DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for the category Diccionari de textos edificants

Mai 15 2016

DE L’ESFERA COM A UNITAT TOTAL

IMG_20160515_151005

Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona

        La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matí de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.

El jardí, que hom hi contempla en el seu conjunt, és públic. Del jardí privat al jardí públic hi deu menar l’enorme distància que hi ha entre la societat aristocràtica i les actuals societats, especialment occidentals, més o menys democràtiques.

Però, de l’experiència personal del príncep que consirós passejava pel seu jardí privat, aristocràtic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardí públic, podria ser que hi menes una menor distància de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessió del jardí no té pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecció d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.

Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que són importants sens dubte en l’àmbit econòmic i social, són només barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors són necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacció. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orígens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingràvida. Una esfera semblant a la de la fotografia que gràcilment corona una pilastra de balustrada.

És per això que L’Artificier, que no és cap príncep, ni d’Astúries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardí públic com ho podria fer un príncep en el seu jardí privat.

El jardí en qüestió fou construït l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sota la vareta màgica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l’arquitecte Ramon Reventós i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor Julià de Jòdar a propòsit d’una altra circumstància.

El conjunt enjardinat, anomenat també Roserar d’Amargós per la seva col·lecció de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, és d’una elegància classicitzant que permet una visió encantada de la ciutat, dels palaus de l’última Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la Fundació Miró fetes per l’arquitecte Josep Lluís Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representació memorable de l’obra d’ Eurípides a finals dels anys 70 del segle passat.

El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racó amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formós va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.

Gaudir de tota aquesta perfecció visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a través dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.

Com una esfera que ens embadaleix i ens dóna un sentit d’unitat i de totalitat.

Així, volem, també, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, només reconeguts quan es tanquen.

A cegues, palpem els nostres camins i, els més agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi diví… quasi animal…

I fins el senyal etern, com diu Agustí Bartra…

 “I l’àngel fa el Senyal: el cercle etern.”


No hi ha comentaris

Nov 14 2015

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (I)

Taller de L'Artificier

Taller d’artista. Foto de “L’Artificier : petit espai de creació” al Palau Mercader de Barcelona

A D. Sam Abrams, per la seva magnífica interpretació d’Ash-wednesday – Dimecres de cendra, de T. S. Eliot, en el 50è aniversari de la mort del poeta. Amb la seva lectura-interpretació va saber mostrar el mètode que aquí s’explicita, en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès a “LaGaleria” el 24 d’octubre de 2015.

Que un estat una mica febril allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit-, hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Ens pot acompanyar una música. Avui, diria, els treballs pianístics de Maurice Ravel, demà qualsevol altra meravella. En aquest punt del nostre inventat calendari,  és fàcil tenir a mà -en el no lloc d’Internet- a qualsevol hora i a qualsevol lloc, les millors interpretacions musicals que honoren aquest trànsit estrany de la vida humana en un mistèric i desconegut univers.

Hom diria que en aquest punt de la nostra breu consciència, en aquest estat arraulit i altra volta paradoxal, per, alhora, obert a l’infinit, en aquest estat de fragilitat immensa, una possibilitat inaudita ens queda a tocar. És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. ” (Versió de Xavier Benguerel). Una enorme obertura cap a l’immens. També, aquí, un jove Artificier va anomenar aquest torrent immens aplegat amb aquella interrupció de tot : “còsmica suspensió”.

Un vell, vellíssim, Artificier, anomena, encara ara, el seu mètode de treball, el mètode de la suspensió còsmica.


No hi ha comentaris

Mar 09 2010

A. AGRESSIVITAT. De l’agressió, la violència verbal, vivencial i física,…

sigmund-freud-2.jpg

Sigmund Freud, ja als darrers anys de la seva vida, quan va escriure “El malestar en la civilització”

 

L’agressió, la violència verbal, vivencial i física, la brutalitat manifesta, la matança més abjecta, conformen un paisatge de fons per a la història humana. Malgrat que l’ordre de la natura en el seu procedir s’obstini en la violència per fer complir el seu ignot programa -“el peix gros es menja el petit”-, sembla que el punt més alt, més oceànic, que li escau a l’esdevenir humà -no en va és un ésser expulsat de la natura per mor de la consciència que té com a individu- sigui el de la civilitat.

Civilitat, que només es pot mesurar pel grau de violència regnant, és a dir, com més civilitat menys apareix l’agressivitat. Cal entendre doncs, que aquest punt més alt, més oceànic, de la vida humana, desitjable per l’acompliment dels seus anhels intrínsecs, ha de prendre forma a través de l’existència d’un sentiment de fons i d’una comprensió intel·lectual i intuïtiva dels fets que ens meni a una menor agressivitat amb l’entorn i amb nosaltres mateixos, a una menor violència en definitiva.

Però, del que no es tracta pas és de reprimir l’agressivitat –llevat del cas que si un és un bèstia millor que sigui hipòcrita, com diu Brutus “el murri” en aquesta mateixa sèrie, al post: H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia-.

Cal, sobretot, anar cercant un estat anímic que promogui aquest sentiment de civilitat -a traves de la tendresa que ens poden fornir persones, animals, objectes o creacions humanes, tot intentant traspassar-los a d’altres persones, animals o objectes, pot ser menys afavorits- i també, afavorir una comprensió intel·lectual i intuïtiva de les circumstàncies i els fets que ens envolten i ocorren des d’una tessitura més oceànica, objectiva i subjectiva alhora, que ens potenciï un equilibri i discerniment entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, i entre el finit i l’infinit, entre el que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, al final, la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, i observa la veritat de tot el contingut del llibre “El malestar en la civilització” com una conseqüència inevitable de l’esdevenir humà. Obra que va escriure Sigmund Freud a la casa que va llogar al sud de Baviera, a Schneewinkl, l’estiu del 1929, deu anys abans de la seva mort, tal vegada, resum, revisió i repàs -no gens acadèmic- de molt del seu pensament.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, més enllà del final, després de la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, la lluita de Sísif -el del mite clàssic-, que malgrat tot sempre torna a pujar la pedra pel rost que l’obsedeix. I pensi’s que en aquest mite rau el més profund sentit i esperit de la lluita i de la revolta.

  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori )
(Per l’estranya datació d’aquest personatge virtual, encara en l’avenir, endevinem que es tracta d’un pensament futur, un pensament al qual encara no li ha arribat el seu “tempus”. Atesa aquesta circumstància, i pel manteniment de l’esperança en la civilitat -en un futur pròxim- fóra bo que el veritable autor d’aquest escrit anés posposant les dates de creació de les web que assenyalen el moment de naixença i el de mort del suposat autor). 

No hi ha comentaris

Jun 01 2009

H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia (provocació)

roses0151qi8.gif 

 

 

 

 

H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia.         

 

Què gràcil resulta l’expressió mitjançant la paraula, el gest i l’acció de la immediatesa del pensament i del sentiment en un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè. La naturalitat i la sinceritat sempre haurien d’estar presents en el capteniment de les persones quan el seu esperit no té la impermeabilitat com a norma, quan les seves interaccions amb l’entorn es barregen amb la seva subjectivitat tot donant fruits melodiosos, fruits d’un capteniment humà que dialoga amb autenticitat i varietat.

Però, senyores i senyors, quan un esperit no té la gràcia d’un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè, quan les seves interaccions amb l’exterior no produeixen cap moviment interior, quan… (potser perquè les vicissituds de la vida personal, social, o de voluntat de la destinació còsmica, no han donat a aquesta criatura aquest bé tan escàs entre l’espècie humana… ) si us plau, és de pregar que se n’estigui de la naturalitat i de la espontaneïtat.  És a dir, que en certa mesura sigui fals o més ben dit que sigui hipòcrita.

Sí, sí, han estès bé, que sigui hipòcrita si us plau!. Comprovaran com la hipocresia pot ser un veritable vehicle per a transformar la seva personalitat… perquè a còpia de fer el fals, l’esperit que no és noble és perdrà en la més insondable perversió, o bé, i ací hi ha l’ideal de la situació, aquest mateix esperit, a còpia de modificar la seva conducta assolirà aquell bé tan preuat del qual en vol fer gala pública.

NO HO DUBTI, SI VOSTÈ NO HA ASSOLIT AQUELL ESTAT DE GRÀCIA, O JA SENSE EUFEMISMES : SI VOSTÈ ÉS UN BÈSTIA, SI US PLAU, US HO PREGO, SIGUI HIPÒCRITA.    

– Hypocrite lecteur, – mon semblable, – mon frère! *

 

* Au lecteur / Les fleurs du mal, Ch. Baudelaire

 

Brutus “El murri”

(Brutus, anomenat “el murri”, és famós per les seves màximes que li han causat molts enemics. Fart de tanta naturalitat i espontaneïtat va etzibar aquest minúscul discurs en el transcurs d’una conferència realitzada a Roma,  dins un congrés filosòfic sobre “Il concetto da verità in la postmodernità”) 


No hi ha comentaris

Feb 02 2009

C. CONEIXEMENT. Del coneixement integral

C. Coneixement. Del coneixement integral.
Justificació a una exposició bibliogràfica a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona. Gener i febrer de 2009

  

A propòsit de l’exposició virtual

“Factor d’impacte de revistes de ciències socials”

http://www.bib.uab.es/socials/exposicions/impacte/presentacio.htm
(Vegeu les fotografies de l’exposició presencial dins aquesta pàgina a l’apartat Disseny i contingut)
  
  
Una exposició bibliogràfica sobre les deu revistes de ciències polítiques, economia, sociologia i dret amb més factor d’impacte l’any 2007, segons el Journal Citation Reports –elaborat per L’Institute for Scientific Information (ISI)- no faria suposar, d’entrada, gaire més possibilitat expositiva presencial que la de respondre amb els títols de les publicacions citades d’una manera ben documentada i vistent.
Cal valorar la capacitat d’elaborar un índex d’impacte. La seva metodologia, el seu abast, la seva precisió. Cal però no equivocar-se respecte al seu autèntic significat. Perquè no s’escapa a ningú l’advertència de les moltes limitacions que aquests índexs suposen respecte a reconèixer l’estat qualitatiu del coneixement humà en un determinat àmbit i moment.
La quantitat de citacions dels articles d’una determinada revista pot venir determinada per molts factors : àrees i factors de poder en la investigació científica, canals de comunicació, modes i corrents dominants, obligatorietat curricular de publicar literatura científica, etc. O, també, pel fet que cada moment històric fa una tria dins la literatura científica en funció dels seus mites i dels seus prejudicis subjacents, els quals, paradoxalment, pel fet de ser l’obvietat del present no són reconeguts com a tals, ans com a veritats indiscutibles. És allò que l’historiador Josep Fontana afirma –en un plantejament de màxima objectivitat i de màxima honestedat- referint-se al coneixement tocant a la seva disciplina: la història, quan diu: “Convé rebutjar la il·lusió que hi hagué uns temps passats en què la narració històrica era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar “històric”. Els estils han canviat, com ho han fet els mites, però la història segueix associada a les concepcions socials i als prejudicis dels historiadors i del seu públic, encara que uns i els altres tendeixin a creure, com ho feien els homes del passat, que els seus mites i els seus prejudicis són veritats indiscutibles”(Fontana, Josep. La història dels homes. Barcelona : Editorial Crítica, S.L., 2000. )
Però és veritat que l’elaboració d’aquests índex no pretén, ni de bon tros, una tasca tan i tan immensa. No plantegem pas, doncs, cap objecció a aquestes creacions que sens dubte poden ajudar-nos. Si de cas les úniques pertinents són les objeccions que ja s’esmenten en la mateixa web de l’exposició virtual sobre el que aquí ens ocupa, a saber, el que publica ISI.
De fet, com es recalca en la mateixa web, tots els índexs tenen biaixos ja que no sempre inclouen les mateixes revistes, calculen el factor d’impacte de maneres diferents (tenint en compte més o menys anys) i cobreixen èpoques, temàtiques o àrees geogràfiques determinades.
Res més a dir, doncs, a aquests índexs d’impacte… si no fos que la recepció que provoquen en el públic científic i en el públic en general no fos tan poc afinada, tan poc encertada, fins el despropòsit de definir de facto l’estat del coneixement, l’estat de la qüestió respecte  a les possibilitats d’ascensió i d’ocupació de càrrecs. I és això el que conforma el punt d’inflexió del qual arranca l’exposició presencial que motiva aquest escrit.
Ens trobem acarats a la sospita de tot el que no forma part d’aquest rànking, sospita davant altres vies de recerca científica no predominant, no tan vinculada al poder de les competències o incompetències de les càtedres o instituts de recerca, a altres formes de coneixement al marge del mètode científic, en l’oblit i rebuig a altres formes de la tradició o del present, tant de les experiències personals subjectives –Kierkegaard diu: la subjectivitat és la veritat- com dels inconscients col·lectius i de les experiències mundanes.
Des de la necessària i higiènica -en el seu moment- Il·lustració ens trobem massa decantats vers la literatura de coneixement que es construeix des de la raó. Massa excloents dins el discurs del coneixement de qualsevol altre possibilitat que no sigui la del mètode científic, la del paradigma -sens dubte esplèndid- de Karl R.  Popper que ha dut a resultats brillants però més propers a la creació que al descobriment de la realitat, i a una tècnica capaç i resolutiva que sens dubte ens està transformant la vida, allò que anomenem vida, de vegades sense una cosmovisió global i edificant.
Ens convé -com ja va passant des dels anys 60 del segle passat- incorporar altres formes de coneixement, comprendre per exemple allò que ens diu Cesare Pavese referent al mite, i que reproduïm en els textos d’aquesta exposició, o la crítica de la divinització de la raó dels estudis del filòsof  Eugenio Trias, de la deessa Raó, o l’article del físic i poeta David Jou del qual s’inclouen dos fragments, també, en aquesta exposició.
És cert que la ciència s’ha de subjectar a “l’embut de Karl Popper” però no tant a l’embut del “cientisme”  no tant a la visió del passat com a “uns temps passats en què la narració del saber era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar coneixement” (em permeto parafrasejar la cita de Josep Fontana tot canviant la paraula “història” per la de “saber” o “coneixement”), o d’altres, que ni hem gosat definir sota un genèric etc. …
També el coneixement que proporciona la intuïció poètica o religiosa, la força de l’Eros, la Pietat i Thànatos, les experiències de l’extraordinari reflectides en una personalitat noble, l’entusiasme, el terror i la seducció, la força de la imaginació i de l’art,  la poderosa i enervant música té una importància cabdal per al coneixement humà. I també té paranys o embuts als quals es pot sotmetre i extraviar. Quan una febre il·lusòria i de deliri no retorna a la salut i l’harmonia necessària, aleshores comencen també a destacar alguns profetes, alguns il·luminats, ignorants agosarats, esoterismes de tota confessió i secta. En definitiva posicions massa tendents a no creure en la frase del poeta hindú Rabindranath  Tagore que diu: “El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, i són les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”. Només per un criteri –vàlid en aquests moments històrics per l’abassegador i preeminent model científic – de discriminació positiva no hem posat també una sèrie d’embuts a la banda dels coneixements que ens proporciona l’hemisferi dret del cervell, car també en sabem els perills d’un decantament excessiu.
Aquests móns que s’han d’integrar representats pel dos hemisferis cerebrals en la vitrina expositiva, en la imatge central d’un cervell d’un ésser humà damunt el laberint del món, el laberint de la vida. Aquests móns de coneixement múltiple i necessari. Aquest hemisferi dret que correspon a la funcions cerebrals de la intuïció, l’art i la sensibilitat, la música i el cant… l’anomenat femení (de discutible o ofensiva nominació), i que pensa globalment com ho mostra la integració de totes les pulsions en una sola corda dins l’espai expositiu. L’hemisferi esquerra, que correspon a les funcions de la raó, la parla, de gran capacitat analítica, l’anomenat masculí… (de discutible o ofensiva nominació), destacat en l’espai expositiu per diverses cordes per entendre la seva sovintejada fragmentació. I aquesta integració desitjada i harmònica per al coneixement humà, feta a partir d’aquestes “i, y, et, and, e, und, …” copulatives, no pas mots disjuntius…
Vet aquí el suggeriment d’aquesta exposició presencial,  d’antuvi aparentment innocent, successivament  ramificat i expandit, potser més enllà de les seves imaginades possibilitats inicials, per a sorpresa del mateix realitzador, com ocorre sempre que hom actua amb l’harmonia dels dos hemisferis cerebrals.
Amb la prudència que calgui. Amb la capacitat d’aprendre, si cal.
  
Josep Vicens-i-Planagumà
(PAS de la Biblioteca de Ciències Socials)
Josep.Vicens@uab.cat / gener 2009

No hi ha comentaris

Gen 03 2009

L. LITERATURA. De la bona literatura.

L. LITERATURA. De la bona literatura.   

Text d’una carta a Maria Teresa Flix i Barrull de 2006

Ara que som dins la capvuitada del teu sant i perquè serveixi com a felicitació dono resposta a una pregunta teva que no sé si recordaràs. Em preguntaves, Teresa, quina mena de cosa era la literatura, o més ben dit, em preguntaves amb la teva sinceritat i autenticitat que et caracteritza, com es podia distingir el gra de la palla, la bona literatura de la no tan bona literatura. No et vaig saber respondre improvisadament, si bé t’hagués dit d’entrada que la bona literatura es reconeix de cop i volta per l’entusiasme que ens desvetlla, un entusiasme profund, no el propi d’un somriure més o menys plaent, més o menys grotesc. Un entusiasme que no necessàriament està vinculat al goig o a la tristor, però sí, al desvetllament, a allò que ens tensa i ens esmola i ens fa sentir vius i presents en l’instant que estem vivint; sempre amb el benentès que en l’empremta de la nostra ànima tinguem ja la possibilitat d’actualitzar aquesta mena d’entusiasme, la qual cosa, en el teu cas, està fora de tot dubte. Em diràs que Déu n’hi do tot el que t’acabo de dir!. Escolarment hom dirà que l’art de concebre una bona literatura es conjura a partir d’un bon contingut i d’una bella forma. Ja hi som! La vella fal·làcia de forma i contingut. Tot queda, doncs, en mans dels bons artesans i conseqüentment la bona literatura ha de ser ensenyada a partir de la bona disciplina cap a una bella forma, i amb bons manuals, o bons mestres, és a dir, amb autoritats presents: virtuals, en format paper, o en “format carnal” -com hauria de dir un bon taxonomista escolar- que ens ensenyin el camí de la murrieria –diria jo- perquè l’obra a considerar encaixi amb els gèneres, els estils, les formes i els temes recurrents a l’estupidesa o la grandesa del moment, els quals hom ha establert com a fixes i immutables per a cada circumstància històrica, naturalment, sense la consciència que aquesta historicitat ho afecte tot, tot plegat. Però què haurem d’entendre per un bon contingut? I què hem d’entendre per una bella o bona forma? Això mereix una llarga resposta. Certament que hi ha un nivell del discurs que vol i demana unes formes precises, però és que a vegades la trama de la forma crea un contingut i la força d’un contingut crea una forma. Vet ací l’embolic!. No hi ha dubte que sense un mínim de coneixement escolar de la llengua i sense un mínim de coneixement del que s’ha escrit i del que s’ha dit no és possible generar un discurs literari -entenent aquest com a forma i contingut fusionats- qualitativament bo, al igual que tampoc el seu lector és capaç d’actualitzar-lo sense aquest mínim coneixement escolar.  Circular amb un cotxe pot esdevenir un símil d’això que estem dient, perquè sols podem conduir bé quan internalitzem gairebé a l’inconscient cada un dels moviments que ens duen a una conducció eficaç i no tenim present en la consciència res del que escolarment vàrem aprendre. Però el més important de tot, finalment, és el punt de partença honest i de compromís de l’escriptor, en el qual el lector sensible s’hi reconeix tot seguit.  No hi ha d’haver una estratègia d’ofici cercada, ací és on es bifurquen l’escriptor artista, amb ofici, de l’escriptor artesà i d’ofici. Dues categories diferents i jeràrquicament situades, que donen a pleret bona literatura i no tan bona literatura respectivament. El primer –l’artista- concep un pla d’escriptura que li és ja present remotament i que ell hi ha de respondre per necessitat, com en un dictat, s’hi ha de lliurar valent i dins el marc d’una aventura existencial de resultats imprevisibles i sense afany de profit; les seves obres seran immarcescibles al temps, mentre no es produeixi una mutació humana. D’obres d’aquesta tessitura en serien un exemple totes les obres de Shakespeare. L’altre, el segon, l’artesà, cerca estratègies que el portaran a complir les normes i les guies per a un bon resultat, s’hi disposarà amb una actitud de profit i de control de la situació, que el pot dur, a un discerniment i una disciplina que no el destorbarà en la seva vida emocional, en el seu conjunt de relacions i en la seva vida diària, i per tant, la seva activitat no formarà part de la seva aventura existencial. Aquest escriptor no traspassarà mai més enllà del llindar de l’ús de les eines que hem vingut a considerar pròpies de la intel·ligència –entesa aquesta com a procés d’anàlisi i de síntesi, de relació, etc.- i la seva vida personal pot ser tan pobre o tan rica com ho era abans del seu escrit, de la seva obra, perquè, per a ell, vida i literatura seran dues coses que gairebé no tenen res a veure una amb l’altre. Feliç! i que descansi en pau! –dic jo-. Però això si, pot guanyar en vida substancials guanys econòmics, si té la sort que un bon editor l’arreplegui. Aquest podria ser el cas del llibre “El Código Da Vinci”, objecte inicial de la teva pregunta. Segurament els dos camins, el de l’artista i el de l’artesà, són del tot necessaris en el conjunt de la varietat i variabilitat humanes, pels seu diversos moments, com ho són alhora, un preludi de Bach i el txa-txa-txa més tribal. Però mentre l’un ho fa per necessitat, per destí, imprescindible, el segon ho mena per voluntat o arbitri i podria ser del tot prescindible. Sigui aquest discurs, doncs, una resposta plaent per a tu i una visió coincident amb el teu benestar.  Gràcies per llegir aquesta expansió del sentir i del pensament! 

Fontdenvern

NOTA DE L’ARTIFICIER :

Fontdenvern ( Antibes, França 1917 ) Té una dotzena de llibres publicats sota noms diversos segons hem pogut esbrinar després de complicades recerques, a l’estil de pensadors i poetes que d’ençà del segle XIX, varen començar a entendre el seu jo com a una multiplicitat de possibilitats diverses, enfront de l’home d’un sol jo, d’una sola peça. La producció d’un dels seu  heterònims Brutus “el murri” li han reportat  seriosos problemes socials, culturals, polítics i militars a l’estat Espanyol, a l’estat Francès i a l’estat Italià, principalment. Amb el nom de Johannes de Vicennes ha merescut diverses escridassades dels postmoderns més conspicus, alhora que el reconeixement com a Doctor Honoris Causa per diverses Universitats Alemanyes i Daneses. Aquests darrers anys ha visitat diverses Universitats Catalanes, entre elles la nostra Universitat on ha conegut a la destinatària d’aquest escrit. Ingressat en un convent Ortodoxa Grec –que sempre l’havia encisat per la seva estètica i barroquisme inamovible- resta ara en silenci i en el celibat més absolut.


1 comentari

Gen 03 2009

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…  

 Els estudis que hom ha fet, un cop acabats, són com els vestits usats que, per molt bonics que siguin, hom ja no pot utilitzar mai més, car ara són massa petits, vells i descolorits. Els estudis que hom fa són com els vestits nous, planxats i emmidonats, cenyits i llambrejants que, malgrat tot, no s’han estrenat encara; és per aquest motiu que ningú sap si seran afavoridors, ni com escauran un cop posats, al sempre imprecís moviment del cos. Només les interaccions i els processos on hi som seduïts o sofrents poden vestir-nos. Només per la pietat i el terror movem la nostra consciència cap formes de coneixement i d’acció, per tant d’abillament, que no es gasten, que s’ajusten fermament, sense estrènyer ni onejar. Vestits que tenen la fragància de la pròpia pell i la vivència completa del present. Ni passat ni futur. Inintel·ligibles al pensament, ens donen l’única possibilitat reeixida d’aprenentatge, l’única acció per fer-nos més bells, i per tant, més savis.  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori  )

NOTA DE L’ARTIFICIER : 

L’escrit, sens dubte seriós i amb una semblança estilística prou evident amb un escrit de Soren Kierkegaard, va ser trobat dins la memòria d’un ordinador en ser comprat el dia 20/09/1999. La seva estranya datació respecte a la data de compra, així com la inversemblança de la topografia digital on va transcòrrer la vida de l’autor– web encara en construcció-, va deixar sense arguments vitals al pobre funcionari d’una institució universitària de la qual no direm el nom, on encara avui, el pobre home, sobtadament envellit, mut i entotsolat,  hi malviu pres d’un gran esbalaïment en espera de la seva santa jubilació.


No hi ha comentaris

Des 23 2008

A. ART. El dret i l’inrevés d’un discurs sobre ART a propòsit d’una exposició bibliogràfica

El dret d’un discurs : Sobre la intervenció plàstica en una exposició bibliogràfica de la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

( Sobre l’exposició vegeu : http://www.bib.uab.cat/socials/exposicions/forumrecerca/index.htm )

La intervenció plàstica, que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials de la UAB, no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica. Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber: “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006. 

La pintura que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura. Aquest conjunt, respecte a la temàtica “Universitat i Empresa”, vol emfatitzar els lligams entre el general i el particular a partir la figura de Goethe i de la seva cita. Goethe com el paradigma suprem del mon universitari, del geni multidisciplinari, una de les intel·ligències i sensibilitats més poderoses de la humanitat, amb una cita que resa: “Allò que és general ha d’acomodar-se eternament en allò que és particular”, es a dir, la Universitat com a general i l’Empresa com el particular, un lligam i una “acomodació” que ha de produir-se en tot moment. Si l’observador que ho contempla divideix la vitrina en dos espais, a l’espai corresponen a l’esquerra llegim en els vidres la representació de conceptes de l’àrea del coneixement, del pensament, de la ciència, etc… , tot ell representa la Universitat. Veureu que en aquesta part del vidre hi figura una llista de les diferents matèries que componen el coneixement humà segons la Unesco. El mateix quadre de Goethe -pintat expressament per l’avinentesa- està considerablement desplaçat en aquest sector.

A l’altra banda de la vitrina hi ha el particular, la societat, el món de l’empresa i els seus productes representats per diverses icones, que en terminologia goethiana en diríem icones del particular. Producció empresarial entesa en el seu sentit més ampli del terme, és a dir, producció de béns i serveis, producció de benestar i de desenvolupament. Un petit quadre –també en tècnica mixta i pintat també especialment per l’exposició- representa la icona del món fabril, una icona lligada al imaginari industrial d’un passat molt recent d’aquest país, d’aquesta comarca: el Vallès i alhora, com sempre ocorre amb el veritablement local, una icona de representació universal. Molt lligat a aquesta darrera imatge, els feixos de llana que travessen esbiaixadament tota la vitrina -i que a més simbolitzen la preeminència, en el passat, del tèxtil, en aquest país- lliguen el sector del coneixement amb el de la empresa, amb un lligam ben fort i fràgil alhora, que també es simbolitza pel significat dels mots “feed-back” que s’inscriuen entre les dues àrees de la vitrina. També, i partint del mateix origen, uns feixos de llana de color fúcsia provinents de l’àrea del coneixement acaben amb la retolació al vidre sobre els costos i el finançament de la recerca, i que donen origen, en el mateix lloc, a una agrupació de llibres sobre aquesta temàtica.

Finalment la foto d’un quadre -d’autor desconegut fins avui-, dins el sector de la vitrina de la producció empresarial, troba una metafòrica correspondència entre unes cireres ben vermelles i els R+D+i que defineixen els plans de progrés en tot el món.

L’inrevés del mateix discurs o autocontestació a l’anterior escrit:

Tota inauguració reclama d’un discurs. No us parlaré d’universitat, ni d’empresa, ni encara menys dels costos i el finançament de la recerca… Aquesta hora nocturna demana uns aires de confessió, de privacitat, de complicitat…

Si fos de dia… per aquesta inauguració podria llegir-vos el text que explica la intervenció plàstica que s’ha fet… Podria començar dient-vos, si fos de dia, i l’acte no fos privat, repeteixo, …La intervenció plàstica que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica… Però, és de nit, i us dic que mai l’art -o allò que pretengui ésser-ho- és un afegit decoratiu en un espai sonor, temporal o material. Disculpeu-me, perquè l’art no és allò complementari, ans allò substancial. L’art és vida. …Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber… No! tampoc! La intervenció plàstica no és una correspondència als dos nuclis temàtics que desvetllen l’esdeveniment, és exactament a l’inrevés… els dos nuclis temàtics deriven de la intervenció plàstica… almenys per l’artista… “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006…

La pintura… el dibuixet més bé en diríem, cal dir-ne però oficialment pintura perquè hom sap que les coses són en gran part com nosaltres les anomenem, com nosaltres les definim… que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe, a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura… ,però no us puc seguir parlant d’aquesta manera, a vosaltres…  que mireu de nit les coses amb ulls de dia, a vosaltres que mireu les coses amb ulls de nit, …  L’objecte d’art, al qual pretenem ser-ne convidats avui, és una mínima pretensió d’intervenció artística, entre nosaltres, gairebé ridícula,… per tant millor que parlem no pas d’aquesta intervenció, sinó d’ART en majúscules. Parlarem, doncs, d’objectes, d’imatges, d’ombres, de sons, de silencis, d’accions, de no accions, de desficis, de sanglots, de badalls…  parlarem de tot allò que puguin ser susceptibles d’una experiència artística. D’aquestes ni poden haver de moltes menes, de moltes qualitats i registres. Si tot aquest conjunt el mirem com a obra d’art, és que els volem veure, avui, pels seus valors evocatius i il·lustratius.

Aquesta experiència perquè ens arribi al moll de l’os ha de ser presentada com:  un simple lleure? una alliçonament? un coneixement? una transformació?…Com transmetre-la? Com fer el pas de l’anima del creador a l’anima del receptor? D’un jo a un tu?( … )

L’art depassa tota explicació racional, malgrat pugui tenir una estructura sòlida.  L’obra d’art, sigui una veu, un text, un objecte, o un no objecte, un so o un silenci, una llum o una foscor, un imatge quieta o en moviment, una acció humana isolada o relacionada, una absència o una presència, un instant o una eternitat…  Genera o ha de generar sempre un moviment de l’esperit humà, en el terreny dels sentiments, en el terreny de les idees, en el terreny de l’acció, en el terreny de les intuïcions. Sovint no cal instantàneament entendre l’obra racionalment, sovint això no cal ni  fer-ho. Cal deixar-nos portar. Cal entrar-hi sensorialment, a poc a poc, sense presses, … I sense esperit de profit. Ai làs! Quan en la presència d’una obra d’art o acció artística el convidat al seu gaudiment, vol una comprensió immediata, un resultat previsible o segur,  un recompte i explicació analítica  de la mateixa,…   a l’estil escolar, a l’estil acadèmic… Senyores i senyors! estem qüestionant la mateixa essència de l’art! El creador d’antuvi només ens proposa entrar en la seva obra. Davant d’un gat dibuixat, per exemple, et demana que siguem l’ull del gat que mira, no que observis simplement el gat, davant d’un arbre, et demana que siguis branca, fulla que empeny amb força per eixir, que prenguis la seva ànima verda. Pren l’anima de les coses, doncs, arrisca’t! I si convé… camina com ho fan els gats, miola, estirat i fes el romancer com només ho saben fer ells… o creix i estirat com les fulles, que ho fan des d’un doblec fins allisar-se, fins a la màxima tibantor. Sols així, sense barreres dins la nostra ment, sense barreres en el nostre cos, podem entrar en l’obra amb una mirada que no persegueixi cap finalitat, amb una mirada neta. Perquè tot objecte o acció artística veritable no té res de tranquil·litzador per naturalesa. “Tots els dibuixos que sabem calcar no valen davant l’acció o l’obra. Ens trobem acarats al desconegut i només la reviviscència de l’experiència proposada per l’artista i no pas la racionalització d’aquesta experiència ens donarà la possibilitat d’enriquir-nos, de créixer… ” (Salvador Oliva dixit)

SIGUES GAT. NO OBSERVIS SIMPLEMENT EL GAT. PREN LA SEVA ÀNIMA, I SI CONVÉ, CAMINA COM HO FAN ELS GATS, MIOLA, ESTIRAT I FES EL ROMANCER COM NOMÉS HO SABEN FER ELLS… NO RESTIS MAI FORA DE LES COSES. SOLS AIXÍ VIURÀS L’ART! VISCA L’ART!

Johannes de Vincennes


No hi ha comentaris