Bruxelles” se’ns despulla en la seva veritat simple, en el seu darrer pensament.

L’Artificier coneix, també, la poquesa que l’empara. Sap com n’és tot de massa espargit, com s’instal·la al llarg dels anys la polisèmia de tot plegat, el polimorfisme canviant de la vida, com sent aquest saber-ho tot i no res alhora, i de com n’és d’invalidant i fecund ensems aquest saber que obliga a paradoxals respostes, a més altes consideracions del pensament i de l’acció, o de la no acció, que determina un cant humà més complexe, com el de la soprano Elisabeth Schwarzkopf, que sap aplegar dolor i plaer en una mateixa emissió de veu. No en va, l’Artificier, recita aquest poema tot sovint, per a tocar de peus en la realitat essencial de la vida, més enllà fins i tot de la dita Socràtica de “Només sé que no sé res”, falsament interpretada com a humilitat de Sòcrates, quan ell, només pretenia dir la veritat, la nua i autèntica veritat, per a ell, i en aquest cas, vàlida, també, per a tots els homes.

És allò mateix que el Rei Lear Shakespearià quan en plena follia senil, en el desconsol per la ingratitud de les seves filles, despullat de tot el seu seguici, i descobert de tot sostre i de tota quimera humana que l’empari, esclata en un discurs essencial sobre la condició humana en veure el pobre Tom (Edgard) nu i embogit: 

“¿No és res més que això l’home? Considera-ho millor. Al cuc, no li deus gens de seda, ni a l’animal gens de pell, ni llana  a l’ovella, ni perfum al gat (algàlia). Ha! Nosaltres tres sí que som adulterats! Però tu ets l’ésser autèntic: l’home en estat pur no és més que això un animal de dues cames, pobre i despullat, tal com tu ets. Fora, fora coses prestades! Veniu i descordeu-me” (traducció de Salvador Oliva).

I a aquesta realitat bàsica, existencial, de l’home li cal la construcció d’artificis. Perquè, per a ell, aquesta existència d’animal de dues cames és insuficient per a viure. Li cal molt més del que la naturalesa li reclama. Li cal una essència. És allò que els existencialistes proclamaven davant del fet que l’existència precedeix a l’essència, aquella necessitat personal de construïr-la doncs, de determinar-la, d’escollir-la.

Una essència per a construir el real, per a visualitzar-lo en tota la seva plenitud, en tota la seva abundància, en tota la seva finitud i en tota la seva transparència de l’infinit.

Una ampliació notable del real.

Un endinsar-se en la vida més gran que ha creat l’artifici.

Una expansió per a les nostres vides. 

 


1 comentari