DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Des 28 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS (1)

Posted in Del quotidià |
escala-noble-ateneu-barcelones.jpg 
Escala noble d’entrada a l’Ateneu Barcelonès 

 

Hi ha gebrats als terrers del palmerar. Les tortugues hivernen. Manca molt perquè el jardí sigui una festa al so esverat dels falciots. Dels falciots que varen fer dir a Josep Carner, tal vegada en aquest mateix indret: “Els Falciots dallaven l’aire / Topàrem d’ulls. L’amor vingué / ... “. Manca molt encara.

Aquest jardí d’avui, fred, soliu, de cel blanquinós, de brúfol vent… és el mirall per a contemplar el fora que no és el dins, el dins des de fora i alhora el dins que és el fora. Rere els vidres que donen al jardí, el cafè o el te és calent i servit amb cura i sense l’enuig de l’home que no se’n fa grat del seu ofici, ans que es plau d’aquella contribució plaent al benestar.

Hi ha en la fredor del verger un remoreig de veus discretes, algun esclafit jove de rialles en un grup que n’entra i en surt ràpidament per les portes vidrieres del palauet Savassona. Savassona: Quin nom! pels qui no ens ha acomplexat encara l’allau omnipresent d’altres etimologies! Quines ressonàncies cavalleresques n’evoca!

L’artificier, que ocupa entotsolat un lloc dins el barceloní jardí, observa com encara, malgrat els vents del canvi i de l’agitació necessària de la vida, aquest lloc, sovint més perdurable que la perdurabilitat humana singular dels diferents visitants, conserva el seu darrer tarannà creat a remolc de l’embolcall noucentista que va vibrar, com a forts vents de canvi, per aquestes altes parets fa ja un segle just. És curiós com el llocs poden conservar encara sobre els embuatats sofàs d’abans i ara plastificats, empremtes de dinàmiques socials pretèrites que el visitant rep en el seu divagar per no sé quines obscures i nobles actualitzacions pretèrites. Hi ha certament una psicologia dels llocs que és manté com un lligam secret entre allò material i allò quimèric que necessàriament crea l’home com a producte de l’esperit. Avui  per avui, encara conserva aquest espai un aire relacional molt anglosaxó, entengui’s per això un escrupolós respecte al sentit de l’espai privat dins l’espai públic que és un Ateneu. De fet, abunden poc els grups humans configurats sense una excusa formal adient abans d’entaular complicitat i conversa. Hom pot restar perfectament sol sense sentir-se estrany en el conjunt. Feliç circumstància per a un ésser humà que es vol i se sap únic i alhora comú!

Ja en la foscor primerenca de la tarda , l’observador que recorre les estances que foren del baró de Savassona llegeix  a la joia de la  institució, és a dir, la biblioteca, que aquest jardins de rere palau formaven en d’altres temps una normalitat en l’entramat urbà prou considerable, com es remarca a les obres  d’Alexandre de Laborde, que descriuen el recorregut per la península ibèrica de tan il·lustre viatger. La sorpresa és gran. Però hom ha de recordar les conseqüències urbanes de la ocupació militar de Catalunya des de 1714, les onades migratòries del camp català a la ciutat, la densificació extrema de la ciutat i les reiterades prohibicions de construir fora de muralla fins…  el seu enderrocament i Cerdà!

(Seguirà)   


This entry was posted on Dilluns, 28 Desembre, 2009 at 23:22 and is filed under Del quotidià. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.