DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Des 26 2010

QUÈ POT ÉSSER UN HOME PER A UN ALTRE? (1a part)

Posted in General |
 
"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volguérem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel·len a la intel·ligència de les paraules per les quals construïm el món, el nostre món.

Volguérem aclarir l’incoercible periple de la significança del que pot ésser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d’un lloc únic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblança i versemblança del real, sense la pressa del moment efímer i breu, i alhora, en el límit d’un espai-temps per fornir-nos l’esperó necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibló que ens empeny a una resolució que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i doblement, també, aquella absència del neguit de la pressa que fa que, després d’una primera cadència temporal, hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta que desvetllen l’instint de cacera de l’home en l’arrencada, i el disposi ja no tant a l’esperit pel profit, ans a deixar al lloc estàtic d’una taula tot allò que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores,  ja lluny d’una primària espontaneïtat feta de tot allò que hom rep al llarg dels dies del món sorollós, i ben a prop del que ja està amarat en ell mateix, l’home esdevé una encalmada seqüència, d’on li revé, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix una forma més autèntica d’ell mateix, un pensament més lliure de l’encadenament anterior… i, ara, serè albira uns pensaments o uns silencis més entenedors a la seva pròpia sang .

I volguérem una avinentesa única i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora, i…  construírem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasió a imatge i semblança de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de René Magritte “L’empire des lumières“, una casa per a un diàleg, per a una palestra, enderrocada amb el mateix temps rècord que el de la seva construcció després de la fi del diàleg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucció del palauet on hi tingué lloc el bell diàleg.

El temps, un temps d’hora baixa per a l’inici, d’un capvespre lluminós ple de reflexes encisadors i enigmàtics, fins a l’hora en què ha de néixer la llum freda d’un matí de febrer mediterrani.

Els actors, un titellaire vençut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriuà, amb la seva multiplicitat de veus, fetes amb llengüeta o estrafent  el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vienès, diplomàtic, poeta i dramaturg -una rara i no pas casual associació d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successió; l’escriptor seriós Amadeus Severinus de rara datació històrica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” però no pas Johannes de Vincennes que decididament no és la mateixa persona segons les confirmacions més recents; i, Diotima, la Diotima Socràtica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, així com la pianista Martha Argerich interpretant a tot hora i sense pausa, en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el saló central de la casa.

Què pot ésser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes lamparetes encenen llums amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen el paviment hidràulic, alhora que una imprecació a la terra i a la força del pensament hi és enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Què pot ésser un home per a un altre? : l’angèlic llop que és un demoníac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o bé cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capaç d’una gratuïtat i generositat que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat de la defensa personal més arrauxada.

Diotima .- La necessitat, però en allò humà també, la possibilitat. Vet ací el dubte, vet ací la nostra llibertat, dins el destí que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Només el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte és ara present, tanmateix, hi plana suaument  amortit el so del piano que  vertebra els sentiments del cor i des-estructura l’ordre il·lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?


This entry was posted on Diumenge, 26 Desembre, 2010 at 3:49 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

One Response to “ QUÈ POT ÉSSER UN HOME PER A UN ALTRE? (1a part)”

  1. Monntse Says:

    “Volguérem aclarir l’incoercible periple de la significança del que pot ésser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d’un lloc únic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblança i versemblança del real, sense la pressa del moment efímer i breu, i alhora, en el límit d’un espai-temps per fornir-nos l’esperó necessari contra tot endormiscament.”

    He escrit molt sobre aquest tema, la bellesa i la màgia dels encontres causals i d’aquests n’he tingut molts.
    En un moment de la meva vida, vaig ballar amb el meu pare una cançó d’Alan Parsons, “Another day in paradise”, un moment únic, seu i meu, que forma part de la vida de tots, una trobada causal que modela situacions, experiències, caràcters, dolors, tristesa i alegria al mateix temps. És un acte petit però no insignificant; darrera de qualsevol acte, sempre hi ha un canvi en la totalitat de la vida.
    Poc després el meu pare va morir.
    “Creo que en este mundo estamos todos conectados, hasta el punto de que una pequeña cosa puede hacer mover montañas. Cualquier acto pequeño de cualquier persona es un acto grande de consecuencias infinitas”

    Escrit per Monntse O.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.