DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Agost, 2015

Ago 08 2015

D’UNA CERTA “ARISTOCRÀCIA DE L’ESPERIT”…

Un instant únic

Apareguda dins un calaix d’un vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant únic propi de la imatge estàtica. Però no només per aquest motiu se’ns mostra únic l’instant copsat, ans també perquè descobreix un moment d’experiència extraordinària per a un grup humà: un moment de trobada harmoniosa, d’una caminada tranquil·la pels vorals d’una població, d’un errar distret, d’un moment de suspensió del pas del temps, en definitiva. Tot això s’endevina per la simple contemplació del grup, per les positures espontànies i sense neguits que els permet de posar per a la foto, per aquest errar en absència de signes del viatge, no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge, i per la vestimenta, una mica enigmàtica o poc recurrent per al lloc on s’estan, que fa pensar, tanmateix, que es troben a prop d’una població, no pas rural, ans  mig urbanitzada.

És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posició dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que és sostingut amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posició profunda i sòlida, capaç d’aguantar les fortes envestides de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que són llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetació dunar o psammòfila, que ens fa pensar que a prop hi ha el mar.

L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part més baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la línia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camí que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.

Vénen o van? Es diria que sorpresos per l’ull de la càmera s’han girat cap allà des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas molt de fred. Podem suposar que ningú sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camí, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses i plaents que intercanvien.

Hi han personalitats diverses, hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat temeràriament a la barana, hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc  infants, reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix, que no senyoregen pas de l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.

L’instant fixat deixa una interrogació perenne pel qui no en pot reconèixer cap fisonomia, no en va, el grup humà, ha de pertànyer a la casa on fou trobada dins el calaix del vell canterano de fusta de xicranda. Res fa pensar que són figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, i tanmateix, ningú de la casa els recorda. Algú detalla que una figura és semblant a la de l’avia materna, però no ho pot afirmar. Poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat.

Podem endevinar-hi característiques inherents a la condició humana, que si latents desconfiances, que si petites rancúnies i destrets, tal volta, aquell dia adormits. Però per damunt de tot podem imaginar que hi plana una fina aura de comprensió i de companyonia, aquell respir d’un temps plaent i sense incomoditats, on l’endemà tot hi pot esdevenir possible, i on avui, hom sent plaer amb la deferència cap a l’altre, on no hi té cabuda la queixa, l’enraonia, el retret… Ans l’excusa i la delicadesa hi vindrà abans, i el somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant sotmès tan sols, només, únicament a allò que de nosaltres no depèn pas, a arbitrarietat dels déus i de la vida, al misteri espuri -sense mesura humana- de tot, tot, l’Univers.

I això és una vivència pura de l’aristocràcia de l’esperit.


No hi ha comentaris

Ago 04 2015

EL TEATRE I LA PESTA. Antonin Artaud, Jordi Coca, Esther Bové i el Teatre Akadèmia

Posted in Del quotidià, General |
Antonin Artaud

Antonin Artaud

 

La percepció del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distància la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho són tot alhora, aquella projecció còsmica en els fets quotidians…  Tan difícils d’obtenir!, Tan difícils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai més ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. Hagués arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superació de la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació, la distanciació objectiva, la distinció entre sentiment i raó, d’aquella “cruel estultícia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinària dins la vida. Massa voluptuós i somiós el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta més profunditat per a la societat sencera a través de l’experiment teatral. Les genials intuïcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruauté” “l’acosta als seus orígens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de característics alliberadores per arribar, a través de les zones màgiques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinó provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les réveiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surdité, une cécité”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, Anaïs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocórrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. René Allendy va presentar una conferència plena d’expectació i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un públic fervorós que seguia el seu cicle de conferències sobre les Idées Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulació de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al públic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el títol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar només pròpia del surrealisme una tal comparació entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherí al moviment, però no, la comparació ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant Agustí[4] que menyspreava el món “pagà” en referir-se a l’acció perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narració d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgànic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una víctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant Agustí, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le théatre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example à la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la révélation, la mise en avant, la poussée vers l’extérieur d’un fond de cruauté latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilités perverses de l’esprit.”[5]. Per al públic assistent tot va desembocant en escàndol… Rialles sarcàstiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta només un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une conférence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expérience même, la peste même, pour qu’ils soient terrifiés et qu’ils se réveillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. Anaïs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artística, per la seva concepció antropològica, un discurs que capgiri la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a través de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acció d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducció entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducció al català. L’artífex rigorós de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther Bové.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre Akàdemia. Poc públic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc públic, tanmateix, del món teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegància escenogràfica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofà al biaix. Un ambient sonor de Carles Puértolas, on hi sona un piano, música desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglífic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquí, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther Bové, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que és el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes gràcies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectàculo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’Anaïs Nin. Traducció de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de Déu, d’Agustí d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.


No hi ha comentaris