DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Juny, 2010

Jun 26 2010

D’UNES NOCES ENTRE UN OLIVERAR.

Posted in Del quotidià |

lluna_oliveres698231.jpg        

 A Joan Marc Simon i Llumà  i a Elina Viilup

                       Una dona i un home es casen entre les parets blanques d’una ermita i les branques d’un oliverar. En ambdós llocs hi plana el vent del nord-oest, que en el lloc hom anomena “cerç”, i que penetra vers la humitat del lloc sagrat i provoca una lluentor estantissa. Tot un contrast amb la força del vent que fa besllumar, ara bellugadisses, l’anvers i el revers de les fulles de l’oliverar en els camps veïns que, ja ben parats, esperen el banquet nupcial.

Dins l’ermita enlairada una sacerdotessa fa de mitjancera entre la llum estantissa i la llum exterior,  entre la terra i el cel, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn, entre la realitat i el somni. La dona que oficia té tota la presència de la gent del nord europea: una pell ben blanca, i com diria el poeta Josep Carner: “(…) D’un rector reformat, pàl·lidament, / et veia filla; entorn del presbiteri / collies roses; contes de misteri / amaves i el blancatge i els infants. / (…)”.

Ella enceta la litúrgia luterana tot dient en Estonià, puix la núvia és Estoniana,  allò de: “Pühakirjas öeldakse: Jumal on armastus ja kes püsib armastuses, püsib Jumalas ja Jumal püsib temas”. És a dir, “La Bíblia diu: Déu és amor. Qui viu amb amor viu amb Déu, i Déu viu en ell… “. Una repetició solemne dels vells i dels nous cristians, mentre “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la sang i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.

Quin desig més esplèndid el d’aquest Déu que és amor! Que la plenitud invocada, la de viure amb amor i per tant amb Déu, sigui un instant etern en l’ordre ferotge -recordem la llei aquella que “el peix gros és menja el petit”- i misteriós de tot l’univers!, pensa l’artificier. Que els joves puixants i madurs, però encara tendres i vincladissos, visquin sempre en l’eternitat d’aquest instant invocat. Fermament, així ho desitja l’artificier.

Qui gosa, amb el pas dels anys, enfonsar un dels miratges quimèrics, nobles i necessaris, de la nostra tradició! Qui pot gosar viure sense una connexió –si vols tu polisèmica- amb la totalitat còsmica? Qui pot ser descregut amb el significat profund dels mites tot just ara bescantats? Encara que sigui per por i tremolor, tot recordant allò que va dir Hamann, que en el temor a Déu hi ha la veritable saviesa, l’home ha de reconèixer la seva insignificança, la seva vulnerabilitat.

Tot això pensa l’artificier, mentre retorna a la litúrgia reformada i unisèmica de l’oficiant que resa…  “L’apòstol Pau… digué: Revestiu-vos , doncs,  dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho.” I, tanmateix, l’ordre del creador d’antuvi ja és ben contrari, paradoxalment, a tota aquesta meravella de sentiments… , perquè al marge de la voluntat humana, les necessitats de la natura imposen ja tot un ordre d’arbitrarietat, varietat, sofriment i disbauxa…

Prou! Es diu, per a ell mateix, l’artificier tot perdent-se en el discurs interior enfront al de la cerimònia. A fora les oronelles xisclen en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en l’acte i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant. L’instant, l’única possibilitat humana d’eternitat.

Els nuvis, alts i brillants de llum, intercanvien mirades i els seu sí respectiu al mateix moment que el seus anells, en una fusió de la qual tots en desconeixem l’abast. Què pot ésser un home per un altre? Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insiteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Mentrestant, un cúmul d’amics condicionals i incondicionals, junt amb el sempre estrany ordre de la família -un gruix lleuger o pesant de càrregues psicològiques- creen un entramat espès per a l’instant encantat i verament únic de la quietud fotogràfica. Homes i dones copsats per un moment en la màgica instantània de llum i de vent, avui coneguts sense sorpresa en un quiet somriure, ombres irreconeixibles, tanmateix, per a l’avenir.

Una blancor de llençols i de veles blanques voleia en el lloc preparat per al banquet entre el brancatge del arbres d’aquests verals: oliveres, ametllers, cirerers… Una lluna crescuda acompanya l’esplendor de la llum del dia. Un cerç que ara amaina, adés es desplega, en un aire sec per a respirar alça sorra en el pa fornal, el vi fruital, i en les dolces verdures i en la carn sacrificada de la cabreta blanca del lloc, per assaborir encara més, si cal,  la terra.

Hi ha un enrioalament serè en la mirada dels nuvis, una prudent complicitat en els convidats, una comanda de bes per als nuvis, un desig que no es mostra encara, el pas rarament i deliciosament lent sense presa de l’acte, i les gerres plenes del vi blanc i negre de la terra com en les noces de Canà mai exhauribles… Hi han els terrossos de la terra exhalant de sentors, les muntanyes de la serra del Cardó i les de Tivissa, les parles ebrenques, un menjar propi de la zona, ben cuinat en diverses cases del lloc, arrelat a un lloc, enclavat a una sonoritat física i metafísica que a voltes hom creu desapareguda.

Al capvespre odorant: la música senzilla i popular d’una orquestrina que amb la puixant lluminositat de la lluna encercla els joves a l’esbravament del cos… Petites torxes escandeixen el blau ara turquesa del cel. Ara, l’artificier, recorda el Bíblic desig espuri, l’etern desig sincrònic, aquell que diu: “Que el que Déu ha unit, no ho separi l’home”. Que el Senyor us beneeixi i us guardi en pau. Mentrestant, “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la femta, la sang, l’esperma, la suor, el vi, la carn, el dolor i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.


No hi ha comentaris

Jun 14 2010

PELL I QUIMERA, indestriables i necessàries.

Posted in General |

rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl matí les xicrandes -quines ressonàncies té aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, són ara espurnejants de flors violades d’una naturalesa delicada i lluminosa. Forestier, el jardiner per excel·lència de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un ús més enllà de la seva qualitat reconeguda d’abans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels  “indians” que s’arrengleren amb elles alhora que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral·leles d’arbres més, de la natura barcelonina dels plàtans, a banda i banda del camí central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magnífic i generós espai urbà, dins les estretors d’un barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t’ho tot, en la personalització adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “Sacré Coeur” barceloní, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard, fixeu-vos que no hi senyoreja només la necessitat. Perquè aquesta és una disposició arbòria que no hagués pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d’ordre intern humà, de simetria i lògica de l’imaginari mental de l’home,  el qual vol una creació de llum i d’ombra distint i propi només del seu esperit. El temple del Tibidabo és sens dubte una personalització adient a les pors i als necessaris d’acompanyament que reclama la vida humana… sí, sí, però, el dolmen immens que suposa el temple dins l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “Sacré Coeur” barceloní: una resposta ben pròpia de l’imaginari humà, amb uns costos elevats de creativitat, de càlcul i d’esforç, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preeminència en darrer terme sembla una conclusió de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu així: “Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos!” però, tanmateix, i aquí és on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu  a la naturalesa més del que la naturalesa necessita, la vida humana és tan barata com la vida de les bèsties”(King Lear).

Que pragmàticament diferent pot ser la vida quan se l’ha dotada d’un sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre fràgil, sempre esmunyedís, a l’ombra lluent d’una Quimera!.  

 


No hi ha comentaris