DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'J. W. Von Goethe'

Jul 30 2017

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

Posted in General |

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]


No hi ha comentaris

Mai 26 2017

TOT EL PES SALOBRE DELS OCEANS O JOHANN WOLFGANG VON GOETHE!

Posted in General |

A Míriam Raventós Barangé, que sabrà reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…

  S‘esdevingué que, l’Artificier, sota la pressió jeràrquica d’un marc laboral -marc jeràrquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensió humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambició, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiració social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alquímia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongué, un temps més tard, en una visió feliç que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Pintura d’Eduard Resbier

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre’s al prop i al lluny?

Per sostenir el pes titànic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pròpies i d’altri,

dalt d’un cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consirós i garlar profitós.

Tant avui com ahir tocar el clavecí

i riure’s de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endreç d’un desgavell,

del cep retut, un escambell,

d’un endreçat fer-ne esguerrat.

De l’art, vera ciència.

De la ciència ver art,

i de l’aristocràcia dels prínceps:

l’excel·lència.

Retre’s en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! “Diuen” Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau Venecià

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser artífex d’un Júpiter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quimèric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient i d’occident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indecís les ments endreçades!

Burgès, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?

Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers Tübingen?

Aprofitador d’avinenteses per l’envejós

cor recelós de l’home!

 

Que no ens facin pas riure,  fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,

et copsà en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d’amagat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles “Dame Sans Merci”,

entre el desesper wertherià del “Temps del geni”

i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.

Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,

com ha de recloure’s tant d’infinit

 … Johann Wolfgang Von Goethe!

 I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta és la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.


No hi ha comentaris

Des 23 2008

A. ART. El dret i l’inrevés d’un discurs sobre ART a propòsit d’una exposició bibliogràfica

El dret d’un discurs : Sobre la intervenció plàstica en una exposició bibliogràfica de la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

( Sobre l’exposició vegeu : http://www.bib.uab.cat/socials/exposicions/forumrecerca/index.htm )

La intervenció plàstica, que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials de la UAB, no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica. Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber: “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006. 

La pintura que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura. Aquest conjunt, respecte a la temàtica “Universitat i Empresa”, vol emfatitzar els lligams entre el general i el particular a partir la figura de Goethe i de la seva cita. Goethe com el paradigma suprem del mon universitari, del geni multidisciplinari, una de les intel·ligències i sensibilitats més poderoses de la humanitat, amb una cita que resa: “Allò que és general ha d’acomodar-se eternament en allò que és particular”, es a dir, la Universitat com a general i l’Empresa com el particular, un lligam i una “acomodació” que ha de produir-se en tot moment. Si l’observador que ho contempla divideix la vitrina en dos espais, a l’espai corresponen a l’esquerra llegim en els vidres la representació de conceptes de l’àrea del coneixement, del pensament, de la ciència, etc… , tot ell representa la Universitat. Veureu que en aquesta part del vidre hi figura una llista de les diferents matèries que componen el coneixement humà segons la Unesco. El mateix quadre de Goethe -pintat expressament per l’avinentesa- està considerablement desplaçat en aquest sector.

A l’altra banda de la vitrina hi ha el particular, la societat, el món de l’empresa i els seus productes representats per diverses icones, que en terminologia goethiana en diríem icones del particular. Producció empresarial entesa en el seu sentit més ampli del terme, és a dir, producció de béns i serveis, producció de benestar i de desenvolupament. Un petit quadre –també en tècnica mixta i pintat també especialment per l’exposició- representa la icona del món fabril, una icona lligada al imaginari industrial d’un passat molt recent d’aquest país, d’aquesta comarca: el Vallès i alhora, com sempre ocorre amb el veritablement local, una icona de representació universal. Molt lligat a aquesta darrera imatge, els feixos de llana que travessen esbiaixadament tota la vitrina -i que a més simbolitzen la preeminència, en el passat, del tèxtil, en aquest país- lliguen el sector del coneixement amb el de la empresa, amb un lligam ben fort i fràgil alhora, que també es simbolitza pel significat dels mots “feed-back” que s’inscriuen entre les dues àrees de la vitrina. També, i partint del mateix origen, uns feixos de llana de color fúcsia provinents de l’àrea del coneixement acaben amb la retolació al vidre sobre els costos i el finançament de la recerca, i que donen origen, en el mateix lloc, a una agrupació de llibres sobre aquesta temàtica.

Finalment la foto d’un quadre -d’autor desconegut fins avui-, dins el sector de la vitrina de la producció empresarial, troba una metafòrica correspondència entre unes cireres ben vermelles i els R+D+i que defineixen els plans de progrés en tot el món.

L’inrevés del mateix discurs o autocontestació a l’anterior escrit:

Tota inauguració reclama d’un discurs. No us parlaré d’universitat, ni d’empresa, ni encara menys dels costos i el finançament de la recerca… Aquesta hora nocturna demana uns aires de confessió, de privacitat, de complicitat…

Si fos de dia… per aquesta inauguració podria llegir-vos el text que explica la intervenció plàstica que s’ha fet… Podria començar dient-vos, si fos de dia, i l’acte no fos privat, repeteixo, …La intervenció plàstica que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica… Però, és de nit, i us dic que mai l’art -o allò que pretengui ésser-ho- és un afegit decoratiu en un espai sonor, temporal o material. Disculpeu-me, perquè l’art no és allò complementari, ans allò substancial. L’art és vida. …Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber… No! tampoc! La intervenció plàstica no és una correspondència als dos nuclis temàtics que desvetllen l’esdeveniment, és exactament a l’inrevés… els dos nuclis temàtics deriven de la intervenció plàstica… almenys per l’artista… “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006…

La pintura… el dibuixet més bé en diríem, cal dir-ne però oficialment pintura perquè hom sap que les coses són en gran part com nosaltres les anomenem, com nosaltres les definim… que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe, a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura… ,però no us puc seguir parlant d’aquesta manera, a vosaltres…  que mireu de nit les coses amb ulls de dia, a vosaltres que mireu les coses amb ulls de nit, …  L’objecte d’art, al qual pretenem ser-ne convidats avui, és una mínima pretensió d’intervenció artística, entre nosaltres, gairebé ridícula,… per tant millor que parlem no pas d’aquesta intervenció, sinó d’ART en majúscules. Parlarem, doncs, d’objectes, d’imatges, d’ombres, de sons, de silencis, d’accions, de no accions, de desficis, de sanglots, de badalls…  parlarem de tot allò que puguin ser susceptibles d’una experiència artística. D’aquestes ni poden haver de moltes menes, de moltes qualitats i registres. Si tot aquest conjunt el mirem com a obra d’art, és que els volem veure, avui, pels seus valors evocatius i il·lustratius.

Aquesta experiència perquè ens arribi al moll de l’os ha de ser presentada com:  un simple lleure? una alliçonament? un coneixement? una transformació?…Com transmetre-la? Com fer el pas de l’anima del creador a l’anima del receptor? D’un jo a un tu?( … )

L’art depassa tota explicació racional, malgrat pugui tenir una estructura sòlida.  L’obra d’art, sigui una veu, un text, un objecte, o un no objecte, un so o un silenci, una llum o una foscor, un imatge quieta o en moviment, una acció humana isolada o relacionada, una absència o una presència, un instant o una eternitat…  Genera o ha de generar sempre un moviment de l’esperit humà, en el terreny dels sentiments, en el terreny de les idees, en el terreny de l’acció, en el terreny de les intuïcions. Sovint no cal instantàneament entendre l’obra racionalment, sovint això no cal ni  fer-ho. Cal deixar-nos portar. Cal entrar-hi sensorialment, a poc a poc, sense presses, … I sense esperit de profit. Ai làs! Quan en la presència d’una obra d’art o acció artística el convidat al seu gaudiment, vol una comprensió immediata, un resultat previsible o segur,  un recompte i explicació analítica  de la mateixa,…   a l’estil escolar, a l’estil acadèmic… Senyores i senyors! estem qüestionant la mateixa essència de l’art! El creador d’antuvi només ens proposa entrar en la seva obra. Davant d’un gat dibuixat, per exemple, et demana que siguem l’ull del gat que mira, no que observis simplement el gat, davant d’un arbre, et demana que siguis branca, fulla que empeny amb força per eixir, que prenguis la seva ànima verda. Pren l’anima de les coses, doncs, arrisca’t! I si convé… camina com ho fan els gats, miola, estirat i fes el romancer com només ho saben fer ells… o creix i estirat com les fulles, que ho fan des d’un doblec fins allisar-se, fins a la màxima tibantor. Sols així, sense barreres dins la nostra ment, sense barreres en el nostre cos, podem entrar en l’obra amb una mirada que no persegueixi cap finalitat, amb una mirada neta. Perquè tot objecte o acció artística veritable no té res de tranquil·litzador per naturalesa. “Tots els dibuixos que sabem calcar no valen davant l’acció o l’obra. Ens trobem acarats al desconegut i només la reviviscència de l’experiència proposada per l’artista i no pas la racionalització d’aquesta experiència ens donarà la possibilitat d’enriquir-nos, de créixer… ” (Salvador Oliva dixit)

SIGUES GAT. NO OBSERVIS SIMPLEMENT EL GAT. PREN LA SEVA ÀNIMA, I SI CONVÉ, CAMINA COM HO FAN ELS GATS, MIOLA, ESTIRAT I FES EL ROMANCER COM NOMÉS HO SABEN FER ELLS… NO RESTIS MAI FORA DE LES COSES. SOLS AIXÍ VIURÀS L’ART! VISCA L’ART!

Johannes de Vincennes


No hi ha comentaris