DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: J. V. Foix

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2ª part). A propòsit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un camí singular i únic… “La Punta” de la població de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Dèiem en el post anterior d’aquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.

Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que  presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…

S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit-  en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?

També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…

Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu  de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!  I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.

Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries,  hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.

Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva,  en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.

I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’ànim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Si tot, tot això, que dèiem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinestèsia lúcida que… És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. “… Una enorme obertura cap a l’immens. 

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… És que estem treballant dins el mètode de la suspensió còsmica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fenòmens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consciència no són fruit només de l’atzar, sinó que també poden reproduir-se voluntàriament. I això, que ens pot semblar sorprenen, ho sap íntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel·latiu com a sinònim d’artista, i, també, en el sentit més ampli creatiu, sigui en el camp artístic, filosòfic, científic o tècnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.  Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il·luminació creativa, altrament dita inspiració, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduració, perquè hi ha actituds voluntàries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit humà.

Hi han estímuls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consciència. I no ens referim aquí a l’ús de drogues específiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofrença en situacions de dolor inguarible. Ens referim a estímuls menys productors de danys i de dependències.

Ens pot acompanyar una música dèiem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les vivències que ens proporcionen les obres artístiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens  pot ser enormement productor d’un estat d’ànim creatiu una solitud i un silenci cercat voluntàriament, o també una trobada grupal desitjada. Una pràctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentració contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del món, desconnectar-nos dels mòbils i altres instruments de comunicació, lliurar-nos de les nostres responsabilitats momentàniament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…  Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’algú que ens inciti al desig… Una presència en l’absència…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a més, els processos de descoberta creativa, són els mateixos en totes les disciplines, perquè més enllà de la diversitat dels coneixements treballats, allò que dóna unitat als processos de la descoberta, són les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra ànima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensió més transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creació artística es construeix de la mateixa manera que la creació científica.

Aquí hi podríem afegir el coneixement aportat per les tècniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones elèctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freqüència. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freqüència de 4-7,99 Hz, són les que es donen en l’estat de consciència que hem descrit, un estat de percepció que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiració d’idees i de solucions creatives, i també, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execució. Es donen d’una manera natural sovint després d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freqüències Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada després d’unes hores de són profund. J. V. Foix deia que en aquella hora és quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com dèiem es donen sempre en aquest trànsit estrany de la vida humana a un mistèric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi bé mai la resolució d’un  problema és el resultat d’una gestió lògica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no és té pas sempre un accés immediat ni fàcil. I és clar, ens recorda també que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educació  i la pressió social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precaució, si bé amb fermesa…

Moltes més coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un clímax d’expansió, de plaer i de passió, perquè la joia més profunda que pot experimentar l’home, és la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o intèrpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicació lacerant i obsessiva fins a l’extenuació, la feinada d’una obra que en el fons dels fons és totalment gratuïta i generosa.

I encara més, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producció de coneixement, la selecció de llocs de treball, la valoració curricular. Ens diu que les descobertes creatives no són pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perquè aquells no escauen al joc necessari a la invenció. Moltes vegades les troballes són fetes per “ingenus naïfs” perquè han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla també de que “el meravellós” afavoreix la descoberta creativa. La creació artística, igual tècnica o científica, és un fenòmen tant afectiu com intel·lectual. És perquè el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociació.  Tota descoberta creativa neix d’una comparació de dos conceptes, de dos teories, de dues experiències diferents. Provocar la comparació afavoreix les descobertes. De fet  es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment analògic, en canvi, amb la seva mecànica  tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els límits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mecàniques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa també en el terreny artístic i per descomptat en els altres terrenys, i això per quatre raons principals. El grup permet la conjunció de coneixements, la conjunció d’estratègies de raonament, la conjunció de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunció dels experts que tenen molts coneixements i dels naïfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aquí podríem referir-nos al grups teatrals o d’arts escèniques en general, el projectes artístics que requereixin treballs en equip, i tal volta també, als conjunts instrumentals dins la música.

Hi ha un corol·lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perquè tot això ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador artístic, l’artificier, presenta uns paràmetres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi només a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevació i al nou, perquè ell ha de conjurar els seu estats anímics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perquè aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel·lacions que tots tenim dins el nostre esperit, però que només a ell no li esta permès d’apagar-les, i té el deure sagrat d’agitar-les, per dir al món que som vius i d’una matèria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité. Paris : Entreprise moderne d’édition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix títol part (1) dins d’aquest blog.

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA HAN EIXIT UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

J.V. Foix

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT, EL DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, un estol d’ocells d’un plomall virolat van folgar invisibles pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer que, com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades, on hom hi podia llegir en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta  il·lustre J. V. Foix i la seva obra.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem el nom i les lletres convulses que agitades fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits  capaços d’expressar l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem pel nou i enamorats com ens sentíem del vell, els assistents, vàrem contemplar cofois i sense sorpresa com planaven en nous alfabets, tot de combinacions possibles que varen fornir els incommensurables escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou i sempre al toc de confoses i aleatòries campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem fragments de memòria que embadalits recitàvem ressonants en el nostre silenci interior. Fits els ulls a les finestres airívoles, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, fornien ombres i formes estranyes al cel nebulós de tardor. Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, es va destapar una placa on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”, i, aleshores, hom no podia deixar de recordar el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) mentre (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, però, tots veiérem passar Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte excels que la Fundació que du el nom del poeta ens va glorificar: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte conduit per Margarida de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, han fruit del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, i també, punt de trobada, lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?

Fontdenvern

NO EN DIGUEU NACIONALISME DEL CATALANISME… ENS VA ADVERTIR ALBERT EINSTEIN JA L’ANY 1923

 

Albert Einstein, en una imatge publicada al diari ARA, on parla d’aquesta afirmació (edició de diumenge, 3 de març del 2013, pàg. 15)

     Hi ha un fort ressò de campanes dins la petita cambra envidriada. L’Artificier, que seu en la seva vella cadira d’olivera de remembrances pairals, observa com en són d’útils encara aquests sistemes de comunicació de tan antic temps, com acompanyen i ens marquen encara la vida en els llocs on es fan encara oïbles, com ens uneixen harmònicament ciutat i natura.

Immersos com estem en la nova i per avui “sorollosa” societat digital, sobta encara pensar que algú pugui encara pautar els espais del  temps pel martelleig damunt un metall treballat. Res a dir, tanmateix de la nova societat digital, perquè també té les seves simplicitats, les seves porcions harmòniques, com ara ho són els repics de les campanes. Que l’espai , ara, se’ns hagi multiplicat, connectat i creat en unes dimensions inesperades ja estava contingut en l’esperit de qualsevol artista romàntic. Res a dir per tant.

Sí, però, vol l’Artificier, després de la lectura parsimoniosa en el seu espai, alertar sobre l’ús de les paraules i del seu enorme poder, de com en són d’esmunyedisses en el seu camp semàntic.

Quan l’any 1923 Albert Einstein va descendir del tren a l’estació de França de Barcelona, i per una imprecisió no aclarida, no fou rebut per ningú malgrat havia estat convidat per la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, ja va advertir-nos que no anomenéssim nacionalisme al catalanisme, després de dir-nos que ja ens entenia, i va estar premonitori respecte a l’avenir.

Però no hem après la lliçó. El polític català Josep Rull es desperta ara tot definint el seu partit, CDC, de nacionalista. Que no n’hem tingut prou de patir històricament el nacionalisme castellà i després l’espanyol, és pregunta el nostre personatge d’aquest blog, Brutus “el murri” amb la seva conversa permanent amb l’Artificier? Què no n’hem tingut prou dels resultats d’una determinada concepció d’aquest nacionalisme a nivell europeu i mundial es pregunten tots els contertulians de les recurrents trobades prop de Roma entre els afins i heterònims de l’Artificier?

Si us plau, no ens faci por parlar amb els veritables termes. Aquí hi ha hagut un procés de tipus colonial ja des de fa ben bé, com a mínim, quatre segles, i el terme que li correspon és independentisme i no pas nacionalisme. Sols així ens podrà entendre el món, sols així podrem trobar multitud de semblances, perquè des de que el món és món els conflictes de patró colonial entre els pobles, junt amb els de domini d’uns grups socials damunt dels altres –lluita de classes-, és una constant històrica.

Gràcies Einstein. Gràcies Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC i un dels primers científics de l’estat a adoptar les teories d’Einstein, per haver-lo convidat i per donar-li a conèixer, a un home tan preclar, la nostra realitat com a poble.

En el pensament de l’Artificier, s’acorda raó i follia, el nou i el vell, com diria el poeta J. V. Foix.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén