DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Charles Baudelaire

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’ànim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Si tot, tot això, que dèiem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinestèsia lúcida que… És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. “… Una enorme obertura cap a l’immens. 

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… És que estem treballant dins el mètode de la suspensió còsmica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fenòmens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consciència no són fruit només de l’atzar, sinó que també poden reproduir-se voluntàriament. I això, que ens pot semblar sorprenen, ho sap íntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel·latiu com a sinònim d’artista, i, també, en el sentit més ampli creatiu, sigui en el camp artístic, filosòfic, científic o tècnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.  Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il·luminació creativa, altrament dita inspiració, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduració, perquè hi ha actituds voluntàries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit humà.

Hi han estímuls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consciència. I no ens referim aquí a l’ús de drogues específiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofrença en situacions de dolor inguarible. Ens referim a estímuls menys productors de danys i de dependències.

Ens pot acompanyar una música dèiem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les vivències que ens proporcionen les obres artístiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens  pot ser enormement productor d’un estat d’ànim creatiu una solitud i un silenci cercat voluntàriament, o també una trobada grupal desitjada. Una pràctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentració contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del món, desconnectar-nos dels mòbils i altres instruments de comunicació, lliurar-nos de les nostres responsabilitats momentàniament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…  Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’algú que ens inciti al desig… Una presència en l’absència…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a més, els processos de descoberta creativa, són els mateixos en totes les disciplines, perquè més enllà de la diversitat dels coneixements treballats, allò que dóna unitat als processos de la descoberta, són les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra ànima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensió més transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creació artística es construeix de la mateixa manera que la creació científica.

Aquí hi podríem afegir el coneixement aportat per les tècniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones elèctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freqüència. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freqüència de 4-7,99 Hz, són les que es donen en l’estat de consciència que hem descrit, un estat de percepció que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiració d’idees i de solucions creatives, i també, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execució. Es donen d’una manera natural sovint després d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freqüències Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada després d’unes hores de són profund. J. V. Foix deia que en aquella hora és quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com dèiem es donen sempre en aquest trànsit estrany de la vida humana a un mistèric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi bé mai la resolució d’un  problema és el resultat d’una gestió lògica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no és té pas sempre un accés immediat ni fàcil. I és clar, ens recorda també que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educació  i la pressió social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precaució, si bé amb fermesa…

Moltes més coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un clímax d’expansió, de plaer i de passió, perquè la joia més profunda que pot experimentar l’home, és la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o intèrpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicació lacerant i obsessiva fins a l’extenuació, la feinada d’una obra que en el fons dels fons és totalment gratuïta i generosa.

I encara més, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producció de coneixement, la selecció de llocs de treball, la valoració curricular. Ens diu que les descobertes creatives no són pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perquè aquells no escauen al joc necessari a la invenció. Moltes vegades les troballes són fetes per “ingenus naïfs” perquè han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla també de que “el meravellós” afavoreix la descoberta creativa. La creació artística, igual tècnica o científica, és un fenòmen tant afectiu com intel·lectual. És perquè el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociació.  Tota descoberta creativa neix d’una comparació de dos conceptes, de dos teories, de dues experiències diferents. Provocar la comparació afavoreix les descobertes. De fet  es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment analògic, en canvi, amb la seva mecànica  tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els límits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mecàniques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa també en el terreny artístic i per descomptat en els altres terrenys, i això per quatre raons principals. El grup permet la conjunció de coneixements, la conjunció d’estratègies de raonament, la conjunció de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunció dels experts que tenen molts coneixements i dels naïfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aquí podríem referir-nos al grups teatrals o d’arts escèniques en general, el projectes artístics que requereixin treballs en equip, i tal volta també, als conjunts instrumentals dins la música.

Hi ha un corol·lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perquè tot això ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador artístic, l’artificier, presenta uns paràmetres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi només a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevació i al nou, perquè ell ha de conjurar els seu estats anímics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perquè aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel·lacions que tots tenim dins el nostre esperit, però que només a ell no li esta permès d’apagar-les, i té el deure sagrat d’agitar-les, per dir al món que som vius i d’una matèria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité. Paris : Entreprise moderne d’édition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix títol part (1) dins d’aquest blog.

DEL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de Çirali a la província d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Pujàvem peus descalços pel mont Quimera prop de la població de Çirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sabíem del relat mitològic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel·lerofont, muntat en el seu cavall alat Pegàs, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueològic de Florència ens venia a la ment i també la imatge icònica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produït.

Pujàvem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, algú havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L’envoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que  coronava tot el camí i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que començava a espurnejar ple d’estels.

Pujàvem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d’altres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esforços de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores càlides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del camí. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a ésser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lleó, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’alça a prop de venturoses platges, com un immens balcó al mediterrani.

Pujàvem els rudes esglaons i el pedregar relliscós amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingué la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensió  quan ja veiérem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col·laborava amb la vermelló de les diminutes flames que ara i ací prenien força. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent altívol sense vegetació on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi podíem imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Pegàs -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furiós exhalava amb força. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensió, i, a sota, la fúria dels moviments i els ràpids girs de la bèstia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnació de les forces físiques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volcànicament, manifestant-se en lluita contra la intel·ligència i l’argúcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l’humà només hi pot triomfar per l’argúcia i l’enginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la força aspriva i brutal descabdella la situació a favor de l’humà. Aquesta fou l’arma de Bel·lerofont també. Un arpó que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perquè es fongués amb el seu mateix foc abraçador i penetres pel cos de la bèstia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aquí el relat. El millor relat metafòric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ciència podrà fer… Aquí la ciència haurà de cedir sempre. I tanmateix, la ciència, és a dir, el saber experimental, és qui haurà fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, és a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’argúcia, l’enginy, que ha permès la victòria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat escènica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d’aquell món entre occident i orient camí dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi érem, el cansament, la pèrdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l’imprescindible-, el despullament de l’ànima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Algú dels presents va voler explicar la causa d’aquells focs en el pendent rocós per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N’havia llegit el seu origen: l’existència de gas metà a l’interior d’aquella muntanya que a l’eixir per les escletxes formades per la mateix força del gas, des de temps immemorials, s’encenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil·lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gestió per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esvaïment d’una boira interior que es delia per una explicació més mitològica, més propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’ànima adulta més cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel camí de les analogies i el joc amb les metàfores. I per tant, pel cantó del mite, del mite com a mite, és clar, no com a realitat sense més. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

És aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficció que no oblida però la seva aparença, i que tanmateix pel rerefons mistèric de la vida revela inesperadament, insòlitament i a balquena, la plenitud i l’ampliació de la nostra percepció.

L’aparença, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparença que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que són ficció conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experiències que no és produeixen més que en la nostra imaginació, amb la col·laboració, això sí, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra artística, sigui musical, plàstica, dramàtica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparença, aquesta és fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt bé Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la tragèdia titulat La visió dionisíaca del món (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; sols quan aquest sentiment desapareix és quan comencen els efectes patològics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural força guaridora dels seus estats.

Tot això pensàvem en aquella ascensió per terres de l’Antic Món. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cordèlia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot això pensàvem… I, també, com n’és de curiós que el mot Quimera hagi desplaçat el seu significat des de la raresa d’un ésser, que per aquesta mateixa característica és un monstre, a la de creació imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perquè la Quimera, com analogia, com a metàfora, com a experiència de joc, com experiència artística respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement més satisfactori, més profund, que doni més sentit a les nostres vides que no pas allò que en diem la pura realitat. Ens trobem aquí en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen també en una certa porció la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra faç. I per aquesta relació secreta entre l’esperit i la matèria uns líquids cerebrals i unes ones electromagnètiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i físic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres també dúiem les nostres pròpies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Però la monstruosa bèstia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l’home amb els seus músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabulós sobrepassava el front de l’home com un d’aquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d’augmentar el terror de l’enemic.

(…)

Fet curiós a notar: cap d’aquests viatgers no semblava irritat contra la bèstia feroç penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d’ells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperació; sota la cúpula esplinètica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d’un sòl tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que són condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…  I tàctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPLÍREM EL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

escanear0001

Edició bilingüe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versió de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

          En l’efervescència tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comença…  Lorsque, par décret des puissances suprêmes, / Le Poète apparaît en ce monde ennuyé, / Sa mère épouvantée et pleine de blasphèmes  / Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en pitié: /(…)  I contempla, amb el pas vertiginós dels seus anys, com aquesta concepció del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat més clara, més escaient, més acordada a la immensa consolació/desolació que n’és la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat Bénédiction, com una força d’obscuritat romàntica, d’irresistible i encisadora avinença a una ànima jove que se sap encara sense forma…

Si, després, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irrisòria i alhora sàvia de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses,  i amb elles s’esdevé el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageració romàntica, i tot cau en l’oblit d’aquella força obscura, d’irresistible i encisadora atracció.

Però la personalitat de l’artista és obstinada. Té retorns i agitacions particulars que són recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al·legòrica del comte Arnau. I recordi’s, també, la laceració permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adreça cap a un desig quimèric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastròfiques. I és aleshores, només aleshores que la condició maleïda del poeta pren forma, és quan el poema Bénédiction torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva força, i la seva part o porció indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta francés, de la condició del poeta com a maledicció, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gaubança pels tels interiors de l’home que ha triat el camí de la quimera. D’aquest home que és poeta, Baudelaire el consola tot dient… Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant déshérité s’enivre de soleil, / Et dans  toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condició de sofrença era l’altra nansa de la seva existència  gai comme un oisseau des bois. (…)  Si alimentava ja el seu viure… era perquè ell sabia que Déu donava la sofrença com un diví remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa.. Ja sais que vous gardez une place au Poète  / Dans les rangs bienheureux des saintes Légions, /(…).

Però a aquesta visió del món plena de metafísica dins la qual transcorregué la infància i la joventut del nostre home de present, li sobrevingué una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada munió d’ésser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metafísica i l’arribada d’una intrusa dins la història del pensament humà, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagués pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narració ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Marià Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la mà, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quimèric.

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (I)

Taller de L'Artificier

Taller d’artista. Foto de “L’Artificier : petit espai de creació” al Palau Mercader de Barcelona

A D. Sam Abrams, per la seva magnífica interpretació d’Ash-wednesday – Dimecres de cendra, de T. S. Eliot, en el 50è aniversari de la mort del poeta. Amb la seva lectura-interpretació va saber mostrar el mètode que aquí s’explicita, en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès a “LaGaleria” el 24 d’octubre de 2015.

Que un estat d’ànim una mica febril allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Ens pot acompanyar una música. Avui, diria, els treballs pianístics de Maurice Ravel, demà qualsevol altra meravella. En aquest punt del nostre inventat calendari,  és fàcil tenir a mà -en el no lloc d’Internet- a qualsevol hora i a qualsevol lloc, les millors interpretacions musicals que honoren aquest trànsit estrany de la vida humana a un mistèric i desconegut univers.

Hom diria que en aquest punt de la nostra breu consciència, en aquest estat arraulit i altra volta paradoxal, per, alhora, obert a l’infinit, en aquest estat de fragilitat immensa, una possibilitat inaudita ens queda a tocar. És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. ” (Versió de Xavier Benguerel). Una enorme obertura cap a l’immens. També, aquí, un jove Artificier va anomenar aquest torrent immens aplegat amb aquella interrupció de tot : “còsmica suspensió”.

Un vell, vellíssim, Artificier, anomena, encara ara, el seu mètode de treball, el mètode de la suspensió còsmica.

Fontdenvern

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)

DE L’EMBRIAGUESA BAUDELAIRIANA

baudelaire2.jpg 

Una de les darreres fotos de Charles Baudelaire dedicada al seu editor Malassis
(extreta de La maquina del tiempo)

 

Beure de les fonts de la terra on encara hi bressolen, en llocs ignots -per sort encara existents!-, aigües que la terra transforma i recicla malgrat totes les contaminacions humanes, totes les gasiveries i maldestres accions humanes, totes les estretors i afanys ridículs d’endreça de la ment humana.

Beure i trobar dins del corpus de tot l’imaginari humà, la font clara de Baudelaire amb una reivindicació de la veu pura de la embriaguesa. Una reivindicació que sobta als defensors sempre ben lloats -sens dubte i sense cap ironia!- de tota sensatesa i serenitat, i alhora no sobta gens, si hom coneix l’empremta de l’autor de “Les fleurs du Mal”, i una mica més en profunditat, coneix la natura de la vida i del ser de la condició humana.

És en els “Petits poèmes en prose”, en el poema XXXIII, a on Baudelaire ens assenyala la necessitat d’estar sempre embriacs, i ens en detalla el perquè: “Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre”.

Pel qui s’endinsi despullat de cos, de cor i de ment vers el viure de cada dia i de cada nit, i transcorri sense crosses falagueres, sense les il·lusions de saviesa, i reconegui, com Rabindranath Tagore a “Ocells perduts”, que el misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, sabrà, ni que sigui per un breu instant -i millor que així sigui-, la porció de veritat que conté aquesta afirmació positiva de l’embriaguesa que ens fa Baudelaire, la immensa porció de consolació per al viure que significa, la part de mètode que conté i per la qual li és possible a l’home conèixer més enllà de la raó de la ciència i de la tècnica, perquè aquesta no ens diu prou de la metafísica sempre necessària per a viure.

En una carta del 21 de gener de 1856 adreçada per Baudelaire a Toussenel, s’assimila la imaginació a la “l’intelligence par excellence”, i rere d’ella, ens descobreix tota una teoria obtinguda sens dubte per l’aproximació metodològica que proporciona l’embriaguesa : “L’imagination est la plus scientifique de les facultés, parce que seule elle comprend l’analogie universelle ou ce qu’une religion mystique appelle la correspondance”. Es tracte, però, de la imaginació creativa que hom no ha de confondre pas amb la simple fantasia.

Per l’Artificier, pel qual resa sempre en la seva interioritat la cita de Shiller que com un baix continuo li diu : “Car estic convençut que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, és un acte estètic, i que veritat i bondat només en la bellesa s’agermanen”, aquesta imaginació creativa que estableix correspondències no derivades necessàriament de la raó, només pot obtenir-se per la via de l’entusiasme i de l’aprehensió empàtica, de l’experiència subjectiva de la embriaguesa, embriaguesa d’acció, de pensament, de sentiment… o de vi, de poesia i de virtut, com més us plagui…

“Enivrez-vous”, doncs! Homes de ciència! Lletrats i juristes! sociòlegs i polítics! perquè en la recerca de les possibles relacions entre el tot, sols d’imaginació desbordada s’omple l’alè, i no cal dir els artistes, que haurien de conèixer la via en que Dionís va completar la saviesa d’Apol·lo, com explica Nietzsche en els escrits preparatoris al llibre “El naixement de la tragèdia”. La via de Dionís que no és altra que la de l’embriaguesa.

“Il faut être toujours ivre. Tout est là: c’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront: “Il est l’heure de s’enivrer! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous; enivrez-vous sans cesse! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise.”

   

 

DELS CONFLICTES, LA PAU.

rc00_lacarregab1.jpgLa càrrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte és inherent a la vida, caldrà que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i és un fenòmen normal, quotidià de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualització perpètua, per l’acció insidiosa del quotidià, podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, també, per efecte de la seva repetició -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus més originaris sentits. És així com les paraules: amor, solidaritat, tolerància, democràcia, justícia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acció continuada del temps i per l’acció continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un débris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fàcilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersió pot fer-se encara més punyent si tenim en compte que les paraules són signes lingüístics i per tant arbitraris. La imatge acústica dels mots, és a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acció inadvertida de la repetició balafiada o bé per l’acció, diguem-ne advertida, de la seva manipulació prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humà individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessió i la distribució dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansió; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinàries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indústria armamentística; les accions gratuïtament antisocials humanes, com a característica de la modernitat humana, la banalitat o gratuïtat en l’acció malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de població; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmació personal en els líders socials; el domini ideològic antidemocràtic a través de la manipulació; la robotització creixent dels sistemes d’organització i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansió egocèntrica en les esferes personals; … Però també, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del món menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evolució de les malalties i finalment per la interrogació màxima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessàriament una derivació o resolució cap el nihilisme, cap a la incomprensió, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva més cruenta forma d’expressió col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acció també lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diàleg i la negociació; i que no només volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans també proporcionar-los els mitjans per a una participació en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. Caldrà aquí, però, com en tota activitat humana, mesurar bé la ratlla justa dels límits humans, allò que pertocarà a la necessitat i allò que pertocarà a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clàssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destí, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “déus eterns”. Perquè en les múltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustració: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de Sísif, l’injust destí d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessària o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsió del Paradís o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educació per la Pau per a tot el món, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisació per a titelles que és la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerància, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educació diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensió intel·lectual, pura i dura, a través d’uns programes docents, sinó mitjançant els únics procediments pels quals aprenem i ens fem més savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que només pot donar-nos l’experiència artística i/o mística, no pas la fredor, ans la seducció i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas únicament d’una visió objectivada, ans sobretot, aquella que ens és compresa a través d’una prèvia aproximació subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 

H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia (provocació)

roses0151qi8.gif 

 

 

 

 

H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia.         

 

Què gràcil resulta l’expressió mitjançant la paraula, el gest i l’acció de la immediatesa del pensament i del sentiment en un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè. La naturalitat i la sinceritat sempre haurien d’estar presents en el capteniment de les persones quan el seu esperit no té la impermeabilitat com a norma, quan les seves interaccions amb l’entorn es barregen amb la seva subjectivitat tot donant fruits melodiosos, fruits d’un capteniment humà que dialoga amb autenticitat i varietat.

Però, senyores i senyors, quan un esperit no té la gràcia d’un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè, quan les seves interaccions amb l’exterior no produeixen cap moviment interior, quan… (potser perquè les vicissituds de la vida personal, social, o de voluntat de la destinació còsmica, no han donat a aquesta criatura aquest bé tan escàs entre l’espècie humana… ) si us plau, és de pregar que se n’estigui de la naturalitat i de la espontaneïtat.  És a dir, que en certa mesura sigui fals o més ben dit que sigui hipòcrita.

Sí, sí, han estès bé, que sigui hipòcrita si us plau!. Comprovaran com la hipocresia pot ser un veritable vehicle per a transformar la seva personalitat… perquè a còpia de fer el fals, l’esperit que no és noble és perdrà en la més insondable perversió, o bé, i ací hi ha l’ideal de la situació, aquest mateix esperit, a còpia de modificar la seva conducta assolirà aquell bé tan preuat del qual en vol fer gala pública.

NO HO DUBTI, SI VOSTÈ NO HA ASSOLIT AQUELL ESTAT DE GRÀCIA, O JA SENSE EUFEMISMES : SI VOSTÈ ÉS UN BÈSTIA, SI US PLAU, US HO PREGO, SIGUI HIPÒCRITA.    

– Hypocrite lecteur, – mon semblable, – mon frère! *

 

* Au lecteur / Les fleurs du mal, Ch. Baudelaire

 

Brutus “El murri”

(Brutus, anomenat “el murri”, és famós per les seves màximes que li han causat molts enemics. Fart de tanta naturalitat i espontaneïtat va etzibar aquest minúscul discurs en el transcurs d’una conferència realitzada a Roma,  dins un congrés filosòfic sobre “Il concetto da verità in la postmodernità”) 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén