DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'J. S. Bach'

Mar 29 2015

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Posted in Del quotidià |

Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona

 

         Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plàstics,  escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sí, a l’ombra de les noves tecnologies informàtiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trànsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials més desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen així vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artístics d’abans. Això  pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi número 1 del clave ben temperat de J. S. Bach.  En un inici voluntariós, seqüencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que és un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condició humana. Així ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la música, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès també a les invariants còsmiques de la vida.  La proporció aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destí, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’ànima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humà, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als déus,  ens hauríem mort de fred. Però prou de divagació filosòfica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carilló trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,  amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisió de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…  desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i…  “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I és torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efímer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu ací el Preludi número 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretació de Josep Vicens i Busquets.


No hi ha comentaris

Gen 05 2012

De palaus redescoberts a la ciutat dels prodigis o de Svetlana Tovstukha, violoncel·lista.

Posted in Del quotidià |

Svetlana Tovstukha en una actuació recent a la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

 

A tots els que assistiren al concert de Svetlana Tovstukha al saló noble del Palau Gomis Barceloní el 26 de novembre de 2011, seu del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern)

Fou per a l’univers probablement un dia qualsevol, un dia de novembre, quan per mor d’unes pluges intenses encara verdejaven algunes fulles en els arbres caducifolis de la ciutat. Fou quan en l’esplanada del parc central de la ciutat una imatge bellíssima de marbre de blanc impol·lut s’estremia ja  a la baixa llum de la tarda, caiguda en un moviment desconsolat[1]. Fou quan ens endinsarem en la feixuguesa i en l’acollidora majestuositat dels vells carrers dels grans carreus de pedra de Montjuïc, amb noms fets d’oficis o de llocs, de referència precisa, si bé avui, ja d’enigmàtics sons i desconeguda significança: Corretger, Sabateret, Cremat xic, Rec comtal, Flassaders, Montcada, Barra de ferro…

Tot això s’esdevingué en la metamorfosada situació que dóna a la ciutat un dissabte al vespre, arran d’un finíssim creixent de lluna en el cel net, d’una fresca ja quasi hivernal, quan hom somou l’efímera esperança del tot és possible encara. I fou aleshores quan, l’Artificier, va entrar al vell palau de nou redescobert.

Que la característica dels antics palaus barcelonins sigui l’austeritat de les seves vistes exteriors, és a dir, de les seves façanes, era ja prou conegut pels viatgers que, com Alexandre de Laborde, nascut a Paris, visitaren la vella ciutat portuària a finals del segle XVIII principis del XIX. Que uns fins vergers o jardins -avui desapareguts i inimaginables- es trobessin quasi amb la mateixa extensió ran dels palauets, fou una característica de la ciutat remarcada ja per Laborde, que a desgrat de la ciutat posterior anaren desapareixen.

Avui costa d’imaginar, en aquest teixinat espès de carrers i construccions, la ciutat descrita pel viatger parisenc. És per aquest motiu que hom no espera trobar dins aquesta ciutat d’avui un espai amb tanta volumetria com la sala noble del Palau Gomis, restaurada recentment i amb un resultat tan màgnific, la qual acull l’actual centre d’activitats del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) que ocupa pràcticament tot l’edifici, llevat d’algunes dependències que havien acollit una petita institució educativa digníssima, de nom Bel·larmí, de nobles ressonàncies Hölderlinianes, i que poca gent coneix; i també, creiem el que també fou el darrer reducte de la casa d’una dama noble de la Casa de Savoia, la sra. Campà, morta no fa pas gaires anys i a les exèquies de la qual, celebrades a la contigua església de Santa Maria del Mar, “La Catedral del Mar”, hi assistiren tots els membres actuals de la nissaga nobiliaria.

La noblesa arquitectònica dels espais obliga a un capteniment, a una adaptació, consonant en les persones que no pateixen d’una impermeabilitat envers l’entorn. I és així com la sala noble del vell Palau Gomis Barceloní obliga,  i recull alhora, allò que en cada un de nosaltres és l’amatença i el desig d’ennoblir-nos també d’acord amb el conjunt arquitectònic.

Conscients de la joia de disposar d’un bell saló tan perdut fins el dia d’avui, la institució que el posseeix ho dignifica encara més amb unes “soirées” o capvesprals plenes d’encert i encís, malgrat el dur abaratiment del món contemporani que ens envolta. En una iniciativa fora del corrent invita a un prodigi, la violoncel·lista russa Svetlana Tovstukha, ja veritable prodigi en la infantesa a la seva ciutat natal de Kazan, perquè interpreti, ni més ni menys, les suites de J. S. Bach números 1, 2 i 3, redescobertes per Pau Casals.

Encimbellada per un petit cadafal la bella figura femenina de Tovstukha, quasi tímida, quasi fràgil, arrenca amb una força i plenitud corprenedora el preludi de la Suite nº 1 en Sol major amb una interpretació madura i profunda, gairebé paladejada amb lentitud respecte a altres interpretacions famoses, sense concessions a efectes de virtuosisme tècnic, perquè aquest ja s’ha assolit internament; i en un tocar serè que comprèn la música del tot miraculosa de J. S. Bach, va desgranant els divuit moviments que componen aquesta meravella que consola l’esperit, sense ni un bri de cansament, ni d’acceleració adaptativa a la presència d’un públic respectuós, però potser no massa entregat per sorprès.

Es diria que en el llarg i ample viatge a que ens aboca l’obra de Bach i la magnífica comprensió de la violoncel·lista que ens l’actualitza a la perfecció, hom sent, en el bell saló noble del Palau Gomis, com es conjuguen les aparences amb la substancialitat, les belles formes amb l’instant viscut, en l’ara concret, la finitud de l’ara amb la infinitud del sempre, on la suavitat aromàtica i gustativa d’un te ofert en taules ben parades, amb pastes suculentes, per la consciència exquisida de la institució convocant, escauen plenament al moment viscut. Moment a tocar de proximitat a la dona exultant nascuda també com Bach un 31 de març, i nascuda l’any mateix de la mort de Casals –el revolucionador del violoncel-. Fets que en la voluptuosa i mistèrica voluntat de l’univers no deixen indiferent aquell que, com l’Artificier, reprèn cada dia en la ignorància d’un gran infinit, en la intuïció d’un gran inconscient.

La ciutat, les ciutats, són plenes de prodigis!


[1] L’Artificier es refereix a la peça escultòrica el Desconsol, de Josep Llimona, situada al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona.


1 comentari

Des 26 2010

QUÈ POT ÉSSER UN HOME PER A UN ALTRE? (1a part)

Posted in General |
 
"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volguérem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel·len a la intel·ligència de les paraules per les quals construïm el món, el nostre món.

Volguérem aclarir l’incoercible periple de la significança del que pot ésser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d’un lloc únic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblança i versemblança del real, sense la pressa del moment efímer i breu, i alhora, en el límit d’un espai-temps per fornir-nos l’esperó necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibló que ens empeny a una resolució que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i doblement, també, aquella absència del neguit de la pressa que fa que, després d’una primera cadència temporal, hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta que desvetllen l’instint de cacera de l’home en l’arrencada, i el disposi ja no tant a l’esperit pel profit, ans a deixar al lloc estàtic d’una taula tot allò que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores,  ja lluny d’una primària espontaneïtat feta de tot allò que hom rep al llarg dels dies del món sorollós, i ben a prop del que ja està amarat en ell mateix, l’home esdevé una encalmada seqüència, d’on li revé, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix una forma més autèntica d’ell mateix, un pensament més lliure de l’encadenament anterior… i, ara, serè albira uns pensaments o uns silencis més entenedors a la seva pròpia sang .

I volguérem una avinentesa única i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora, i…  construírem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasió a imatge i semblança de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de René Magritte “L’empire des lumières“, una casa per a un diàleg, per a una palestra, enderrocada amb el mateix temps rècord que el de la seva construcció després de la fi del diàleg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucció del palauet on hi tingué lloc el bell diàleg.

El temps, un temps d’hora baixa per a l’inici, d’un capvespre lluminós ple de reflexes encisadors i enigmàtics, fins a l’hora en què ha de néixer la llum freda d’un matí de febrer mediterrani.

Els actors, un titellaire vençut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriuà, amb la seva multiplicitat de veus, fetes amb llengüeta o estrafent  el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vienès, diplomàtic, poeta i dramaturg -una rara i no pas casual associació d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successió; l’escriptor seriós Amadeus Severinus de rara datació històrica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” però no pas Johannes de Vincennes que decididament no és la mateixa persona segons les confirmacions més recents; i, Diotima, la Diotima Socràtica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, així com la pianista Martha Argerich interpretant a tot hora i sense pausa, en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el saló central de la casa.

Què pot ésser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes lamparetes encenen llums amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen el paviment hidràulic, alhora que una imprecació a la terra i a la força del pensament hi és enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Què pot ésser un home per a un altre? : l’angèlic llop que és un demoníac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o bé cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capaç d’una gratuïtat i generositat que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat de la defensa personal més arrauxada.

Diotima .- La necessitat, però en allò humà també, la possibilitat. Vet ací el dubte, vet ací la nostra llibertat, dins el destí que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Només el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte és ara present, tanmateix, hi plana suaument  amortit el so del piano que  vertebra els sentiments del cor i des-estructura l’ordre il·lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?


1 comentari