DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'J. V. Foix'

Oct 09 2016

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA HAN EIXIT UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

Posted in Artificis, Del quotidià |

J.V. Foix

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT, EL DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, un estol d’ocells d’un plomall virolat van folgar invisibles pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer que, com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades, on hom hi podia llegir en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta  il·lustre J. V. Foix i la seva obra.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem el nom i les lletres convulses que agitades fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits  capaços d’expressar l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem pel nou i enamorats com ens sentíem del vell, els assistents, vàrem contemplar cofois i sense sorpresa com planaven en nous alfabets, tot de combinacions possibles que varen fornir els incommensurables escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou i sempre al toc de confoses i aleatòries campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem fragments de memòria que embadalits recitàvem ressonants en el nostre silenci interior. Fits els ulls a les finestres airívoles, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, fornien ombres i formes estranyes al cel nebulós de tardor. Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, es va destapar una placa on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”, i, aleshores, hom no podia deixar de recordar el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) mentre (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, però, tots veiérem passar Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte excels que la Fundació que du el nom del poeta ens va glorificar: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte conduit per Margarida de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, han fruit del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, i també, punt de trobada, lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?


No hi ha comentaris

Abr 13 2015

NO EN DIGUEU NACIONALISME DEL CATALANISME… ENS VA ADVERTIR ALBERT EINSTEIN JA L’ANY 1923

Posted in Del quotidià |

 

Albert Einstein, en una imatge publicada al diari ARA, on parla d’aquesta afirmació (edició de diumenge, 3 de març del 2013, pàg. 15)

     Hi ha un fort ressò de campanes dins la petita cambra envidriada. L’Artificier, que seu en la seva vella cadira d’olivera de remembrances pairals, observa com en són d’útils encara aquests sistemes de comunicació de tan antic temps, com acompanyen i ens marquen encara la vida en els llocs on es fan encara oïbles, com ens uneixen harmònicament ciutat i natura.

Immersos com estem en la nova i per avui “sorollosa” societat digital, sobta encara pensar que algú pugui encara pautar els espais del  temps pel martelleig damunt un metall treballat. Res a dir, tanmateix de la nova societat digital, perquè també té les seves simplicitats, les seves porcions harmòniques, com ara ho són els repics de les campanes. Que l’espai , ara, se’ns hagi multiplicat, connectat i creat en unes dimensions inesperades ja estava contingut en l’esperit de qualsevol artista romàntic. Res a dir per tant.

Sí, però, vol l’Artificier, després de la lectura parsimoniosa en el seu espai, alertar sobre l’ús de les paraules i del seu enorme poder, de com en són d’esmunyedisses en el seu camp semàntic.

Quan l’any 1923 Albert Einstein va descendir del tren a l’estació de França de Barcelona, i per una imprecisió no aclarida, no fou rebut per ningú malgrat havia estat convidat per la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, ja va advertir-nos que no anomenéssim nacionalisme al catalanisme, després de dir-nos que ja ens entenia, i va estar premonitori respecte a l’avenir.

Però no hem après la lliçó. El polític català Josep Rull es desperta ara tot definint el seu partit, CDC, de nacionalista. Que no n’hem tingut prou de patir històricament el nacionalisme castellà i després l’espanyol, és pregunta el nostre personatge d’aquest blog, Brutus “el murri” amb la seva conversa permanent amb l’Artificier? Què no n’hem tingut prou dels resultats d’una determinada concepció d’aquest nacionalisme a nivell europeu i mundial es pregunten tots els contertulians de les recurrents trobades prop de Roma entre els afins i heterònims de l’Artificier?

Si us plau, no ens faci por parlar amb els veritables termes. Aquí hi ha hagut un procés de tipus colonial ja des de fa ben bé, com a mínim, quatre segles, i el terme que li correspon és independentisme i no pas nacionalisme. Sols així ens podrà entendre el món, sols així podrem trobar multitud de semblances, perquè des de que el món és món els conflictes de patró colonial entre els pobles, junt amb els de domini d’uns grups socials damunt dels altres –lluita de classes-, és una constant històrica.

Gràcies Einstein. Gràcies Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC i un dels primers científics de l’estat a adoptar les teories d’Einstein, per haver-lo convidat i per donar-li a conèixer, a un home tan preclar, la nostra realitat com a poble.

En el pensament de l’Artificier, s’acorda raó i follia, el nou i el vell, com diria el poeta J. V. Foix.


No hi ha comentaris