DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Job'

Jul 30 2017

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

Posted in General |

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]


No hi ha comentaris

Oct 31 2011

EL BÍBLIC JOB, de nou i sempre.

Posted in General |

Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I és així com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonàncies magnífiques: Bellesguard, un nom que prové de l’indret on Martí l’humà -darrer rei català- passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pàgina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessió recurrent en l’esfera del pensament, la intuïció i el sentiment humà: l’existència del mal, del dolor humà, i de la sofrença de tota manifestació de la vida. Una cerca àvida el portà a la frase següent del text bíblic: “Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb déu. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destí? I quina proporció de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderós Destí o Déu o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, és molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bíblica de l’antic Testament, i ho és, sobretot, perquè Job és innocent i els seus turments són difícilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job són fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat més vil, i del litigi entre Déu i l’Acusador – s’ha d’entendre Satanàs-. Per sort, el lector empàtic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, solució molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opció que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un Déu el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats més perverses, el vassallatge del seu súbdit que al capdavall és, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradició judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narració no es tanques en fals, és a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuït i falsament consolador dins -fins i tot- la tradició bíblica de l’Antic Testament …aleshores, aquest déu bíblic seria encara més profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningú es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o més ben dit tothom pressuposa que qualsevol humà és innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del Destí en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuós, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip és un home virtuós, noble resolut a la veritat i a la justícia, i en canvi el seu destí és tràgic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, així com la felicitat, és inherent a l’ésser humà i a la vida, i no és pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, més enllà del petit camí, petitíssim camí, que la voluntat humana deixa per a la decisió vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiós com aquest text ens allunya més del pensament bíblic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmació es podria representar tota una tragèdia grega, perquè està més a prop de la concepció tràgica del món grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelació secreta als homes, que de la visió judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.


No hi ha comentaris

Ago 19 2009

DELS CONFLICTES, LA PAU.

Posted in General |
rc00_lacarregab1.jpgLa càrrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte és inherent a la vida, caldrà que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i és un fenòmen normal, quotidià de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualització perpètua, per l’acció insidiosa del quotidià, podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, també, per efecte de la seva repetició -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus més originaris sentits. És així com les paraules: amor, solidaritat, tolerància, democràcia, justícia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acció continuada del temps i per l’acció continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un débris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fàcilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersió pot fer-se encara més punyent si tenim en compte que les paraules són signes lingüístics i per tant arbitraris. La imatge acústica dels mots, és a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acció inadvertida de la repetició balafiada o bé per l’acció, diguem-ne advertida, de la seva manipulació prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humà individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessió i la distribució dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansió; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinàries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indústria armamentística; les accions gratuïtament antisocials humanes, com a característica de la modernitat humana, la banalitat o gratuïtat en l’acció malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de població; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmació personal en els líders socials; el domini ideològic antidemocràtic a través de la manipulació; la robotització creixent dels sistemes d’organització i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansió egocèntrica en les esferes personals; … Però també, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del món menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evolució de les malalties i finalment per la interrogació màxima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessàriament una derivació o resolució cap el nihilisme, cap a la incomprensió, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva més cruenta forma d’expressió col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acció també lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diàleg i la negociació; i que no només volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans també proporcionar-los els mitjans per a una participació en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. Caldrà aquí, però, com en tota activitat humana, mesurar bé la ratlla justa dels límits humans, allò que pertocarà a la necessitat i allò que pertocarà a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clàssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destí, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “déus eterns”. Perquè en les múltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustració: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de Sísif, l’injust destí d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessària o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsió del Paradís o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educació per la Pau per a tot el món, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisació per a titelles que és la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerància, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educació diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensió intel·lectual, pura i dura, a través d’uns programes docents, sinó mitjançant els únics procediments pels quals aprenem i ens fem més savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que només pot donar-nos l’experiència artística i/o mística, no pas la fredor, ans la seducció i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas únicament d’una visió objectivada, ans sobretot, aquella que ens és compresa a través d’una prèvia aproximació subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 


No hi ha comentaris