DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Tag Archive 'Cartes sobre l’educació estètica de l’home'

Ago 13 2018

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Posted in General |

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la música dels concerts d’oboè de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a Tübingen, al land de Baden-Württemberg d’Alemanya,  a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer córrer -al rabent del seu pas- els més fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estança. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels innúmers de la nostàlgia humana.

Potser l’ambient sonor del lloc serà el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estrèpit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasmòdic d’una espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d’algun home en el camí de Ronda que voreja el riu i en el  “blau adorable” s’hi congriï encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afaiçoni units al moment i al lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepció de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l’única realment viscuda que és la que es percep pels camins de la vivència estètica, és a dir,  la vivència de l’art. Tal volta, potser, la vivència de l’u i el tot, o l’u en i amb totes les coses! El Hén kai pàn dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot això cerca avui l’Artificier, després d’un vol ràpid fins a Stuttgart. Un vol ple de ressonàncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d’acció intel·lectual com a via de recerca i treball interior d’una ànima europea, com a turbulències de l’esperit paral·leles a les turbulències atmosfèriques. Tot això, quan l’avió roda ja per terra ferma, després d’un torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperarà una plàcida navegació per  les aigües del Neckar cap a Tübingen -una alternativa de transport particular de navegació fluvial d’uns quaranta kilòmetres propiciada per un amic, dins una petita embarcació pròpia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les gòndoles de Venècia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restarà en silenci, pendent només de lliurar-se a l’instant magnífic en el que l’haurà de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva família dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevarà gairebé a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Però quina importància té per a ell la casa d’un fuster que va viure gairebé farà dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de Tübingen? Què en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc? A què respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perquè segons sembla excel·lís -que així fou- en la construcció de mobles, ans perquè llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d’una posició relativament acomodada, i sobretot, perquè va hostatjar un home il·lustre durant trenta-sis anys en una habitació en forma d’amfiteatre que donava al riu,  en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que és tothora present des de les finestres de la seva estança circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava allí, a casa seva reclòs, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als déus com a font de tan generosa donació.

L’hoste no era pas il·lustre per la seva posició social en el moment en què va viure a casa del fuster. L’hoste representava la ruïna d’un alt, altíssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer biògraf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, més que en un estat de bogeria en un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creació exclusiva del seu món interior, i en oposició total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il·lustre no fou altra que Friedrich Hölderlin, un dels cims més alts de la poesia alemanya de tots els temps.

Hölderlin havia nascut el 1770 a la població de Lauffen, banyada també pel mateix riu, el Neckar. Després d’una formació com a pastor protestant en la qual excel·lí, no va voler exercir mai el ministeri evangèlic. La seva activitat i vocació fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel·ligència, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la música; amb un físic de gran bellesa,  que es presentava amb les formes més amables i d’educació més exquisida, configurava una presència d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un període de gran creativitat artística i intel·lectual, fins que va haver de recloure’s el 1806 a Tübingen on fou ingressat a la clínica del doctor Authenrieth.  Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenesí pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any després fou menat  a la casa del fuster Zimmer, que en tindrà cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

Hölderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revolució Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals polítics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic règim. La regeneració de la humanitat i l’educació del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si bé, amb una visió més pròpia del primer romanticisme alemany, segons com, més revolucionària, ja que per aquesta alta missió no confiava només en la política i en l’Estat, del qual malfia, ans en canvis més profunds i en una transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia. Per aquest propòsit li caldrà una lluita titànica cap els mateixos déus. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, traduït per Carles Riba, on hi diu: …I és que lluitar / com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir. / I compartir la immortalitat, enveja / d’aquesta vida, és també un sofriment.

Aquesta  transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia, la Grècia antiga, fou per al poeta una de les seves més grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland  / Hiperió o l’eremita a Grècia, on diu: Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealització de Grècia i la seva civilització.

Per a Hölderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il·lustrats, la naturalesa, per a ell, era com el senyal més pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga presència del déus a la terra. La seva visió dins la filosofia panteista del món es refermava en el pensament que la natura no és sagrada solament en virtut d’una fundació primigènia, sinó en virtut d’una bellesa que es manté inalterable per sobre de tota categoria temporal , històrica. No oblidem que Hölderlin  fou un autèntic filòsof, coneixedor i admirador de Plató i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiració il·limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educació estètica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a més, cal dir, que fou  company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

Hölderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa és la idea més alta perquè conté totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu més elevat sentit platònic, no pot significar pas res més que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, i que només en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plató a El Convit, que fa dir, per boca de Sòcrates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona sàvia de Mantinea-, Hölderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a través de la seva Diotima de la novel·la Hiperió. Diotima és el personatge de la novel·la que fou la translació literària de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de Hölderlin,  a un desenvolupament més problemàtic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions són les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducció de la seva traducció d’Hiperió-: Si la dialèctica de l’amor, tal com és exposat al Convit, permet una ideal , però clara viabilitat de l’amor per els propòsits consignats -és a dir, la concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix-, a Hiperió presenciem una mena de dialèctica estantissa, sense resolució… Aquest és un dels punt més enigmàtics del llibre, i també, cal dir-ho, de la mateixa vida de Hölderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuació aquella ànima pura, i que el va dur a un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, és  tracta de la poesia, l’educació i la religió.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerarà, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als orígens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educació, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pròleg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer és el pedagog per excel·lència de la Grècia arcaica, també podem considerar Hölderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religió reivindica una mena de religió de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la raó i del cor amb el politeisme de la imaginació i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filosòfica per tal que el poble es tornés raonable, també era necessari que la filosofia esdevingués mitològica a fi que els filòsofs fossin sensibles.

Tot això i més fou Friedrich Hölderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit lúcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de Baden-Württemberg,  per a copsar a través de la força de la paraula, a través de la força de l’art -que és tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva vivència directa- un estat de l’esperit capaç per unes dècimes de segons, amb la intensitat i la força del llamp, de fer viu un moment. 

I tot això just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il·lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aigües, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de Hölderlin a  Tübingen

 

Ara els últims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal·ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der Hölderlin isch et verrückt gwä , és a dir, Hölderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la Hölderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisança corprèn els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,  recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, també, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, només la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Suàvia pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que són a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauració. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases veïnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers són ja al primer pis. Comproven que la porta de la estança de Hölderlin és oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels innúmers de la nostàlgia humana…. 

És certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gairebé cap moble, les parets però són encara ben encalades d’un blanc pur. Només dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier té informació precisa que les cadires són de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per Hölderlin, qui sap si també agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… També el pas apressat a banda i banda d’un home en el camí de Ronda que voreja el riu… i en el  “blau adorable” hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afaiçonarà una unió entre ell, el moment i el lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara és el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba més a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis  sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les notícies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,  mentre declama les cròniques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La notícia parla de la possessió ja del Peloponès per part de les tropes gregues revoltades, i de l’avenç espectacular cap a la independència de Grècia, la lloada Grècia de nou!… L’anhelada alliberació de Grècia… Recordi’s l’Hiperió : Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. L’Artificier llegueix reposadament la notícia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de Hölderlin sigui beneït!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la presència del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava Hölderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experiència. Haurà estat possible de reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’avenç del poble grec cap a la seva independència. Fou el darrer moment d’entusiasme de Hölderlin, que va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de Hölderlin, en aquesta reclusió de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, també pels seus editors, i també, pel mateix primer biògraf, Waiblinger, que hi  mantingué una relació sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resolució de “dissonàncies interiors” -recordi’s aquesta expressió tan pròpia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,  ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la última etapa de la vida, de la vida de l’home més pur, més ideal,  que ha donat la terra. Perquè tots sabem com el món de les idees de Plató, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, altíssim, al qui, no sent un déu, i amb l’únic do de la sofrença, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del món, en l’espai sagrat i profà de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de Hölderlin un feliç oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i ésser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitació del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa és el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

(*) De l’Hiperió de Hölderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
HÖLDERLIN, Friedrich. Hiperió o l’eremita a Grècia. Introducció, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

No hi ha comentaris