DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Setembre 8, 2019

Set 08 2019

DEL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT

Posted in Artificis, General |

Flames al mont Quimera prop de Çirali a la província d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Pujàvem peus descalços pel mont Quimera prop de la població de Çirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sabíem del relat mitològic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel·lerofont, muntat en el seu cavall alat Pegàs, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueològic de Florència ens venia a la ment i també la imatge icònica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produït.

Pujàvem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, algú havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L’envoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que  coronava tot el camí i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que començava a espurnejar ple d’estels.

Pujàvem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d’altres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esforços de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores càlides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del camí. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a ésser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lleó, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’alça a prop de venturoses platges, com un immens balcó al mediterrani.

Pujàvem els rudes esglaons i el pedregar relliscós amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingué la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensió  quan ja veiérem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col·laborava amb la vermelló de les diminutes flames que ara i ací prenien força. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent altívol sense vegetació on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi podíem imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Pegàs -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furiós exhalava amb força. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensió, i, a sota, la fúria dels moviments i els ràpids girs de la bèstia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnació de les forces físiques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volcànicament, manifestant-se en lluita contra la intel·ligència i l’argúcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l’humà només hi pot triomfar per l’argúcia i l’enginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la força aspriva i brutal descabdella la situació a favor de l’humà. Aquesta fou l’arma de Bel·lerofont també. Un arpó que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perquè es fongués amb el seu mateix foc abraçador i penetres pel cos de la bèstia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aquí el relat. El millor relat metafòric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ciència podrà fer… Aquí la ciència haurà de cedir sempre. I tanmateix, la ciència, és a dir, el saber experimental, és qui haurà fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, és a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’argúcia, l’enginy, que ha permès la victòria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat escènica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d’aquell món entre occident i orient camí dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi érem, el cansament, la pèrdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l’imprescindible-, el despullament de l’ànima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Algú dels presents va voler explicar la causa d’aquells focs en el pendent rocós per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N’havia llegit el seu origen: l’existència de gas metà a l’interior d’aquella muntanya que a l’eixir per les escletxes formades per la mateix força del gas, des de temps immemorials, s’encenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil·lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gestió per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esvaïment d’una boira interior que es delia per una explicació més mitològica, més propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’ànima adulta més cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel camí de les analogies i el joc amb les metàfores. I per tant, pel cantó del mite, del mite com a mite, és clar, no com a realitat sense més. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

És aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficció que no oblida però la seva aparença, i que tanmateix pel rerefons mistèric de la vida revela inesperadament, insòlitament i a balquena, la plenitud i l’ampliació de la nostra percepció.

L’aparença, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparença que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que són ficció conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experiències que no és produeixen més que en la nostra imaginació, amb la col·laboració, això sí, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra artística, sigui musical, plàstica, dramàtica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparença, aquesta és fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt bé Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la tragèdia titulat La visió dionisíaca del món (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; sols quan aquest sentiment desapareix és quan comencen els efectes patològics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural força guaridora dels seus estats.

Tot això pensàvem en aquella ascensió per terres de l’Antic Món. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cordèlia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot això pensàvem… I, també, com n’és de curiós que el mot Quimera hagi desplaçat el seu significat des de la raresa d’un ésser, que per aquesta mateixa característica és un monstre, a la de creació imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perquè la Quimera, com analogia, com a metàfora, com a experiència de joc, com experiència artística respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement més satisfactori, més profund, que doni més sentit a les nostres vides que no pas allò que en diem la pura realitat. Ens trobem aquí en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen també en una certa porció la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra faç. I per aquesta relació secreta entre l’esperit i la matèria uns líquids cerebrals i unes ones electromagnètiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i físic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres també dúiem les nostres pròpies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Però la monstruosa bèstia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l’home amb els seus músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabulós sobrepassava el front de l’home com un d’aquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d’augmentar el terror de l’enemic.

(…)

Fet curiós a notar: cap d’aquests viatgers no semblava irritat contra la bèstia feroç penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d’ells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperació; sota la cúpula esplinètica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d’un sòl tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que són condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…  I tàctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPLÍREM EL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT!

 

 

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)


No hi ha comentaris