DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Ago 08 2015

D’UNA CERTA “ARISTOCRÀCIA DE L’ESPERIT” (I)

Posted in Artificis, General by Josep Vicens-i-Planagumà |

Un instant únic

Apareguda dins un calaix del vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant únic, propi de la imatge estàtica. Però no només per això, ho és, d’únic l’instant, ans perquè descobreix també un moment extraordinari per a un grup humà: un moment de trobada, d’harmoniosa caminada pels vorals d’una població, un errar distret, un moment de suspensió del pas del temps. Tot això s’endevina amb la simple contemplació del grup, per les positures espontànies i sense neguits, per aquest errar en absència de signes del viatge, no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge, i per la vestimenta, una mica enigmàtica o poc recurrent per al lloc on estan, fa pensar, tanmateix, que estan a prop d’una població, no pas rural, ans urbana.

És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posició dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que és fet amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posició profunda i sòlida, capaç d’aguantar la forta envestida de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que són llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetació dunar o psamòfila, que ens fa pensar que a prop hi ha el mar.

L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part més baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la línia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camí que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.

Vénen o van? Es diria que sorpresos per l’ull de la càmera s’han girat cap allà des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas gens de fred. Podem suposar que ningú sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camí, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses i plaents que intercanvien. Hi han personalitats diverses, hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat temeràriament a la barana, hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc  infants, reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix, que no senyoregen pas de l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.

L’instant fixat deixa una interrogació perenne pel qui no en pot reconèixer cap fisonomia, no en va, el grup humà, ha de pertànyer a la casa on fou trobada dins el calaix del vell canterano de fusta de xicranda. Res fa pensar que són figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, i tanmateix, ningú els recorda. Algú detalla que una figura és semblant a la de l’avia materna, però no ho pot afirmar. Poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat. Podem endevinar-hi característiques inherents a la condició humana, que si latents desconfiances, que si petites rancúnies i destrets, potser, aquell dia adormits.  Però per damunt de tot hi plana una fina aura de comprensió i de companyonia, aquell respir d’un temps plaent i sense incomoditat, on demà tot pot esdevenir possible, i on avui, hom sent plaer amb la deferència amb l’altre, on no hi té cabuda la queixa, l’enraonia, el retret, ans l’excusa vindrà abans, i el somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant sotmès, també, a l’arbitrarietat dels déus, al misteri espuri -que no té mesura humana- de tot l’Univers.

A R. B.


No hi ha comentaris

Ago 04 2015

EL TEATRE I LA PESTA. Antonin Artaud, Jordi Coca, Esther Bové i el Teatre Akadèmia

Posted in Del quotidià, General by Josep Vicens-i-Planagumà |
Antonin Artaud

Antonin Artaud

 

La percepció del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distància la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho són tot alhora, aquella projecció còsmica en els fets quotidians…  Tan difícils d’obtenir!, Tan difícils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai més ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. Hagués arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superació de la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació, la distanciació objectiva, la distinció entre sentiment i raó, d’aquella “cruel estultícia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinària dins la vida. Massa voluptuós i somiós el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta més profunditat per a la societat sencera a través de l’experiment teatral. Les genials intuïcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruauté” “l’acosta als seus orígens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de característics alliberadores per arribar, a través de les zones màgiques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinó provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les réveiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surdité, une cécité”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, Anaïs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocórrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. René Allendy va presentar una conferència plena d’expectació i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un públic fervorós que seguia el seu cicle de conferències sobre les Idées Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulació de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al públic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el títol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar només pròpia del surrealisme una tal comparació entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherí al moviment, però no, la comparació ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant Agustí[4] que menyspreava el món “pagà” en referir-se a l’acció perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narració d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgànic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una víctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant Agustí, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le théatre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example à la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la révélation, la mise en avant, la poussée vers l’extérieur d’un fond de cruauté latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilités perverses de l’esprit.”[5]. Per al públic assistent tot va desembocant en escàndol… Rialles sarcàstiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta només un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une conférence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expérience même, la peste même, pour qu’ils soient terrifiés et qu’ils se réveillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. Anaïs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artística, per la seva concepció antropològica, un discurs que capgiri la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a través de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acció d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducció entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducció al català. L’artífex rigorós de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther Bové.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre Akàdemia. Poc públic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc públic, tanmateix, del món teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegància escenogràfica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofà al biaix. Un ambient sonor de Carles Puértolas, on hi sona un piano, música desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglífic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquí, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther Bové, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que és el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes gràcies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectàculo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’Anaïs Nin. Traducció de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de Déu, d’Agustí d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.


No hi ha comentaris

Jul 05 2015

L’ARTISTA I EL VIATGE. A propòsit de l’exposició “Maillol i Grècia” al Museu Frederic Marès

Posted in Del quotidià, General by Josep Vicens-i-Planagumà |
Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

        Quan Gustav Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, surt al carrer “sobreexcitat pel treball dur i penós d’aquell matí“(1), “amb l’esperança que l’aire i el moviment el refarien i l’ajudarien a treballar amb profit al vespre“(2), un gir sorprenent en el seu esperit l’aboca a una inesperada febre de viatjar.

L’aparició sobtada d’un personatge estrany, vagarívol i suspecte, aquell home de l’ample barret de feltre, de pell lletosa i pigada, aquell tipus pèl-roig, amb un sarró típic dels camperols, aparegut i desaparegut dins l’indret soliu d’una parada del tramvia de la ciutat de Munic, havia obert el desig fervent del viatge i la seva imaginació vers totes les meravelles i ensurts de la terra multiforme…

Per a Von Aschenbach, però, el viatge, significa “una mesura higiènica que, ara i adés, havia hagut d’emprar a despit del seu gust i tarannà. Massa atrafegat en les tasques que el seu propi jo i la seva ànima europea li marcaven, massa afeixugat pel deure de la creació artística, massa desafecte a l’esbargiment per a enamorar-se del món virolat… “(3). Com a Von Aschenbach a molts artistes, a  molts creadors, a molts filòsofs, els hi escau aquesta mateixa concepció del viatge, aquesta mateixa percepció d’inoportunitat perquè s’interfereix i competeix amb la realització de l’obra, i tot, per aquell temor de no enllestir la feina, “aquest neguit que arribés l’hora, sense abans haver-se realitzat i lliurat plenament a si mateix“(4), i sols, els hi és permès, quan el viatge coincideix plenament amb aquest lliurar-se a si mateix, és a dir amb l’obra que ell haurà de concebre.

L’any 1908, l’escultor nord-català Arístides Maillol (1861-1944) emprèn un viatge a Grècia en companyia del comte Harry Kessler, mecenes i editor alemany, i l’escriptor vienès Hugo von Hofmannsthal. Té 47 anys i està en plena maduresa creativa. El viatge, no significarà cap destorb, cap fugida d’estudi respecte a la seva tasca com artista, ans el contrari, el viatge, s’inserirà de ple en la tasca de lliurar-se plenament a si mateix, al seu ofici, a les tasques del seu propi jo.

Des de Marsella al Pireu, Maillol ens explica -a traves d’un breu quadern de viatge- que llegeix l’Odissea d’Homer, la gran metàfora mediterrània del viatge. Hi ha una continuïtat exacte entre el seu paisatge del Banyuls natal i el paisatge d’immensa bellesa camí d’Atenes. Així mateix hi ha una correspondència manifesta entre l’experiència vital d’Ulisses i l’ànima plena d’obertura de Maillol.

És primavera. La bella relació d’amistat entre els tres homes no es cap obstacle als seus espai de contemplació i aïllament, d’escriptura i de dibuix. La visió de l’Acròpolis d’Atenes i les escultures de les Cariàtides són descrites amb emoció en el seu quadern. Als moments de recolliment i contemplació en segueixen vivències intenses. Són les festes de la Pasqua grega i el nostre escultor les viu a Dafni i després a Delfos. Música i danses populars el commouent talment com ho fa la visió del mar i del paisatge d’oliveres des del temple d’Apol·lo del santuari de Delfos. Troba amb l’escultura del segle V a.C. una bellesa sublim, en la qual s’identificarà plenament.

L’encert de l’exposició del Museu Frederic Marès -comissariada brillantment pel poeta Àlex Susanna- consisteix, tal com diu Olivier Lorquin en la publicació feta amb motiu de l’esdeveniment, en una invitació deliciosa al viatge de la mà de Maillol per les costes de Grècia, a més del curtmetratge que ens apropa a l’home en el seu darrer any de vida. Té, pel qui subscriu aquest post, una altra deliciosa virtut : les seves dimensions. Com un petit camafeu grec ho conté tot. Tot, veient-t’hi passar, omnipresent, la Bellesa.

(1), (2), (3), (4). Aquests textos pertanyen a la traducció catalana de Der Tod in Venedig (La mort a Venècia) feta per Joan Fontcuberta.


No hi ha comentaris

Jun 25 2015

EL DUEL O EL CONFLICTE ENTRE VIDA I ART

Posted in Artificis, Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |

Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

Públicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raó i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acció i pensament, etc.

Un duel encén, per la radicalitat de la seva acció, un estat d’alerta màxim no només en els oficiants, sinó, també, en els observadors jutjívols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. També la vivència que ens possibilitarà la seva formalització artística provocarà tensió. La feliç tensió que, sense cap conseqüència real, produirà -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament hagués estat real, perquè aquesta és la gran paradoxa de l’artifici artístic.

El lloc triat per a l’acció és la Sala Foyer del Centre Cívic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecció desferma l’atmosfera dels arbres majúsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celístia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida són ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant únic, al capdavall, que dirimirà el seu conflicte que és intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’únic camí d’expressar una emoció en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensió d’unes armes de trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció…

Vegin el text d’aquesta acció textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguració d’una exposició d’una trobada d’art de l’Associació Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i Darío Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i també el filòsof – només pot fer allò que promogui l’obra, la seva realització. Només aquesta submissió és el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitació – fins i tot l’amistat i l’amor – és, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diàleg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comú, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressió, pulsió, tensió. Tensió de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsió lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oïda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgívols escruten l’escomesa. I els trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció. Els arbres interminables, alts i simètrics, que diríeu que amaguen més que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT


No hi ha comentaris

Abr 13 2015

NO EN DIGUEU NACIONALISME DEL CATALANISME… ENS VA ADVERTIR ALBERT EINSTEIN JA L’ANY 1923

Posted in Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |

 

Albert Einstein, en una imatge publicada al diari ARA, on parla d’aquesta afirmació (edició de diumenge, 3 de març del 2013, pàg. 15)

     Hi ha un fort ressò de campanes dins la petita cambra envidriada. L’Artificier, que seu en la seva vella cadira d’olivera de remembrances pairals, observa com en són d’útils encara aquests sistemes de comunicació de tan antic temps, com acompanyen i ens marquen encara la vida en els llocs on es fan encara oïbles, com ens uneixen harmònicament ciutat i natura.

Immersos com estem en la nova i per avui “sorollosa” societat digital, sobta encara pensar que algú pugui encara pautar els espais del  temps pel martelleig damunt un metall treballat. Res a dir, tanmateix de la nova societat digital, perquè també té les seves simplicitats, les seves porcions harmòniques, com ara ho són els repics de les campanes. Que l’espai , ara, se’ns hagi multiplicat, connectat i creat en unes dimensions inesperades ja estava contingut en l’esperit de qualsevol artista romàntic. Res a dir per tant.

Sí, però, vol l’Artificier, després de la lectura parsimoniosa en el seu espai, alertar sobre l’ús de les paraules i del seu enorme poder, de com en són d’esmunyedisses en el seu camp semàntic.

Quan l’any 1923 Albert Einstein va descendir del tren a l’estació de França de Barcelona, i per una imprecisió no aclarida, no fou rebut per ningú malgrat havia estat convidat per la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, ja va advertir-nos que no anomenéssim nacionalisme al catalanisme, després de dir-nos que ja ens entenia, i va estar premonitori respecte a l’avenir.

Però no hem après la lliçó. El polític català Josep Rull es desperta ara tot definint el seu partit, CDC, de nacionalista. Que no n’hem tingut prou de patir històricament el nacionalisme castellà i després l’espanyol, és pregunta el nostre personatge d’aquest blog, Brutus “el murri” amb la seva conversa permanent amb l’Artificier? Què no n’hem tingut prou dels resultats d’una determinada concepció d’aquest nacionalisme a nivell europeu i mundial es pregunten tots els contertulians de les recurrents trobades prop de Roma entre els afins i heterònims de l’Artificier?

Si us plau, no ens faci por parlar amb els veritables termes. Aquí hi ha hagut un procés de tipus colonial ja des de fa ben bé, com a mínim, quatre segles, i el terme que li correspon és independentisme i no pas nacionalisme. Sols així ens podrà entendre el món, sols així podrem trobar multitud de semblances, perquè des de que el món és món els conflictes de patró colonial entre els pobles, junt amb els de domini d’uns grups socials damunt dels altres –lluita de classes-, és una constant històrica.

Gràcies Einstein. Gràcies Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC i un dels primers científics de l’estat a adoptar les teories d’Einstein, per haver-lo convidat i per donar-li a conèixer, a un home tan preclar, la nostra realitat com a poble.

En el pensament de l’Artificier, s’acorda raó i follia, el nou i el vell, com diria el poeta J. V. Foix.


No hi ha comentaris

Mar 29 2015

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Posted in Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |

Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona

 

         Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plàstics,  escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sí, a l’ombra de les noves tecnologies informàtiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trànsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials més desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen així vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artístics d’abans. Això  pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi número 1 del clave ben temperat de J. S. Bach.  En un inici voluntariós, seqüencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que és un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condició humana. Així ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la música, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès també a les invariants còsmiques de la vida.  La proporció aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destí, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’ànima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humà, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als déus,  ens hauríem mort de fred. Però prou de divagació filosòfica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carilló trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,  amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisió de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…  desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i…  “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I és torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efímer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu ací el Preludi número 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretació de Josep Vicens i Busquets.


No hi ha comentaris

Mai 16 2014

DE LA CATALUNYA-CIUTAT : Artistes de l’Ebre al nou espai “Estudi Pere Mora” de Barcelona

Posted in Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |
DSC_0182

Inauguració de l’Estudi Pere Mora a l’edifici de l’antiga fàbrica dels Vilumara a Barcelona (Fot. Maria Mora)

             El passeig de l’Artificier retroba, entre l’envitricoll urbà de la densa ciutat de Barcelona, que un petit estudi d’artista obre les portes.

             De les velles pedres de les antigues cases taller manufactureres, que ja des del segle XVIII es perferen a partir d’altres casalots-taller més antics, hom descobreix uns espais on artistes reconeguts instal·len des de fa uns anys els seus estudis taller.

            Pere Mora, arquitecte de professió i dibuixant i pintor “avant la lettre”, ja que aquesta vocació fou un desig anterior al de la seva carrera com a arquitecte de prestigi, ha inaugurat el seu taller, l’Estudi Pere Mora, a la que fou l’antiga casa taller dels Vilumara, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona[i], en el mateix edifici on hi tenen el seu estudi els pintors Artigau i Serra de Rivera.

            Segurament l’Estudi es troba a la planta del que fou la part més antiga de la manufacturaria sedera dels Vilumara a Barcelona, i al costat del que fou el primer edifici de la indústria moderna d’aquesta firma, l’edifici neoromànic fet per Elies Rogent, el mestre d’obres de l’edifici de la reinstaurada Universitat de Barcelona. Un edifici al qual s’accedeix des de la portalada del carrer de Sant Pere Més Baix, i que representa ja pels vols de 1842 un edifici plenament a redós de la potent revolució industrial catalana que ja havia iniciat les seves passes per allà 1833 a la nostra ciutat.

            El pintor Pere Mora ha volgut, per inaugurar el seu espai de treball artístic, correspondre als artistes ebrencs i en concret a l‘interdisciplinari Taller d’Art Cinta Dalmau, amb una Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre fins el dia 31 de maig. No en va, anteriorment, quan va retrobar-se de nou amb la pintura, l’hi havien obert ja les seves portes.

            Sentir les veus i les parles del Baix Ebre dins els edificis vells de la Barcelona manufacturera i industrial, pujar les llargues escales del vell edifici plenes d’olor de pintures a l’oli i escolar les parles, encara sortosament arrelades a la terra, amb unes obres plàstiques d’altíssim nivell, que parteixen totes elles del precís domini tècnic, i a més, que es situen en el vèrtex entre les propostes artístiques d’avui, entre l’abstracció i la figuració, entre allò nou i allò més formal, fa present la realitat a Barcelona, dins el món de l’art, d’aquella vella idea del nou-cents d’una Catalunya-Ciutat. Una xarxa de civilitat i de ciutats, en aquest cas Tortosa i Barcelona, que no es reclouen al seu àmbit ni en els horitzons geogràfics, ni en els límits artístics, tot perpetuant una obra pròpia però que s’ha amidat en els paràmetres més exigents de l’art.

            Quan el passat dia 26 d’abril va fer-se la inauguració de l’Estudi, l’arquitecte Pere Mora va parlar des de la  sinceritat del seu propòsit, en Jaume Rocamora va glosar la mostra i els seus artistes en un text ple de saviesa crítica que va llegir Meritxell Algueró, junt amb textos poètics de Joan Antoni Blanch, tot en nom del Taller d’Art Cinta Dalmau, amb la seva veu càlida i clara.  L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, present en l’acte, va parlar de la sinergia generada. Després, quan tots ells varen haver parlat, quan l’aplaudiment va desfogar l’alegria regnant, es feren presents les obres dels artistes contemplades ara de nou sota una nova llum. Dos neguitejants figures totèmiques de Joan Salvat, acompanyades de rèpliques volgudament desestructurades de Pere Mora, corprenien a l’entrada l’encuriosit visitant. Uns textos breus, del qui subscriu aquest article, intentaven reflectir el neguit que desprenen en la seva forma. Unes pintures acríliques de blaus transparents tot difuminant la idea de cel recollien segurament la segona mirada del convidat, unes construccions de l’imaginari del cel, sense construccions religioses i presidides per la netedat d’unes formes geomètriques plenes de llum més properes a l’imaginari d’avui; l’autor, Joan Antoni Blanch, ha posat títols d’una certa severitat i sornegueria tortosina. Una electrificant energia es desprenia de la ceràmica de Cinta Dalmau –ànima i directora de tots els projectes del Taller- que encisa el dalt i el baix d’una taula mitgera. Joan Escudé, amb reproduccions de les seves obres, concebudes monumentals, i per tant col·locades virtualment dins d’escenaris possibles…, i Cinta Sabater Querol la perfecció figurativa ocupant un lloc central…. Un conjunt diferent i alhora harmònic per a sorpresa de visitants.

            Quan els noucentistes amassaren i feren substancial el concepte de la Catalunya-Ciutat saberen fer un projecte engrescador que d’alguna manera va empeltar tota la societat, una societat civil complexa, esquinçada ja per classes socials conflictives i enfront d’un estat que no corresponia a aquesta civilitat moderna. Certs paral·lelismes podríem trobar a la Catalunya d’avui que se sent de nou engrescada en un procés regeneracionista i de recuperació del seu abrandament històric necessari per a la seva subsistència. La mostra dels artistes Tortosins a Barcelona és un exemple més d’aquesta puixança : la naixença de nous tallers, de noves activitats, la de diferents sinergies, l’alta i rigorosa qualitat d’aquí i d’allà en el ampli teixit urbà de la Catalunya del present.


[i] L’Estudi Pere Mora es troba al carrer Sant Pere Més Baix, 42, 2n 1ª de Barcelona. La Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre, comissariada pel Taller d’Art Cinta Dalmau, es pot visitar fins el dia 31 de maig de 2014.


1 comentari

Mar 24 2014

EN RECORD DE RICARD SALVAT (1934-2009), als cinc anys de la seva mort.

Posted in Artificis by Josep Vicens-i-Planagumà |
"Ricard" (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“Ricard” (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“RICARD”

 Hi ha les arestes clares d’un cub segmentat, perfecció altíssima, alada, que emmarquen la llum i creen una ratlla cruenta entre el dins i el fora. En aquest trànsit –entre interior i exterior- s’hi bressola, magnificent, l’exquisidesa. Una rara qualitat que només es deixa posseir per uns pocs homes.

Dins els vèrtexs, s’estenen escenaris polièdrics oberts a tot esdevenir, on s’hi  conjura la vida humana, més ben viscuda que en la pura llum del dia, més real per l’acció paradoxal de l’Art que la realitat mateixa. Copsar-ne el seu gest i la seva parla sonora -singular i plural alhora, antiga i nova ensems-, captenir-ne les sorolloses construccions del pensament i el remoreig dels somnis amatents de plenitud, aquests en són tots el seus propòsits. Mentrestant i a tothora, una llum garbellada penetra per la petita obertura superior, -quadrat perfecte!- per a dialogar amb la Idea que ens ve de dalt, que sempre ens ve de dalt.  

A dins, també, ocupant un lloc central, com un secret immens, però vistent i obert tothora, un cub ara junyit, d’un blanc immaculat, en detalla i en fa perviure tota la puresa del gest i tota la semblança de la forma.  La forma d’un home exquisit.

PD: Consulteu: Fundació Ricard Salvat


No hi ha comentaris

Mar 09 2014

LLUÍS BENEJAM I AGELL EN LA PENOMBRA. A cent anys del seu naixement (1914-2014)

Posted in Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |
Lluís Benejam composició bloc

Composició artística sobre Lluís Benejam (Ed. Clivis)

 

   Que un home que voreja els 60 anys retrobi en la claror ja desarraulida de març, pel subtils mecanismes de la memòria involuntària, la claror d’un abril del  ja llunyà any de 1967, a la ciutat de Barcelona…

Que l’home d’avui retrobi el seu delicat ésser de vailet, que tot just descobreix la ciutat en els seus primers passejos solitaris, quan associava en màgiques sinestèsies els carrers i els cels urbans observats a una melodia nova, vitalista i desconcertant: la música dels Preludis Ibèrics per a dos pianos o la Sonata en la major per a violoncel i piano de Lluís Benejam i Agell…

I el record revingui, intacte o passat pels sedassos del desig, vertiginosament, ara, conformat ja en la seva totalitat de passat, conclòs i conclusiu, alat i definit per a l’infinit del que fou i mai més ha de tornar a ser, per la gràcia del somni fet expressió escrita o mental…

Dos pianos acarats interpreten aquella música dia a dia. Un violoncel·lista i un pianista l’assagen en els transcurs d’hores i hores.  Ambdós són uns assajos meticulosos i obsessius als quals el vailet assisteix, ulls esbatanats i plenament conscient del privilegi, en el seu mateix estatge. L’espai concebut d’antuvi com a lloc d’estudi ha esdevingut també el seu habitatge, després d’un luxós periple per unes cases de sostres alts i plenes de llum. La figura sempre adorada del seu pare, el pianista Josep Vicens i Busquets, toca amb veritable entrega l’obra que l’amic Benejam ha escrit a la llavors llunyana Birmingham de l’Estat d’Alabama (EE.UU.). Les partitures són originals del mateix autor i reposen en còpies dobles als faristols dels pianos i en el del violoncel.

La firma de l’amic amb una llarga B que engloba el nom copsa l’atenció del vailet, que a més, en els preludis Ibèrics hi pot llegir la recent data de winter 1965.

Encara no fa dos anys que fou escrita i els pianistes que la treballen, un home i una dona, la inclouen al seu repertori amb afany per fer-la conèixer en un concert dedicat al músic que ha de fer-se al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on l’autor es va formar. El programa de mà anuncia, en la llengua imposada pel règim, la següent lacònica informació:

“Audición  de obras de Luis Benejam a cargo de María Canela (pianista), Santos Sagrera (violoncelista), Salvador López (saxofonista) profesores de este conservatorio, y de José Vicens (pianista). Lunes, 24 de abril de 1967. A las 7.15 de la tarde. INVITACIÓN”

I després d’una semblança biogràfica del nostre autor assenyala:

“Nuestro Conservatorio se congratula de poder ofrecer una sesión dedicada a un ilustre artista que, formado en sus aulas, enaltece su nombre así como el de nuestra ciudad.”

escanear0001

Programa de mà del primer concert homenatge dedicat integrament a Lluís Benejam al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona (1967)

 

Els Preludis Ibèrics foren escrits per a dos pianos i també per a dos pianos i orquestra. Desconec si han estat publicats. A casa nostra l’Editorial Clivis, que ha volgut recollir meritòriament el seu llegat, no la té editada.

Lluís Benejam i Agell fou un violinista i compositor nascut a Barcelona el 27 de juliol de 1914.  Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu en el qual va arribar a fer de professor de Solfeig i Teoria i també de Violí. El 1954 es trasllada a l’Equador, i més tard, el 1959, als Estats Units, on es va doctorar i fou professor de composició i d’instrumentació al Birmingham Southem College  (Estat d’Alabama). Morí en aquesta ciutat el 28 de març de 1968.

Un any abans de la seva imprevisible mort uns músics interpreten brillantment la seva música en el marc de la Barcelona inaudita del jove vailet. La figura de Benejam sedueix , no només per la llunyania, ans per la seva obertura en la resclosida ferum del franquisme. Vitalista i permeable a influències diverses porta aires nous impressionistes i  jazzístics i anuncia la llibertat que ha de venir. La sala del conservatori es plena a vessar, tothom vol obrir noves llums a l’obscur panorama del anys passats, al igual que la llum d’abril executa un a un el seu passos cap a l’apoteosi del maig i del juny. Aquest va ser, creiem, un primer concert homenatge en el seu país. Avui, cent anys després de la seva naixença, amb la claredat que dóna el pas del temps, aquest autor no tindrà més que un record en la penombra. Un ben insuficient reconeixement.

 PD: Per a una información més exhautiva visiteu el blog Centenari de Lluís Benejam 


No hi ha comentaris

Ago 12 2013

Del real mitològic al real polític : una interpretació de “Catalunya, nou estat d’Europa”

Posted in Artificis by Josep Vicens-i-Planagumà |

DESCLOSA, de Joan Salvat (2012)

DESCLOSA

Refractari 1250º Reducció

JOAN SALVAT (2012)

És Nèmesis qui empeny com a justícia divina? O són les Moires que trenen i filen els fils del destí que ara clouen i ara separen segons l’arbriti del seu teixir? Les peces que aferraven fan esquinç. Una força, punyent i serena alhora, lacera el que abans unia. Neix portentós un nou ésser. L’infantat, que paradoxalment ja hi era abans, corprèn de tan i tan nou. Encisa, de tan i tan bell.

Catalunya, nou estat d’Europa.


No hi ha comentaris

« Prev - Next »