DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Febrer 3, 2016

Feb 03 2016

L’IMPACTE EMOCIONAL DE LA PINTURA D’EDUARD RESBIER A LA GALERIA TRAMA

Posted in Del quotidià, General |
images

Eduard Resbier (Barcelona, 1968) davant una de les seves obres

Galeria Trama. Tabula Rasa d’Eduard Resbier.

Tabula Rasa, l’obra del compositor estonià Arvo Pärt, conforma un moviment de l’ànima paral·lel al de la pintura de Resbier  en el  petit recorregut que conforma el quadrat exacte de la Galeria Trama. No en va el conjunt pictòric rep el mateix nom. Ens n’assabenta el mateix pintor que ens fa un recorregut per la mostra dels seus treballs recents, i que acull l’emblemàtica sala dels Establiments Maragall, al barceloní carrer de Petritxol, fins el dia 16 d’aquest mes de febrer.

A l’explicació precisa i plena d’expertesa de Joan Anton Maragall que ens presenta a l’artista, que és la quarta vegada que exposa a Trama, segueix la veu del pintor. No costa gaire d’endevinar com aquest hagués preferit el silenci a la veu, que de ben segur deu considerar sobrera davant el seu treball pictòric, i si de cas, només, voldria que la presència de la música silenciosa, absent i còsmica de Pärt fos la veu cantant de la visita. Com en aquesta peça musical que es divideix en dos moviments, Ludus i Silentium, també l’obra del pintor podria aplegar-se en dos espais diferenciats.

Potser, l’Artificier, que agraeix la parla del galerista i la del pintor, hagués volgut la música oïble també i a tot volum, junt amb una llum de l’espai molt més matisada, amb petits focus teatrals que només il·luminessin cada una de les obres de Resbier al pas exacte i múltiple dels visitants i davant de cada una de les peces. Potser a l’Artificier li hagués plagut una acció performativa, per tant, escenogràfica, per a gaudir de l’obra de Resbier. Possiblement, com el pintor, només hauria volgut mirades, complicitats, petites empremtes d’una comunicació no verbal i la música de Pärt, l’altra Tabula Rasa paral·lela a la del pintor. Però això pressuposa una demanda fora de lloc per a una galeria i, alhora, una inesperada acció a les expectatives dels seus visitants.

Joan Anton Maragall ens parla de la modernitat de Resbier, de com parteix d’imatges fotogràfiques triades de la realitat, del seu tractament i conversió en una altra realitat per mitjans digitals, i de com finalment les transforma en una nova interpretació pictòrica, en una darrera realitat, sempre una mica inquietant, difosa i amb un joc constant amb la llum. Joan Anton Maragall, coneix i valora el pintor, l’ha visitat en el seu taller diverses vegades, coneix l’univers que l’habita. En valora el seu resultat.

L’Artificier hi  troba pintures de la natura, muntanyes i mars, plenes d’un romàntic bramul de silenci i ple del turbulent, del grandiós, del neguitejant, on la figura humana per insignificant hi és absent. Són unes pintures que aboquen a una sensació de misteri i silenci còsmic. Serien les que es correspondrien amb el moviment Silentium de la peça de Pärt.

Hi ha altres pintures que podrien correspondre’s més al primer moviment de la peça de Pärt, l’anomenada Ludus (joc), pròpies de les construccions humanes, sense, tanmateix, tampoc, cap presència humana, si bé, plenes del seu pas. Empremtes i petjades de l’esdevenir del temps i del trànsit dels homes, per pocs moments presents. L’Artificier hi ha vist teatres sorpresos i sorprenents, el mateix taller de l’artista sobtadament envaït per una claror transfiguradora, mística, com passa en rars moments quan visualitzem una cosa coneguda com si no l’haguéssim vist mai. Moments de llum única mai repetible, de curta durada. Uns cotxes com lluernes que corren cap els punt de fuga dels espais pictòrics, des d’on veiem uns carrers,  uns paisatges,  la llum potent o foscant dels quals en gradua la nostàlgia i el neguit màgic que els travessa.

Les escenes de Resbier tenen transicions, i per tant moviment. Un moviment que interessa al pintor que queda reflectit per la imprecisió de les línies, i es remarca agosaradament en els dos únics retrats de l’exposició: dues cares femenines que -com diu l’artista- es mostren com ens parla la física quàntica, és a dir, en dos instants i positures al mateix moment. Sorprenent efecte, sorprenent miratge del moviment en el temps o en la simultaneïtat, que recorda tal com diu Joan Anton Maragall aquelles realitzacions Picassianes cubistes però dins la d’una perfecte figuració.

Les imatges de colors brillants juguen amb la llum als interiors sempre boirosos pel traç del pinzell difuminador. Hi ha una capacitat de presència en els espais on hi ha absència. Sovint hom sap com és difícil capir la presència de les coses i com només paradoxalment l’absència ens en forneix tota la seva percepció. I a l’inrevés. Això mateix ens declara Ramon Llull en el seu breviari d’Amic i Amat.

La capacitat d’Eduard Resbier de crear amb la seva pintura un artifici artístic, és a dir, una forma, capaç d’impactar en el contemplador o espectador per tal de que aquest, en la seva recepció intima i solitària, es somogui en la interioritat cap a les seves capacitats imaginatives, a un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva experiència és, sens dubte, una realitat ben constatable. L’impacte emocional que ens provoca la seva pintura serà, com en l’autèntica obra d’art, una de les poques oportunitats de felicitat humana i també, no oblidem, de coneixement.


No hi ha comentaris