DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for the category Artificis

Set 08 2019

DEL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT

Posted in Artificis, General |

Flames al mont Quimera prop de Çirali a la província d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Pujàvem peus descalços pel mont Quimera prop de la població de Çirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sabíem del relat mitològic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel·lerofont, muntat en el seu cavall alat Pegàs, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueològic de Florència ens venia a la ment i també la imatge icònica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produït.

Pujàvem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, algú havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L’envoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que  coronava tot el camí i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que començava a espurnejar ple d’estels.

Pujàvem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d’altres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esforços de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores càlides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del camí. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a ésser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lleó, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’alça a prop de venturoses platges, com un immens balcó al mediterrani.

Pujàvem els rudes esglaons i el pedregar relliscós amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingué la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensió  quan ja veiérem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col·laborava amb la vermelló de les diminutes flames que ara i ací prenien força. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent altívol sense vegetació on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi podíem imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Pegàs -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furiós exhalava amb força. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensió, i, a sota, la fúria dels moviments i els ràpids girs de la bèstia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnació de les forces físiques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volcànicament, manifestant-se en lluita contra la intel·ligència i l’argúcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l’humà només hi pot triomfar per l’argúcia i l’enginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la força aspriva i brutal descabdella la situació a favor de l’humà. Aquesta fou l’arma de Bel·lerofont també. Un arpó que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perquè es fongués amb el seu mateix foc abraçador i penetres pel cos de la bèstia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aquí el relat. El millor relat metafòric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ciència podrà fer… Aquí la ciència haurà de cedir sempre. I tanmateix, la ciència, és a dir, el saber experimental, és qui haurà fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, és a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’argúcia, l’enginy, que ha permès la victòria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat escènica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d’aquell món entre occident i orient camí dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi érem, el cansament, la pèrdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l’imprescindible-, el despullament de l’ànima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Algú dels presents va voler explicar la causa d’aquells focs en el pendent rocós per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N’havia llegit el seu origen: l’existència de gas metà a l’interior d’aquella muntanya que a l’eixir per les escletxes formades per la mateix força del gas, des de temps immemorials, s’encenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil·lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gestió per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esvaïment d’una boira interior que es delia per una explicació més mitològica, més propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’ànima adulta més cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel camí de les analogies i el joc amb les metàfores. I per tant, pel cantó del mite, del mite com a mite, és clar, no com a realitat sense més. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

És aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficció que no oblida però la seva aparença, i que tanmateix pel rerefons mistèric de la vida revela inesperadament, insòlitament i a balquena, la plenitud i l’ampliació de la nostra percepció.

L’aparença, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparença que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que són ficció conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experiències que no és produeixen més que en la nostra imaginació, amb la col·laboració, això sí, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra artística, sigui musical, plàstica, dramàtica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparença, aquesta és fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt bé Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la tragèdia titulat La visió dionisíaca del món (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; sols quan aquest sentiment desapareix és quan comencen els efectes patològics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural força guaridora dels seus estats.

Tot això pensàvem en aquella ascensió per terres de l’Antic Món. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cordèlia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot això pensàvem… I, també, com n’és de curiós que el mot Quimera hagi desplaçat el seu significat des de la raresa d’un ésser, que per aquesta mateixa característica és un monstre, a la de creació imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perquè la Quimera, com analogia, com a metàfora, com a experiència de joc, com experiència artística respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement més satisfactori, més profund, que doni més sentit a les nostres vides que no pas allò que en diem la pura realitat. Ens trobem aquí en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen també en una certa porció la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra faç. I per aquesta relació secreta entre l’esperit i la matèria uns líquids cerebrals i unes ones electromagnètiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i físic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres també dúiem les nostres pròpies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Però la monstruosa bèstia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l’home amb els seus músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabulós sobrepassava el front de l’home com un d’aquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d’augmentar el terror de l’enemic.

(…)

Fet curiós a notar: cap d’aquests viatgers no semblava irritat contra la bèstia feroç penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d’ells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperació; sota la cúpula esplinètica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d’un sòl tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que són condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…  I tàctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPLÍREM EL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT!

 

 

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)


No hi ha comentaris

Oct 09 2016

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA HAN EIXIT UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

Posted in Artificis, Del quotidià |

J.V. Foix

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT, EL DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, un estol d’ocells d’un plomall virolat van folgar invisibles pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer que, com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades, on hom hi podia llegir en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta  il·lustre J. V. Foix i la seva obra.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem el nom i les lletres convulses que agitades fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits  capaços d’expressar l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem pel nou i enamorats com ens sentíem del vell, els assistents, vàrem contemplar cofois i sense sorpresa com planaven en nous alfabets, tot de combinacions possibles que varen fornir els incommensurables escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou i sempre al toc de confoses i aleatòries campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem fragments de memòria que embadalits recitàvem ressonants en el nostre silenci interior. Fits els ulls a les finestres airívoles, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, fornien ombres i formes estranyes al cel nebulós de tardor. Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, es va destapar una placa on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”, i, aleshores, hom no podia deixar de recordar el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) mentre (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, però, tots veiérem passar Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte excels que la Fundació que du el nom del poeta ens va glorificar: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte conduit per Margarida de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, han fruit del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, i també, punt de trobada, lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?


No hi ha comentaris

Ago 08 2015

D’UNA CERTA “ARISTOCRÀCIA DE L’ESPERIT”

Un instant únic

 

A Jordi Llovet i Pomar

 

Apareguda dins el calaix d’un vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant únic. Un instant únic, propi de la imatge estàtica, però, també, perquè ens descobreix un moment d’experiència extraordinària per a un grup humà. Un moment de trobada harmoniosa, de caminada tranquil·la pels vorals d’una població, de màgica suspensió del temps… Tot això s’endevina amb la simple contemplació del grup, tot això es desprèn de les positures espontànies i sense neguits que els permeten de posar per a la foto, tot això ens descriu aquest errar en absència d’afany pel profit, un caminar sense finalitats de viatge -no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge-, i tot fet amb una vestimenta poc adient per al lloc on són, que fa pensar que es troben en un trànsit inusual i d’excepcionalitat evident.

És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posició dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que és sostingut amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posició profunda i sòlida, capaç d’aguantar les fortes envestides de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que són llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetació dunar, que ens fa pensar que a prop hi ha mar. L’immens mar.

L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part més baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la línia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camí que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.

Vénen o van? Es diria que sorpresos per l’ull de la càmera s’han girat cap allà des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas molt de fred. Podem suposar que ningú sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camí, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses que intercanvien.

Hi han personalitats diverses. Hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat a la barana, en una actitud més informal. Hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc  infants -reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix-, que no comparteixen pas l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.

L’instant fixat deixa una interrogació perenne al qui contempla la imatge i no en pot reconèixer cap fisonomia: les figures humanes són llunyanes i borroses les seves cares. Una metàfora de la successió a la que estem immersos els humans i la vida en general, i de l’oblit que se’n deriva.  No en podem saber els seus noms ni les seves atzaroses vides, ni tant sols per boca dels membres de la família de la casa on ha estat trobada la fotografia. Res fa pensar que són figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat, i tanmateix, l’oblit ja hi pren volada…

Si mirem persistentment, malgrat el poc detall de les cares, malgrat el desconeixement de les seves vides i de les seves relacions, hi podem suposar tots els substrats inherents a la condició humana. Que si tal vegada latents desconfiances, que si passions i rancúnies desvetllades, que si incomprensions manifestes… però que per mor de l’instant plaent, suspès i encisador que tan bé reflexa el moment captat pel fotògraf, tot s’ha fet miraculosament fonedís. I en l’ara d’aquell instant, per damunt de tot, ens sembla que hi plana una fina aura de comprensió i de companyonia, aquell respir d’un temps lliure i sense incomoditats, on ens desborda un sentiment acaronador que ens conforma en seguretats eternes, futurs lluminosos i d’entesa, on tot és possible encara. Un estat d’esperit on hom se sent empès a resoldre’s amb deferència vers l’altra, i on no hi té cabuda la queixa, l’enraonia i el retret… Ans la comprensió i amb ella l’excusa i la delicadesa amatent. I un somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant. De l’altra que és com nosaltres mateixos, un ésser que té esperit i cos, lliure i sotmès tan sols, només, únicament a allò gran i incommensurable que de nosaltres no depèn, és a dir, a l’ordre i l’arbitrarietat dels déus i de la vida, al misteri espuri -sense mesura humana- de tot, tot, l’Univers.

I això, lector, germà meu, tot això, és la vivència pura d’un estat de consciència que a l’Artificier li plau d’anomenar: “aristocràcia de l’esperit”.

Que la vida ens el permeti de gaudir!


No hi ha comentaris

Jun 25 2015

EL DUEL O EL CONFLICTE ENTRE VIDA I ART

Posted in Artificis, Del quotidià |

Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

Públicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raó i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acció i pensament, etc.

Un duel encén, per la radicalitat de la seva acció, un estat d’alerta màxim no només en els oficiants, sinó, també, en els observadors jutjívols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. També la vivència que ens possibilitarà la seva formalització artística provocarà tensió. La feliç tensió que, sense cap conseqüència real, produirà -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament hagués estat real, perquè aquesta és la gran paradoxa de l’artifici artístic.

El lloc triat per a l’acció és la Sala Foyer del Centre Cívic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecció desferma l’atmosfera dels arbres majúsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celístia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida són ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant únic, al capdavall, que dirimirà el seu conflicte que és intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’únic camí d’expressar una emoció en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensió d’unes armes de trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció…

Vegin el text d’aquesta acció textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguració d’una exposició d’una trobada d’art de l’Associació Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i Darío Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i també el filòsof – només pot fer allò que promogui l’obra, la seva realització. Només aquesta submissió és el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitació – fins i tot l’amistat i l’amor – és, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diàleg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comú, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressió, pulsió, tensió. Tensió de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsió lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oïda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgívols escruten l’escomesa. I els trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció. Els arbres interminables, alts i simètrics, que diríeu que amaguen més que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT


No hi ha comentaris

Mar 24 2014

EN RECORD DE RICARD SALVAT (1934-2009), als cinc anys de la seva mort.

Posted in Artificis |
"Ricard" (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“Ricard” (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“RICARD”

 Hi ha les arestes clares d’un cub segmentat, perfecció altíssima, alada, que emmarquen la llum i creen una ratlla cruenta entre el dins i el fora. En aquest trànsit –entre interior i exterior- s’hi bressola, magnificent, l’exquisidesa. Una rara qualitat que només es deixa posseir per uns pocs homes.

Dins els vèrtexs, s’estenen escenaris polièdrics oberts a tot esdevenir, on s’hi  conjura la vida humana, més ben viscuda que en la pura llum del dia, més real per l’acció paradoxal de l’Art que la realitat mateixa. Copsar-ne el seu gest i la seva parla sonora -singular i plural alhora, antiga i nova ensems-, captenir-ne les sorolloses construccions del pensament i el remoreig dels somnis amatents de plenitud, aquests en són tots el seus propòsits. Mentrestant i a tothora, una llum garbellada penetra per la petita obertura superior, -quadrat perfecte!- per a dialogar amb la Idea que ens ve de dalt, que sempre ens ve de dalt.  

A dins, també, ocupant un lloc central, com un secret immens, però vistent i obert tothora, un cub ara junyit, d’un blanc immaculat, en detalla i en fa perviure tota la puresa del gest i tota la semblança de la forma.  La forma d’un home exquisit.

PD: Consulteu: Fundació Ricard Salvat


No hi ha comentaris

Ago 12 2013

Del real mitològic al real polític : una interpretació de “Catalunya, nou estat d’Europa”

Posted in Artificis |

DESCLOSA, de Joan Salvat (2012)

DESCLOSA

Refractari 1250º Reducció

JOAN SALVAT (2012)

És Nèmesis qui empeny com a justícia divina? O són les Moires que trenen i filen els fils del destí que ara clouen i ara separen segons l’arbriti del seu teixir? Les peces que aferraven fan esquinç. Una força, punyent i serena alhora, lacera el que abans unia. Neix portentós un nou ésser. L’infantat, que paradoxalment ja hi era abans, corprèn de tan i tan nou. Encisa, de tan i tan bell.

Catalunya, nou estat d’Europa.


No hi ha comentaris