DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Desembre, 2009

Des 29 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS(2)

Posted in Del quotidià |

biblioteca-ateneu.jpg

Biblioteca de l’Ateneu

 

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

 

 


No hi ha comentaris

Des 28 2009

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS (1)

Posted in Del quotidià |
escala-noble-ateneu-barcelones.jpg 
Escala noble d’entrada a l’Ateneu Barcelonès 

 

Hi ha gebrats als terrers del palmerar. Les tortugues hivernen. Manca molt perquè el jardí sigui una festa al so esverat dels falciots. Dels falciots que varen fer dir a Josep Carner, tal vegada en aquest mateix indret: “Els Falciots dallaven l’aire / Topàrem d’ulls. L’amor vingué / ... “. Manca molt encara.

Aquest jardí d’avui, fred, soliu, de cel blanquinós, de brúfol vent… és el mirall per a contemplar el fora que no és el dins, el dins des de fora i alhora el dins que és el fora. Rere els vidres que donen al jardí, el cafè o el te és calent i servit amb cura i sense l’enuig de l’home que no se’n fa grat del seu ofici, ans que es plau d’aquella contribució plaent al benestar.

Hi ha en la fredor del verger un remoreig de veus discretes, algun esclafit jove de rialles en un grup que n’entra i en surt ràpidament per les portes vidrieres del palauet Savassona. Savassona: Quin nom! pels qui no ens ha acomplexat encara l’allau omnipresent d’altres etimologies! Quines ressonàncies cavalleresques n’evoca!

L’artificier, que ocupa entotsolat un lloc dins el barceloní jardí, observa com encara, malgrat els vents del canvi i de l’agitació necessària de la vida, aquest lloc, sovint més perdurable que la perdurabilitat humana singular dels diferents visitants, conserva el seu darrer tarannà creat a remolc de l’embolcall noucentista que va vibrar, com a forts vents de canvi, per aquestes altes parets fa ja un segle just. És curiós com el llocs poden conservar encara sobre els embuatats sofàs d’abans i ara plastificats, empremtes de dinàmiques socials pretèrites que el visitant rep en el seu divagar per no sé quines obscures i nobles actualitzacions pretèrites. Hi ha certament una psicologia dels llocs que és manté com un lligam secret entre allò material i allò quimèric que necessàriament crea l’home com a producte de l’esperit. Avui  per avui, encara conserva aquest espai un aire relacional molt anglosaxó, entengui’s per això un escrupolós respecte al sentit de l’espai privat dins l’espai públic que és un Ateneu. De fet, abunden poc els grups humans configurats sense una excusa formal adient abans d’entaular complicitat i conversa. Hom pot restar perfectament sol sense sentir-se estrany en el conjunt. Feliç circumstància per a un ésser humà que es vol i se sap únic i alhora comú!

Ja en la foscor primerenca de la tarda , l’observador que recorre les estances que foren del baró de Savassona llegeix  a la joia de la  institució, és a dir, la biblioteca, que aquest jardins de rere palau formaven en d’altres temps una normalitat en l’entramat urbà prou considerable, com es remarca a les obres  d’Alexandre de Laborde, que descriuen el recorregut per la península ibèrica de tan il·lustre viatger. La sorpresa és gran. Però hom ha de recordar les conseqüències urbanes de la ocupació militar de Catalunya des de 1714, les onades migratòries del camp català a la ciutat, la densificació extrema de la ciutat i les reiterades prohibicions de construir fora de muralla fins…  el seu enderrocament i Cerdà!

(Seguirà)   


No hi ha comentaris