DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Ago 01 2009

D’ALLÒ QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

Posted in General |

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

 

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

 

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

 

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

 

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

 

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.


This entry was posted on Dissabte, 1 Agost, 2009 at 13:58 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.