DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Agost, 2009

Ago 19 2009

DELS CONFLICTES, LA PAU.

Posted in General |
rc00_lacarregab1.jpgLa càrrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte és inherent a la vida, caldrà que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i és un fenòmen normal, quotidià de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualització perpètua, per l’acció insidiosa del quotidià, podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, també, per efecte de la seva repetició -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus més originaris sentits. És així com les paraules: amor, solidaritat, tolerància, democràcia, justícia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acció continuada del temps i per l’acció continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un débris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fàcilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersió pot fer-se encara més punyent si tenim en compte que les paraules són signes lingüístics i per tant arbitraris. La imatge acústica dels mots, és a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acció inadvertida de la repetició balafiada o bé per l’acció, diguem-ne advertida, de la seva manipulació prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humà individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessió i la distribució dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansió; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinàries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indústria armamentística; les accions gratuïtament antisocials humanes, com a característica de la modernitat humana, la banalitat o gratuïtat en l’acció malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de població; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmació personal en els líders socials; el domini ideològic antidemocràtic a través de la manipulació; la robotització creixent dels sistemes d’organització i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansió egocèntrica en les esferes personals; … Però també, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del món menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evolució de les malalties i finalment per la interrogació màxima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessàriament una derivació o resolució cap el nihilisme, cap a la incomprensió, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva més cruenta forma d’expressió col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acció també lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diàleg i la negociació; i que no només volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans també proporcionar-los els mitjans per a una participació en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. Caldrà aquí, però, com en tota activitat humana, mesurar bé la ratlla justa dels límits humans, allò que pertocarà a la necessitat i allò que pertocarà a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clàssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destí, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “déus eterns”. Perquè en les múltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustració: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de Sísif, l’injust destí d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessària o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsió del Paradís o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educació per la Pau per a tot el món, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisació per a titelles que és la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerància, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educació diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensió intel·lectual, pura i dura, a través d’uns programes docents, sinó mitjançant els únics procediments pels quals aprenem i ens fem més savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que només pot donar-nos l’experiència artística i/o mística, no pas la fredor, ans la seducció i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas únicament d’una visió objectivada, ans sobretot, aquella que ens és compresa a través d’una prèvia aproximació subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 


No hi ha comentaris

Ago 01 2009

D’ALLÒ QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

Posted in General |

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

 

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

 

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

 

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

 

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

 

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.


No hi ha comentaris