DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for the category Del quotidià

Oct 09 2016

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA HAN EIXIT UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

Posted in Artificis, Del quotidià |

J.V. Foix

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT, EL DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, un estol d’ocells d’un plomall virolat van folgar invisibles pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer que, com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades, on hom hi podia llegir en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta  il·lustre J. V. Foix i la seva obra.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem el nom i les lletres convulses que agitades fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits  capaços d’expressar l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem pel nou i enamorats com ens sentíem del vell, els assistents, vàrem contemplar cofois i sense sorpresa com planaven en nous alfabets, tot de combinacions possibles que varen fornir els incommensurables escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou i sempre al toc de confoses i aleatòries campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem fragments de memòria que embadalits recitàvem ressonants en el nostre silenci interior. Fits els ulls a les finestres airívoles, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, fornien ombres i formes estranyes al cel nebulós de tardor. Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, es va destapar una placa on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”, i, aleshores, hom no podia deixar de recordar el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) mentre (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, però, tots veiérem passar Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte excels que la Fundació que du el nom del poeta ens va glorificar: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte conduit per Margarida de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, han fruit del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, i també, punt de trobada, lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?


No hi ha comentaris

Mai 15 2016

DE L’ESFERA COM A UNITAT TOTAL

IMG_20160515_151005

Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona

        La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matí de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.

El jardí, que hom hi contempla en el seu conjunt, és públic. Del jardí privat al jardí públic hi deu menar l’enorme distància que hi ha entre la societat aristocràtica i les actuals societats, especialment occidentals, més o menys democràtiques.

Però, de l’experiència personal del príncep que consirós passejava pel seu jardí privat, aristocràtic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardí públic, podria ser que hi menes una menor distància de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessió del jardí no té pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecció d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.

Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que són importants sens dubte en l’àmbit econòmic i social, són només barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors són necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacció. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orígens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingràvida. Una esfera semblant a la de la fotografia que gràcilment corona una pilastra de balustrada.

És per això que L’Artificier, que no és cap príncep, ni d’Astúries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardí públic com ho podria fer un príncep en el seu jardí privat.

El jardí en qüestió fou construït l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sota la vareta màgica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l’arquitecte Ramon Reventós i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor Julià de Jòdar a propòsit d’una altra circumstància.

El conjunt enjardinat, anomenat també Roserar d’Amargós per la seva col·lecció de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, és d’una elegància classicitzant que permet una visió encantada de la ciutat, dels palaus de l’última Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la Fundació Miró fetes per l’arquitecte Josep Lluís Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representació memorable de l’obra d’ Eurípides a finals dels anys 70 del segle passat.

El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racó amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formós va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.

Gaudir de tota aquesta perfecció visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a través dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.

Com una esfera que ens embadaleix i ens dóna un sentit d’unitat i de totalitat.

Així, volem, també, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, només reconeguts quan es tanquen.

A cegues, palpem els nostres camins i, els més agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi diví… quasi animal…

I fins el senyal etern, com diu Agustí Bartra…

 “I l’àngel fa el Senyal: el cercle etern.”


No hi ha comentaris

Feb 03 2016

L’IMPACTE EMOCIONAL DE LA PINTURA D’EDUARD RESBIER A LA GALERIA TRAMA

Posted in Del quotidià, General |
images

Eduard Resbier (Barcelona, 1968) davant una de les seves obres

Galeria Trama. Tabula Rasa d’Eduard Resbier.

Tabula Rasa, l’obra del compositor estonià Arvo Pärt, conforma un moviment de l’ànima paral·lel al de la pintura de Resbier  en el  petit recorregut que conforma el quadrat exacte de la Galeria Trama. No en va el conjunt pictòric rep el mateix nom. Ens n’assabenta el mateix pintor que ens fa un recorregut per la mostra dels seus treballs recents, i que acull l’emblemàtica sala dels Establiments Maragall, al barceloní carrer de Petritxol, fins el dia 16 d’aquest mes de febrer.

A l’explicació precisa i plena d’expertesa de Joan Anton Maragall que ens presenta a l’artista, que és la quarta vegada que exposa a Trama, segueix la veu del pintor. No costa gaire d’endevinar com aquest hagués preferit el silenci a la veu, que de ben segur deu considerar sobrera davant el seu treball pictòric, i si de cas, només, voldria que la presència de la música silenciosa, absent i còsmica de Pärt fos la veu cantant de la visita. Com en aquesta peça musical que es divideix en dos moviments, Ludus i Silentium, també l’obra del pintor podria aplegar-se en dos espais diferenciats.

Potser, l’Artificier, que agraeix la parla del galerista i la del pintor, hagués volgut la música oïble també i a tot volum, junt amb una llum de l’espai molt més matisada, amb petits focus teatrals que només il·luminessin cada una de les obres de Resbier al pas exacte i múltiple dels visitants i davant de cada una de les peces. Potser a l’Artificier li hagués plagut una acció performativa, per tant, escenogràfica, per a gaudir de l’obra de Resbier. Possiblement, com el pintor, només hauria volgut mirades, complicitats, petites empremtes d’una comunicació no verbal i la música de Pärt, l’altra Tabula Rasa paral·lela a la del pintor. Però això pressuposa una demanda fora de lloc per a una galeria i, alhora, una inesperada acció a les expectatives dels seus visitants.

Joan Anton Maragall ens parla de la modernitat de Resbier, de com parteix d’imatges fotogràfiques triades de la realitat, del seu tractament i conversió en una altra realitat per mitjans digitals, i de com finalment les transforma en una nova interpretació pictòrica, en una darrera realitat, sempre una mica inquietant, difosa i amb un joc constant amb la llum. Joan Anton Maragall, coneix i valora el pintor, l’ha visitat en el seu taller diverses vegades, coneix l’univers que l’habita. En valora el seu resultat.

L’Artificier hi  troba pintures de la natura, muntanyes i mars, plenes d’un romàntic bramul de silenci i ple del turbulent, del grandiós, del neguitejant, on la figura humana per insignificant hi és absent. Són unes pintures que aboquen a una sensació de misteri i silenci còsmic. Serien les que es correspondrien amb el moviment Silentium de la peça de Pärt.

Hi ha altres pintures que podrien correspondre’s més al primer moviment de la peça de Pärt, l’anomenada Ludus (joc), pròpies de les construccions humanes, sense, tanmateix, tampoc, cap presència humana, si bé, plenes del seu pas. Empremtes i petjades de l’esdevenir del temps i del trànsit dels homes, per pocs moments presents. L’Artificier hi ha vist teatres sorpresos i sorprenents, el mateix taller de l’artista sobtadament envaït per una claror transfiguradora, mística, com passa en rars moments quan visualitzem una cosa coneguda com si no l’haguéssim vist mai. Moments de llum única mai repetible, de curta durada. Uns cotxes com lluernes que corren cap els punt de fuga dels espais pictòrics, des d’on veiem uns carrers,  uns paisatges,  la llum potent o foscant dels quals en gradua la nostàlgia i el neguit màgic que els travessa.

Les escenes de Resbier tenen transicions, i per tant moviment. Un moviment que interessa al pintor que queda reflectit per la imprecisió de les línies, i es remarca agosaradament en els dos únics retrats de l’exposició: dues cares femenines que -com diu l’artista- es mostren com ens parla la física quàntica, és a dir, en dos instants i positures al mateix moment. Sorprenent efecte, sorprenent miratge del moviment en el temps o en la simultaneïtat, que recorda tal com diu Joan Anton Maragall aquelles realitzacions Picassianes cubistes però dins la d’una perfecte figuració.

Les imatges de colors brillants juguen amb la llum als interiors sempre boirosos pel traç del pinzell difuminador. Hi ha una capacitat de presència en els espais on hi ha absència. Sovint hom sap com és difícil capir la presència de les coses i com només paradoxalment l’absència ens en forneix tota la seva percepció. I a l’inrevés. Això mateix ens declara Ramon Llull en el seu breviari d’Amic i Amat.

La capacitat d’Eduard Resbier de crear amb la seva pintura un artifici artístic, és a dir, una forma, capaç d’impactar en el contemplador o espectador per tal de que aquest, en la seva recepció intima i solitària, es somogui en la interioritat cap a les seves capacitats imaginatives, a un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva experiència és, sens dubte, una realitat ben constatable. L’impacte emocional que ens provoca la seva pintura serà, com en l’autèntica obra d’art, una de les poques oportunitats de felicitat humana i també, no oblidem, de coneixement.


No hi ha comentaris

Nov 14 2015

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (I)

Taller de L'Artificier

Taller d’artista. Foto de “L’Artificier : petit espai de creació” al Palau Mercader de Barcelona

A D. Sam Abrams, per la seva magnífica interpretació d’Ash-wednesday – Dimecres de cendra, de T. S. Eliot, en el 50è aniversari de la mort del poeta. Amb la seva lectura-interpretació va saber mostrar el mètode que aquí s’explicita, en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès a “LaGaleria” el 24 d’octubre de 2015.

Que un estat una mica febril allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit-, hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Ens pot acompanyar una música. Avui, diria, els treballs pianístics de Maurice Ravel, demà qualsevol altra meravella. En aquest punt del nostre inventat calendari,  és fàcil tenir a mà -en el no lloc d’Internet- a qualsevol hora i a qualsevol lloc, les millors interpretacions musicals que honoren aquest trànsit estrany de la vida humana en un mistèric i desconegut univers.

Hom diria que en aquest punt de la nostra breu consciència, en aquest estat arraulit i altra volta paradoxal, per, alhora, obert a l’infinit, en aquest estat de fragilitat immensa, una possibilitat inaudita ens queda a tocar. És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. ” (Versió de Xavier Benguerel). Una enorme obertura cap a l’immens. També, aquí, un jove Artificier va anomenar aquest torrent immens aplegat amb aquella interrupció de tot : “còsmica suspensió”.

Un vell, vellíssim, Artificier, anomena, encara ara, el seu mètode de treball, el mètode de la suspensió còsmica.


No hi ha comentaris

Ago 04 2015

EL TEATRE I LA PESTA. Antonin Artaud, Jordi Coca, Esther Bové i el Teatre Akadèmia

Posted in Del quotidià, General |
Antonin Artaud

Antonin Artaud

 

La percepció del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distància la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho són tot alhora, aquella projecció còsmica en els fets quotidians…  Tan difícils d’obtenir!, Tan difícils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai més ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. Hagués arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superació de la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació, la distanciació objectiva, la distinció entre sentiment i raó, d’aquella “cruel estultícia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinària dins la vida. Massa voluptuós i somiós el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta més profunditat per a la societat sencera a través de l’experiment teatral. Les genials intuïcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruauté” “l’acosta als seus orígens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de característics alliberadores per arribar, a través de les zones màgiques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinó provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les réveiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surdité, une cécité”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, Anaïs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocórrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. René Allendy va presentar una conferència plena d’expectació i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un públic fervorós que seguia el seu cicle de conferències sobre les Idées Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulació de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al públic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el títol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar només pròpia del surrealisme una tal comparació entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherí al moviment, però no, la comparació ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant Agustí[4] que menyspreava el món “pagà” en referir-se a l’acció perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narració d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgànic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una víctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant Agustí, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le théatre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example à la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la révélation, la mise en avant, la poussée vers l’extérieur d’un fond de cruauté latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilités perverses de l’esprit.”[5]. Per al públic assistent tot va desembocant en escàndol… Rialles sarcàstiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta només un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une conférence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expérience même, la peste même, pour qu’ils soient terrifiés et qu’ils se réveillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. Anaïs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artística, per la seva concepció antropològica, un discurs que capgiri la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a través de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acció d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducció entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducció al català. L’artífex rigorós de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther Bové.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre Akàdemia. Poc públic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc públic, tanmateix, del món teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegància escenogràfica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofà al biaix. Un ambient sonor de Carles Puértolas, on hi sona un piano, música desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglífic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquí, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther Bové, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que és el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes gràcies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectàculo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’Anaïs Nin. Traducció de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de Déu, d’Agustí d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.


No hi ha comentaris

Jul 05 2015

L’ARTISTA I EL VIATGE. A propòsit de l’exposició “Maillol i Grècia” al Museu Frederic Marès

Posted in Del quotidià, General |
Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

Maillol i Grècia, una exquisida exposició que es pot veure al Museu Frederic Marès a Barcelona, fins el 31 de gener de 2016

        Quan Gustav Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, surt al carrer “sobreexcitat pel treball dur i penós d’aquell matí“(1), “amb l’esperança que l’aire i el moviment el refarien i l’ajudarien a treballar amb profit al vespre“(2), un gir sorprenent en el seu esperit l’aboca a una inesperada febre de viatjar.

L’aparició sobtada d’un personatge estrany, vagarívol i suspecte, aquell home de l’ample barret de feltre, de pell lletosa i pigada, aquell tipus pèl-roig, amb un sarró típic dels camperols, aparegut i desaparegut dins l’indret soliu d’una parada del tramvia de la ciutat de Munic, havia obert el desig fervent del viatge i la seva imaginació vers totes les meravelles i ensurts de la terra multiforme…

Per a Von Aschenbach, però, el viatge, significa “una mesura higiènica que, ara i adés, havia hagut d’emprar a despit del seu gust i tarannà. Massa atrafegat en les tasques que el seu propi jo i la seva ànima europea li marcaven, massa afeixugat pel deure de la creació artística, massa desafecte a l’esbargiment per a enamorar-se del món virolat… “(3). Com a Von Aschenbach a molts artistes, a  molts creadors, a molts filòsofs, els hi escau aquesta mateixa concepció del viatge, aquesta mateixa percepció d’inoportunitat perquè s’interfereix i competeix amb la realització de l’obra, i tot, per aquell temor de no enllestir la feina, “aquest neguit que arribés l’hora, sense abans haver-se realitzat i lliurat plenament a si mateix“(4), i sols, els hi és permès, quan el viatge coincideix plenament amb aquest lliurar-se a si mateix, és a dir amb l’obra que ell haurà de concebre.

L’any 1908, l’escultor nord-català Arístides Maillol (1861-1944) emprèn un viatge a Grècia en companyia del comte Harry Kessler, mecenes i editor alemany, i l’escriptor vienès Hugo von Hofmannsthal. Té 47 anys i està en plena maduresa creativa. El viatge, no significarà cap destorb, cap fugida d’estudi respecte a la seva tasca com artista, ans el contrari, el viatge, s’inserirà de ple en la tasca de lliurar-se plenament a si mateix, al seu ofici, a les tasques del seu propi jo.

Des de Marsella al Pireu, Maillol ens explica -a traves d’un breu quadern de viatge- que llegeix l’Odissea d’Homer, la gran metàfora mediterrània del viatge. Hi ha una continuïtat exacte entre el seu paisatge del Banyuls natal i el paisatge d’immensa bellesa camí d’Atenes. Així mateix hi ha una correspondència manifesta entre l’experiència vital d’Ulisses i l’ànima plena d’obertura de Maillol.

És primavera. La bella relació d’amistat entre els tres homes no es cap obstacle als seus espai de contemplació i aïllament, d’escriptura i de dibuix. La visió de l’Acròpolis d’Atenes i les escultures de les Cariàtides són descrites amb emoció en el seu quadern. Als moments de recolliment i contemplació en segueixen vivències intenses. Són les festes de la Pasqua grega i el nostre escultor les viu a Dafni i després a Delfos. Música i danses populars el commouent talment com ho fa la visió del mar i del paisatge d’oliveres des del temple d’Apol·lo del santuari de Delfos. Troba amb l’escultura del segle V a.C. una bellesa sublim, en la qual s’identificarà plenament.

L’encert de l’exposició del Museu Frederic Marès -comissariada brillantment pel poeta Àlex Susanna- consisteix, tal com diu Olivier Lorquin en la publicació feta amb motiu de l’esdeveniment, en una invitació deliciosa al viatge de la mà de Maillol per les costes de Grècia, a més del curtmetratge que ens apropa a l’home en el seu darrer any de vida. Té, pel qui subscriu aquest post, una altra deliciosa virtut : les seves dimensions. Com un petit camafeu grec ho conté tot. Tot, veient-t’hi passar, omnipresent, la Bellesa.

(1), (2), (3), (4). Aquests textos pertanyen a la traducció catalana de Der Tod in Venedig (La mort a Venècia) feta per Joan Fontcuberta.


No hi ha comentaris

Jun 25 2015

EL DUEL O EL CONFLICTE ENTRE VIDA I ART

Posted in Artificis, Del quotidià |

Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

Públicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raó i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acció i pensament, etc.

Un duel encén, per la radicalitat de la seva acció, un estat d’alerta màxim no només en els oficiants, sinó, també, en els observadors jutjívols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. També la vivència que ens possibilitarà la seva formalització artística provocarà tensió. La feliç tensió que, sense cap conseqüència real, produirà -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament hagués estat real, perquè aquesta és la gran paradoxa de l’artifici artístic.

El lloc triat per a l’acció és la Sala Foyer del Centre Cívic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecció desferma l’atmosfera dels arbres majúsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celístia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida són ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant únic, al capdavall, que dirimirà el seu conflicte que és intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’únic camí d’expressar una emoció en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensió d’unes armes de trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció…

Vegin el text d’aquesta acció textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguració d’una exposició d’una trobada d’art de l’Associació Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i Darío Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i també el filòsof – només pot fer allò que promogui l’obra, la seva realització. Només aquesta submissió és el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitació – fins i tot l’amistat i l’amor – és, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diàleg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comú, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressió, pulsió, tensió. Tensió de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsió lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oïda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgívols escruten l’escomesa. I els trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció. Els arbres interminables, alts i simètrics, que diríeu que amaguen més que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT


No hi ha comentaris

Abr 13 2015

NO EN DIGUEU NACIONALISME DEL CATALANISME… ENS VA ADVERTIR ALBERT EINSTEIN JA L’ANY 1923

Posted in Del quotidià |

 

Albert Einstein, en una imatge publicada al diari ARA, on parla d’aquesta afirmació (edició de diumenge, 3 de març del 2013, pàg. 15)

     Hi ha un fort ressò de campanes dins la petita cambra envidriada. L’Artificier, que seu en la seva vella cadira d’olivera de remembrances pairals, observa com en són d’útils encara aquests sistemes de comunicació de tan antic temps, com acompanyen i ens marquen encara la vida en els llocs on es fan encara oïbles, com ens uneixen harmònicament ciutat i natura.

Immersos com estem en la nova i per avui “sorollosa” societat digital, sobta encara pensar que algú pugui encara pautar els espais del  temps pel martelleig damunt un metall treballat. Res a dir, tanmateix de la nova societat digital, perquè també té les seves simplicitats, les seves porcions harmòniques, com ara ho són els repics de les campanes. Que l’espai , ara, se’ns hagi multiplicat, connectat i creat en unes dimensions inesperades ja estava contingut en l’esperit de qualsevol artista romàntic. Res a dir per tant.

Sí, però, vol l’Artificier, després de la lectura parsimoniosa en el seu espai, alertar sobre l’ús de les paraules i del seu enorme poder, de com en són d’esmunyedisses en el seu camp semàntic.

Quan l’any 1923 Albert Einstein va descendir del tren a l’estació de França de Barcelona, i per una imprecisió no aclarida, no fou rebut per ningú malgrat havia estat convidat per la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, ja va advertir-nos que no anomenéssim nacionalisme al catalanisme, després de dir-nos que ja ens entenia, i va estar premonitori respecte a l’avenir.

Però no hem après la lliçó. El polític català Josep Rull es desperta ara tot definint el seu partit, CDC, de nacionalista. Que no n’hem tingut prou de patir històricament el nacionalisme castellà i després l’espanyol, és pregunta el nostre personatge d’aquest blog, Brutus “el murri” amb la seva conversa permanent amb l’Artificier? Què no n’hem tingut prou dels resultats d’una determinada concepció d’aquest nacionalisme a nivell europeu i mundial es pregunten tots els contertulians de les recurrents trobades prop de Roma entre els afins i heterònims de l’Artificier?

Si us plau, no ens faci por parlar amb els veritables termes. Aquí hi ha hagut un procés de tipus colonial ja des de fa ben bé, com a mínim, quatre segles, i el terme que li correspon és independentisme i no pas nacionalisme. Sols així ens podrà entendre el món, sols així podrem trobar multitud de semblances, perquè des de que el món és món els conflictes de patró colonial entre els pobles, junt amb els de domini d’uns grups socials damunt dels altres –lluita de classes-, és una constant històrica.

Gràcies Einstein. Gràcies Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC i un dels primers científics de l’estat a adoptar les teories d’Einstein, per haver-lo convidat i per donar-li a conèixer, a un home tan preclar, la nostra realitat com a poble.

En el pensament de l’Artificier, s’acorda raó i follia, el nou i el vell, com diria el poeta J. V. Foix.


No hi ha comentaris

Mar 29 2015

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Posted in Del quotidià |

Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona

 

         Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plàstics,  escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sí, a l’ombra de les noves tecnologies informàtiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trànsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials més desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen així vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artístics d’abans. Això  pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi número 1 del clave ben temperat de J. S. Bach.  En un inici voluntariós, seqüencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que és un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condició humana. Així ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la música, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès també a les invariants còsmiques de la vida.  La proporció aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destí, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’ànima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humà, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als déus,  ens hauríem mort de fred. Però prou de divagació filosòfica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carilló trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,  amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisió de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…  desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i…  “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I és torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efímer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu ací el Preludi número 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretació de Josep Vicens i Busquets.


No hi ha comentaris

Mai 16 2014

DE LA CATALUNYA-CIUTAT : Artistes de l’Ebre al nou espai “Estudi Pere Mora” de Barcelona

Posted in Del quotidià |
DSC_0182

Inauguració de l’Estudi Pere Mora a l’edifici de l’antiga fàbrica dels Vilumara a Barcelona (Fot. Maria Mora)

             El passeig de l’Artificier retroba, entre l’envitricoll urbà de la densa ciutat de Barcelona, que un petit estudi d’artista obre les portes.

             De les velles pedres de les antigues cases taller manufactureres, que ja des del segle XVIII es perferen a partir d’altres casalots-taller més antics, hom descobreix uns espais on artistes reconeguts instal·len des de fa uns anys els seus estudis taller.

            Pere Mora, arquitecte de professió i dibuixant i pintor “avant la lettre”, ja que aquesta vocació fou un desig anterior al de la seva carrera com a arquitecte de prestigi, ha inaugurat el seu taller, l’Estudi Pere Mora, a la que fou l’antiga casa taller dels Vilumara, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona[i], en el mateix edifici on hi tenen el seu estudi els pintors Artigau i Serra de Rivera.

            Segurament l’Estudi es troba a la planta del que fou la part més antiga de la manufacturaria sedera dels Vilumara a Barcelona, i al costat del que fou el primer edifici de la indústria moderna d’aquesta firma, l’edifici neoromànic fet per Elies Rogent, el mestre d’obres de l’edifici de la reinstaurada Universitat de Barcelona. Un edifici al qual s’accedeix des de la portalada del carrer de Sant Pere Més Baix, i que representa ja pels vols de 1842 un edifici plenament a redós de la potent revolució industrial catalana que ja havia iniciat les seves passes per allà 1833 a la nostra ciutat.

            El pintor Pere Mora ha volgut, per inaugurar el seu espai de treball artístic, correspondre als artistes ebrencs i en concret a l‘interdisciplinari Taller d’Art Cinta Dalmau, amb una Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre fins el dia 31 de maig. No en va, anteriorment, quan va retrobar-se de nou amb la pintura, l’hi havien obert ja les seves portes.

            Sentir les veus i les parles del Baix Ebre dins els edificis vells de la Barcelona manufacturera i industrial, pujar les llargues escales del vell edifici plenes d’olor de pintures a l’oli i escolar les parles, encara sortosament arrelades a la terra, amb unes obres plàstiques d’altíssim nivell, que parteixen totes elles del precís domini tècnic, i a més, que es situen en el vèrtex entre les propostes artístiques d’avui, entre l’abstracció i la figuració, entre allò nou i allò més formal, fa present la realitat a Barcelona, dins el món de l’art, d’aquella vella idea del nou-cents d’una Catalunya-Ciutat. Una xarxa de civilitat i de ciutats, en aquest cas Tortosa i Barcelona, que no es reclouen al seu àmbit ni en els horitzons geogràfics, ni en els límits artístics, tot perpetuant una obra pròpia però que s’ha amidat en els paràmetres més exigents de l’art.

            Quan el passat dia 26 d’abril va fer-se la inauguració de l’Estudi, l’arquitecte Pere Mora va parlar des de la  sinceritat del seu propòsit, en Jaume Rocamora va glosar la mostra i els seus artistes en un text ple de saviesa crítica que va llegir Meritxell Algueró, junt amb textos poètics de Joan Antoni Blanch, tot en nom del Taller d’Art Cinta Dalmau, amb la seva veu càlida i clara.  L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, present en l’acte, va parlar de la sinergia generada. Després, quan tots ells varen haver parlat, quan l’aplaudiment va desfogar l’alegria regnant, es feren presents les obres dels artistes contemplades ara de nou sota una nova llum. Dos neguitejants figures totèmiques de Joan Salvat, acompanyades de rèpliques volgudament desestructurades de Pere Mora, corprenien a l’entrada l’encuriosit visitant. Uns textos breus, del qui subscriu aquest article, intentaven reflectir el neguit que desprenen en la seva forma. Unes pintures acríliques de blaus transparents tot difuminant la idea de cel recollien segurament la segona mirada del convidat, unes construccions de l’imaginari del cel, sense construccions religioses i presidides per la netedat d’unes formes geomètriques plenes de llum més properes a l’imaginari d’avui; l’autor, Joan Antoni Blanch, ha posat títols d’una certa severitat i sornegueria tortosina. Una electrificant energia es desprenia de la ceràmica de Cinta Dalmau –ànima i directora de tots els projectes del Taller- que encisa el dalt i el baix d’una taula mitgera. Joan Escudé, amb reproduccions de les seves obres, concebudes monumentals, i per tant col·locades virtualment dins d’escenaris possibles…, i Cinta Sabater Querol la perfecció figurativa ocupant un lloc central…. Un conjunt diferent i alhora harmònic per a sorpresa de visitants.

            Quan els noucentistes amassaren i feren substancial el concepte de la Catalunya-Ciutat saberen fer un projecte engrescador que d’alguna manera va empeltar tota la societat, una societat civil complexa, esquinçada ja per classes socials conflictives i enfront d’un estat que no corresponia a aquesta civilitat moderna. Certs paral·lelismes podríem trobar a la Catalunya d’avui que se sent de nou engrescada en un procés regeneracionista i de recuperació del seu abrandament històric necessari per a la seva subsistència. La mostra dels artistes Tortosins a Barcelona és un exemple més d’aquesta puixança : la naixença de nous tallers, de noves activitats, la de diferents sinergies, l’alta i rigorosa qualitat d’aquí i d’allà en el ampli teixit urbà de la Catalunya del present.


[i] L’Estudi Pere Mora es troba al carrer Sant Pere Més Baix, 42, 2n 1ª de Barcelona. La Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre, comissariada pel Taller d’Art Cinta Dalmau, es pot visitar fins el dia 31 de maig de 2014.


1 comentari

Next »