DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Cronos'

Feb 27 2017

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

Posted in General |
escanear0001

Edició bilingüe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versió de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

          En l’efervescència tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comença…  Lorsque, par décret des puissances suprêmes, / Le Poète apparaît en ce monde ennuyé, / Sa mère épouvantée et pleine de blasphèmes  / Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en pitié: /(…)  I contempla, amb el pas vertiginós dels seus anys, com aquesta concepció del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat més clara, més escaient, més acordada a la immensa consolació/desolació que n’és la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat Bénédiction, com una força d’obscuritat romàntica, d’irresistible i encisadora avinença a una ànima jove que se sap encara sense forma…

Si, després, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irrisòria i alhora sàvia de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses,  i amb elles s’esdevé el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageració romàntica, i tot cau en l’oblit d’aquella força obscura, d’irresistible i encisadora atracció.

Però la personalitat de l’artista és obstinada. Té retorns i agitacions particulars que són recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al·legòrica del comte Arnau. I recordi’s, també, la laceració permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adreça cap a un desig quimèric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastròfiques. I és aleshores, només aleshores que la condició maleïda del poeta pren forma, és quan el poema Bénédiction torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva força, i la seva part o porció indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta francés, de la condició del poeta com a maledicció, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gaubança pels tels interiors de l’home que ha triat el camí de la quimera. D’aquest home que és poeta, Baudelaire el consola tot dient… Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant déshérité s’enivre de soleil, / Et dans  toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condició de sofrença era l’altra nansa de la seva existència  gai comme un oisseau des bois. (…)  Si alimentava ja el seu viure… era perquè ell sabia que Déu donava la sofrença com un diví remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa.. Ja sais que vous gardez une place au Poète  / Dans les rangs bienheureux des saintes Légions, /(…).

Però a aquesta visió del món plena de metafísica dins la qual transcorregué la infància i la joventut del nostre home de present, li sobrevingué una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada munió d’ésser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metafísica i l’arribada d’una intrusa dins la història del pensament humà, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagués pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narració ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Marià Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la mà, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quimèric.


No hi ha comentaris

Set 21 2015

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

Posted in General |

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)


No hi ha comentaris