DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Edip'

Oct 31 2011

EL BÍBLIC JOB, de nou i sempre.

Posted in General |

Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I és així com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonàncies magnífiques: Bellesguard, un nom que prové de l’indret on Martí l’humà -darrer rei català- passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pàgina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessió recurrent en l’esfera del pensament, la intuïció i el sentiment humà: l’existència del mal, del dolor humà, i de la sofrença de tota manifestació de la vida. Una cerca àvida el portà a la frase següent del text bíblic: “Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb déu. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destí? I quina proporció de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderós Destí o Déu o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, és molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bíblica de l’antic Testament, i ho és, sobretot, perquè Job és innocent i els seus turments són difícilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job són fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat més vil, i del litigi entre Déu i l’Acusador – s’ha d’entendre Satanàs-. Per sort, el lector empàtic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, solució molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opció que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un Déu el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats més perverses, el vassallatge del seu súbdit que al capdavall és, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradició judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narració no es tanques en fals, és a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuït i falsament consolador dins -fins i tot- la tradició bíblica de l’Antic Testament …aleshores, aquest déu bíblic seria encara més profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningú es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o més ben dit tothom pressuposa que qualsevol humà és innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del Destí en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuós, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip és un home virtuós, noble resolut a la veritat i a la justícia, i en canvi el seu destí és tràgic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, així com la felicitat, és inherent a l’ésser humà i a la vida, i no és pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, més enllà del petit camí, petitíssim camí, que la voluntat humana deixa per a la decisió vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiós com aquest text ens allunya més del pensament bíblic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmació es podria representar tota una tragèdia grega, perquè està més a prop de la concepció tràgica del món grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelació secreta als homes, que de la visió judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.


No hi ha comentaris

Ago 19 2009

DELS CONFLICTES, LA PAU.

Posted in General |
rc00_lacarregab1.jpgLa càrrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte és inherent a la vida, caldrà que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i és un fenòmen normal, quotidià de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualització perpètua, per l’acció insidiosa del quotidià, podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, també, per efecte de la seva repetició -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus més originaris sentits. És així com les paraules: amor, solidaritat, tolerància, democràcia, justícia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acció continuada del temps i per l’acció continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un débris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fàcilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersió pot fer-se encara més punyent si tenim en compte que les paraules són signes lingüístics i per tant arbitraris. La imatge acústica dels mots, és a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acció inadvertida de la repetició balafiada o bé per l’acció, diguem-ne advertida, de la seva manipulació prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humà individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessió i la distribució dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansió; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinàries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indústria armamentística; les accions gratuïtament antisocials humanes, com a característica de la modernitat humana, la banalitat o gratuïtat en l’acció malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de població; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmació personal en els líders socials; el domini ideològic antidemocràtic a través de la manipulació; la robotització creixent dels sistemes d’organització i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansió egocèntrica en les esferes personals; … Però també, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del món menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evolució de les malalties i finalment per la interrogació màxima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessàriament una derivació o resolució cap el nihilisme, cap a la incomprensió, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva més cruenta forma d’expressió col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acció també lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diàleg i la negociació; i que no només volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans també proporcionar-los els mitjans per a una participació en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. Caldrà aquí, però, com en tota activitat humana, mesurar bé la ratlla justa dels límits humans, allò que pertocarà a la necessitat i allò que pertocarà a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clàssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destí, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “déus eterns”. Perquè en les múltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustració: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de Sísif, l’injust destí d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessària o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsió del Paradís o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educació per la Pau per a tot el món, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisació per a titelles que és la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerància, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educació diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensió intel·lectual, pura i dura, a través d’uns programes docents, sinó mitjançant els únics procediments pels quals aprenem i ens fem més savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que només pot donar-nos l’experiència artística i/o mística, no pas la fredor, ans la seducció i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas únicament d’una visió objectivada, ans sobretot, aquella que ens és compresa a través d’una prèvia aproximació subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 


No hi ha comentaris