DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'György Lukács'

Ago 01 2009

D’ALLÒ QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

Posted in General |

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

 

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

 

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

 

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

 

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

 

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.


No hi ha comentaris

Jul 12 2009

EL MEU RICARD. Un homenatge pòstum fallit.

Posted in Del quotidià |

absalvat25030942.jpg

Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009) feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES

 

 

Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcció d’artificis a que sotmet la seva pràctica, l’Artificier, per a conèixer més bé el real, com ell afirma, i en la visió oberta d’uns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a l’acte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val l’excusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.

 

Arrenglerats en el racó de l’amfiteatre de la sala d’actes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per l’afany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuïtat primera a la perplexitat després, davant d’un acte tan maldestre. Haguéssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opció per no caure en l’error o sospita d’aquells altres, també, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, després d’una petita confessió de la poquesa de l’esdeveniment a Neus Salvat i Ferré -germana de Ricard- present en l’acte i única persona a la que per amistat varem voler saludar al final de l’acte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il·luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignació estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins l’esclat educat d’avui.

 

Per què un homenatge en un lloc públic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. György Lukács en uns escrits de joventut –que ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ágnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : “Ha mort algú. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a l’altre, per algú, per al qui n’era més a prop o del tot estrany? Els va ésser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida d’algú, a la vida real d’algú? ¿O fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament d’ací cap allà? ¿Només el trampolí que engega algú a un lloc o altre? ¿Només el mur solitari per on s’enfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa  res per algú, què, doncs, com i de quina manera? ¿Pel pes i essència, per la seva manera d’ésser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ésser un home per un altre?.”[1]

 

 Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte, a més, perquè el títol tan deliciosament subjectiu com el de “El meu Ricard” així ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Àngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qüotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que més enllà del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebé tot el possible. Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte. I, doncs, d’acord, no podíem apel·lar a l’horror que ens colpeix, però…

 

Ni una sola fotografia presidint l’acte per establir una mínima connexió amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentació en PowerPoint avui disponible per qualsevol institució, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com l’acte d’un col·legi, ni un sol acte artístic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la família i pels qui l’estimaren en vida.

 

Un homenatge demana fer comprendre l’home del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un màgic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica més savis.  D’això en sap molt el teatre, d’això en sap molt l’art, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, ací i arreu, dins l’alta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel·ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sí, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència d’ascesi, l’ascesi necessària per a l’exigència de sentir-se veritablement home dins l’eternitat.

L’Artificier
i
Josep Vicens-i-Planagumà

[1] Lukács, György (1910). Die Seele und die Formen : L’ànima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.


No hi ha comentaris