DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Gener 5, 2012

Gen 05 2012

De palaus redescoberts a la ciutat dels prodigis o de Svetlana Tovstukha, violoncel·lista.

Posted in Del quotidià |

Svetlana Tovstukha en una actuació recent a la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

 

A tots els que assistiren al concert de Svetlana Tovstukha al saló noble del Palau Gomis Barceloní el 26 de novembre de 2011, seu del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern)

Fou per a l’univers probablement un dia qualsevol, un dia de novembre, quan per mor d’unes pluges intenses encara verdejaven algunes fulles en els arbres caducifolis de la ciutat. Fou quan en l’esplanada del parc central de la ciutat una imatge bellíssima de marbre de blanc impol·lut s’estremia ja  a la baixa llum de la tarda, caiguda en un moviment desconsolat[1]. Fou quan ens endinsarem en la feixuguesa i en l’acollidora majestuositat dels vells carrers dels grans carreus de pedra de Montjuïc, amb noms fets d’oficis o de llocs, de referència precisa, si bé avui, ja d’enigmàtics sons i desconeguda significança: Corretger, Sabateret, Cremat xic, Rec comtal, Flassaders, Montcada, Barra de ferro…

Tot això s’esdevingué en la metamorfosada situació que dóna a la ciutat un dissabte al vespre, arran d’un finíssim creixent de lluna en el cel net, d’una fresca ja quasi hivernal, quan hom somou l’efímera esperança del tot és possible encara. I fou aleshores quan, l’Artificier, va entrar al vell palau de nou redescobert.

Que la característica dels antics palaus barcelonins sigui l’austeritat de les seves vistes exteriors, és a dir, de les seves façanes, era ja prou conegut pels viatgers que, com Alexandre de Laborde, nascut a Paris, visitaren la vella ciutat portuària a finals del segle XVIII principis del XIX. Que uns fins vergers o jardins -avui desapareguts i inimaginables- es trobessin quasi amb la mateixa extensió ran dels palauets, fou una característica de la ciutat remarcada ja per Laborde, que a desgrat de la ciutat posterior anaren desapareixen.

Avui costa d’imaginar, en aquest teixinat espès de carrers i construccions, la ciutat descrita pel viatger parisenc. És per aquest motiu que hom no espera trobar dins aquesta ciutat d’avui un espai amb tanta volumetria com la sala noble del Palau Gomis, restaurada recentment i amb un resultat tan màgnific, la qual acull l’actual centre d’activitats del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) que ocupa pràcticament tot l’edifici, llevat d’algunes dependències que havien acollit una petita institució educativa digníssima, de nom Bel·larmí, de nobles ressonàncies Hölderlinianes, i que poca gent coneix; i també, creiem el que també fou el darrer reducte de la casa d’una dama noble de la Casa de Savoia, la sra. Campà, morta no fa pas gaires anys i a les exèquies de la qual, celebrades a la contigua església de Santa Maria del Mar, “La Catedral del Mar”, hi assistiren tots els membres actuals de la nissaga nobiliaria.

La noblesa arquitectònica dels espais obliga a un capteniment, a una adaptació, consonant en les persones que no pateixen d’una impermeabilitat envers l’entorn. I és així com la sala noble del vell Palau Gomis Barceloní obliga,  i recull alhora, allò que en cada un de nosaltres és l’amatença i el desig d’ennoblir-nos també d’acord amb el conjunt arquitectònic.

Conscients de la joia de disposar d’un bell saló tan perdut fins el dia d’avui, la institució que el posseeix ho dignifica encara més amb unes “soirées” o capvesprals plenes d’encert i encís, malgrat el dur abaratiment del món contemporani que ens envolta. En una iniciativa fora del corrent invita a un prodigi, la violoncel·lista russa Svetlana Tovstukha, ja veritable prodigi en la infantesa a la seva ciutat natal de Kazan, perquè interpreti, ni més ni menys, les suites de J. S. Bach números 1, 2 i 3, redescobertes per Pau Casals.

Encimbellada per un petit cadafal la bella figura femenina de Tovstukha, quasi tímida, quasi fràgil, arrenca amb una força i plenitud corprenedora el preludi de la Suite nº 1 en Sol major amb una interpretació madura i profunda, gairebé paladejada amb lentitud respecte a altres interpretacions famoses, sense concessions a efectes de virtuosisme tècnic, perquè aquest ja s’ha assolit internament; i en un tocar serè que comprèn la música del tot miraculosa de J. S. Bach, va desgranant els divuit moviments que componen aquesta meravella que consola l’esperit, sense ni un bri de cansament, ni d’acceleració adaptativa a la presència d’un públic respectuós, però potser no massa entregat per sorprès.

Es diria que en el llarg i ample viatge a que ens aboca l’obra de Bach i la magnífica comprensió de la violoncel·lista que ens l’actualitza a la perfecció, hom sent, en el bell saló noble del Palau Gomis, com es conjuguen les aparences amb la substancialitat, les belles formes amb l’instant viscut, en l’ara concret, la finitud de l’ara amb la infinitud del sempre, on la suavitat aromàtica i gustativa d’un te ofert en taules ben parades, amb pastes suculentes, per la consciència exquisida de la institució convocant, escauen plenament al moment viscut. Moment a tocar de proximitat a la dona exultant nascuda també com Bach un 31 de març, i nascuda l’any mateix de la mort de Casals –el revolucionador del violoncel-. Fets que en la voluptuosa i mistèrica voluntat de l’univers no deixen indiferent aquell que, com l’Artificier, reprèn cada dia en la ignorància d’un gran infinit, en la intuïció d’un gran inconscient.

La ciutat, les ciutats, són plenes de prodigis!


[1] L’Artificier es refereix a la peça escultòrica el Desconsol, de Josep Llimona, situada al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona.


1 comentari